dissabte, 29 de març del 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT III

TERCER LLIURAMENT

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA

de Chretien de Troyes.

 

 

I ja al vespre un castell van veure.

I sapigueu que era un castell

del tot esplèndid, ric i bell.

Quan els tres entren per la porta

el cavaller, que al llom el porta

la carreta, omple d'estupor

tota la gent i alça un rumor

entre els més grans i la canalla,

del cap del pont a la muralla,

omplint carrers de grans aücs.

Al cavaller li són lladrucs

que l'envileixen i en fan burla.

S'exclamen: “Trista pena és dur-la

com aquest cavaller que es veu.

Escorxat, penjat. Quina creu!

Negat o cremat entre espines?

Digues, nan, quina una en barrines?

De quin malfet l'han acusat?

És potser un mer lladre provat?

O, pitjor, ha dut vida assassina?”

El nan calla amb disciplina;

no respon a banda i costat,

porta el cavaller on va hostatjat,

seguit per Gavain a la vora,

vers una torre a dins, no a fora

d'aquella petita ciutat.

Davant mateix tenia un prat

i ha sota seu, fent de cornisa,

i seient, una pedra grisa,

tallada a pic damunt la vall.

Rere la carreta, a cavall,

va entrar Gavain també a la torre;

ja a la sala hi veuen discórrer

una dama amb pas fregadís,

com mai cap vista en el país;

i la seguien unes donzelles,

que eren quasi bé igual de belles.

Sols arribar van remarcar

mossèn Gavain i, com germà,

li van fer festes de gran joia.

De l'altre cavaller, amb miroia

van preguntar: “Aquest què ha fet, nan,

per ser dut de forma aberrant?”

Ell no obrí boca per resposta

i féu baixar el cavaller hoste

de la carreta i va marxar,

sense saber més on va anar.

Quan mossèn Gavain descavalca,

venir uns criats, l'esguard recalca

per desarmar ambdós cavallers,

vestint-los mantells fets exprés,

seguint ordres d'aquella dama.

L'hora de sopar, una amalgama

de menjars els foren oferts.

La dama es féu posar els coberts

prop de mossèn Gavain. Cap pensa

podrà trobar millor acollença

ni una hospitalitat millor.

Van rebre honors sens parangó

i bona i bella companyia,

amb la dama que es desvivia.
Quan la festa hagué prou durat

reberen dos llits d'equitat,

enmig la sala, llargs alhora,

amb un tercer ben a la vora,

més bell que cap dels altres dos.

Que ja el conte ho diu, a l'esbós:

res del món tanta finor ensenya

com aquell llit podia atènyer.”

Quan fou l'hora de descansar

la dama prengué per la mà

aquells dos hostes que hostatjava

i fluix digué, mentre els guiava,

mostrant els llits: “Se us han parat

amb gran minuciositat

pel vostre gust; el de la vora

és destinat al que no acora

ben res. No l'heu de fer sevir!”

El cavaller se'n ressentí,

aquell que arribà amb la carreta,

que tot desdeny i despit veta

ni venint de dama amb aspror:

Digueu, senyora, la raó

que el llit no se'ns ha de permetre.”

Ella digué, al peu de la lletra,

com qui no pensa allò que diu:

Vós no sou pas el més procliu

a demandes, quan sou qui erra

com cavaller vil per la terra.

Puix qui ha estat carretejat

no té pas gens d'autoritat

en afers com el que ens inspira.

Més si, qui no pot, s'hi estira

ja se n'haurà de penedir!

No l'han parat amb gust diví

per tal d'acotxar-vos, suara,

creieu-me, us sortiria cara

tal temeritat. Massa preu!”

Tanmateix, -diu ell- ho veureu!”

Que ho veuré? Ja es veurà qui ho paga!”

No pagaré cosa tan vague,

- fa el cavaller- Tal com s'és vist

que s'enfadi qui quedi trist,

perquè en aquest llit jo he de jeure

trobant repòs que hi pugui heure.”

Dit això quedà descalçat

i dintre del llit més alçat

que els altres dos a la vegada,

s'allità sota una flassada

de brocat groc i estels d'or fi.

N'era millor i de preferir

la gira, tota de suau marta,

que en les corts reials no es descarta.

La vànova el tapava tot.

El llit, complex és trobar el mot,

ni de canya o palla, ni d'estores.

De cop, a petites hores,

del sostre una llança, com llamp,

caigué per enfilar el pitram

del cavaller i, a la vegada,

tots els llençols i la flassada

d'aquell lit on era allitat.

La llança duia un penó armat,

tot embotit de grans flames

que prompte la flassada, infames,

van calar amb els llençols i llit;

de la llança, el ferro, cosit

deixà el cavaller per la banda,

amb un trau com una garlanda,

res que la pell fes ressentir;

el cavaller s'alçà, escarpí

el llit i apagà el foc; la llança

tirà lluny la sala, a bastança,

i amb res que el pogués deixondir

tornà a estirar-se i s'adormí;

amb igual patxoca i manera

que havia tingut de primera.





L'endemà, al matí clarejat,

la dama que els hagué hostatjat

concertà per a ells una missa

i els féu despertar com premissa;

un cop la missa es va cantar

front dels prats van finestrejar.

Passà que el cavaller, pensívol,

aquell de la carreta errívol,

mirant vagarós aquell prat,

veié, a la finestra al costat,

asseguda a l'ampit, la dama,

parlant, davant del panorama,

amb mossèn Gavain, de costat;

al poc, no sé quan pogué estat,

tampoc no sé a quines paraules,

com les finestres de les faules,

passà, davant, lluny, prop del riu,

un taüt i un estol actiu,

que un cavaller a dins conduïa

amb planys i plor la majoria,

sobretot tres noies arran

del taüt, plorant a cada instant.

Al davant de tot una escorta

d'alts cavallers voltant, absorta,

una dama excepcional.

El cavaller del finestral

la reconegué com la reina,

la rastrejà amb la mà a la beina,

seguint el seu pas pel verger,

tot temps fins que la perdé.

Quan la imatge el deixà d'abstraure

flaquejà i, s'hagués deixat caure

avall, en el buit sepulcral,

amb mig cos fora el finestral;

mossèn Gavain que ho veiera

digué, mentre el tirava enrere:

Senyor, mercè, féu-vos redreç.

Déu meu! Això no ho féu mai més!

És una idea maleïda

tenir per tant poc vostra vida!”

Hi té dret” - la dama digué-

corrent la brama, com vesper,

de la seva dissort mofeta

per haver estat dut en carreta,

sap i prefereix més morir

que viure el que haurà de sentir,

d'una vida innoble abocada

sempre al menyspreu i dissortada.”

Vist això van pregar ser armats;

complagudes llurs voluntats,

la dama, cortès i amb prouesa

tingué un gran gest d'esplendidesa,

quan, vers el cavaller felí,

a qui tant burxà i escarní,

va donar un bell cavall i llança,

com signe d'amor i acordança.





QUART LLIURAMENT.


 

Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT. II

LANCELOT El Cavaller de la Carreta

de Chretien de Troyes

SEGON LLIURAMENT



 Així que del bosc van ser a prop
van veure sortir-ne al galop
el cavall d'en Cai, sens cap dubte;
duia el fre, abans incorrupte,
tallat i la brida en gafet;
venia el cavall sens genet
i l'estrep ple de sang era,
i la borrena de darrera
esmicolada en mil bocins.
Tots van sentir feresa dins
que es passaven a cops de colze.
Davant de tots, ja en un recolze,
mossèn Gavain, tot cavalcant,
veié venir un genet marxant,
un cavaller en cavall fent figa,
tot panteixant ple de fatiga,
fent renills i ben suat.
Mossèn Gavain fou saludat
pel cavaller a l'avançada
i ell, al seu torn, en féu tornada.
El cavaller frenà el primer,
mossèn Gavain reconegué
i va dir-li: “Tinc la muntura
exhausta, senyor, en gran mesura,
i no en puc treure menesters,
mes vós dueu dos bells destrers.
Si són vostres us pregaria,
prometent-vos sense falsia,
que un me'l cediu, i us tornaré
aquest servei amb gran deler,
tant m'és quin, no en faig exigència.”
I l'altre diu: “Féu preferència
d'un dels dos, el que us plagui més”.
I així, frisós, d'aquells destrers
trià, dels dos, sols acostant-se,
no el gran ni de millor criança,
ni un sol moment fou vacil·lant,
trià el que havia més arran.
Ja al cim, sortí brida abatuda,
mentre el vell caigué sens ajuda,
esllomat per un jorn tan dur,
en servir un amo clement obscur.
El cavaller ja s'endinsava
dins d'aquell bosc sense més trava
i mossèn Gavain rere seu
fent-li encalç, l'esguard ben greu;;
arribat a un turó en baixada
hi descendí llarga durada,
fins que a peu pla hi trobà el destrer
que havia dat al cavaller
i l'herba, a l'entorn, potollada
per cavalls i gran escampada
d'escuts i llances al voltant,
signes clars de combat nefand
que uns genets devien contraure.
I a ell li pesà i va desplaure
no haver pogut estar allà amb ells.
No el van aturar aquells rampells,
l'esqueien poc les conjectures,
preferia les aventures.

Així, veié un cavaller armat
d'armadura, a peu, l'elm baixat,
l'escut al coll, faixant l'espasa,
devers una carreta rasa. 

(Les carretes feien llavors
el que avui, de picota al dors,
serveixen a les nostres viles,
on se'n troben a mils i a piles.
N'era una aleshores prou
habitual com estri nou,
com saben avui de picotes
fellons assassins idiotes,
aquells que han estat condemnats
i tots els lladres enxampats
robant possibles, com la guilla,
o per força en una cruïlla;
passar a aquell qui delinqueix
per la carreta s'exigeix,
i se'l fa exhibir a les places.
Símbol d'haver perdut les traces,
de no ser escoltat en cap cort,
deshonrat, bandejat com bord,
significava anar en carreta,
tal que en deien en to mofeta:
si una carreta avui has vist
i no fas el senyal de Crist,
fes-lo llest i amb prou rapidesa
que no n'esdevinguis la presa”).
Sens llança el cavaller i va a peu,
i al braç de la carreta hom veu
un nan assegut, que amb destresa
d'arrier, la mena amb finesa,
fent xiular un fuet a la mà.
El cavaller al nan va parlar:
Déu meu, nan. Per què no vols dir-me
si l'has vista? Sols confirma
si tu la reina has vist passar.
Nan d'humor pudent, a remà,
que el que calla rega com pluja,
li respon: “Si vols pujar puja,
amb la carreta i, a poc a poc,
trobarem la reina al seu lloc
i sabràs perquè ha estat perduda,
tantost com ens doni rebuda,
no pas més d'hora que demà.
Ja solament un pas dellà
que el cavaller dubta en pujar-hi,
mal pagués més del necessari
i ell ja s'hi enfila d'un salt,
que el farà ressentir de mal!
Mes Raó, que d'Amor s'oposa,
li fa la pensa neguitosa,
castigant-lo a fer-lo baixar,
sinó el que es proposi deçà
l'omplirà d'oprobi, on s'ajoca,
dins tots els ulls i a cada boca
la Raó li recordarà.
Però Amor, que és al cor humà,
el força, l'obliga i el renya,
i anar amb carreta el pot empènyer.
Amor el vol i el pren com seu
i la vergonya li fa lleu.
Puix Amor, que el vol, l'ensarrona,
com mossèn Gavain esperona
d'aquella carreta fer encalç.
Hi troba el cavaller als ventrals
que hi jeu. I diu al nan: “Hauries
vist la reina a les rodalies?
Fa estona que l'estem buscant”.
El nan diu: “Si t'és important,
junts, amb aquest cavaller, vine,
plegats veurem com culmina
i us duré al final d'aquest camí”.
Quan mossèn Gavain el sentí
li semblà, tot plegat, follia
i va dir que no hi pujaria,
que fóra un bescanvi brivall
prendre carreta per cavall.
Vés allà on vas, vagis on vagis
jo vindré amb tu com els contagis”.
I així tots tres van endavant:
dos en carreta i un muntant.
Davant igual camí, igual deure.






TERCER LLIURAMENT.


Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,






divendres, 28 de març del 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT I


LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.



PRIMER LLIURAMENT


D’ençà el darrer treball sobre la Poesia Narrativa he començat a aprofundir cada apartat plantejat inicialment. He començat per l’etapa intermèdia: L’Edat Mitjana i concretament la Matèria de Bretanya o Els Llibres de Cavalleries.

La part de les composicions sobre el Rei Artús i els Cavallers de La Taula Rodona és una fracció de la Poesia Narrativa molt extensa que es ramifica en moltes obres i molts autors molt interessants.

En català la Traducció de les obres de Chretien de Troyes es redueixen a dues i són en prosa. Val a dir que ambdues són de dues autoritats en matèria medieval, però en trobem a faltar una que tingui la forma original de l’autor francès, que les va fer en versos octosíl·labs apariats i, podem afirmar, juntament amb molts crítics que és un dels primers autors que configura la Narrativa europea i ja al segle XII.

Així doncs us plantejo la lectura d’una de les seves obres, potser la més coneguda, en una traducció que, si bé respecta la forma dels octosíl·labs apariats, ha de fer equilibris narratius per tal de fer-los més entenedors i propers, als lectors actuals, de la forma més acurada i fidel que ha estat possible. Cosa que ja sabeu és la premissa habitual que sempre ens plategem.

Aquí teniu els primers lliurament de la traducció completa, en aquest cas de Lancelot o El Cavaller de la Carreta.

Vosaltres jutgeu i no dubteu en fer-me saber què en penseu.


PRÒLEG
Voleu, senyora de Xampanya,
que us faci un romanç no de plànyer.
Doncs us el faré molt a gust,
ja que si us pertanyo, és just
que del món n'extregui un bon tema.
Tants n'hi ha com pots esprémer!
Mes que amb tals no quedi dit
que s'hi veu un metre avorrit.
Diré, amb tal testimoni i traça,
que dama que hi surt no us depassa,
cap ni una del món vivent.
Si l'aire cald és dut pel vent
farà bon maig i abril més tendre,
per tant no em caldrà pas sorprendre,
com qui a la dama adulés,
si dic que una gemma val més
que no pas perles ni sardines,
preval comtessa a reines fines?
No gosaré dir res semblant
i, malgrat tot pot ser, per tant.
Amb tot jo concloc que a aquesta obra,
com en tinc comandament pobre,
no hi val deixar cap traça estreta.


Primer Llibre
Del Cavaller de la Carreta
comença en Cristià el llibret,
rep matèria i fil complet
de la comtessa i ell hi posa
la feina i no afegeix cap cosa,
fora tota la intenció.
Vet aquí la narració.


A un dia de l'Ascensió
féu l’arribada a Carlió1
el rei Artús per fer assemblea
de Camelot, que tothom prea
per cort lluent com jorn no ha hagut.
Havent menjat, tothom segut,
estant el rei en companyia
de molts barons plens d'alegria;
també amb la reina al seu costat,
que tenia, així m'han jurat,
manta dames, parlant corteses
un munt de paraules franceses.
Hi era en Cai, que havent servit,
amb més criats veia el convit.
D'allí on Cai seia i menjava
un cavaller amb mirada brava
creuà la cort enmig les veus,
armat tot ell de cap a peus;
el cavaller marxà sens tara
fins que del rei fou cara a cara;
allà, davant dels seus barons,
li etzibà, sens més raons:
Rei Artús, tancats a caprici
tinc molts súbdits del teu seguici;
cavallers, dames i del braç,
mes no et porto noves del cas
d'alliberar-los, que es descarta,
ans vull dir-te i notificar-te
que no tens força ni mitjans
per tornar a veure'ls sans.
I moriràs de forma aguda
abans no els donis cap ajuda”
El rei respon que així sols pot
sofrir sinó s'adoba el sot
i, no sap com li ha de doldre.
Dit, el cavaller va resoldre
tombar-se, com qui vol marxar,
davant del rei i, es féu enllà
i ja abastà el fons de la sala
i, a frec dels graons de l'escala,
s'aturà, cridant batusser:
Rei, si la cort té un cavaller
a qui li facis confiança
que la reina porti a ultrança
fent-me encalç fins al bosc on vaig,
ben a prop meu, seguint-me a raig,
l'atendré en una clariana
donant-li cada persona humana
exiliada als meus terrenys,
si em venç dins dels meus domenys,
podrà tornar amb la reina absolta”.
Tot el palau silent l'escolta
i, en marxar, els cors queden colpits.
Cai, que el sentia amb ulls petits,
mentre feia un moç de les sobralles,
deixa el menjar a les estovalles
i es planta en front del rei dient,
enfurit i ple d'ardiment:
Rei, de servir-vos tinc l'empresa,
molt fa i sempre amb tota franquesa
mes ara us demano permís,
ja en tinc prou i em faig fonedís,
que em sembla que us he servit massa
i la voluntat ja em depassa.”
El rei, que ho sent, no sap què dir
sols troba mots per inquirir
i així li diu amb gran afecte:
És cert o és trufa aquest projecte?
En Cai respon: “No ho dic per dir,
bon rei meu, ni m'ho dicta el vi,
i de marxar en tinc moltes ganes,
sens premi ni paraules vanes
per tota la feina que he fet,
la voluntat no té secret
i quan està resolta estira
Que no sigui despit o ira-
fa el rei- que es barregen sovint.
Senescal no siguis distint
de com a la cort eres ara,
sàpigues que al món res em para
per a oferir-te prou reclam
que d'aquí no et moguis ni un pam”
Senyor -féu Cai- cap insistència,
no em guanyarà la consciència
ni fent cada dia d'or fi.”
1 Caerleon-on-Usk, al sud de Gal·les


Desesperat el rei requerí
de la reina tota l'ajuda:
Dama mireu la idea ruda
-féu- que el senescal m'ofereix:
vol plegar, diu, que no segueix
a aquesta cort cap més estona;
allò que nega a la corona
ho farà per vós, no per mi;
aneu, dama i feu-li'n desdir.
Com el meu desig li fa tedi
pregueu-li doncs per vós que es quedi,
si cal, llenceu-vos als seus peus,
que no gaudiré dels meus feus
perdent la seva companyia.”
Dit i el rei a la reina envia
al senescal que, taula enllà,
amb tots els altres el trobà,
i, quan és davant seu, se'l mira
i li diu: “Cai, una gran ira
sento, que em treu tots els colors,
per allò que he sentit de vós.
M'han dit que, segur que és falsia,
deixeu del rei la companyia.
D'on us ve ser tan obstinat?
Us feia molt més assenyat
i més cortès, que jo us pensava.
Resteu i no poseu més trava!
Cai, resteu! Ho prego de cor!”
Senyora – ell diu- a contracor,
i, ara més, faré la partida”
La reina prega decidida
i amb ella alguns dels cavallers.
Cai diu que no insisteixin més
perquè la decisió és presa.
Llavors la reina, d'alta altesa,
es rebaixa fins als seus peus
i en Cai prega ara: “Alcis dempeus”
I és ara ella que se li nega.
Sempre veurà com s'arrossega
tret que ell cedeixi un poc poquet.
Llavors, en Cai, sí li promet
romandre si el rei acorda
la seva voluntat concorde,
i que ella ho atorgui igualment.
Cai, -li diu la reina, talment-
d'acord, ell i jo en fem llicència.
Anem que te'n dicti sentència,
que en quedar-te estarà feliç.
Cai va amb la reina ara submís,
i en front del rei ni es belluga.
Senyor ha estat cosa feixuga,
-hi diu la reina- en Cai guanyar,
mes avenint-nos, d'acord clar,
que li darem tota demanda”.
El rei cofoi sospira en banda
i diu que en faci un manament,
que ell li consentirà content.
Senyor -fa en Cai- heu de conèixer
què vull que em permeteu merèixer
com do que bonament m'heu dat,
i com m'ha fet d'afortunat.
Així, com tinc vostra indulgència,
senyor, la reina, amb diligència
us prenc sota protecció.
Farem encalç al fanfarró
que s'espera a l'arbreda agresta”.
Al rei, colpit, el to el molesta,
doncs mai ha faltat al promès
i així consent com qui no res.
Però un gran dol, que no es pot veure,
a la reina sí que ha fet seure,
d'un pes al pit fora de to.
Orgull, feresa o desraó,
tot prengué en Cai a la vegada.
Tenia el rei la mà agafada
de la reina, quan li digué:
Senyora, cal, per ser sincer,
que acompanyeu en Cai suara”.
I aquest diu: “Féu més bona cara,
si la reina és al meu costat
podrem tornar més aviat,
i a més, tots en estat perfecte.
El rei l'acompanya un trajecte;
després d'ells cada cortesà
en greu silenci van marxar.
Sapigueu que el senescal prompte
s'armà, trià un cavall amb compte
i s'esperava preparat.
Tenia un palafrè al costat,
que a una reina sols pot escaure,
i ella, en puja'l, més li va plaure,
que amb brida era mansoi gens guit.
Blanca, sospirant, cor pansit
muntava i, des de dalt la sella,
fluixet va fer com cantarella:
Ha, ha! Si sabéssiu què es fa
aquí em faríeu quedar,
sens permetre'ns fer cap passa.”
Tot i fer per no cridar massa
Guinable, el comte, la sentí,
quan l'ajudà a muntar el rossí.


La partença fou molt sentida,
per tots i totes de l'eixida.
Tan blanca com morta al taüt
semblava un passeig gens volgut,
talment veient-la com marxava.
Pel senescal, que d'ultrança estava,
fou duta on l'altre era esperant.
I tot i el dol, que pesa tant,
cap d'ells no gosà acompanyar-la.
Per fi mossèn Gavain sí parla,
al seu oncle, el rei, ben fluixet:
N'heu feta una d'infant gallet,
-li diu- de vós em meravella;
però el meu jo us aconsella
que, tal com són encara a prop,
tots dos fem-ne encalç al galop.
Aquells que vulguin; mentre s'armen,
que vinguin, mes jo no sé estar-me'n
i me n'hi vaig. Podem partir
vós i jo, a més és bon juí
que hi posem la major prestesa
almenys fins saber amb prou certesa
que la reina està bé del tot,
o ajut a en Cai li’n cal cap brot”.
Anem nebot” –fa el rei d’entesa-
sempre ets garant de galanesa.
i ja que has pensat els detalls
vés i fes ensellar els cavalls,
amb frens lleugers i bones brides
i sense por a les embranzides”.
Dels cavalls més braus van triar
amb selles lleus i estrep boscà.
Muntà el rei i eixí sense espera,
mossèn Gavain anà al darrere
i els altres, així com així;
cadascun que els volgué seguir
s’arreglava amb més o menys cura.
Uns duien completa armadura,
d'altres en prou feines armats.
Gavain, el millor dels soldats,
duia escuders amb més bagatge,
dos destrers i, a la dreta, un patge.





 (SEGON LLIURAMENT)


 

1 Caerleon-on-Usk, al sud de Gal·les


Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,