LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.
Sisè Lliurament
Llavors s'avança
el paladí,
enmig del gual i aquell
l'agafa
amb la regna esquerra i,
com gafa,
li prem la cuixa amb el
puny dret;
empeny i el tiba amb un
cop net,
tan durament que l'altre
es queixa,
que li sembla que el fa
recréixer
i traurà la cuixa
del cos.
Llavors li replica veloç:
“Cavaller us prego
combatre
d'igual a igual, que
us vull abatre
tenint vostre escut i
a cavall.
Justem amb la llança
i a avall!”
I l'altre: “No ho
vull pas- replica-
que si us deixo fareu
bonica
fuita, així us
deixi de tenir”
“Vós em voleu
avergonyir”-
fa l'altre -Munteu,
preneu l'arma,
cavaller, no en
tingueu alarma,
us puc garantir,
fidelment,
que no penso fer
escapament.
M'ha enutjat molt la
vostra burla”
Respon l'altre: “Haureu
de dur-la
fins que em jureu de
bona fe
i el convenciment més
sencer
que no fugiràs
un cop lliure
ni del cos cap punt ni
cap lliura
em tocaràs,
fent-te a un costat
fins que vegis que ja
he muntat.
Ja veus que puc dar-te
clemència
tenint-te així
pres i en dolència”.
L'altre li jura car no
pot més.
Sols quan té el
compromís, només,
aquell pren l'escut i la
llança
de l'aigua surant i amb
recança,
que fent via, lluent
metall,
corrent nedaven riu
avall;
després agafà
la muntura
i ja a la sella, sens
presura,
per les cingles prem fort
l'escut
i la llança a
l'arçó ganxut.
I fan un contra l'altre
envestida,
amb els cavalls a tota
brida.
Aquell que del gual és
garant
afua l'intrús
fulminant;
tan fort vol picar a les
costelles
que del cop la llança
es fa estelles,
mes l'altre al gual ja
l'ha enviat,
d'un cop, llarg com és,
d'un plegat
i sota aquella aigua el
fa jaure.
Fet, del cavall es deixa
caure,
reculant pensa que a
altres cent,
com aquell pot donar
escarment,
i el bran d'acer del
baldric lleva
i aquell altre l'espasa
seva,
ambdós metalls
espurnejant,
cos a cos tallant i
trinxant;
cada escut d'or al seu
resguarda,
Les espases proven
mitjans
d'abatre l'altre sens
descans,
amb cops eixordadors
tothora,
i tant temps dura i no
millora
que omple de vergonya
aviat
al cavaller carretejat,
i es diu que fa de mal
llevar-se
el deute acabat de
trobar-se,
si tant de temps ha
d'esmerçar
en frenar un cavaller
boscà.
Si n'hagués trobat
en vall densa
cent més iguals no
creu, ni pensa
que li haguessin costat
tant,
i se'n dol i el torna
irritant
i així inspirat
perd embranzida
dels cops i de jornada
aclarida;
d'això s'apressa
més a enllestir,
tant que l'altre arrenca
a fugir.
I el gual, malgrat tot el
coratge,
li deixa lliure de
passatge.
I aquell l'acaça
insistent,
tant que l'altre cau en
l'intent
i l'empaita el de la
carreta
que jura al de la
gatzoneta
quan mal li ha fet caure
al gual
Llavors la dama que amb
l'altre era,
veient-lo d'aquella
manera,
i les amenaces tement
pateix pel del gual i,
fervent,
suplica per ella no el
mati
i ell li diu que mereix
que l'escati,
ni per ella en pot dar
mercè
al qui sols li ha dat
doler.
Llavors el pren, l'espasa
treta,
mes l'altre, amb l'ànima
desfeta
diu: “Per déu
i per mi cediu
al prec que us fan
inofensiu”
I aquell respon: “Déu,
testimoni,
m'ordena que pel
tracte erroni
que he rebut doni
pietat
a qui per déu
me l'ha demanat.
Mercè que un
cop no vaig donar-la
ara en tens tu i la
que em parla,
perquè no us la
puc refusar
quan la demaneu,
guardià.
Mes et manaré,
com caplletra,
que afable t'hauràs
de sotmetre
i esdevindràs
pres on diré”.
L'altre ho jura i, no és
de bon fer!
La dama ho sap i fa
promesa:
“Cavaller, per
vostra honradesa
al prec que ell us ha
fet tantost,
com vostra mercè
ha correspost
si mai un de presó
alliberes
dem aquest, de totes
maneres;
lliura-me'l ara de
presó
i quan serà
fet, com deutor
rebràs un
guardó en concordança,
donat per la meva
puixança.”
Llavors la coneix, tot
seguit,
per com les paraules ha
dit;
i el presoner aquell
allibera
i ella s'angoixa i
desespera
per si l'ha coneguda el
tem,
car vol no arribar a
aquest extrem.
I ell, ans no sigui el
cas, marxa
i ella i l'altre, lliures
de xarxa,
l'acomiaden agraïts
Setè Lliurament