divendres, 2 de setembre de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

PART TERCERA
Quadre dramàtic

                                                         Sarg.-             Teniu més per parar?
                                                         Francesc.-                                 Paro els ulls,
                                                                                Els ulls sí, els ulls: que descrec
                                                                                del qui els féu per aital ús.

(Agustin Moreto 1618-1669,
            San Franco de Sena, o El ciego de mejor vista
 y lego del Carmen v.1812-1814)

PERSONATGES
Don Feliu de Montemar
Don Dídac de Pastrana
Sis jugadors.


Al voltant d’una gran taula
cap a sis homes s’estan,
fixant llur esguard als naips
de la timba on van jugant.

I en llurs rostres es dibuixen
el despit en cru i l’afany.
Desesperats si perdessin
massa gasius en guanyar.

Hi rau un pregon silenci
sense trencar-lo jamai
cap enrenou que no sigui
l’or o una veu per jurar.

Pàl·lid el llum enllumena
amb trèmula claredat,
negres de fum les parets
d’aquella estança infernal.

I l’incomprensible bram
retrunyint de l’huracà
que sacseja els fràgils vidres
amb les ales en passar.


ESCENA I

JUGADOR primer.-         I el cavall, que no ha vingut?
JUGADOR SEGON.-     Quina us ha sortit?
JUGADOR primer.-                                    La sota.
JUGADOR SEGON.-     Per què quasi s’esvalota.
JUGADOR primer.-         Un bon cabal duc perdut,
                                        Vatua Crist!
JUGADOR SEGON.-                         No jureu
                                          que no esteu pas a la fi!
JUGADOR primer.-           La sort és tota per a mi!
JUGADOR SEGON.-        Pel cap baix, com quan perdeu?
JUGADOR primer.-            Mil escuts i aquells calés
                                           que don Feliu em va fer.
JUGADOR SEGON.-         I ell, on para?
JUGADOR primer.-                                Poc o sé!
                                           No trigarà
JUGADOR Tercer.-                            Envido.
JUGADOR primer.-                                           Més!

    ESCENA II

Galant cossatge i gentil,
la mà esquerra recolzada
en l’espasa pom daurada,
tot ell  d’aspecte viril:

Dreta l’ala del barret,
per albirar-li el front
que airós continent difon,
un cavaller entra cap dret.

JUGADOR primer.-    (Al que entra)
                                Don Feliu, home, en bona hora
                                arribeu!
DON FELIU.-                       Quan heu perdut?
                                i la bossa pecadora.
JUGADOR SEGON.-    A en Feliu de Montemar
                                li convé perdre. L’amor
                                li negarà el seu favor
                                el jorn que guanyi sens par.
DON FELIU.-        (Amb despit) Ara em calen sols diners
                               que estic ben tip ja d’amors.
                               (Altivament fent crida)
                               Vull dos mil ducats, sonors
                                pel penjoll. No val pas més.
JUGADOR Tercer.-  Alta poseu la tarifa.
DON FELIU.-          La poso com es mereix.
                                 Si un dubte se us ofereix
                                  podeu cridar (fent crida): Es ven i es rifa!
JUGADOR QUART.-    (Apart) Qui deu patir tals menyspreus?
DON FELIU.-          Entre cinc hi són trobats
                                 Toquen a cinc-cents ducats.
                                 Podeu pujar-hi de peus!
                                  A l’as d’oros. Vinga, va!
                                  (Va llençant cartes que els jugadors prenen amb silenci)
                                  Un, dos... (Al perdedor) Vós, ja no compteu!
JUGADOR primer.-    Pel motiu, sento que ho feu.
JUGADOR primer.-    Ja us ha guanyat!
DON FELIU.-                                      Sort teniu.
                                   I ara, a tots els daus llençats
                                   m’hi jugo dos mil ducats.
JUGADOR Tercer.-    D’un cop?
JUGADOR primer.-                     Perdreu, don Feliu!
DON FELIU.-             L’ànima m’és una balma
                                    i no em ve d’aquí l’ardit.
JUGADOR Tercer.-           Tireu ja!
DON FELIU.-                          Al primer envit!
JUGADOR Tercer.-            Vinga, va!
DON FELIU.-               Ep, tingueu calma.
                                     que m’hi jugo més encara,
                                     a cent sous quedo parat
                                      i us emporteu el retrat
                                     emmarcat de pedra cara.
JUGADOR Tercer.-      Cent sous?
DON FELIU.-                            Què potser dubteu?
JUGADOR primer.-      (Agafant el retrat)
JUGADOR QUART.-                                I no és car!
DON FELIU.-                Hi aneu?
JUGADOR Tercer.-                           No sóc covard,
                                       més en faré!
DON FELIU.-                Si guanyeu! (Es Palpa)
JUGADOR primer.-        Si la imatge respirés...
DON FELIU.-                 Fora aquí i, a vaitot, vés,
                                        ella, el retrat i a mi!
JUGADOR Tercer.-         Que vinguin els daus!
DON FELIU.-                                                Tireu!
JUGADOR SEGON.-      Per Don Feliu, cent ducats!
JUGADOR CINQUÈ.-    Cinquanta més. Espereu,
                                          no tireu!
JUGADOR SEGON.-                     Van els cinquanta.
JUGADOR primer.-          Pelat i tot, i jo he pregat
JUGADOR CINQUÈ.-                                Joc tancat!
DON FELIU.-                   Tireu amb seixanta,
                                                                   gust a cavall.

                                          (Tots s’aboquen amb avidesa al voltant de la taula.
                                                     El jugador tercer llença els daus)

JUGADOR QUART.-        Què ha sortit?
JUGADOR SEGON.-        Mil dimonis que a tothom
                                           se endugui!
DON FELIU.-        (Amb calma, al jugador primer)
                                          Com hi ha món,
                                          vostres precs poc han servit,
                                          encomaneu-me millor,
                                          Don Joan, al fosc dimoni,
                                         que déu potser m’abandoni
                                         a Fes, d’esclau servidor.
 JUGADOR TERCER.-    Don Feliu sols heu perdut
                                        el marc, no el retrat de dins,
                                        que la dama als vostres fins
                                        de perdre-la’n no ha sigut.
DON FELIU.-                  Què em daríeu per la dama?
JUGADOR TERCER.-    Jo? La vida.
DON FELIU.-                                  No la vull pas.
                                        Ves, si me’n feu un capmàs,
                                         us l’emporteu.
JUGADOR TERCER.-                            Bona fama
                                         us donarà entre formoses
                                         quan descobreixin altives,
                                         que un cop les teniu captives,
                                         us en desfeu com de noses.
DON FELIU.-                   Vós no n’heu de fotre res.
                                          La voleu? Us la vendré!
JUGADOR TERCER.-      Jo de pintures no en sé.
DON FELIU.- (Enfurismat)
                                           Doncs, per no ser massa entès
                                           mots altius que descarrega
                                           sobre una dona... i si no...!
JUGADOR TERCER.-      Parlava de quadres, jo.
TOTS.-                              Hi hagi pau, i prou brega!
DON FELIU.- (Assossegant-se)
                                          Dono paraula aquí van
                                          mil escuts.
JUGADOR TERCER.-                        Els veig i en paus.
DON FELIU.-                    Sort en aquest cop de daus
                                           que el dimoni va cremant!

ESCENA III


Pàl·lid semblant, morrut i enfurismat,
mirada ferotge, tot i afligida,
s’hi intueix un desig determinat
de matar o, si escau, perdre-hi la vida!
Entrà un encofurnat amb malaptesa,
al cim les celles juntes el barret,
enmig del rostre hom veu al cor feresa,
marxa amb pas ferm, l’ànim altiu, cap dret.
Encoberta fatídica figura.
Set de sang l'esperit li assecà,
l'ànima escup verí per l'amargura
i la venjança irrita el cor en va.
Va a frec de Don Feliu i desatent
de la resta ni el cap inclina;
i dempeus davant d’ell i amb l’ull atent,
rostre feroç de llarg se l'examina.
Poc a poc Don Feliu alçà la vista
i els seus ulls de foc clavà al nouvingut,
i amb tot el sarcasme passà revista
de l'home dret mofant-ne l'actitud.

DON FELIU.-        Bon home, ¿de quin domàs
                               s’ha escapat aquest que es tapa,
                               perquè entre barret i capa
                               ni volent se us clissa el nas?
DON DÍDAC.-        Don Feliu, s’escau a vós
                                 l'actitud inoportuna.
DON FELIU.-        (Sense fer-li cas, al tercer jugador)
                                 Heu perdut.
JUGADOR TERCER.-            Sí. La fortuna
                                 em fuig, però en sóc frisós.
                                       (Llencen novament)
DON FELIU.-          Torno a guanyar.
                                 (A l’encofurnat)
                                                        Heu dit?
                                   No ho he entès. I no sabria
                                    si eren flors o follia
                                   allò que m'heu escopit...
DON DÍDAC.-           Vull que parlem tots dos sols.
DON FELIU.-             Podeu, si us plau, començar,
                                     que per vós no haig de deixar
                                     aquests honrats agombols.
                                      I si déu aquí  us ha dut
                                     per a convertir-me l'ànima
                                     doncs no sigueu pusil·lànime
                                     aquí teniu multitud,
                                     mentre jo molt humilment,
                                     n'espero l'influx equànime.
DON DÍDAC.-            (Descobrint-se iradament)
                                     Don Feliu, ¿No coneixeu
                                     Don Dídac de can Pastrana?
DON FELIU.-              A ell no, mes sí una germana
                                    que imagino que haveu.
DON DÍDAC.-             I no sabeu que morí?
DON FELIU.-              La tingui déu en sa glòria.
DON DÍDAC.-             Penso que en sabeu la història
                                      i qui en fou l'assassí.
DON FELIU.-               (Amb sarcasme)
                                      Potser el sol al cap sens cura!
DON DÍDAC.-              Mentiu!
DON FELIU.-                           Don Dídac calmeu
                                      vostre ànim, que alçant la veu,
                                      si moriu per desventura,
                                      no m’ho retreguin demà
                                      i és en va vostre despit,
                                      que mort tot el que és parit
                                       per ja no ressuscitar.
DON DÍDAC.-               Us miro i estic confús
                                       no se si xopar l’espasa
                                      en vostra sang que m'abrasa,
                                      o fotre-us al coll un nus
                                     amb les mans i molta força
                                     enlloc de desafiar-vos
                                     i el cor gelat arrencar-vos
                                     o vostra llengua retòrcer.
                                    Que una ànima ve a ser vida,
                                     amb lleu satisfacció
                                     i mil us daria jo
                                    perquè mil fessin fallida.
                                    Suc al meu llavi daran
                                    obertes les vostres venes,
                                    que tota la sang a penes
                                    la set em satisfaran,
                                    roí.
                                    (Desembeina l’espasa i tots els jugadors s’interposen)
TOTS.-                                  No, sortiu d’aquí
                                     per moure brega!
DON FELIU.-             (Calmós, aixecant-se)
                                                              Ben presa
                                    Don Dídac, l'espasa en contesa
                                    cal dur si bregueu amb mi,
                                    perquè estic segur i en calma
                                    i em sorprèn estar tan fred
                                   que menys afronts posen dret
                                    i atien l'os de la balma.
DON DÍDAC.-           (Amb furors reconcentrat i l'espasa nua)
                                     Sortiu, doncs, sense mania
                                    que estic resolt a matar-vos
                                     i ni la Verge lliurar-vos
                                     per ma fe aconseguirà!
                                     Tan certa la intenció
                                      la meva ànima tolera
                                      que fins la ira s'espera
                                      tenir resolució.
                                       Veniu amb mi!
DON FELIU.-                                     Ja vinc. Ara,
                                      si us mato, Don Dídac, vull
                                     que cap altre vingui sull
                                      a passar comptes. Confrare,
                                      ja vinc de seguida. Abans
                                      comptaré els calés: un, dos...
                                      (A Don Dídac)
                                       Els meus guanys... I per vós
                                       no me n'ompliré les mans,
                                       tant que m'esperava l'or
                                       que anava a guanyar...i, complint,
                                       què?...Deu...vint...no sé quin
                                        conte d'amor... un tresor
                                        evadit!...Vinc de seguida!
                                         És cosa de nenes de pati
                                        capficar-vos perquè us mati.
                                         Cosa dic com l'he sentida!
DON DÍDAC.-                 Sou romaguera i covard
                                          i parleu com una bleda.
DON FELIU.-                   Don Dídac, posar sang freda
                                          en renyir mai fa prou tard!
                                          I si tot tingués menys punta
                                           podria eximir la lliça,
                                          sols demanéssiu una missa
                                          bastaria a la difunta.
DON DÍDAC.-                                               Brètol!
DON FELIU.-                    Don Dídac, tampoc
                                           el meu delicte és gran cosa,
                                           germana havíeu formosa,
                                           m'estimà en veure'm i el foc
                                           nascut morí. Blederies!
                                           I admiro vostre estupor
                                           però no es moren d'amor
                                           les dones dels nostres dies.
DON DÍDAC.-                  Llest?
DON FELIU.-                              Els tinc ben comptats.
                                           Som-hi!
DON DÍDAC.-                                 Us burleu de mi?
                                           (Amb veu solemne)
                                           Penseu que aneu a morir.
DON FELIU.-                     (Surt al seu encalç embutxacant-se els diners amb indiferència)
                                             Ves, són mil tres-cents ducats!

ESCENA IV
Els jugadors

JUGADOR PRIMER.-           Aquest d'en Dídac Pastrana
                                              és un home resolut.
                                              Des de Flandes ha vingut
                                              sols a venjar sa germana.
JUGADOR SEGON.-           Crec que ha fet un disbarat!
                                              Em corprèn la seva mort.
JUGADOR TERCER,-          O... qui sap? Potser la sort...?
JUGADOR QUART.-             Riuré quan l'hagi matat.





PART QUARTA

Eps.-


dimecres, 10 d’agost de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

PART SEGONA

Il·lustració de Manuel Humbert i Esteve (1890-1975)
-Proporcionada per Carles Rius i Cruz-

Avui fa una nit serena                          180
de llumeners coronada,
llis el sostre blau celeste
com una transparent gasa.

Nostàlgica està la lluna
quan la carena traspassa                     185
del suau turó el front blanc
tímida en prou feines alça.

i l’horitzó il·lumina,
pura verge solitària,
i amb una llum blanca i dolça                190
el cel i la terra banya.

Va lliscant pel rierol,
relluent cinta de plata
l’espurneig que fa lluint
per entre franges maragdes.                  195

I guspires d’argent brillen
entre les espesses branques;
al si de tota poncella
potser s’hi dormen les aures.

Potser atentes xiuxiuegen                       200
i, en obrir juntes llurs ales,
gronxen blanc de tarongina
movent la flairosa acàcia,

sacsejant les flors i branques
i en llurs perfums s’embalsamen;             205
la nit aquesta és tan pura
com aquella en que les ales

tots els àngels desplegaren
sobre la primera flama
que en el món l’amor va encendre           210
de l’Edèn com a morada.

Una dona!  Tal vegada
sílfide que solitària
entre els rajos de la lluna
blanca i en silenci vaga.                          215

Duu vestit blanc i li oneja
lliure el cabell i el dors marca
les flors fulla rere fulla,
que engrapades duu, desgrana.

De passa incerta i trigosa                        220
de neguitoses mirades,
com màgic somieig sembli
que afalagui d’enyor l’ànima.

Ara, guaiteu-la, al cel mira,
sospira, s’atura i ara                              225
per ambdós ulls unes llàgrimes
brollen potser i les abrasa

la galta; sembla una onada
del mar, que en fera borrasca
el vent de les passions                           230
li ha desfermat dins l’ànima.

Tant com ella s’asseu, tant
s’aixeca tota esverada;
pel jardí passa frisosa
tant com a escoltar es para.                  235

És la remor de la brisa
o el ronc mormol que fa l’aigua
no és la seva veu ni un so
de melangia de l’arpa,

són il·lusions que foren,                        240
records, ai las!, que t’enganyen;
ombres del bé que passà...
ja t’oblidà aquell que ames.

Hi ha semblants nit i lluna,
les mateixes que et miraren                   245
tan indiferents amb sort
que ara et veuen en desgràcia.

Ah! Plora, sí! Pobre Elvira,
trista amant abandonada!
Les fulles d’aquestes flors,                    250
que com qui no vol desgranes,

¿que saps d’on, pobre infeliç,
l’oratge les arrabassa?
D’on foren els teus amors,
il·lusions i esperança!                            255

Desfullades i marcides,
pobres flors de la teva ànima!

Ai blanc núvol de l’aurora,
tenyit d’òpal granada,
la naixent llum et colora                         260
com refulgent precursora
d’una innocent tendra albada.

Ai, las! Si se’t dissipà
la puresa virginal,
tot l’encís d’aire agafà                           265
com aventura ideal
l’amor que et prometé en va.

Fulles de l’arbre caigudes
mers joguets del vent que són;
les il·lusions perdudes,                            270
són les fulles abatudes
de l’arbre del cor pregon.

El cor sense passió!
Entristit ermot cobert
amb la lava del dolor,                             275
un obscur, immens desert
on ja no hi neix ni  una flor!

Com un bosc distant i ombrívol
el Sol caient a la mar,
a la platja un duar                                    280
i lluny un vaixell errívol,
vent de popa en baixamar.

Òptica ullera presenta
fantàstic el percebut
i a l'ull encisat ostenta                               285
grates visions que augmenta
la imaginant aptitud.

Tu ets, dona, un farell,
llum transparent de bellesa.
Si prens errat parer d'ell                           290
l'home falt de sensatesa
romp el teu cristall tan bell.

Mes sortosa tu, Elvira,
en la teva desventura
que encar gaudis et procura                       295
quan l'escalf del pit sospira,
ple de bogeria pura:

Que és més raó d'un turment
i més val, doncs, delirar
sense seny, que el sentiment                       300
assenyada analitzar
fix en ell el pensament.

Guaiteu-la somniant de bogeria,
present el bé que per sempre marxà.
Dolces paraules d'amor hom diria                305
que escolta, pensant en el que s'estimà.

Guaiteu-la que la pietat implora
com si allà ben present el fes viure:
guaiteu-la que sola es contempla i plora
mireu-la allà tot delirant somriure.               310

I el seu front en revoltant remolí
ha enterbolit el seu boig pensament,
com núvol va, que en negre terbolí
encobreix el cel i amuntega el vent.

I guaiteu-la amorosa, escollir flors                 315
que a la falda barreja o posa en banda
i en cèrcol nuvial pels seus amors,
s'entreté en anar fent una garlanda.

De sobte, al bell mig del seu desvari
un trist record l'ànima li importuna                 320
i amb dolç envit al riu aquell herbari
hi llença totes les flors d'una en una,

les segueix, l'esguard fix en el corrent,
baixant una rere l'altra riu enllà,
ben confosos els seus ulls i la ment,               325
i hom la sent que vol ofegar un plor insà:

i d'amor canta, i en la tendra queixa
entona melancòlica cançó,
cançó que l'ànima esqueixada deixa,
lament que grava al cor amb més dolor:         330

"¿Què valen la teva calma i tendresa,
tranquil·la nit, solitària lluna,
si no calmeu d'aquest fat la cruesa,
ni em dineu l'esper de la fortuna?

¿De què val la gràcia i la bellesa,               335
d'un estimar com mai ningú ho feu,
si el desig que a l'ànima em fa encesa
l'ignora aquell que en dic  amor ben meu?"

Llàgrimes estronquen el seu lament
li fan inclinar sobre el pit el rostre,                    340
i d’ella, a l’entorn, li retorna el vent
els darrers mots, sanglotant, quan ve el llostre.

---------------------------------------------------
 ---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
Morí d’amor la dissortada Elvira,
candida rosa que el dolor agostà,
suau aroma que el viatger inspira                    345
i en les ales una aura aixoplugà.

Got de benedicció, rics colors
hi reflectí la clara llum del dia:
la terra n’entelà les resplendors
i a més l’home el trencà amb la mà impia.        350

Un engany li acaronà el magí,
ésser celest per estimar sorgida,
era l’amor la font de viure així
aplegades il·lusió i la vida.

Estima del Senyor, flor venturosa,                    355
plena d’amor morí, de joventut:
desvetllà alegre una albada formosa
i a la tarda ja dormia al taüt.

Però es va deixondir de la malura,
al terme darrer de la seva vida,                         360
i en obrir-se als seus peus la sepultura
li va retornar la raó esvaïda.

Raó freda! Veritat amargant!
El bé ja passat i el dolor present!...
Ella rai, que del fardell tan pesant                       365
sentí el pes en morir solament!

I ja sabent la seva fi propera
tornà el plor damunt la galta a reviure
i a l’ingrat aquell, sense més espera,
trèmula i moribunda li va escriure.                      370

            “Em moro, ai! Perdona’m si l’accent
            se’t fa inescaient, molest a l’oïda:
            És que és, don Feliu, el darrer lament
            d’aquella que tant t’ha estimat en vida
            i els dits freds de la mort el meu cor sent...        375
            Adéu!: res d’amor ni ser compadida
            vull. Mira: perdó si en deixar el món,
            l’afany, al morent, fa alçar un plany pregon!

            Ai, per sempre adéu! Per tu el meu ser
            freturós, un temps lliscar vaig sentir,                380
            i els mots de la teva boca un plaer
i èxtasi celest van ser per a mi.
I ara em plac d’il·lusió benvoler,
que per sempre, dissortada em fugí...
Ja tot ha passat amb tu s’ha esmunyit!              385

Aquell temps d’amor, com l’he beneït!
Jo us beneeixo, sí, felices hores,
presents sempre a la memòria meva,
com imatges d’amor encisadores,
que em retorneu l’agonia sens treva.                   390
Mes, ai, voleu! Fugiu, enganyadores
ombres per sempre, el meu jorn darrer es lleva.
Sí, ja és aquí: Oh, déu meu, perdoneu
si em plau recordar el desvari arreu!

I ara, tu, don Feliu, si et molestes                          395
quan recordo les meves desventures,
pensa quants cops als ulls m’han estat llestes
unes llàgrimes silents d’amargures,
i avui que l’urna m’engoleix les restes,
dóna’m a la tristor afalagadures:                          400
si vols, aquests gargots, compassiu mira,
i oblida, tot seguit, qui fou Elvira.


Que mai t’enutgi la meva memòria
amb amargants records els teus plaers;
goigs et doni el viure, triomfs la glòria,
la joia el món, amor d’altres promès.                    405
I si potser la meva trista història
d’ara endavant , al record se t’ha imprès,
plora’m, sí, mes alena independent
el teu pit del rosec del remordiment.                       410

Adéu, per sempre, adéu: un breu instant
sento de vida i al meu pit el foc
encara em crema d’amor; veig errant
per l’esvaïment..., calma, poc a poc,
oh mort, neguitosa!... Sola expirant!                       415
Estima’m! No, perdó que és prec amb joc!
Adéu, adéu! Quan el teu cor perdí,
tot es va acabar en el món per a mi!”

Així va escriure el comiat ferida
moments abans de morir-se i, al pit                                         420
s’estrenyé de la mare dolorida
que mentre li inundà de plors el llit.

I llavors exhalà el darrer alè
i a la mare els braços fort s’estrenyeren,
d’un convulsiu moviment gens serè                                         425
i els seus pobres llavis un sol nom feren.

Li fugí l’ànima a la llar sortosa,
on els àngels hi sojornen... Amb flors
li guarneix la terra els volts de la llosa
i el zèfir es queixa pels seus amors.                                         430

Pel cim, un desmai el brancam li inclina,
gran ombra li fa en lànguid defallir
i enllà, el capvespre, quan el Sol declina,
aterra en pau el darrer raig allí...
EPS.-