dimarts, 16 de febrer de 2010

Literatura Catalana: El Renaixement

Us deixo aquest enllaç per anar a la pàgina on es parla d'un apartat força desconegut de la nostra literatura:
Sobre El Renaixement

http://canperescultura.blogspot.com/p/de-literatura-catalana.html

Espero que en treieu profit.

Centenari Narcís Monturiol

L'any que ve farà 150 anys que el poeta figuerenc Damàs Calvet va escriure un vers en commemoració de la tornada a la ciutat de Figueres del seu fill predilecte Narcís Monturiol. Us adjunto l'original però, no content de les imperfeccions idiomàtiques que  contenia l'he reescrit al català actual. Ja em direu que us sembla.
L'original és aquest:
 

La meva versió és aquesta:

A Monturiol

“Veuré les immortals
columnes on la terra està fundada;
els límits i senyals
amb la que la mar està inflada
la Providència té empresonada”


Frai Luís de León.

Ja que quan vindràs no podré lliurar-te
ni una corona, ni un sol brot de llor,
i cap troba m’és possible enviar-te...
pren-ne, amic, d’elles ma salut de cor.
D’orgull per tu nostra pàtria nia
plaer que es lliura, puix et rep tan gran;
i els braços t’obra com l’Espanya obria
al que hi tornava un altre món portant.
Com tu, dels regnes va trucar a la porta,
donant tresors a canvi d’un vaixell:
el tracte de boig i el menyspreu suporta,
i fins dels savis l’ignorant consell.
No defalleixis mai! Avant i fora!
Fe i esperança! En la bandera escriu,
per a ser-ne dels aires la senyora
en los cingles té l’àliga el seu niu.
Així el teu geni posat domina
la fondària insondable del mar
on ningú la ruta sap tu saps quina
i burlant l’element hi pots baixar.
La reina dels ocells veu orgullosa
els llampecs als seus peus i hi sent els trons...
I ja en pot ser la mar de borrascosa,
si pots restar tranquil en el seu fons?
I com fugint de la pantera, estaca
el llit als arbres on l’Índia jau
en branques de corall com una hamaca
per dormir podràs repenjar la nau,
i allí, igual que un pastor que reposa,
mentre esbrotonen l’herba els seus anyells,
del corall a la branca més formosa
veuràs els peixos pasturar com ells.
Tal volta allí, com ignorats creixien
els arbres seculars americans,
veuràs el peix que per illot prenien
d’Aràbia aquells antics navegants.
I com volà, cobert per l’armadura
Sant Jordi escometent el drac fort,
l’Ictineu, revestit amb la pell dura,
als monstres de la mar donaràs mort.
I les naus que es passegen ufanoses
d’Albió que enveja faràs volar,
i si al començ de l’Estret et poses
tremolarà el roc de Gibraltar.
Rei seràs de l’Oceà! Com monarca
que sempre en marbre pot posar el seu peu
al fons de tot per recolzar la barca,
blancs paviments el políper t’hi feu,
i veuràs allà dintre l’harmonia
entre regnes distints, reis dels quals som,
plantes sensibles i animals que un dia
roques o plantes els cregué tothom.
I veuràs les muntanyes i les laves,
que han vomitat els apagats volcans,
les dues corrents termals d’aigües blaves,
les mines de la sal, les plantes grans.
I podràs recollir-nos les petxines,
que contenen grans perles per tresor,
com un palau d’Orient en ruïnes
que té dintre els joiells de més valor:
Fe i esperança! Si Colom, per guia
les estrelles del cel un jorn tingué,
éssers fosforescents, on no hi ha dia,
han d’escampar-te un firmament ben bé.
I com de la petxina anacarada,
amb els cabells de perles gotejant,
la Reina de l’Amor sorgí posada
al tron que cap dels déus té més brillant;
així també quan ja migpartí l’ona
la teva barca salva i amb tants tresors,
la teva vila et darà una corona
i un pedestal i dels seus fills els cors.

Maig – Juny de 1861

Damàs Calvet.