divendres, 27 de juny del 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT VI

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Sisè Lliurament


Llavors s'avança el paladí,
enmig del gual i aquell l'agafa
amb la regna esquerra i, com gafa,
li prem la cuixa amb el puny dret;
empeny i el tiba amb un cop net,
tan durament que l'altre es queixa,
que li sembla que el fa recréixer
i traurà la cuixa del cos.
Llavors li replica veloç:
Cavaller us prego combatre
d'igual a igual, que us vull abatre
tenint vostre escut i a cavall.
Justem amb la llança i a avall!”
I l'altre: “No ho vull pas- replica-
que si us deixo fareu bonica
fuita, així us deixi de tenir”
Vós em voleu avergonyir”-
fa l'altre -Munteu, preneu l'arma,
cavaller, no en tingueu alarma,
us puc garantir, fidelment,
que no penso fer escapament.
M'ha enutjat molt la vostra burla”
Respon l'altre: “Haureu de dur-la
fins que em jureu de bona fe
i el convenciment més sencer
que no fugiràs un cop lliure
ni del cos cap punt ni cap lliura
em tocaràs, fent-te a un costat
fins que vegis que ja he muntat.
Ja veus que puc dar-te clemència
tenint-te així pres i en dolència”.
L'altre li jura car no pot més.
Sols quan té el compromís, només,
aquell pren l'escut i la llança
de l'aigua surant i amb recança,
que fent via, lluent metall,
corrent nedaven riu avall;
després agafà la muntura
i ja a la sella, sens presura,
per les cingles prem fort l'escut
i la llança a l'arçó ganxut.
I fan un contra l'altre envestida,
amb els cavalls a tota brida.
Aquell que del gual és garant
afua l'intrús fulminant;
tan fort vol picar a les costelles
que del cop la llança es fa estelles,
mes l'altre al gual ja l'ha enviat,
d'un cop, llarg com és, d'un plegat
i sota aquella aigua el fa jaure.
Fet, del cavall es deixa caure,
reculant pensa que a altres cent,
com aquell pot donar escarment,
i el bran d'acer del baldric lleva
i aquell altre l'espasa seva,
ambdós metalls espurnejant,
cos a cos tallant i trinxant;
cada escut d'or al seu resguarda,
d'aquells fort cops que fan basarda.


Les espases proven mitjans
d'abatre l'altre sens descans,
amb cops eixordadors tothora,
i tant temps dura i no millora
que omple de vergonya aviat
al cavaller carretejat,
i es diu que fa de mal llevar-se
el deute acabat de trobar-se,
si tant de temps ha d'esmerçar
en frenar un cavaller boscà.
Si n'hagués trobat en vall densa
cent més iguals no creu, ni pensa
que li haguessin costat tant,
i se'n dol i el torna irritant
i així inspirat perd embranzida
dels cops i de jornada aclarida;
d'això s'apressa més a enllestir,
tant que l'altre arrenca a fugir.
I el gual, malgrat tot el coratge,
li deixa lliure de passatge.
I aquell l'acaça insistent,
tant que l'altre cau en l'intent
i l'empaita el de la carreta
que jura al de la gatzoneta
quan mal li ha fet caure al gual
i, per distreure'l, prendrà mal.


Llavors la dama que amb l'altre era,
veient-lo d'aquella manera,
i les amenaces tement
pateix pel del gual i, fervent,
suplica per ella no el mati
i ell li diu que mereix que l'escati,
ni per ella en pot dar mercè
al qui sols li ha dat doler.
Llavors el pren, l'espasa treta,
mes l'altre, amb l'ànima desfeta
diu: “Per déu i per mi cediu
al prec que us fan inofensiu”
I aquell respon: “Déu, testimoni,
m'ordena que pel tracte erroni
que he rebut doni pietat
a qui per déu me l'ha demanat.
Mercè que un cop no vaig donar-la
ara en tens tu i la que em parla,
perquè no us la puc refusar
quan la demaneu, guardià.
Mes et manaré, com caplletra,
que afable t'hauràs de sotmetre
i esdevindràs pres on diré”.
L'altre ho jura i, no és de bon fer!
La dama ho sap i fa promesa:
Cavaller, per vostra honradesa
al prec que ell us ha fet tantost,
com vostra mercè ha correspost
si mai un de presó alliberes
dem aquest, de totes maneres;
lliura-me'l ara de presó
i quan serà fet, com deutor
rebràs un guardó en concordança,
donat per la meva puixança.”
Llavors la coneix, tot seguit,
per com les paraules ha dit;
i el presoner aquell allibera
i ella s'angoixa i desespera
per si l'ha coneguda el tem,
car vol no arribar a aquest extrem.
I ell, ans no sigui el cas, marxa
i ella i l'altre, lliures de xarxa,
l'acomiaden agraïts
que ell iguala amb adéus sentits.


Setè Lliurament

 

dimarts, 24 de juny del 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT V.

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Cinquè Lliurament



Quedà el de la carreta absent,
de força i aguait indolent,
capficat d'Amor que el tenalla.
La pensa, feta una baralla,
el perd, s'oblida d'ell mateix,
no sap si en té o fuig pel bleix.
El seu nom ja ni el recorda,
no sap si va armat ni concorde,
no sap gens on va ni d'on ve.
Res distingeix de mal ni bé.
Només d'una cosa i, per ella,
les altres posposa i segella,
pensa en aquesta dia i nit
tot sent i ho veu enterbolit;
el seu cavall pas ferm el porta
i no pren mai la via torta,
ans la millor i, camí més dret,
i es per ventura que a pleret
el duu fins una espessa landa
amb un gran gual que, a l'altra banda,
tot armat, en fa guardament,
un cavaller aspecte imponent.
Prop d'ell veié una damisel·la
en un palafrè arran parcel·la.
Ja l'hora nona havia entrat
i encara estava extraviat
el cavaller en la seva pensa,
quan el cavall, la brida tensa,
al riu se n'hi va assedegat;
vers l'aigua va, quan l'ha clissat,
i aquell que estava a l'altra riba,
diu cridant: “Cavaller se us priva
el gual i aigua al vostre cavall”.
Aquell no escolta ni un borrall,
des de que el que pensa no el deixa,
i així, totes voltes, en créixer
la set del cavall, corre al riu.
L'altre vol que s'aturi, diu:
Sortiu del gual. Féu-vos enrere,
ja trobareu millor passera”.
Jura traspassar-li el pit
si desatent el que ha prescrit.
[Però el cavaller sord no amida,
ni quan per tercer cop li crida:
Cavaller he dit no entreu al gual,
sense el meu permís ni senyal,
perquè m'han manat que traspassi
a qui sense permís el passi.]


Tant va absort l'altre que no el sent,
i el seu cavall d'un salt potent
passa del camp a l'aigua fresca
i a cor que vols beu i s'engresca.
Mentre aquell diu que ho tindrà car
que l'escut no el serà auxiliar
ni del cos tampoc la lloriga,
posar el destrer al galop no triga
i l’envesteix amb fort embat,
tan tremend que de poc l’abat,
colpint-li el pit de forma brava,
enmig del gual que defensava.
De l'encontre tot surt volant:
llança i escut del coll penjant.
El caigut, del tot sorprès, s'alça,
com un tro a mitja nit trasbalsa
que ens deixa l'ànim desvetllat.
Ara sent, veu en claredat,
qui l'ha picat, es meravella
veient un cavaller centella
i així crida: “Vassall, per què
heu volgut ferir-me de ple,
Venint de front que no us sabia?
Sinó us he fet cap fellonia!”
Pel cel que sí – diu l'altre, hostil-
que crec m'heu pres per algú vil,
quan aquest gual jo us el prohibia,
tres vegades amb energia,
i a grans crits que us ho he manat,
ja ho heu sentit amb claredat,
almenys dues de tres vegades
i totes les heu obviades,
quan he dit què us faria i, res.
I a l'aigua sou, com he promès”
I el cavaller té per sortida:
Mal nat que no he sentit la crida
ni us he vist, no essent conscient.
Que era jo immers pel pensament
i ignorava que al gual entrava;
doncs sapigueu que sense trava
sols amb la mà que aguanta el fre
en tinc prou per fer-vos doler.”
L'altre replica: “Passarà?
Podràs tenir-me a mi i la brida,
però t'hi jugaràs la vida.
Com un grapat de cendra prenc
eixa amenaça de mitgenc”.
I aquell respon: “M'és tolerable
allò que serà el més provable,
i és com et voldria tenir.”



Sisè Lliurament