dissabte, 5 de juliol de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT VIII


LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Vuitè Lliurament.


El duu a un clos emmurallat

el més bell d'aquí a Tessàlia

fort pels homes i l'animàlia,

clos, rodó el mur i alt i un fossat

profund; dins cap home apostat

fora el que ella acompanyava;

tot era parat, sense trava,

a punt tenia cambres grans

i una salla llesta d'abans.

Havent cavalcat per la riba

van ser a la fortalesa altiva,

per tal que poguessin passar

era pla el pont dalt del fossar,

passat, l'eixida era deserta.

Pujaren a la sala oberta,

el sostre amb teules i cairats

i els baterells esbatanats

per on entraren i van veure

una taula on feia goig seure:

lluents estovalles i plats

tots plens, i uns grans ciris triats

cremaven en llurs candeleres,

i anaps d'or, per beure-hi de veres,

amb vi de mora un dels pitxers

i un altre amb vi blanc dels vivers.


En unes banquetes veïnes,

plenes fins dalt, dues bacines

d'aigua calda per rentar mans,

i, arran ben bé, sense fer atans,

una tovallola brodada,

com eixugamans preparada.

Cap criat, ni servent tampoc,

no es veia allí ni per enlloc.

Traient-se l'escut de l'esquena,

el cavaller, amb passa serena,

el penjà a un clau; la llança al cim

d'altres, en un penjador prim.

Hagué vist, quan descavalcava,

que ella, igual, desmuntà sens trava,

d'això el cavaller en fou content,

que ajut no esperés indolent

i que baixar hagués d'ajudar-la,

així, quan amb pas ferm, sens parla,

enfilà decididament

a una cambra, no en féu esment.

En dugué una capa escarlata

i li posà, tota ravata.

La sala era de tints solars

quan els estels ja eren ben clars;

essent tota plena d'espelmes

que a la lluna pagaven els delmes

de tant gruixudes i lluents.

En posar-li al coll corrents

la capa, ella digué burleta:

Heus aigua i tovallola neta,

ningú no us la vindrà a oferir

puix sols hi som vós i jo aquí.

Renteu-vos les mans, seieu plàcid

del que us plaurà: n'hi ha dolç i àcid

i és hora i el menjar us ateny

que els ulls veuen i el cor empeny.”

Ell, tot calm es renta i va a seure

tot li plau, el menjar i el beure,

ella va a seure's a prop d'ell

i menja i beu a igual nivell,

tant com el menjar i beure dura

i així, quan l'àpat es clausura,

la noia diu al cavaller:


Senyor, sortiu que es posi bé

l'àpat i res us faci nosa,

solament fins calmar la cosa,

fins que penseu, dins vostre pit

que ja estic estirada al llit.

Novè Lliurament


dimarts, 1 de juliol de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT VII


LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Setè Lliurament.


Ja de vespre trobà fent via
una dama que li venia,
molt bella i de bon avinent,
molt elegant de vestiment.
La dama, en ser a prop, el saluda
de gust, polida i resoluda,
i ell respon: “Que joia i salut
Déu us doni amb gratitud!”
I ella rebla: “Senyor, a la vora
tinc casa meva que us honora,
si vós en voleu disposar.
Mes sols hi podreu albergar
dormint amb la meva persona,
que en faig requisit com patrona.
Molts són qui per aquest present
han fet cinc cents trucs i un intent”
Ell prengué un posat circumspecte
i va respondre amb tot l'afecte:
Dama, vostra hospitalitat
m'omple de goig i vanitat,
però talls de llit i allitar-se
el temps no me n'esfilagarsa”.
Doncs no us puc en res més servir”-
fa la noia- “ni ulls ni dir”
Ell prova d'entendre el seu deure
s'avé per si res en pot treure.
I el cor, d'aquest gest, se'n ressent
tot ell, i no el cor, solament,
que en jeure haurà d'haver destresa
i treball per saber amb dolcesa.
La dama que li fa els honors,
potser li dóna tants amors
que després no vol que se'n vagi,
segons l'acord, potser un presagi
que ha promès plaer i voluntat.


Vuitè Lliurament


divendres, 27 de juny de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT VI

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Sisè Lliurament


Llavors s'avança el paladí,
enmig del gual i aquell l'agafa
amb la regna esquerra i, com gafa,
li prem la cuixa amb el puny dret;
empeny i el tiba amb un cop net,
tan durament que l'altre es queixa,
que li sembla que el fa recréixer
i traurà la cuixa del cos.
Llavors li replica veloç:
Cavaller us prego combatre
d'igual a igual, que us vull abatre
tenint vostre escut i a cavall.
Justem amb la llança i a avall!”
I l'altre: “No ho vull pas- replica-
que si us deixo fareu bonica
fuita, així us deixi de tenir”
Vós em voleu avergonyir”-
fa l'altre -Munteu, preneu l'arma,
cavaller, no en tingueu alarma,
us puc garantir, fidelment,
que no penso fer escapament.
M'ha enutjat molt la vostra burla”
Respon l'altre: “Haureu de dur-la
fins que em jureu de bona fe
i el convenciment més sencer
que no fugiràs un cop lliure
ni del cos cap punt ni cap lliura
em tocaràs, fent-te a un costat
fins que vegis que ja he muntat.
Ja veus que puc dar-te clemència
tenint-te així pres i en dolència”.
L'altre li jura car no pot més.
Sols quan té el compromís, només,
aquell pren l'escut i la llança
de l'aigua surant i amb recança,
que fent via, lluent metall,
corrent nedaven riu avall;
després agafà la muntura
i ja a la sella, sens presura,
per les cingles prem fort l'escut
i la llança a l'arçó ganxut.
I fan un contra l'altre envestida,
amb els cavalls a tota brida.
Aquell que del gual és garant
afua l'intrús fulminant;
tan fort vol picar a les costelles
que del cop la llança es fa estelles,
mes l'altre al gual ja l'ha enviat,
d'un cop, llarg com és, d'un plegat
i sota aquella aigua el fa jaure.
Fet, del cavall es deixa caure,
reculant pensa que a altres cent,
com aquell pot donar escarment,
i el bran d'acer del baldric lleva
i aquell altre l'espasa seva,
ambdós metalls espurnejant,
cos a cos tallant i trinxant;
cada escut d'or al seu resguarda,
d'aquells fort cops que fan basarda.


Les espases proven mitjans
d'abatre l'altre sens descans,
amb cops eixordadors tothora,
i tant temps dura i no millora
que omple de vergonya aviat
al cavaller carretejat,
i es diu que fa de mal llevar-se
el deute acabat de trobar-se,
si tant de temps ha d'esmerçar
en frenar un cavaller boscà.
Si n'hagués trobat en vall densa
cent més iguals no creu, ni pensa
que li haguessin costat tant,
i se'n dol i el torna irritant
i així inspirat perd embranzida
dels cops i de jornada aclarida;
d'això s'apressa més a enllestir,
tant que l'altre arrenca a fugir.
I el gual, malgrat tot el coratge,
li deixa lliure de passatge.
I aquell l'acaça insistent,
tant que l'altre cau en l'intent
i l'empaita el de la carreta
que jura al de la gatzoneta
quan mal li ha fet caure al gual
i, per distreure'l, prendrà mal.


Llavors la dama que amb l'altre era,
veient-lo d'aquella manera,
i les amenaces tement
pateix pel del gual i, fervent,
suplica per ella no el mati
i ell li diu que mereix que l'escati,
ni per ella en pot dar mercè
al qui sols li ha dat doler.
Llavors el pren, l'espasa treta,
mes l'altre, amb l'ànima desfeta
diu: “Per déu i per mi cediu
al prec que us fan inofensiu”
I aquell respon: “Déu, testimoni,
m'ordena que pel tracte erroni
que he rebut doni pietat
a qui per déu me l'ha demanat.
Mercè que un cop no vaig donar-la
ara en tens tu i la que em parla,
perquè no us la puc refusar
quan la demaneu, guardià.
Mes et manaré, com caplletra,
que afable t'hauràs de sotmetre
i esdevindràs pres on diré”.
L'altre ho jura i, no és de bon fer!
La dama ho sap i fa promesa:
Cavaller, per vostra honradesa
al prec que ell us ha fet tantost,
com vostra mercè ha correspost
si mai un de presó alliberes
dem aquest, de totes maneres;
lliura-me'l ara de presó
i quan serà fet, com deutor
rebràs un guardó en concordança,
donat per la meva puixança.”
Llavors la coneix, tot seguit,
per com les paraules ha dit;
i el presoner aquell allibera
i ella s'angoixa i desespera
per si l'ha coneguda el tem,
car vol no arribar a aquest extrem.
I ell, ans no sigui el cas, marxa
i ella i l'altre, lliures de xarxa,
l'acomiaden agraïts
que ell iguala amb adéus sentits.


Setè Lliurament

 

dimarts, 24 de juny de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT V.

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Cinquè Lliurament



Quedà el de la carreta absent,
de força i aguait indolent,
capficat d'Amor que el tenalla.
La pensa, feta una baralla,
el perd, s'oblida d'ell mateix,
no sap si en té o fuig pel bleix.
El seu nom ja ni el recorda,
no sap si va armat ni concorde,
no sap gens on va ni d'on ve.
Res distingeix de mal ni bé.
Només d'una cosa i, per ella,
les altres posposa i segella,
pensa en aquesta dia i nit
tot sent i ho veu enterbolit;
el seu cavall pas ferm el porta
i no pren mai la via torta,
ans la millor i, camí més dret,
i es per ventura que a pleret
el duu fins una espessa landa
amb un gran gual que, a l'altra banda,
tot armat, en fa guardament,
un cavaller aspecte imponent.
Prop d'ell veié una damisel·la
en un palafrè arran parcel·la.
Ja l'hora nona havia entrat
i encara estava extraviat
el cavaller en la seva pensa,
quan el cavall, la brida tensa,
al riu se n'hi va assedegat;
vers l'aigua va, quan l'ha clissat,
i aquell que estava a l'altra riba,
diu cridant: “Cavaller se us priva
el gual i aigua al vostre cavall”.
Aquell no escolta ni un borrall,
des de que el que pensa no el deixa,
i així, totes voltes, en créixer
la set del cavall, corre al riu.
L'altre vol que s'aturi, diu:
Sortiu del gual. Féu-vos enrere,
ja trobareu millor passera”.
Jura traspassar-li el pit
si desatent el que ha prescrit.
[Però el cavaller sord no amida,
ni quan per tercer cop li crida:
Cavaller he dit no entreu al gual,
sense el meu permís ni senyal,
perquè m'han manat que traspassi
a qui sense permís el passi.]


Tant va absort l'altre que no el sent,
i el seu cavall d'un salt potent
passa del camp a l'aigua fresca
i a cor que vols beu i s'engresca.
Mentre aquell diu que ho tindrà car
que l'escut no el serà auxiliar
ni del cos tampoc la lloriga,
posar el destrer al galop no triga
i l’envesteix amb fort embat,
tan tremend que de poc l’abat,
colpint-li el pit de forma brava,
enmig del gual que defensava.
De l'encontre tot surt volant:
llança i escut del coll penjant.
El caigut, del tot sorprès, s'alça,
com un tro a mitja nit trasbalsa
que ens deixa l'ànim desvetllat.
Ara sent, veu en claredat,
qui l'ha picat, es meravella
veient un cavaller centella
i així crida: “Vassall, per què
heu volgut ferir-me de ple,
Venint de front que no us sabia?
Sinó us he fet cap fellonia!”
Pel cel que sí – diu l'altre, hostil-
que crec m'heu pres per algú vil,
quan aquest gual jo us el prohibia,
tres vegades amb energia,
i a grans crits que us ho he manat,
ja ho heu sentit amb claredat,
almenys dues de tres vegades
i totes les heu obviades,
quan he dit què us faria i, res.
I a l'aigua sou, com he promès”
I el cavaller té per sortida:
Mal nat que no he sentit la crida
ni us he vist, no essent conscient.
Que era jo immers pel pensament
i ignorava que al gual entrava;
doncs sapigueu que sense trava
sols amb la mà que aguanta el fre
en tinc prou per fer-vos doler.”
L'altre replica: “Passarà?
Podràs tenir-me a mi i la brida,
però t'hi jugaràs la vida.
Com un grapat de cendra prenc
eixa amenaça de mitgenc”.
I aquell respon: “M'és tolerable
allò que serà el més provable,
i és com et voldria tenir.”



Sisè Lliurament

diumenge, 6 d’abril de 2014

CHRETIEN DE TROYES . LANCELOT IV

LANCELOT,  EL CAVALLER DE LA CARRETA.


Quart Lliurament



Dels cavallers el comiat
fou cortès, com és ensenyat;
a grat de la dama; tan tendre
com breu. Aleshores van prendre
el seu camí calms, lentament;
van sortir del castell talment
que no calgué donar conversa,
envers aquella selva adversa,
on seguici i reina es colgà.
No van trobar el rastre dellà,
devien anar més de pressa,
després d'un clos i gran travessa,
van trobar el seu camí ferrat,
havien pel bosc tan errat
que ja era del tot matinada,
llavors, en una fondalada,
una noieta van trobar.
Francs la van saludar amb la mà,
però pregant, a la que salta ,
si sap res que ho digui sens falta,
si la reina ha vist de llambresc.

I ella respon amb el cap fresc:
Doncs sí us sabré guiar amb certesa,
quan de servir-me féu promesa,
diré ruta i també camí,
diré la terra on tindrà destí
i quin cavaller la menava:
però que fóra cosa brava
a qui aquesta terra entrés
i que li doldrà fer-ne accés”
Prompte mossèn Gavain etziba:
Jove dama, com déu m'aviva,
us brindo el meu servei
i poso sota vostra llei,
l'ús que en féu de la meva força.
Digueu què ha vist aquest bosc tòrcer?”
Aquell que en carreta marxà
res prometé en aquell llindar,
pel seu poder sols anuncia,
com home que Amor bescanvia
fent-lo puixant, ferm, sobretot,
que reserva i, davant tot,
atendrà allò que necessiti,
fins quan ella li'n faci quiti.
Doncs, diré el que voleu saber-
féu la noia, prenent alè -:
Abans, Meleagant cal conèixer,
fort cavaller, sens desmerèixer
que és fill del rei Gorre, ell la té
al seu reialme com esquer,
d'on ningú pot mai retornar-ne,
sols forçat pots sojornar-ne,
que és país d'exili i servil”
Ells preguen, amb posat tranquil:
Senyora on és aquesta terra?”
Com trobem el pas que l'aferra?”
Ella els respon: “Ara ho sabreu,
i com n'és difícil el freu,
perquè a cada passa donada
es torna impossible l'entrada,
i a més, Bademagus, el rei,
mai dóna permís ni remei.
S'hi pot entrar, tota manera,
per dues vies o darrere
dos passatges que han prescrit
pel nom: un de Pont Humit,
perquè sota l'aigua descansa
i a voltes s'eleva a bastança
amb prou aigua a sota i al cim,
ni més ni menys moll per gotim
que en resulta la mida justa.
Fa un peu i mig de mida adusta
i tant s'allarga com s'estreny,
s'entén qui refusa el disseny,
ans no més perill representa
de tots dos, que la seguimenta
d'aventures fa encar més por.
L'altre pont el fan molt pitjor;
ja dóna perill si en parlo
car cap home ha pogut passar-lo
en ser un fil d'espasa tallant,
d'aquí les gents sempre en diran
l'estrany nom del Pont de l'Espasa.
He dit veritat curta i rasa,
més certesa no us puc pas dir”.
I ells demanen sobre el camí:
Senyora, ara, per gentilesa,
mostreu els dos punts de l'empresa”.
La noia, amb recança, respon:
A la dreta hi ha l'Humit Pont,
damunt la seva humida base,
i cap allà El Pont de l'Espasa.”
Llavors replicà el cavaller
que va acompanyar el carreter:

Senyor, us deixo, sense rancúnia
el tros que us faci menys angunia,
podeu prendre el més atractiu,
ja prendré jo el que no escolliu.”
Pel cel” -mossèn Gavain replica-
molt perill en ambdós radica,
cada passatge és prou tremend
per fer una tria intel·ligent
i no sé prou on decantar-me;
però no es bo fer esperar l'arma,
i com vós m'ho heu demanat
pel Pont Humit m'he decantat.”
Doncs és de dret i ben lloable
que el Pont de l'Espasa, imparable
enfili dret i a pas rotund”.
Van rebre comiat cascun,
un de l'altre, amb gran afecte
i molt bona sort pel trajecte.
Quan ella els va veure partir
cridà: “Recordeu-vos de mi,
tots dos em deveu a caprici
allò que voldré més propici.
Alerta i, no us n'oblideu pas!”
Amiga n'hem fet sagrat llaç”-
van dir ells, guardant energies,
mentre prenien sengles vies.





CINQUÈ LLIURAMENT.-




dissabte, 29 de març de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT III

TERCER LLIURAMENT

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA

de Chretien de Troyes.

 

 

I ja al vespre un castell van veure.

I sapigueu que era un castell

del tot esplèndid, ric i bell.

Quan els tres entren per la porta

el cavaller, que al llom el porta

la carreta, omple d'estupor

tota la gent i alça un rumor

entre els més grans i la canalla,

del cap del pont a la muralla,

omplint carrers de grans aücs.

Al cavaller li són lladrucs

que l'envileixen i en fan burla.

S'exclamen: “Trista pena és dur-la

com aquest cavaller que es veu.

Escorxat, penjat. Quina creu!

Negat o cremat entre espines?

Digues, nan, quina una en barrines?

De quin malfet l'han acusat?

És potser un mer lladre provat?

O, pitjor, ha dut vida assassina?”

El nan calla amb disciplina;

no respon a banda i costat,

porta el cavaller on va hostatjat,

seguit per Gavain a la vora,

vers una torre a dins, no a fora

d'aquella petita ciutat.

Davant mateix tenia un prat

i ha sota seu, fent de cornisa,

i seient, una pedra grisa,

tallada a pic damunt la vall.

Rere la carreta, a cavall,

va entrar Gavain també a la torre;

ja a la sala hi veuen discórrer

una dama amb pas fregadís,

com mai cap vista en el país;

i la seguien unes donzelles,

que eren quasi bé igual de belles.

Sols arribar van remarcar

mossèn Gavain i, com germà,

li van fer festes de gran joia.

De l'altre cavaller, amb miroia

van preguntar: “Aquest què ha fet, nan,

per ser dut de forma aberrant?”

Ell no obrí boca per resposta

i féu baixar el cavaller hoste

de la carreta i va marxar,

sense saber més on va anar.

Quan mossèn Gavain descavalca,

venir uns criats, l'esguard recalca

per desarmar ambdós cavallers,

vestint-los mantells fets exprés,

seguint ordres d'aquella dama.

L'hora de sopar, una amalgama

de menjars els foren oferts.

La dama es féu posar els coberts

prop de mossèn Gavain. Cap pensa

podrà trobar millor acollença

ni una hospitalitat millor.

Van rebre honors sens parangó

i bona i bella companyia,

amb la dama que es desvivia.
Quan la festa hagué prou durat

reberen dos llits d'equitat,

enmig la sala, llargs alhora,

amb un tercer ben a la vora,

més bell que cap dels altres dos.

Que ja el conte ho diu, a l'esbós:

res del món tanta finor ensenya

com aquell llit podia atènyer.”

Quan fou l'hora de descansar

la dama prengué per la mà

aquells dos hostes que hostatjava

i fluix digué, mentre els guiava,

mostrant els llits: “Se us han parat

amb gran minuciositat

pel vostre gust; el de la vora

és destinat al que no acora

ben res. No l'heu de fer sevir!”

El cavaller se'n ressentí,

aquell que arribà amb la carreta,

que tot desdeny i despit veta

ni venint de dama amb aspror:

Digueu, senyora, la raó

que el llit no se'ns ha de permetre.”

Ella digué, al peu de la lletra,

com qui no pensa allò que diu:

Vós no sou pas el més procliu

a demandes, quan sou qui erra

com cavaller vil per la terra.

Puix qui ha estat carretejat

no té pas gens d'autoritat

en afers com el que ens inspira.

Més si, qui no pot, s'hi estira

ja se n'haurà de penedir!

No l'han parat amb gust diví

per tal d'acotxar-vos, suara,

creieu-me, us sortiria cara

tal temeritat. Massa preu!”

Tanmateix, -diu ell- ho veureu!”

Que ho veuré? Ja es veurà qui ho paga!”

No pagaré cosa tan vague,

- fa el cavaller- Tal com s'és vist

que s'enfadi qui quedi trist,

perquè en aquest llit jo he de jeure

trobant repòs que hi pugui heure.”

Dit això quedà descalçat

i dintre del llit més alçat

que els altres dos a la vegada,

s'allità sota una flassada

de brocat groc i estels d'or fi.

N'era millor i de preferir

la gira, tota de suau marta,

que en les corts reials no es descarta.

La vànova el tapava tot.

El llit, complex és trobar el mot,

ni de canya o palla, ni d'estores.

De cop, a petites hores,

del sostre una llança, com llamp,

caigué per enfilar el pitram

del cavaller i, a la vegada,

tots els llençols i la flassada

d'aquell lit on era allitat.

La llança duia un penó armat,

tot embotit de grans flames

que prompte la flassada, infames,

van calar amb els llençols i llit;

de la llança, el ferro, cosit

deixà el cavaller per la banda,

amb un trau com una garlanda,

res que la pell fes ressentir;

el cavaller s'alçà, escarpí

el llit i apagà el foc; la llança

tirà lluny la sala, a bastança,

i amb res que el pogués deixondir

tornà a estirar-se i s'adormí;

amb igual patxoca i manera

que havia tingut de primera.





L'endemà, al matí clarejat,

la dama que els hagué hostatjat

concertà per a ells una missa

i els féu despertar com premissa;

un cop la missa es va cantar

front dels prats van finestrejar.

Passà que el cavaller, pensívol,

aquell de la carreta errívol,

mirant vagarós aquell prat,

veié, a la finestra al costat,

asseguda a l'ampit, la dama,

parlant, davant del panorama,

amb mossèn Gavain, de costat;

al poc, no sé quan pogué estat,

tampoc no sé a quines paraules,

com les finestres de les faules,

passà, davant, lluny, prop del riu,

un taüt i un estol actiu,

que un cavaller a dins conduïa

amb planys i plor la majoria,

sobretot tres noies arran

del taüt, plorant a cada instant.

Al davant de tot una escorta

d'alts cavallers voltant, absorta,

una dama excepcional.

El cavaller del finestral

la reconegué com la reina,

la rastrejà amb la mà a la beina,

seguint el seu pas pel verger,

tot temps fins que la perdé.

Quan la imatge el deixà d'abstraure

flaquejà i, s'hagués deixat caure

avall, en el buit sepulcral,

amb mig cos fora el finestral;

mossèn Gavain que ho veiera

digué, mentre el tirava enrere:

Senyor, mercè, féu-vos redreç.

Déu meu! Això no ho féu mai més!

És una idea maleïda

tenir per tant poc vostra vida!”

Hi té dret” - la dama digué-

corrent la brama, com vesper,

de la seva dissort mofeta

per haver estat dut en carreta,

sap i prefereix més morir

que viure el que haurà de sentir,

d'una vida innoble abocada

sempre al menyspreu i dissortada.”

Vist això van pregar ser armats;

complagudes llurs voluntats,

la dama, cortès i amb prouesa

tingué un gran gest d'esplendidesa,

quan, vers el cavaller felí,

a qui tant burxà i escarní,

va donar un bell cavall i llança,

com signe d'amor i acordança.





QUART LLIURAMENT.


 

Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,