dijous, 30 de maig de 2013

CARMEN CAMPIDOCTORIS


El Poema del Campejador (1).
(1) (Prenem aquesta forma de Jeroni Pujades, concretament en el cap. XXXXVIII (tal com figura) de la 1ª Part de la seva Crònica Universal del Principat de Catalunya, referint-se a Mart, déu de les batalles.




CARMEN CAMPIDOCTORIS
POEMA DEL CAMPEJADOR

Ella gestorum possumus referre
Paris et Pyrri, nec non et Eneae,
multi poetae plurimum laude
que conscripsere.

Sed paganorum quid iuuabunt acta
dum iam villescant vetustate multa?
Modo canamus Roderici nova
principis bella.

Tanti uictoris nam si retexere
ceperim cunta, non hec libri mille
capere possent, Omero canente,
sumo labore.

Verum et ego paruus de doctrina
quamquam aurissem e pluribus pauca
rithmice tamen dabo ventis vela,
pavidus nauta.

Eia letando, populi caterue,
Campidoctoris hoc carmen audire;
Magis qui eius freti estis ope,
cuncti uenite.

Nobiliori de genere ortus,
quos in Castella non est illo maius;
Hispalis novit et Iberum litus
quis Rodericus.

Hoc fuit primum singulare belllum,
cum adolescens deuicit nauarrum;
hinc Campidoctor dictus est maiorum
ore uirorum.

Iam portendebat quid esset facturus,
comitum lites nam superatus,
regias opes pede calcaturus
ense capturus.

Quem sic dilexit, Sancius, rex terre,
iuuenem cernens adlata subire;
quod principatum velit illi prime
cohortis dare.

Illo nolente, Sancius honorem
dare uolebat ei meliorem,
nisi tam cito subiret rex mortem,
nulli, parcentem.

Post cuius mortem dolose peractam,
rex Eldefonsus obtinuit terram;
cui quod frater uouerat per totam
dedit Castellam.

Certe nec minus cepit hunc amare
ceteris plsquam uolens exaltare,
donec ceperunt ei inuidere
compares aule,

Dicentes regi: Domine, quid facis?
Contra te ipsum malum operaris,
cum Rodericum sublimari sinis;
disciplicet nobis.

Siti tibi notum: te numquam amabit,
quod fui fratris curialis fuit,
semper contra te mala cogitabit
et preparabit.

Quibus auditis susurrorum dictis,
rex Eldefonsus, tactus zelo cordis,
perdere timens solium honoris,
causa timoris.

Ommem amorem in iram convertit,
occasiones contra eum querit,
obiciendo per pauca que novit
plura que nescit.

Iubet e terra uirum exulere:
hinc cepit ipse mauros debellare,
Ispaniarum patrias uastare,
urbes delere.

Fama peruenit in curiam regis
quod Campidoctor, Agarice gentis
obtima sumens, adhuc parat eis
laqueum mortis.

Nimis iratus iungit equitatus,
illi parat mortem nisi sit cautus.
Prepcipiendo quod si foret captus,
sit iugulatus.

Ad quem Garsiam, comitem superbum,
rex prenotatus misit debellandum;
tunc Campidoctor duplicat triumfum
retinens campum.

Hec namque pugna fuerat secunda,
in qua cum captus est Garsia;
Capream vocant locum ubi castra
simul sunt capta.

Unde per cunctas Ispanie partes
celebre nomen, eius inter omnes,
reges habetum, pariter timentes,
munus solventes.

Tercium quoque prelium comisit,
quod deus illi uincere permisit,
alios fugans, aliosque cepit,
castra subvertit.

Marchio namque come Barchinone,
cui tributa dant madianite,
simul cum eo Alfagib Ilerde
iunctus cum hoste.

Cesar auguste obsidebant castrum
quod adhuc mauri uocant Almenarum,
quos rogat uictor sibi dare locum
mitere uictum.

Cumque precanti cedere nequirent
nec transeundi facultatem darent,
subito mandat ut sui se arment,
cito ne tardent.

Primus et ipse indutus lorica,
nec, meliorem homo uidit illa;
romphea cinctus, auro fabrefacta
manu magistra;

Accipit hastam mirifice factam,
nobilis silve fraxino dolatam,
quan ferro forti fecerat limatam,
cuspide rectam.

Clipeum gestat brachio sinistro,
qui totus erat figuratus auro,
in quo depictus ferus erat draco
lucido modo.

Caput muniuit galeam fulgenti
quam decorauit laminis argenti
faber, et opus aptauit electri
giro circinni.

Equum ascendit quem trans mare uexit
barbarus quidam, nec ne comutauit
aureis mille, qui plus vento currit,
plus ceruo sallit.

Talibus armis ornatus et equo,
Paris uel Hector melioris illo
nunquam fuerunt in troiano bello,
sunt neque modo.

Tunc deprecatur (::::)






Podem fer els relats de totes les gestes
de Paris, Pirrus..., fins i tot d'Enees,
que molts poetes abans han deixat
consignats amb goig.

¿Què en farem dels antics treballs pagans
que estan envellits pel pas de tants anys,
si Roderic prou que té per contar-ne
batalles més noves?

I, amb tot, si ara les diguéssim totes,
ni en mil llibres gruixuts hi cabrien,
ni cantant-les la veu d’Homer mateix
amb l'esforç més gran.

Per això jo, prou faltat d'aquest do,
a d'altres ensenyaments que jo tinc
hi confiaré les veles poètiques,
marines maldestres.

Per tant sentiu, amb goig, multitud tota,
del Campejador les seves grans gestes
i més,  si tots en coneixeu l'ajut
que us ha dispensat.

Així, de noble llinatge nascut
com cap altre dins Castella no hi ha,
Sevilla i tota la riba de l'Ebre
Roderic coneixen.

Va fer la seva primera batalla
vencent, al puixant navarrès, de jove,
i llavors, Campejador li van dir,
entre els excel·lents.

Fixant amb força així l'esdevenir,
per quan, fins i tot als comtes, guanyés
i trepitgés fort dels reis la grandesa,
fets reus per l'espasa.

El mateix Sanç, rei de la seva terra,
el jove estimà amb delit, per adepte,
i, en públic, l'honrà atorgant-li manar
l'exèrcit primer.

Ell refusà el do i Sanç li hagués dat
encara honors més alts sinó hagués mort,
d'una manera tan i tan sobtada,
com a tots arriba.

Però passà eixa mort per traïdoria
i amb dret el rei Alfons tingué la terra;
i li va donar el que ja el seu germà
prometé a Castella.

Cert que el va apreciar com Sanç, o quasi,
i que li donà honors més que a cap altre,
per aquest sol motiu va ser envejat
per tots a la cort.

I així deien al rei: “Senyor, què fas?
Però saps que et fas mal, obrant així?
Exalçant en Roderic molt més que altres
ens desplau i, força”.

“És ben cert que mai no podrà estimar-te,
tal com curial del teu germà era,
ara essent molt menys, sempre contra tu
serà un intrigant”.


Fent cabal d'aquests roïns maldients,
el rei Alfons tancà amb recel seu cor,
temia molt perdre l'honor i el regne;
la por no el deixava.

El seu amor vers ell es tornà ira,
per res, contra ell, tot moment era idoni;
li retreia el poc interès en tot,
que creia era fals.

Finalment desterrar-lo decidí:
però ell contra els moros es llençà
devastant totes les terres d'Hispània,
saquejant les viles.

Moltes veus van dir per la reial cúria
que el Campejador, junt amb gran gentada
d’Agar, venia a subjugar la cort,
i donar-los mort.

El rei ple d’ira aplega enfurismat
els seus homes perquè el trobin incaut
i amb força i de seguida l'empresonin
i emprés el degollin.

Tramet al poderós comte Garcia
l'ordre reial imminent de combatre'l

però el Campejador obté el triomf
doblement: té el camp.

i durant el combat, segonament,
inclòs Garcia, els prengué a tots ells;
i ara d'aquell indret en diuen Cabra,
fins fou pres l'Alcàsser.

Degut a això arreu de tot Espanya,
sempre més n'hagué gran anomenada;
tots els reis el van prendre per igual,
pagant-ne els favors.

I va arribar  entaular un tercer combat,
del qual déu el va fer victoriós;
va fer-ne fugir uns, n'agafà d'altres
dins del castell propi.

Com el marquès, comte de Barcelona,
que va ser delmer dels madianites,
i l'Alfagib de Lleida que era abans,
advers i ara amic.

Al llarg setge del feu saragossà,
quan els moros en deien Almenar,
el just dret de pas l'invicte els demana,
per dur-hi queviures.

Llavors, com se li nega l'exigència
de la justa facultat transitable,
ordena ben de pressa armar-se als seus,
sens dilació.

La forta cuirassa es posa el primer,
ningú no n'ha vist cap altre millor;
també pren l'espasa que d'or és feta,
pel ferrer més destre,

igual la llança de forma admirable,
d’una branca de freixe de bosc noble,
amb la punta de ferro ben doblat
i el tall esmolat.

Al cepat braç esquerre duu l'escut,
brillant tot ell, treballat d'or ben fi,
enmig hi té un drac dibuixat ferotge,
d'imponent aspecte.

Cobreix el cap amb un robust elm fúlgid,
tot guarnit per l'armer amb brins de plata,
que també hi fixà un electre brillant,
tot al seu voltant.

Muntà un cavall vingut dellà del mar,
que portà un bàrbar i fou canviat
per mil doblencs ben bé; més que el vent ràpid,
guimbant més que un cérvol.

Ni cap arma puixant, ni cap muntura
no van tenir millors Hèctor ni Paris,
ni mai cap la guerra amb Troia en veié
d’igual fins avui.

Llavors va pregar (::::) 





Cavallers de la Portalada del Monestir de Ripoll.



Eps.-


divendres, 24 de maig de 2013

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA

Tercer Lliurament i darrer.



                        XL
Just en passar el pont sento una mudança...,
quasi una transformació divina...
una amable i dolcíssima bonança...
la llum que hi ha més viva m’il·lumina...
un cor ardent... intrèpida esperança...:
“Oh de l’Excels, mudança sibil·lina!”,
atònits els meus llavis  prorrompien
i de l’Excels les penyes responien.

                        XLI
Com a un trist moribund que a prop li plana
amatent una dalla formidable,
si contra el curs de l’esperança humana
recobra d’imprevist la vida amable
i adreça a la pàtria sobirana
els clamors d’un gran goig inexplicable ,
submergit en abismes d’alegria:
de tal forma jo em trobava aquell dia.



                         XLII
Un camí fet balç la muntanya llepa,
entre espines i rígida malesa;
amb tanta rectitud que no discrepa
ni de la severa i hòrrida aspresa
del rigor fulminant que tot ho increpa,
ni de la dòcil i fatal blanesa
que aplaca aquelles roques escabroses,
i les sembra de lliris i de roses.

                        XLIII
La senda, de primer, es fa ben pesada:
les plantes delicades s’ensangonen
a les penyes i horrors de la pujada
els pits més ferms flaquegen i abandonen;
a la ment oprimida i fatigada
uns fantasmes horribles turment donen,
emperò el caminant tot ho suporta
amb el braç invencible que el conforta.

                         XLIV
Ran del llindar de la muntanya santa
tocava amb piadosa timidesa,
pensant que el cel la meva dèbil planta
pujaria a més alta fortalesa
i per no sucumbir a empresa tanta
superar amb gest de glòria l’aspresa...,
quan em sorprèn del somni i el desvari
l’entrada imprevista d’un solitari.



                        XLV
Era un jove africà, d’una estatura
majestuosa, amable i ben plantada
però inquieta angoixa i amargura
al seu rostre hi venia retratada,
de pàl·lida i macilenta figura,
lànguida i abatuda la mirada,
muda la llengua, desmallats els braços,
de profunds sospirs, trigosos els passos.

                        XLVI
Estroncada la font de l’eloqüència
profana, que els seus llavis no vessaven,
rompudes les fletxes de la ciència
que el sagrat capitoli trastornaven,
balbucejant la seva intel·ligència
que turbulentes ones agitaven,
buscant amb ulls errants la senda pura
 toca per igual la mort que ombra obscura.

                      XLVII
Captivat per l’encant de les sirenes,
a l’erm desert amargament gemia,
i al so fatal de les seves cadenes
inconsolables llàgrimes retia;
insofriblement carregat de penes,
sens descans un desfici l’oprimia,
per la sòlida joia sospirada,
però un iris fantàstic l’abraçava.

                      XLVIII
Envejava aquells homes memorables
que d’un món tan  enganyós s’amararen
i amb menyspreu de glòries miserables,
en llòbregues cavernes es tancaren;
recordava les verges admirables
que la puresa a l’Etern consagraren;
i amb tan vives imatges s’enardia
i endut d’aquests afectes prorrompia:

                       XLIX
“Els homes abatuts en la ignorància
sostreuen la vera joia que espera,
¿i així doncs, seguirem eixa arrogància
d’una orgullosa i frívola quimera?
Inflats d’una doctrina sens substància,
perseguirem delits a la carrera?
Ans rebolcats en nostres immundícies,
no buscarem les sòlides delícies?”


                          L
Així l’afligit Jove s’exclamava
en una salutífera agonia:
ara amb els seus ferms grillons forcejava
adés el seu coratge s’esmunyia;
ara els seus ulls llassats a déu alça
adés amargues queixes repetia.
Plora...gemega...constantment delira:
calla... s’irrita...vitalment expira.

                         LI
Enmig d’aquesta escena lamentable
el meu cor inundava l’amargura,
i em posava al lloc d’aquell miserable,
sospirant i gemint en la tortura:
“Oh, déu de la bondat! Oh, déu amable!”
-per l’estretall del somni invoco cura-
“fins quan la vostra mà consoladora
deixarà d’emparar aquell que us implora?”

                          LII
Ai, el moment s’apropa... la quimera
tot ho torba... la lluna en sang es banya...,
les estrelles de dol... tota l’esfera
arrabassa planys  tristos..., la muntanya
sembla commoure’s d’estranya  manera,
un llòbrec bram...ressona en la campanya,
el lament maternal... del Cel les portes
obrint-se amb estridor,  queden absortes!

                         LIII
Al Pare celest se’l representa
en resplendors immenses de llum viva
i la seva ferma grandesa ostenta,
circumdat d’una insigne comitiva,
que és la cort eternal que observa atenta,
de l’Atleta la trista alternativa,
i amb brogit del tropell de les onades,
fins s’estremeixen les voltes sagrades.

Interior Biblioteca Josep Massot


                            LIV
Les fal·leres, les copes enganyoses,
amb queixes li recorden com ensenyes,
exclamant des de coves tenebroses:
“Enterraràs, tal vegada, entre penyes,
les deixes amables i precioses
les esperances que et volen atènyer?
Tan boig arribes a ser, criatura,
que anteposes al Sol la sepultura?”

                              LV
“Als moments més brillants ens desempares?
Al moment més dolç de la teva vida,
de la nostra companyia et separes
i et colgaràs al pic d’edat florida?
¿Que els teus anys preciosos, primes rares,
t’han adormit amb l’eterna partida?
I trenques per a sempre els nostres llassos
i el cor romput no el refaran pedaços.

                              LVI
Com un trist mercader que no reposa
per la indigna riquesa sospirada,
ni sentint ressonar el plany d’una esposa,
ni ais d’una família angoixada;
més que del mar fúria borrascosa
tem els efectes de tempesta airada,
tot desmallant en l’amargant eixida:
tal era aquella víctima afligida.

                             LVII
D’una elevada roca en l’eminència,
tot modestament vestida, es presenta
l’heroica i divina continència,
que d’aquell Atleta els desmais fomenta:
li clava llambregades de clemència,
i els més formosos cors li representa
de tota edat i sexe que edifiquen
i a l’Etern la puresa sacrifiquen.

(:::)
Eps.-

dissabte, 18 de maig de 2013

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA


SEGON LLIURAMENT

Livre des apôtres s. XIII


-->
                              XX

“Sortosos els que a déu es converteixen
abandonant les deixes més amables,
i que en l’angoixa i anhels que pateixen
les ambicions dels quals miserables,
fràgils i dèbils llàgrimes afluixen,
sospirant pels cabals interminables;
perquè el cel els eixugarà algun dia
tot aquest plor que vessa l’agonia.”

                              XXI
“Sortosos tots aquells que la injustícia
de la terra desterren i abominen,
i en busca de la sòlida justícia,
amb fam i set esperançats caminen;
perquè lliures dels tirs de la malícia
per senders venturosos s’encaminen;
dels que n’evitaran falses cisternes
i als seus cors brollaran aigües eternes.”

                               XXII
“Sortosos els que al pobre en fama dura
l’auxilien al llit amb la presència,
i aquell que duu grillons en l’amargura
i el cadàver que jeu en la indecència,
i al que abraça l’error en senda obscura
socorren amb entranyes de clemència;
perquè el meu pare estén els dolços braços
i abraça als compassius més pertinaços.”

                                XXIII
“Sortosos aquells que amb ganes curoses
refusen els camins de la duresa,
que abominen les ombres tenebroses
dels que encobreixen trames amb vilesa:
que ignoren de l’engany arts doloroses
i cerquen el seu déu amb senzillesa;
perquè veuran el Sol de la llum pura,
que no condueix cap frau d’ombra obscura.”

                                 XXIV
“Sortosos els que humilien en terra
al seu déu la raó presumptuosa,
que subjecten en crua i fera guerra
de passions la turba bel·licosa:
que el príncep orgullós que a tants aterra
arrapen la palma victoriosa;
perquè en braços d’eterna i dolça calma
d’amables fills de déu tindran la palma.”

                                  XXV
“Sortosos els que tiben la cadena
per abraçar de cor la virtut pura:
els que al negre furor que es desenfrena
oposen aguant i dolça postura
i al cap i casal de la llum serena
alcen els ulls de la caverna obscura;
perquè sí són dels homes anatema
el cel els va teixint la diadema.”

                                  XXVI
“Quan per mi baixàreu als calabossos:
quan fugíreu errants per les muntanyes;
i les urpes tement dels llops feroços,
de la terra visquéreu les entranyes,
quan tots els turments més bàrbars i atroços
sofríreu en mil màquines estranyes
bleixant amb constància en els suplicis,
el cel recompensarà els sacrificis.”

                                  XXVII
Mentre aquell gran Profeta predicava
d’un suau abelliment ens tenia:
els cors la seva llengua ens fascinava
i un bàlsam per les venes discorria:
la seva paraula a ningú cansava,
ans l’anhel de la massa s’encenia
i en celestials delits submergida
temia que aturés el doll de vida.

                                  XXVIII
Va callar el gran Profeta a la manera
que un cérvol baldat a la font s’atura
i els seus delits ardents hi refrigera,
i recobra la vida i la bravura;
però la trista i abraçada fera
fatiga amb els seus brams la selva obscura
suposant que la font se li desvia,
tal era en l’assemblea l’agonia.

                                    XXIX
Enmig les immenses masses travessa
fent dues muralles obsequioses
i de Moisès es veu la imatge expressa
obrint-li pas les onades descloses:
modestament els seus passos professa
ran mateix de les penyes escabroses
i la gentada es queda a la campanya
perquè no el pot seguir a la muntanya.

                                    XXX
La multitud confosa se separa
i amb dolor abandona la planura,
gira els ulls vers el lloc que desempara
amb uns vius senyals de tendra amargura:
del Profeta immortal la virtut rara,
la força poderosa i la pressura
em fan deixar del món la vil escòria
i investigar la senda de la glòria.

                                   XXXI
Busco del gran Profeta les petjades
i de lluny la muntanya em representa,
escalar-hi les roques empinades
l’ardent desig m’agita i em turmenta:
davant les meves tímides mirades
horribles precipicis representa
que al més valent esforç acovardeixen
i l’heroi més intrèpid atordeixen.



                                  XXXII
Està la immensa mola separada
de la plana amena i deliciosa,
i d’un llarg fossat profund envoltada
que la fa més horrible i espantosa:
molt endins de la mar està avançada
batuda per la còlera escumosa
d’onades que botides s’atropellen
i a penyes horrífiques s’estavellen.

                                   XXXIII
I les ones horroroses que bramen,
escampen per la nit fosca paüra:
apleguen els ais de nàufrags que exclamen
implorant socors en la desventura:
les llàgrimes inútils que derramen,
enmig de la marítima bravura,
embarassen en la sorra els meus passos
i no puc allargar-los els meus braços.

                                  XXXIV
Ran del marge del fossat m’encamino
i en els cadàvers escopits a terra
malvats proterviosos m’imagino
que amb la Santa Ciutat estan en guerra:
orbs solcant les ones els endevino
en la negra borrasca que els aterra,
refractàries ànimes vomiten
i a un abisme infernal es precipiten.

                                  XXXV
Amb aquestes imatges espantoses
de les ombres espesses m’ocupava,
i per aquelles sendes tenebroses,
amb sobresalts i angoixes caminava;
quan, capficat d’angoixes doloroses,
quan tot el meu coratge naufragava,
veig una pàl·lida llum decantant-se
i recobro la vida i l’esperança.

                                   XXXVI
Entre dolços sospirs la llum admiro,
més formosa als meus ulls que l’alba bella,
encisadora llum per qui sospiro
més que pel mariner errant cap estrella,
per tu, llum eternal, per tu respiro!
tu m’il·lumines, dolça meravella,
el pas esgarriat en nit obscura
i amb els teus raig trobo senda segura.

                                  XXXVII
Així l’entusiasme em dirigia
el cor vers la teva llum seductora,
submergit en patètica alegria,
quan un marbre nevat és nova aurora,
que al pas titubejant serveix de guia,
ja que una inscripció consoladora
em presenta la senda sospirada
amb immortals caràcters designada:

                                  XXXVIII
“Oh, vosaltres, que entrats en terra estranya
sospireu per glòria verdadera,
no la busqueu pas en la tracamanya
d’un món que dóna encens a una quimera:
escaleu ardits aquesta muntanya
no aterreu vostres cors amb vista fera:
no us deixeu enganyar per falsa estrella,
aquesta és la senda avanceu per ella!”

                                   XXXIX
Per un pont llevadís es travessava
el fossat que el pas normal impedia
pont graciosament ofert que es dava
a aquell que amb pit d’anhel el món fugia
i en les cavernes llòbregues es buscava
la pacífica calma i l’alegria;
mes no hi trobava pas lliure passatge
el pertinaç i el bàrbar més salvatge.

Inscripció guia a l'entrada de Lo Temple de la Glòria


 Eps.-