diumenge, 22 de novembre de 2015

PERE PORTER A L'INFERN V

PERE PORTER A L'INFERN (CONTINUACIÓ)

6
Francesc Galofre Oller- Boria avall.

En entrar a la vila d’Hostalric encontrà uns parents del dit Bonsoms, notari, i en el punt mateix els digué que era a l’Infern i que el seguissin que ell els ho mostraria. Però en la vila d’Hostalric havien ja oïdes algunes coses de dit Porter; s’esvalotà la gent i acudien a borbollons, i algunes l’interrogaven dels seus parents, pares, fills, etc. i en alguns casos tornava resposta i deia com els havia vistos tots a l’infern. I la gent, en sentir això, reia, dient que era orat i boig i que el portessin a l’hospital i el traguessin de la vila. Dit Pere Porter els responia:
- Dins poques hores veureu si jo sóc orat i boig o si dic veritat. Deixeu-me treure l’acta de cancelació que jo us prometo que mai o poques vegades entraré en dita vila.
Aleshores tots es posaren a riure, dient:
- Guardeu-vos de l’home que es entrat i eixit de l’infern.
I, oint en Pere Porter aquestes paraules, digué:
- Encara en dit lloc jo he vistos els pares, germans i amics de vosaltres.
I la gent encara cridava i reia més.
Dit Porter pregà al batlle d’Hostalric que li fes plaer de venir fer assistència a la cerca i troba de dita acta de cancel·lació, que ell ensenyaria on era, que dit Bonsoms, notari, li havia dit a l’infern; i oint això més reien i es burlaven d’ell. I dit batlle d’Hostalric amb el de Tordera digueren que anés ell davant perquè els dos junts assistirien i que diguessin a quin lloc i en quin manual era. I en això s’aplegà gent del poble i així dit Porter prengué el camí de la casa de dit Bonsoms, notari i quan foren a a la porta de dita casa els digué que pugessin dalt que els ensenyaria el lloc a on era la cancel·lació de dita acta.
La muller i parent de dit Bonsoms digueren que a casa no hi tenien escriptura ninguna; que totes eren a l’Escrivania. Però dit Porter respongué:
- L’acta que jo cerco i he de menester no és a l’Escrivania sinó aquí, en esta casa, a la sala, puix dit Bonsoms, notari, em digué a quin la posà.
Oint això tots es posaren a riure i li preguntaren qui ho deia i quan i en quin lloc li digué. I en Pere Porter contestà:
- A mi m’ho ha dit en Bonsoms la vigília de Sant Bartomeu més prop passat, i m’ho digué a l’Infern, a on ell està i allí trobareu en Sarrell i en Jaume Vila i en Roger de Calella i mossèn Jordà.
I anomenava molta gent que els causava terror. I oint això digueren:
- Aquest home té l’enteniment alterat dient que en Bonsoms ha tant temps que és mort; i molts dels que anomena són morts que ell no era en esta vila i diu que els ha vistos i parlat amb ells.
Tots se’n reien i alguns de riure se n’anaven i els batlles i altra gent se’n volien anar i deixar-lo; emperò en Pere Porter replicava que pugessin dalt de la casa. Els parents de dit Bonsoms, perquè dit Porter deia que li havia dit a l’Infern i que era allà per quan en dita casa sabien que no hi havia ninguna acta i perquè la gent comprengués que dit Porter era boig i no creguessin el que deia, digueren els batlles.
- Senyors, ja veuen el que diu aquest ignorant i boig d’home. Perquè tothom cregui i entengui que diu mentida i és invenció seva i que té alterat l’enteniment els preguem per a llevar l’opinió de la gent que el senten i l’han oït que vostès pugin amb la resta de persones i mirin i reconeguin si ninguna acta ni escriptura hi ha en tota la casa.
I els feren pujar amb molta gent que no volgueren que dit Porter pugés i, quan foren dalt, i reconeguda la casa no hi trobaren ninguna escriptura.
Aleshores, quan en Pere Porter veié que la gent s’entornava demanà que el deixessin pujar, dient que ell mostraria el lloc on era dita acta. I molts digueren:
- Deixeu-lo pujar dalt per a que tinga el desig complet i estiga assegurat de la veritat.
Dit Porter puj`+a dalt i, en sent que fou a la sala, demanà on hi havia un armari i li mostraren l’armari i el volgueren obrir; i ell els digué que no era menester obrir-lo que ell ja sabia que no era dins d’ell l’acta de la cancelació; més, no obstant això, fou obert l’armari, per a donar satisfacció a la gent i tots els que estaven a la sala reien, dient que en Porter era boig. Aleshores dit Pere Porter digué:
- Deixeu-me acostar a l’armari que jo vos mostraré el lloc on és l’acta de cancel·lació.
I, rient tots, deien:
- Deixeu-lo acostar a l’armari quev ell ens farà riure puix dirà o farà alguna cosa amb la qual riurem. Feu-vos compte que aiò és un entremés o un pas de comèdia.
I aleshores dit Porter s’acostà a l’armari i mirà d’una part a l’altra i, estant davant vdel dit armari, digué.
- Jo ara estic sobre el manual en el qual està continguda dita acta de cancel·lació del debitori en virtut del qual m’han executat fetes despeses i venuts els meus bens. Vosaltres dieu que jo sóc boig i que us faré riure i que sembla que això sia un pas de comèdia. Entengueu que plorareu i serà tragèdia perquè això que dic és veritat; i així, on jo sóc, sota dels meus peus hi ha l’acta de cancel·lació que dit Bonsoms m’ho ha dit a l’Infern on ell està. Desfeu aquestes rajoles que són aquí, que de la setena fins la dotzena de la paret es trobarà el manual.

Oint això tots es posaren a riure, en tant que se’n volien anar i deixar dit Porter per boig; però perquè dit Porter cridava grans crits que en dit lloc era dit manual, resolgueren alguns dient:
- Més val, puix som ací que féu llevar les rajoles i acontentem-lo, perquè sinó ho fem dirà bogeries contra nosaltres.
Aleshores tots d’un concert li digueren d’on volia que llevessin les rajoles i dit Porter assenyalà el lloc d’on les havien de llevar i les llevaren i alçaren les rajoles i aquí mateix trobaren un manual petit de firmes d’actes amb el qual restaren tots espantats. I digué més dit Porter que miressin als vint-i-set fulls que allí trobarien dita acta de cancelació del debitori i tots espantats, miraren i reconegueren dit manual i trobaren que era escrit tot de la mà de dit Bonsoms, notari, i era veritat que dita acta de cancelació del dit debotori l’havia pres dit Bonsoms, que era escrita de la seva pròpia mà. Estant tots espantats de tal manera que ni ells parlaven ni es movien sinó que estaven tots trasmudats, perquè semblava que no fossin en cel ni en terra, de tal manera com estaven tots encantats.
Al mateix punt dit Porter s’agenollà i juntes les mans alçà els ulls al cel dient:
- Gràcies infinites us dono, Senyor déu meu Jesucrist, puix per la vostra bondat vós us heu apietat de mi en que no em sia perdut en els treballs i afliccions que he sentides, vistes i passades.
Després tornà a reiterar la mateixa acta dit Porter i contà tot allò que li havia passat i de com havia entrat a l’Infern la vigília de Sant Bartomeu, el 23 d’agost i que n’era eixit el primer de setembre, dia de sant Daniel i que en dit infern havia vist i parlat amb el dit Gelmar Bonsoms i li com digué el lloc i anomenà la fulla del manual de la dita acta i anomenà moltes persones que havia vistes en partir de l’infern. I després dit Porter requerí i demanà que dita acta de cancel·lació fos treta i donada còpia i així que el Justícia d’Hostalric fou proveït, la qual còpia li fou lliurada i, a més d’això requerí i demanà dit Porter, en virtut de dita acta de cancel·lació que li fossin restituïts els béns i totes les despeses que li havien fetes en dita execució, i així que fos tornat a la possessió com abans.
Després dit Porter, quan trobava gent dels que havia vistos parents i amics d’aquells a l’Infern, els exhortava que servissin déu Nostre Senyor i no volguessin anar a l’Infern, ni seguir les petjades d’aquells. I per quan dit Porter havia anomenats alguns que hi havia vist i els tals eren persones greus i estimades en aquest món, alguns parents d’aquells, sabent coses, recorregueren als senyor inquisidors de Barcelona i els contaren totes les coses que dit Porter deia de sos parents i pares, per la qual cosa dit Pere Porter fou cridat del Tribunal de la Santa Inquisició o detingut i interrogat per dits senyors inquisidors, que experimentaren i averiguarIen la manera com havia succeït i la manera com havia trobat l’acta, tot plegat confirmava ésser veritat tot allò que Porter havia dit i deposat, per la qual cosa fou dit Porter tret de les presons i alliberat i deixat anar.
Després dit Porter ho digué a molts predicadors i els encomanava molt que en les seves prèdiques que no fessin excepció de persona alguna i que no miressin tendència a ningú i que reprenguessin tots els vicis. També digué a molt jutges i advocats que jutgessin i advoquessin en veritat; que no es deixessin vèncer per interessos, perquè a l’Infern hi havia moltes maneres de gent, de tots estaments i que si la gent ho sabia no pecaria; i anomenava moltes persones que havia vist que d’oir-lo era terror i persones molt conegudes que manaren en aquest món i atropellaren la gent; i que déu donava cruels turments i càstigs i penes als que blasfemen del seu santíssim nom i els usurers i els bandolers, als jutges que fa injustícies, als opressors dels pobres, notaris que han fet mal el seu ofici, els sodomites, homicides i procuradors i molts de la resta d’estaments; i com ell ho contava era per a fer tremolar l’ànima del cos de qualsevol.
Nostre Senyor ens tingui de la seva mà i ens doni la gràcia i ens guardi de morir en pecat mortal per a que siem lliures de les penes de l’Infern. Amén.


Versió de l’Anvenç- PUBLICADA EL 1906

Hendrik Andrieszen - Natura Morta, 1635


«Aquest llibre s’es traslledat de un altre escrit de mà, vui a 22 de Juny de l646, per Benet Vila, studiant en Girona»

Hams: Pere Porter a l'Infern

dissabte, 21 de novembre de 2015

PERE PORTER A L'INFERN IV

PERE PORTER A L'INFERN (CONTINUACIÓ)

4
Arbre foguejant

Després vegé un arbre tot foguejant, en el qual estaven penjades sis persones, les quals foren tutors i curadors d’un tal Romaguera, el qual, quan tingué edat competent, els demanà li donessin compte i raó de la tutela, i dits curadors tenien els béns, i en particular una torre amb les terres, i li feren pledejar una cosa tant justa. I un dia dit pubill va trobar un dels dits curadors, amb el qual prengué tanta còlera que li tirà amb un pedrenyal i el matà dins la ciutat de Barcelona, pel qual cas dit pubill fou penjat, essent virrei de Catalunya el prior Don Hernando Ier1.
Sínia amb els catúfols prenent aigua

Després dit Pere Porter se girà i, mirant d’una part i altra, vegé una cosa molt horrorosa i espantosa a manera d’una sínia que sempre rodava, i en lloc de catúfols eren posats pare i fill, molt principals i coneguts, i avui els que viuen i venen d’aquells són nobles i titulars, els quals havien estat mercaders i homes de grans diners; i quan l’un s’encontrava amb l’altre, això es, el pare amb el, fill, s’esgarrapaven i es daven grans cops amb tanta ràbia i malícia i còlera, que, era tant gran l’avalot i soroll, que pareixia que tot se n’entrés. I demanant dit Porter perquè es barallaven i tant fort se pegaven, el Dimoni que l’havia portat allí digué que eren pare i fill; que el pare, quan mori, deixà hereu a son fill i li manà que restituís l’heretat i béns a les persones que trobaria escrites i anomenades en el llibre escrit de sa mà, per quant tots els béns i heretats que tenia i posseïa eren de mal just i ho tenia usurpat i robat; i digué a son fill que es fes frare si es volia salvar. Dit pare morí i fou condemnat per això que ell no volgué restituir, puix ho sabia. Dit fill, mort son pare, pensà que si es fes la voluntat de son pare ninguna cosa tindria per a elI, i que de necessitat s’havia de fer frare, i féu una resolució en sí mateix, dient: «Mon pare, quan vivia, ja sabia ell estar en obligació de restituir tots els béns que ell tenia malaguanyats i de mal just. Qui millor ho podia haver fet que ell mateix, que sabia la veritat? Ell en volgué gaudir i viure esplèndidament i els ha gastat a son plaer: jo també en vull viure i gosar com mon pare, i en vull trumfar i no em vull fer frare. Se n’hagués fet ell i no hagués guanyat els béns malament, que no m'hauria de deixar en el testament ni manar-me tal cosa. Jo faré el mateix: deixaré a mon hereu que els restitueixi. A més d’això, me digué i manà que li fes bé per la seva anima i quiscun any li prengués butlla de la Creuada. Jo no en faré res, perquè mon pare o és al Cel o al Purgatori o a l’Infern. Si és a l’Infern, no li ha d'aprofitar; si es al Purgatori, ell n’eixirà quan Déu serà servit i haurà prou purgat; si es al Cel, no té necessitat de ninguna cosa.» I per quant el fill morí amb esta resolució, se vingué a condemnar, i foren portats a l’Infern de la manera que veus, i quan s’encontren fan el que veus d'esgarrapar-se i pegar-se, i diu el pare al fill: «Oh traïdor! No t’ha via jo manat i dit en mon testament que restituïssis mos béns a les persones anomenades i escrites de la meva pròpia mà en un llibre que tu tingueres i llegires? Si ho haguessis fet no series ací donant-me pena i turment com me dones». I respon el fill: «Oh pare malvat! No teníeu vós obligació de restituir-ho, puix ho havíeu mal guanyat i fetes les maldats, i no deixar-ho a mi que ho fes? Vós us haguéssiu fet frare i no seriem ací ni vós ni jo, i així vós sou la causa de tots nostres mals. Us havíeu vós de refiar de mi, traïdor i mal home? No sabíeu que els que d’altres se refien queden enganyats? Per això es raó paguem els dos, vós perquè fóreu l’autor de la maldat, i jo per no obeir-vos i no fer lo que vós m’havíeu dit i manat en vostre testament».
Després dit Porter veié a misser Franquesa, que fou del Real Consell, el qual estava en grans treballs tant per lo que havia delinquit en son ofici, com també per ser causa de que no s’efectués el passar la sèquia per la plana d’Urgell, sabent i veient que era convenient a la redempció de tots els pobles de Catalunya; i que havent anat dit Franquesa a dita plana d’Urgell i haver vistos els llocs per on havia de passar dita sèquia, i havent fet pagar i composar dits llocs per a fer dita traça i obra, s’aturà ell els diners que s’havien exigit i restaren per a remuneració del treball que ell hi prengué.
Saint Homobonus
Després veié un jutge que fou de reclams de la Cort del Veguer de Barcelona, el qual féu convenir que els diners dels dipòsits se dipositessin en el banc de Damià Puiggener, mercader, i dit Puiggener els donava a canvi per als dos, i així a penes mai feia provisió en que hagués de soltar deposat; i avui en dia, ni de la hisenda de dit jutge, ni d’en Puiggener, mercader, hi ha hereu que pugui demostrar béns dels tals.
Per últim, veié grandíssims focs en els quals havia moltes persones de tots gèneres d’estaments i molts doctors del Real Consell, i advocats, notaris i cavallers, els quals, quan vivien, tingueren consell i s’ajuntaren una i moltes vegades en l’església de Sant Just de Barcelona, i consultaren de procedir contra D. Diego Claver, visitador general de Catalunya, a fi i efecte de que no es prosseguís bé la visita i no poguessin ser ells castigats.
Com dit Pere Porter hagué vist totes les coses referides, se posà a plorar, dient;
Jesús, Jesús, Maria, no em desampareu! I com sentissin dites paraules els Dimonis, vingueren i el rodejaren, dient-li:
- Què t’havem fet nosaltres que hagis tu gosat entrar ací i volgut invocar els noms de Jesús i Maria, els quals ens fan tremolar a tots? Avui és Sant Miquel de Setembre. Vés-te’n i no ens inquietis.
5
Romeu. Finestra de St Jaume Compostel·la

Estant així dit Porter, se trobà al costat d’un home molt gentil vestit com un romeu, molt resplendent, que portava un bordó en les mans, i li digué:
Pere Porter, vine i segueix-me. I donant-li el cap del bordó, el el prengué i va seguir-lo, i en un instant se trobà junt a Morvedre, en el regne de València, i quedà tot sol en aquell lloc, perquè el romeu li desaparegué. Aleshores dit Porter restà espantat, i, pensant estar en alguna part del vescomtat de Cabrera, prengué el camí envers el lloc de Morvedre, i, entrant en ell, vegé que venien pa, i, tenint ell gran fam, s’acostà a prendre’n un, i posà mà a la bossa i tragué un ral català boscater, i el donà a la revenedora, que era una vella, per a que el canvies; més la dita dona, veient el ral, li digué que li donés altra moneda, perquè ella no coneixia de quina terra era. Però com en Pere Porter tingués gran fam, havia començat a menjar, i, veient que la dona li tornava el ral, li replicà que era bo, i que ell no en tenia d’altre. La dona, en sentir això, començà a cridar i avalotar de tal manera que s’aplegà molta gent i li digueren:
Home de bé, el ral que vós doneu és d’una terra que és lluny d’aquesta més de 60 llegües, i ací no prenen tal moneda, sinó castellana, que és de pes i bona, i la catalana és curta i falsificada. Aleshores digué en Pere Porter:
Mai he vist que no prenguessin la pròpia moneda. I per ventura no estic jo a Catalunya? I aleshores li digueren:
  • Penseu ser a Catalunya i sou a València, a la vila de Morvedre.
Recorregut.Al nord punt inicial. Al sud sortida

En al dir estes paraules i oint-les dit Pere Porter, caigué esmorteït i perdé la paraula, estant així alguna hora. I entre tant passava gent i s’aturaven, i entre altres vingué un home natural de Tordera, anomenat Jaume, el qual era vingut en aquell lloc poc havia per alguns negocis, i estava dubtant si el coneixia, per veure que estava tant flac i macilent i trànsit que pareixia que en aquell pum havia d'espirar, i no es podia tenir en peu i pareixia que els ossos li havien de foradar la pell, i esperà a que dit Porter fos retornat, i, parlant amb ell, el conegué després. El dit Jaume pagà el pa a la dona, recobrà el ral català i s’emportà a dit Porter a la posada i li féu donar recapte necessari per a retornar-lo, puix pareixia que estava del tot acabat. Essent, doncs, a la posada, dit Jaume li demanà com i de quina manera estava així tant flac, d’on venia i quants dies havia que era fora de sa casa. I dit Porter respongué que per amor de Déu no li fes dir. Dit Jaume li replicà que per amor de Déu li digués. En Pere Porter li digué aleshores:
Ral de JaumeII del 1300


Jo estic molt cansat. Demà, si plau a Déu, que serà dia de Sant Bartomeu, que es dia assenyalat, vos ho diré. Dit Jaume li respongué aleshores:
- Sant Bartomeu és ja passat: avui és dia de Sant Daniel, primer de Setembre, i m’ho podeu dir.
Dit Porter, oint això, perdé la paraula, i quan fou retornat el confessaren i procuraren s’aquietés, perquè el confessor digué que així convenia; i dit confessor molt sovint l’anava a veure i el consolava, de manera que dit Porter estigué més d’un mes a cobrar la salut. I un dia en Jaume li digué li fes plaer de dir allò promès i què era allò que li havia esdevingut, que el dia de Sant Bartomeu i el de Sant Daniel eren ja passats. Aleshores dit Porter se senyà i digué:
Jo, doncs, des de 23 d’Agost, que és vigília de Sant Bartomeu, des de les cinc de la tarda, fins al primer de Setembre, a les tres hores després d'haver dinat, he estat a l’Infern sense menjar, beure ni dormir. Dit Jaume li digué que callés, pensant que se li havia alterat l’enteniment; emperò dit Porter no deixà, punt per punt, de contar-li tot allò que li havia succeït i passat per ell i què havia vist; però com és cosa que oir-la a part que sia faula, per la mateixa raó pensava que estava astorat i que tenia l’enteniment alterat. Però com dit Porter entengués que es burlaven d’ell, i no el creien, deia que tot lo que ell deia era veritat, i Déu Nostre Senyor, i la Verge Maria, i Sant Jaume apòstol, que d’ells era devot, i dit Sant Jaume, en forma de romeu, l’havien tret de l'Infern. Encontinent digué públicament:
Mercat.Mecenas-Guardia

- Encara que jo estic flac i no estic pera posar-me en camí, me’n vull anar i tornar-me’n a ma terra i a ma casa, i, encara que m’hagin venut els béns, jo els recobraré perquè porto clarícia, i mostraré com són estats mal venuts. 
I aquí mateix se n’anà a peu de la millor manera que pogué, que no volgué esperar companyia. Veient dit Jaume i altres que dit Porter se n’era anat i no s’era volgut detenir, per quant ja abans havia escrit a algú de Tordera i Hostalric la vinguda d’aquell, encontinent escrigué més llargament tot allò que li havia passat i com se n’era anat, i escrigueren com s'era alterat de l’enteniment; i dites cartes foren llegides de molts de Tordera i d’Hostalric, els quals abans pensaven que dit Porter no s’hagués desesperat pel camí i llençat a l’estany de Sils, perquè mai n’havien sabut noves des de el dia que se n’anà, i per no ser tornat li havien fet execució dels béns i venuts aquells feia molts dies; i així no creien que deien les lletres, sinó que ho tenien per faula. El dia de Tot Sants del dit any 1608, estant la gent molt descuidada d’ell, entrà dit Porter per la vila d’Hostalric, i quan el veieren entrar per la porta de l’església estigueren tots admirats. Alguns li digueren:
Bé siau arribat en Porter, i d’on, us demanarem, que ens havien dit que éreu mort. Quant hauria importat que dos mesos ha fóssiu estat ací, que no us haurien venut els béns! Dit Porter respongué que més valia tornar tard que mai i que s’adobaria d’en Pere Porter yg tot, i dinà dit Porter en la vila d’Hostalric. I en havent dinat se n'anà al lloc de Tordera, que es una llegua d’Hostalric, i quan el veieren aquí mateix acudiren tots pera veure’l, i, entre altres, uns pa rents i fill d’un tal Sarrell de Tordera, que Porter l’havia vist a l’Infern, i el fill li digué:
En Porter, d'on veniu? Diuen que sou estat a l’Infern. Què porteu d’allí de nou? Quin estar hi fa? I dit Porter li respongué:
Demana-ho a ton pare, que està allí ben governat i ben calent que no té fred. Aleshores tots se posaren a riure, pensant que era boig, de lo qual dit Porter digué:
Rieu-vos de lo que jo dic: jo vos dono ma paraula de que es veritat. Jo diré i mostraré cosa amb la qual entendreu la veritat del que jo dic i he vist. I sabent dit Porter que li havien venut els béns, digué que dita execució i venda estava mal feta, per quan el deute pera I qual s’havia feta era pagat i l’acta del debitori ja era cancel·lada, i que ell ho mostra ria. I pensant alguns que ell tenia algun escrit, desitjaven veure’l, i el seguiren dient-li que se'l mostrés. Dit Pere Porter digué que el dit Gelmar Bonsoms, notari, que prengué dita acta de cancel·lació, ii havia dit a on era i trobaria dita cancel·lació de l’acta. La gent, quan sentiren anomenar Bonsoms, notari, el qual havien molt bé conegut i sabien que era mort alguns anys abans, digueren que era un innocent; però dit Porter afirmava que era veritat, que li havia dit a l’Infern, a on ell era; i dit Porter començà a anomenar moltes persones que ell havia conegudes i vistes a l’Infern, les quals havia molts anys que eren mortes, i altres que havien finat després que dit Pere Por ter se n'havia anat de Tordera. La gent que oïa tals coses més el judicava per boig. Veient això alguns parents seus, se l’emportaren a sa casa i li digueren i pregaren molt que s’assossegués, el qual responia:
Penseu que no estic en mon seny i que no dic veritat. Demà, després de dinar, se veurà. Més tots se burlaven de dit Porter. El dia dels morts, a 2 de Novembre de dit any 1608, dit Porter se n’anà a el església i oí missa amb molta devoció, i després, quan veia alguns que tenien parents a l’Infern, els quals ell havia vistos, se posava a plorar; i, demanant-li de què plorava, responia:
Jo diré alguna cosa que bé es de plorar. Jo he vistos a molts pares, ger mans i amics dels que estan en esta vila i en altres parts, que estan abrasant-se en vives flames a l’Infern, Deien li alguns:
En Porter, calleu, no digueu aquestes bestieses: mireu que no es ben vist, que us tindran per un innocent i la gent vos acabarà de fer perdre l’enteniment. Dit Porter responia:
A mi ja sé quem tenen per ignorant i pensen que lo que jo dic són faules inventades per mi: el judici, si plau a Déu, no el perdré, per quant el Diable que m portà a l’Infern, i després tants difunts, quan jo estava a l’Infern, no mel pogueren fer perdre; jo confio que ni la gent de Tordera ni de tot el món mel podran fer perdre; perquè jo sé que dic veritat, i després de dinar se veurà. Quan foren tocades les dotze hores del migdia, en Pere Porter se n’anà a casa del batlle de Tordera i li pregà molt encaridament que, ja que havia feta assistència en l’execució que li havien feta de vendre ls béns, fes plaer d’assistir i veure com trobarien la cancel·lació de l’acta de debitori en virtut del qual l’havien executat, i que ell no devia cosa alguna, ni entenia com li havien fetes malament les despeses i venuts els béns. El batlle li digué que era content, que a on havien d’anar. Dit Porter digué que a Hostalric. Encontinent el batlle, amb alguns que estaven desitjosos de veure el succés. Es posaren a cavall i dit Porter amb ells; i pel camí, quan encontrava algú que fos amic, fill o parent d’alguns que havia vist a l’infern, quí mateix ho deia i tots se posaven a riure.

Hams:  Pere Porter a l'Infern.



1 Don Fernando de Toledo, gran prior de Castella en l’orde de Sant Joan En tal cas el fet degué tenir lloc en els anys del 1l57el al 1158 o, durant els quals fou Virrei de Catalunya.



PERE PORTER A L'INFERN III

PERE PORTER A L'INFERN (CONTINUACIÓ)

3
InfernHortusdeliciarumMsHerradLandsberg1180

I dit Pere Porter digué que si el veia molt bé el coneixeria. I, això dit, sentí grandíssim avalot i va veure venir un gran tropell de dimonis de diverses formes i figures, que venien amb grans alarits d'alegria sonant corns i xeremies molt diferents de les d’aquest món, que portaven l’anima de mossèn Dilameras el clavari que fou de les baronies del dit vescomtat, i portava un procés en les mans. El Dimoni digué a Porter:
La causa d’això, la qual era perquè féu fulminar una enquesta falsament contra un home per a fer-lo composar.
El procés que portava dit Dilameras en les mans era la dita enquesta falsa que ell ha feta, per la qual cosa dit Dilameras 1fou capturat el temps que vivia, i portat a les presons de Barcelona, i culpat de moneder i d’haver fet matar an alguns, i essent en dita presó caigué malalt, i per dita malaltia fou tret afermançat, i morí després que dit Pere Porter s’era posat en camí. I després vegé Porter com els dimonis s’emportaven dit Dilameras a un lloc molt horrible i espantós.
Després caminà dit Pere Porter un poc, i veié l’ànima de mossèn Jordà, prevere i capellà de la vila de Pineda, que estava en mig de dues dones abraçades amb ell, això es, que les tenia una a cada costat i estava en un llit de camp, tot foguejant, passant diversos turments pels dimonis que els turmentaven. I confessà dit Porter que mossèn Jordà havia estat vicari de Barcelona en l’Hospital de Santa Greu, que es hospital general, i diu dit Porter que mossèn Jordà era viu i estava bo quan ell se parti. Després passà més avant. Trobà l’anima de misser Felip Roger, de la vila de Calella, procurador que fou de dits vescomtats, que l’Excm. Marquès d’Aytona comprà, perquè havia posat confusió entre els vassalls i el marquès. Després se girà dit Porter i veié l’anima d’un doctor anomenat misser Maduixer, que fou assessor de dit vescomtat molt temps o molts anys, el qual, quan morí, se trobà un llibre escrit de sa mà, de memòries, en el qual deia com ell havia sentenciat a tal i a tal, anomenant-los tots; i així els posà en galeres, i les quantitats que havia hagudes i rebudes, i per quines persones ho havia fet; i, entre altres partits, se’n trobà un en dit llibre, que havia rebudes 25 lliures de sentenciar un home a mort, i l’anomenava. Dit llibre el vegé i tingué en ses mans pròpies el misser Pujades, doctor en dret i advocat de pobres, home digne de tot crèdit. I diu també que vegé un altre assessor d’Hostalric que es deia misser Germà, assegut en una cadira de foc per haver faltat a son ofici.

Després se girà dit Porter i veié l’anima de mossèn Gelmar Bonsoms, notari, que prengué la seva dita acta de cancel·lació, i així encontinent que el vegé féu una gran exclamació, dient:
- Valga’m Déu, mossèn Bonsoms, que hàgiu feta tal maldat d’haver pres la cancel·lació de l’acta del debitori que mon pare i jo firmàrem en poder vostre, i que mon pare, quan vivia, pagà dita quantitat i li cancel·làreu l’acta de debitori, i vós prenguéreu dita acta, i que no haguéreu assentat ni en el marge de dita acta de debitori, com teníeu obligació, ni en altra part que mai s’haja trobada memòria, ni jo me’n recordí, ni mon pare vos escrigué confiant de vós; i ara, al cap de tant temps, estant jo descuidat d’això, en virtut de tal acta de debitori, són vinguts tots els oficials d’Hostalric i m’han pres i inventariats tots mos béns i heretats. Jo no tinc diners pera pagar les despeses: els he promès que si em deixaven anar a Maçanet, per tot demà els portaria diners pera pagar-los, i ells són estats contents i m’han deixat anar amb una manlleuta que per tot demà tinc d’ésser tornat.
Encontinent el Dimoni que havia portat a dit Porter a l’Infern, fou aquí i digué a dit Bonsoms:
Es veritat lo que Pere Porter diu?
I dit Bonsoms digué:
Sí, i per això estic jo en aquest lloc: per aquest acte estic jo condemnat a l’Infern.
I dit Porter, oint-lo, cridà grans crits de Jesús i de Maria, dient:
Salveu-me, no em desempareu, encontinent fou allí una legió de Dimonis, els quals digueren a què era allí vingut a donar-los tals turments anomenant aquells sants noms que ells tant avorrien, que en oir-los sols els donava més turments que el foc que patien els condemnats. I així digueren a dit Bonsoms, notari, pegant-li grans cops i fent-li passar grans turments, que digués a dit Porter el lloc a on trobaria la dita acta de cancel·lació de dit debitori, perquè no podien sofrir a dit Porter quan invocava els noms de Jesús i Maria. I dit Bonsoms, notari, en el mateix punt digué que anés a sa casa, la qual tenia en la vila d’Hostalric, i en la sala de dita casa trobaria un armari, i davant d’ell, a set rajoles de la paret, alcés des de les set fins a les dotze, i que mirés i cerqués bé, que allí trobaria un manual petit de firmes d’actes, i que a les vint-i-set fulles trobaria dita acta de cancel·lació de dit debitori, per qual acta estava condemnat a l’Infern, per quan no l’assentà en el marge de dit debitori, com tenia obligació, per ocasió que s’havia barallat amb son pare, i per dita causa ho féu.
I, oïdes estes paraules, dit Pere Porter digué:
Jo, doncs, só a l’Infern! — I cridà aleshores: — Jesús, Maria, no em desemparau!
I els Dimonis donaren grans crits contra ell sense fer-li ningú dany. Aleshores dit Pere Porter se girà i veié alguns doctors del Real Consell, els quals ell havia conegut molt bé, i, entre altres, a misser Ubach, a misser Puig i a misser Benach, i a molts altres, els quals, quan vivien, deien que eren déus de la terra. Després dit Pere Porter mirà de l’altra part i vegé molts notaris del criminal, entre els quals estava el notari que prengué l’enquesta de D. Miquel Albert, el qual cridava molt; quan vivia deien que havia fetes grans maldats en dit procés contra el dit D. Miquel Albert, i el notari s deia Just. Després dit Porter se girà per altra part i veié un tal Sarrell, de Tordera, gran amic seu quan vivia, el qual passava grans turments; i veié molta gent, així amics com enemics seus, els quals eren morts havia molts anys, i alguns d’ells que eren morts després que ell era eixit del lloc de Tordera. Estant així Pere Porter espantat de lo que veia, sentí un gran brogit, avalot i crits, i va veure com portaven els dimonis l'anima d’un cavaller noble i ben anomenat, el qual sempre tenia lladres i facinerosos en son castell i lloc. I, espantat de veure això, cridà:
Consellers de Barcelona al llibre dels Usatges de J.Marquilles

Jesús, Maria, salveu-me!
Després, i en el mateix punt, vingué una legió de Dimonis de diverses figures i formes, i li digueren per què els inquietava amb dites paraules i qui l’havia portat allí, que se n’anés i ixqués fora; i dit Porter, fent-se la senyal de la creu, els digué com era entrat allí en aquell lloc i que el traguessin, o que li mostressin el camí, que ell se n’aniria en nom de Déu. Encontinent hi fou el Dimoni que li havia portat i digué a dit Pere Porter:
- Quan jo et trobí que eixies del lloc de Tordera, i em digueres i contares tots els teus treballs, i jo et prometí que et donaria ajuda i favor, tingueres ventura que aquell dia havies oït missa i resat el rosari de Maria Santíssima, i te senyares quan pujares a cavall, i sempre invocares els noms de Jesús i de Maria, que si no fos estat per dites causes, jo t’hauria llençat a l’estany de Sils o a la mar quan la passàrem, i no he tingut potestat, per això, de fer-ho. Jo t’he tingut lo promès en portar-te a la presencia de Mossèn Gelmar Bonsoms, notari, que prengué la cancel·lació de l’acta de debitori, i t’ha dit el lloc a on posà el manual en el qual està continguda dita acta, i t’ha dit en quin full ho trobaràs. Per això es menester que te’n tornis, que avui es dia de Sant Daniel, primer de Setembre, i tu des de la vigília de Sant Bartomeu estàs ací, i ens dones grans treballs quan anomenes eixos noms de Jesús i de Maria, que si ho sabessis t’espantaries; i així te torno a dir que ten vagis. Ja trobaràs, abans que arribis allí, que t'han venut molts béns, i, mostrant-los tu l’acta de cancel·lació de dit debitori, els cobraràs. Mira, vés-te’n prest.
Dit Porter digué aleshores:
-Jesús, Maria. Digué al Dimoni: — Tu que m’has portat ací, treu-me’n.
El Dimoni li respongué:
Mon ofici es portar animes i cossos a l'Infern, i no es mon ofici treure’n ningú.
Encontinent dit Porter se girà i vegé quatre persones, això es, un que fou veguer de Barcelona, altre que fou assessor seu, altre que fou notari de dit veguer, i altre que fou procurador fiscal, els quals passaven grans penes per moltes maldats que havien fetes, i sofert que eIs oficials fessin composicions, en especial per una que feren per una mort d’un tal Jaume Carbonell, pagès de Sant Just Desvern, el qual trobaren mort en un bosc que el gossos se’l menjaven, i composaren i remeteren el cas abans de fer dita mort, la qual fou feta dos dies abans, perquè així fou tractat, entre els quals passaven grans penes i turments. Després, anant seguint l’Infern, vegé Pere Porter un lloc a on eren gran infinitat d'ànimes al davant d’un altre que seia en una cadira feta de punxes de foc i davant tenia una taula i li deien amb grans crits i brogit i avalot;
Maleït sies, mal home, malvat i enganyador!
I ell responia:
Teniu raó, teniu raó. Descuideu i guanyarem.
I encontinent veié passar dit Pere Porter davant d’ell gran legió de Dimonis que amb una mà li donaven bosses de diners foguejant de foc, i amb altre li feien les figues, rient grans riallades, quan deia, patint grans dolors i horribles:
Teniu raó. Ja guanyarem.
I en Pere Porter se girà al Dimoni que l’havia acompanyat a l’Infern i li digué que aquell que seia en la cadira de punxes era un advocat de la ciutat de Barcelona, anomenat mossèn Ramon de la Frexeneda, el qual per a tenir plets i donar consells tingué en vida molts homes d’en Pere Porter pagats i assalariats que li buscaven plets i feina, i que a tothom donava la raó, tant si la tenien com no; i que per haver malaguanyats, i amb frau, molts diners i bens enganyant a la bona gent, estava en l’Infern assegut en aquella cadira, on patia molt horribles turments; i que tots els que li deien mal home i enganyador eren aquells que en vida el serviren, que, reconeixent-se dels mals i danys que ell els havia causat, el maleïen contínuament, i ell, pensant que hi eren per de manar-li consell i tenir plets i qüestions, els deia que tenien raó; i que els Dimonis que cridaven fent gran brogit i li donaven bosses de diners i li feien les figues, també es pensava que li volien donar plets i els deia que tenien raó.

 Hams: Pere Porter a l'Infern.


1 Altres textos diuen Jaume Vila i Jaume Vila- mores.



diumenge, 15 de novembre de 2015

PERE PORTER A L'INFERN. II

PERE PORTER A L'INFERN (CONTINUACIÓ)


Respongué li el jove:
- De tot lo que vós dieu tinc jo, i encara molt més, i crec i entenc que ningun home del món nat m’avanci i porti avantatge de tot lo que vós m’haveu dit.
Anant així parlant, entraren, en un camí fondo que va al lloc o vila de Maçanet, i dit jove li digué una i moltes vegades que no anés tant pensatiu i a on anava. Dit Pere Porter, ja enfadat, li digué:
- Jo vaig al lloc de Maçanet. Per què ho voleu saber?
Aleshores dit jove, que anava a cavall, li digué que ell també hi anava, i que si volia pujar a cavall a l’altra cavalcadura, que no hi anava ningú en ella, que hi pugés, i així no es cansaria, i que no s’enutgés, que anirien de companyia; que si ell el podia valer i ajudar en res, que li digués, que ell ho faria de molt bona voluntat, i li pregà molt li digués què tenia i de què estava tant trist i afligit. Aleshores dit Pere Porter se’l tornà a mirar, i algun tant s’alterà, i caminant li digué:
Jo no vull pujar a cavall; més puix me dieu que aneu a Maçanet, i consell m’oferiu i remei a mos mals i treballs, jo vos els diré. I senyant-se en nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit, dit Pere Porter digué: — Sabreu com jo só i me dic Pere Porter. Só natural de la vila de Tordera, que havem deixada atras; fill de Joan Porter, pagès. Alguns anys ha, com les anyades fossin estèrils, fou forçós a mon pare comprar blat i manllevar diners, i el mateix que ens vengué el blat ens deixà els diners. Era aquest un tal Just, de Tordera, pel qual ne férem mon pare i jo un debitori, amb el qual ens obligàrem tots nostres béns i heretats haguts i per haver, amb escriptura de terç i amb obligació de persones, que dintre cert temps pujaríem dita quantitat; i així mon pare, abans de morir, pagà dita quantitat i li cancel·laren dit acte de debitori, i això ja ha passat fa més de vint anys. Jo estava ja molt descuidat d’estes coses, més vui dia present m’és vinguda tota la cort del Justícia. Viatge a l’Infern Hostalric, els oficials i ministres d’aquella, i, en virtut de dita acta de debitori, m’han pres i inventariat tots els béns, i me volen posar a la presó i treure’m roba de casa i vendre-la per a ser pagats dels salaris i despeses; però jo els he pregat me deixessin anar a Maçanet, que allí m'hi devien alguns diners, i que els portaria l’ensent demà i pagaria les dietes i despeses. Així ells són restats a casa meva i m’han deixat anar amb sagrament i homenatge, amb una manlleuta que per tot demà tinc d’ésser tornat. Això es la qui mera i tristor que jo tinc i els treballs que em porten desatinat i fóra de mi, que quan hi penso no sé què m faria. Veure que só executat i afrontat per quantitat que he pagada molt temps ha! Poseu-vos la mà al pit, i mireu què diria cada qual que semblant li succeís. I, així, puix vos he dit jo els meus treballs, veieu vós ara què consell me donareu en aquesta necessitat en que estic posat.
Pierre Jules Mène-Genet

Mentre tenien aquesta plàtica i conversació, dit Porter anava a peu, i el jove, que anava a cavall, li deia:
Pugeu a cavall en l’altra cavalcadura i no vos cansareu.
I, anant així parlant, entraren en un camí fondo i estret, i l’animal que anava solter se li ficava quasi sempre entre-peus i fent-li jocs, quasi convidant-lo a que pugés a cavall, en tant que dit Porter estava un tant admirat. El jove li digué aleshores que l’havia molt ben entès i que no estigués més enutjat, que ell el trauria dels seus treballs, i que no ho dubtés, i li digué:
Doncs vós, Pere Porter, m’haveu contat vostres treballs, i jo vos he promès treure-us d’aquells, vull jo saber que em digueu, si el sabeu, el nom del notari que prengué dita cancel·lació de dit debitori.
Dit Porter respongué:
Se l’anomenava Gelmar Bonsoms, el qual era notari propietari de les escriptures o escrivanies de les viles de Tordera i Hostalric.
Dit jove li digué que hi anés i li digués que li tragués l’acta de la dita cancel·lació. Dit Porter respongué aleshores:
- Si dit notari fos viu, ja ho hauria fet; més ja fa molts anys que es mort, i, per molt que s'han mirat les escriptures, mai s’ha poguda trobar dita cancel·lació de dita acta; de manera que, si no em doneu altre remei, sabeu molt poc.
Oint això dit jove, li respongué amb algun enfado «que ja desconfiava», afegint:
- Jo vos trauré de dit treball, sinó que jo tinc temor de que no digueu veritat, per quant jo sé molt bé que dit notari ha fet molt bé de son ofici. Si fos veritat que hagués pres dita acta de cancel·lació, ho hauria assentat en el marge de dita acta, i ara, mort el notari, ho dieu, que si fos viu no li gosaríeu dir.
Aleshores dit Porter jurà que lo que ell havia dit era tanta veritat, com era veritat que per a anar a Paradís havíem d’ésser cristians i havíem de morir. Ell digué també:
Voldria que dit notari fos aquí present, que li diria i li faria bo, i entendria com deia molta veritat, que no tenia de demanar-li perdó en aquest món ni en l’altre, i que tot passava així com ell havia dit, per quant era la pura veritat.
I en el temps que dit Porter digué les coses al jove caminant, arribaren a l'estany de Sils, que pren el nom d’un lloc que es diu Sils, qual lloc i estany són en el camí que va de Tordera a Maçanet; i com el camí era estret i la cavalcadura que no hi anava ningú sempre li venia entre peus, dit Pere Porter se determinà de pujar a cavall, i per això li demanà llicencia al dit jove, el qual li respongué que des de el principi podia haver-ho fet. I així dit Pere Porter se senyà, i en el punt que fou a cavall tot s’alterà i els cabells se li eriçaren en el cap, i sentí i veié com les cavalcadures parlaven l’una amb l’altra. Encontinent dit jove digué:
Puix vós, Pere Porter, m’haveu contat vostres treballs, els quals són per a vós molt grans, i jo vos he promès d’ajudar-vos i donar-vos consell i traça amb que fóssiu ajudat i remediat, jo vull tenir-vos la paraula i lo promès, i vos faré parlar amb el dit Gelmar Bonsoms, notari, cl qual, si ell ha pres dita acta de cancel·lació, ell vos dirà a on la posà i a on es. Teniu-vos bé a cavall, que jo só el Diable.

Dit Pere Porter se tingué fort oint estes paraules, i digué:
- Jesús, salveu-me, no em desemparau. Verge Santa Maria, siau en mi.

3
Encontinent les cavalcadures, totes dues juntes, arrencaren a córrer i arremeteren per l'estany de Sils, per muntanyes i per valls, i en Porter sempre cridant i invocant els noms de Jesús i de Maria, en tant que al cap d’una hora de temps que fou a cavall, passades que hagueren grans muntanyes i valls, juntament grans aigües i mars, s’entraren per la boca d’una cova i ixqueren en un gran pla, que tot era foc i dimonis, amb gran multitud de gent que patia grans turments. Espantat dit Pere Porter de veure això que veia, en el punt mateix el Dimoni que l’havia portat allí li digué:
Coneixeries al dit Gelmar Bonsoms, notari, si el veies?



Paranys: Pere Porter, Viatge a l'Infern, segle XVII, Literatura Catalana

Seguirem a Pere Porter a l'Infern III

dissabte, 14 de novembre de 2015

PERE PORTER A L'INFERN I

Viatge a l'Infern d'en Pere Porter de 1608.

Text del segle XVII al català modernitzat.
Transcripció de l'edició de 1906 de Gaietà Vidal de Valenciano, al núm. 12 de la Biblioteca Popular de l'Avenç.


1


Hendrik Andrieszen - Natura Morta, 1635

Cas raro que succehí a un tal Pere Porter, de la vila de Tordera, que entrà i eixí de l'Infern l’any 1608
Advertencia de fra Francesc Canet:
«Havent-me vingut entre mans una copia de una deposició que Pere Porter, de Tordera, del Comptat de Cabrera, havia feia davant lo Comissari del St. Ofici, mossèn Joan Teixidor, Prevere y Beneficiat de Blanes; antes de tornar la copia a qui me la havia deixada, volguí primer informar-me amb lo mateix Pere Porter, que encara vivia, si lo que contenia aquell paper era veritat; y així lo primer dia de octubre del any 1621 li aní a parlar en sa casa de la vila de Tordera, amb lo P. F. Climent de Tordera, religiós caputxí, lo que ens explicà en un camp, baix d’una pomera. Li llegí tota esta deposició, y lo que se contenia en ella, y li digui si era veritat lo que allí estava contingut, y ell me el respongué y afirmà que era la pròpia deposició que havia fet davant dels Srs. Inquisidors, y que tot era veritat, acceptat que no havia estat en l’Infern tant com allí deia, y sí sols deu dies, so es: des de la vigília de St. Bartomeu fins al primer dia de setembre, que es St. Daniel, y així estaria equivocat que en nom de Sant Daniel digueren St. Miquel. Y prou es així per lo que diu ell, que estigué en vila de Morvedre, en lo Regne de València, més d’un mes per cobrar les forces. Si fos estat per St. Miquel, no hauria pogut ésser per Tots Sants en Hostalric y en Tordera; y així per St. Miquel se posà en camí per venir-se’n a sa terra. Y me digué que passà a Montserrat. Y així jo, Fra Francesc de Canet, vila del Roselló, en la Vallespir, religiós caputxí, sabuda la veritat, me determiní de copiar-ho a major honra y glòria de Déu N. S. Lo qual com passà es d’esta manera.»




Relació i memòria i espantós viatge que féu en Pere Porter, pagès, de la vila de Tordera, vescomtat de Bas i província de Girona, als 23 d’Agost de 1608, essent virrei del Principat de Catalunya l’excel·lentíssim senyor D. Héctor Pignatelli, duc de Monteleon; bisbe de Barcelona, l’il·lustríssim senyor D. Rafel de Rubirola; i bisbe de Girona l’il·lustríssim senyor D. Francisco Arévalo i de Suaço.
El vespre i vigília de Sant Bartomeu Apòstol, als 22 d'Agost de l'any l608, succeí l cas següent:
Masia de Sils (només com a referencial)
En eI nom de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén. En l’any de la Nativitat del Senyor, 1608, a 23 del mes d’Agost, vespre i vigília de Sant Bartomeu Apòstol, estant Pere Porter, pagès de la vila de Tordera, del vescomtat de Cabrera, molt descuidat en sa casa, amb la seva muller i família, li exposaren un reclam i li feren despeses en virtut d’una acta de debitori que ell i son pare firmaren, per quantitat de 600 lliures, que havien manllevat. I en dita execució, i pera fer aquella, vingueren els oficials de la cort d’Hostalric, que es la de tot el vescomtat. el per quant dit Pere Porter estava obligat, amb escriptura de terç, amb béns i persones, en tant dit oficial, en la casa de dit Pere Porter, el prengueren amb un sagrament i homenatge i li inventariaren tots els béns. Però sabent molt bé dit Pere Porter que l’acta en virtut de la qual se li feia dita execució, molts anys havia que era cancel·lada, per quant ell pagà dita quantitat, protestà i requerí que no passessin avant dita execució, dient i referint que ell no devia quantitat alguna de dita acta, per quant havia pagat. I com la cancel·lació no es trobava, i diu dit Pere Porter que el notari que havia pres la cancel·lació de dita acta era ja mort, i el principal deia que el dit Pere Porter no l’havia mai pagat i que li devia tot el deute, i que tal acta no estava cancel·lada ni constaria mai, inventariaren li tots els béns i l’heretat que gosava, donant deu dies de temps per als mobles, i trenta per als immobles; i clos l’acta de l’inventari, l’encomanaren a la muller de dit Porter; i volent-se’n portar penyores els ministres per a ésser pagats dels salaris i dietes, i volent posar a la presó a dit Pere Porter, i veient aquest lo que passava, davant de moltes persones suplicà als dits oficials que no li traguessin penyora ni roba de casa, sinó que no es moguessin de sa casa, que ell aniria al lloc o vila de Maçanet, que allí alguns li devien bastant quantitat de diners, per a pagar i satisfer-los totes les dietes i salaris de dita execució. I els oficials, tant per saber la bondat de l’home, que digué que a l’endemà, dia de Sant Bartomeu, tornaria i portaria diners, com per a tenir-li compassió, suplicats de la gent que s’hi trobava, foren contents d’esperar-lo fins a l’endemà, sols anés a buscar diners pera pagar-los, i després quedaria amb sagrament i homenatge i amb les mateixes penes, si no complia lo promès.
Estany de Sils

Encontinent que fou fet el dit concert, dit Porter se n’anà, prenent el camí de Maçanet; i, anant molt pensatiu i enutjat, trobà un jove molt ben tractat, que anava a cavall i menava altra cavalcadura buida, i, al punt que es trobaren, el jove saludà a Pere Porter i li demanà d’on era i on anava; però com dit Pere Porter estigués pensatiu i afligit de lo que li havia esdevingut en sa casa per causa de l’execució, qual pensament el tenia del tol divertit ell no li donava resposta, sinó que seguia caminant tot pensatiu i enutjat, discorrent com podria eixir d’aquell treball en què estava. I veient-lo així tant capficat el jove, li tornà a preguntar què era lo que tenia i a on anava, que si ell podia valer-lo i afavorir-lo en alguna cosa, li manifestés la pena que ell tenia i li referís sos treballs, que ell l’ajudaria en tot i per tot.
Distret, apartat. Oint semblants paraules en Pere Porter, respongué dient-li per què ho volia saber, que els seus treballs eren tant grans que ell no els podia remediar, sinó Déu del cel, que amb la veritat de les coses. Digué li aleshores el jove que no s’espantés, que moltes vegades permetia Déu treballs a les persones per a provar-les, i quant més afligides estan i sense remei, pensant que Déu les ha deixades del tot, proveeix Déu que sien ajudades i afavorides per alguna persona, i les treu de treballs, que tantes hores, tants remeis. Oint Pere Porter les paraules de dit jove el mirava a la cara, dient-li:

Gentil home, sou molt jove per a donar remei a mos mals i consell en mos treballs. No sabeu vós que els consells, per a encertar-se, s’han de prendre d’homes vells, savis i experimentats en treballs i prosperitats, que hagin vist i oït i cercat el món, i que sàpiguen què cosa es bé i què cosa es mal? Vós sou massa jove i no teniu dites coses, puix encara no teniu la barba blanca.


Paranys: Pere Porter, Viatge a l'Infern, segle XVII, Literatura Catalana

divendres, 18 de setembre de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XIV. HILDERBRANDSLIED II

HILDERBRANDSLIED

El Text.

F. A,
A un li vaig sentir dir:
que es desafiaren en combat singular,
Hildebrand i Hadubrand, enmig de sengles hosts.
Pare i fill varen preparar llurs armadures,
es guarniren vestits de combat, es van cenyir les espases,
sota les cotes de malla, llavors van cavalcar vers la batalla.
Va parlar Hildebrand, fill de Geribrand, per ser el més gran,
i d'experiència major a la vida. Començà demanant
a l'altre, ras i curt, qui era el seu pare
d'entre tots els guerrers del poble
“(...) o de quina família ets.
Si me'n dius un ja en sabré l'altre
que ben conegut tinc tot aquest regne i la gent que hi viu”.
Hadubrand respongué a Hildebrand:
“Això ens van dir a mi i a la nostra gent,
un que era vell i sabedor i que va viure aquí
en temps de Hildebrand el meu pare. Em dic Hadubrand.
Ell marxà i cavalcà vers l'est fugint de la ira d'Odoacre,
juntament amb Teodoric i molts dels seus combatents;
marxà deixant a la misèria
la seva pobre dona sola a casa amb un fill petit,
sense més hereus i, amb tot, cavalcà cap a l'est.
Per tant des de Teodoric que en tenim l'absència.
Ell, que era un home sense amics,
patí la còlera profunda d'Odoacre,
per ser lluitador favorit de Teodoric,
puix sempre era a l'avantguarda, lluitant amb delit,
era conegut pels més valents.
A hores d'ara no crec que estigui viu”
Coneixes el gran Déu, testimoni,-demanà Hildebrand- quan parla des del cel?
Mai has pledejat fins ara
amb un parent més proper”
Llavors es descargolà els braçalets dels braços,
fets d'or imperial, que li havia donat el rei,
senyor dels huns. “Et dono això, en senyal del meva estima”

F. B.
Hadubrand, fill de Hildebrand, va dir:
“Amb la llança ha de rebre l'home, els presents,
punt per punta!”
“Ets un vell hun massa llest!
M'irrites amb la teva xerrameca i encara m'afuaràs la llança.
Has arribat a vell, gràcies a les teves estratagemes,
una cosa em van dir els mariners
que venien d'orient, pel gran mar, que la guerra se l'endugué:
mort és Hildebrand, fill de Heribrand”
Hildebrand, fill de Heribrand, digué:
“Bé puc veure en la teva armadura
que pertanys a la casa d’un bon senyor,
que mai has estat exiliat d'aquest rei.
Doncs bé, ara déu poderós vol -digué Hildebrand- que el destí s'acompleixi!
Vaig errar seixanta estius i hiverns en terres llunyanes
i sempre em col·locaren a primera línia,
tot i així, a cap ciutat no em varen ferir;
i ara, el meu propi fill em matarà amb l'espasa;
em rematarà amb la fulla o, jo li causaré la mort.
Però ara pots fàcilment, si la teva força et pren,
aconseguir d'un vell l'armadura
i arrabassar-li el botí, si tens dret a fer-ho” (...)

“Però això és de covards, -digué Hildebrand de l'Ostlenten-
Vós us heu negat a lluitar, quan tant desig en teníeu,
en lluita en comú; (ara) tractem si voleu,
quin dels dos ha de prendre la túnica avui,
i aquest dret de batalla com (és)
llavors fem-ho a la primera embranzida amb les llances
afuades vers sengles escuts”
Llavors van cavalcar plegats, escuts de dispars colors,
vencent el dolor dels escuts blancs,
tots ja tenien les dargues trencades,
destruïdes pels embats de les armes pesants
(...)

Portada del nostre llibre del 2015 que conté tots aquests textos que estem tractant.

Trobareu tot l'estudi i més a:



dimarts, 15 de setembre de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XIII. HILDERBRANDSLIED I

HILDEBRANDSLIED I

Continuem parlant del nostre recent volum Poesia Narrativa Medieval. Ara ens introduirem a la Cançó d'Hildebrand.
Hilderbrandslied A
La Cançó de Hildebrand o Das Hildebrandslied és un Poema Narratiu que ens ha arribat fragmentari, escrit en Antic Alt Alemany del segle IX, l'any 830.
Hilderbrandslied B
Podríem considerar-lo d’entre les primeres traces que disposem d'un poema d'aquesta mena en una llengua diferent a les clàssiques i, en el seu cas i per l'època, del llatí, concretament.
Això podria ser degut a que el prestigi del llatí en les terres que formaven part del llegat imperial pesà tant considerablement que, segurament, davant d’ell, a les noves llengües romàniques dels territoris sota la seva influència els costà molt més esforços desempallegar-se de la seva consideració d'inferioritat, per tal que a cada banda de l'imperi trigaren molt més temps, abans les noves parles no anessin prenent el lloc cultural que el llatí s'havia reservat i, tímidament, anar-se conformant com a llengües diferents, amb l'ebullició de cada pòsit peculiar.
Germània, de fet, mai no havia format part sòlidament de l'Imperi, llevat d'alguns petits assentaments fronterers, que només tenien com a funció controlar la temperatura de les arribades dels pobles de més enllà. Per tant, els germànics conservaven la llengua i tradicions, sense aquelles interposicions tan poderoses que hem vist i, davant l'emmirallament cultural que els arribaven a través d'aquelles llargues fronteres, només podien, tímidament i, a poc a poc, perquè eren una cultura àgrafa, traspassar les seves ancestrals coneixences, després de molts temps d'estar en contacte amb aquella civilització tant important, que sí tenia per costum aquesta mena de tasques escrites.
Sabem pels romans que els primers contactes amb aquells pobles foren pel volt de l’any 115, abans de la nostra era. No trobarem escrits que s’hi refereixin pròpiament fins el 98 i són, encara no cinquanta pàgines, de Tàcit.
Així podem fer-nos una idea del lent procés de conscienciació cultural d'aquells pobles que encara trigarien molt temps per abandonar la seva cultura àgrafa i transcriure les seves velles coneixences al paper i, a més, fer-ho, en la pròpia llengua i tarannà.
Un tarannà que implica la forma del text escrit, conscients de la seva peculiaritat, que com a llengua diferent a la clàssica llatina, també havia de conformar-se en una disposició diferent i pròpia. En el seu cas, transcriure els vells cants tradicionals havien de comportar una transcripció que conservés la forma peculiar del llenguatge recitatiu, diferent a la font del seu aprenentatge llatí. En això volem dir que ja, des del primer escrit literari, trobem la seva necessitat, la seva habilitat en transcriure els textos en la forma d'al·literació que hem vist detalladament en la nostra Introducció.
Sabut tot aquest procés que, val a dir es tracta d'una elaboració mental complexa i col·lectiva, podem fer-nos càrrec de la seva duració, la qual podem xifrar, des d'aquella data aproximada del primer contacte, en uns mil anys. Si estem temptats en mesurar el procés d'aparició dels textos literaris en llengües romanç, veiem que el temps no és tant dilatat, però no seria gens correcte fer-ne judicis comparatius, ja que aquestes darreres partien d'un moviment cultural més o menys considerable i constant i, en canvi, les primeres treien el nas d'allà on només hi havia hagut un bagatge oral, en tractar-se d'una cultura àgrafa, la qual cosa sempre és més efímer i gràcil, per la seva immaterialitat.
Així aquí es veu la força que va caldre per anar-se consolidant, fins a convertir-se en matèries que avui podem analitzar i que no desmereixen ben gota els seus humils orígens.
Per les dates de redacció podria tractar-se d'una provatura per tal de figurar en la recopilació ordenada per Carlemany, segons la narració del seu biògrag Eginhard, a fi d'elaborar la mítica Barbara et Antiquissima Carmina.
Recordem que per ordre de l'emperador Franc s'havia manat consignar els costums orals dels pobles sota la seva dominació, a més de totes aquelles tradicions orals antigues del seu propi poble els Francs que perduraven feblement ja en el temps de l’emperador. D’aquí ens ha pervingut fragments de la llei sàlica (dels Salis, els Francs, habitants del riu Sala)
A més, si hi sumem que Walafrid Strabon, religiós del s. IX, en el seu De Imagine Tetrici, afirma que Carlemany havia fet col·locar una estàtua de Teodoric el Gran, mencionat en el Poema que analitzem, al porxo del seu palau d'Aquisgrà.

Còdex

La Cançó de Hildebrand, dèiem, ens ha arribat escapçada. Tan sols seixanta-vuit versos escrits en les dues pàgines en blanc, la primera i la darrera, d’un còdex que conté textos bíblics i patrístics, el Liber Sapientiae Salomonis, que actualment torna a estar a la Biblioteca Murchardsche de Kassel.
A sota imatge de Fulda
Les dues pàgines se les suposa elaborades al monestir de Fulda (a l’antiga Bucònica, un bosc de Cologne, avui a Nierstein-Am-Rhein, prop del riu Fulda) i sembla la transcripció d'una narració exposada oralment, per tal com s'hi troben transposicions i manques de text, amb insercions sovintejades que fan pensar en l'elaboració d'una contalla per part d'un escrivà, desconeixedor d’aquella forma poètica, ja que el text està escrit en prosa, no tan sols per estalvi de paper, com solia ser habitual, sinó amb una clara fragilitat de la llengua i el text escoltats, tal com s’hi reflecteix en la redacció.
Efectivament s'hi pot observar certa barreja dialectal i transcripcions lingüístiques inconnexes, possiblement degudes a l'oblit i la ignorància ferma de la forma poètica original en què se li estava narrant.
El text es trenca sobtadament a la segona pàgina. Hi podem detectar el treball de dues mans, la segona de les quals apareix en les onze darreres línies del segon full.
La lletra sempre és minúscula carolina, això pot ajudar-nos a datar-ne el text posterior a l'elaboració d'aquesta tipografia, instaurada per Alcui de York, sota l’impuls de Carlemany.
El Còdex conté una particularitat en el text de la lletra runa wynn, que representa la lletra w, cosa que suggereix la llengua antiga anglesa que concorda amb la fundació del monestir de Fulda per missioners anglosaxons.
Actualment presenta certes taques de productes i agents químics que hi cercaven ajut per a donar-hi certa essència llegible, provinents d'estudiosos que desconeixien els productes actuals, sortosament menys agressius.
El còdex en particular, patí, com molts textos estudiats aquí, força peripècies, que val la pena evidenciar.
Abans de 1945, el director de la Biblioteca de Kassel, per tal de preservar els còdexs més antics i més importants dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial a la ciutat va extreure-hi, entre d'altres el còdex que conté la Cançó. Sembla que pels saquejos va arribar, finalment, a mans d'un militar americà que se l'endugué al seu país i el va vendre a la Fundació Dr. Abraham Rosenbach que, al seu torn, el 1955 el varen retornar a Kassel, però amb la mancança del primer full del nostre text que, negligentment, uns antiquaris havien extraviat. No va ser fins el 1972 que se’l descobrí, sortosament, a Filadèlfia i, fou tramès a la seva seu original, amb la resta.
Actualment tot l’escrit antic és a la Biblioteca Municipal i Regional, en el Cod. Thed. Fol. 54.

Apreciacions lingüístiques

Miniatura d'una Edició de l'Hilderbrandslied

El text del còdex està escrit en prosa, segurament per un estalvi de paper, cosa que ho corrobora estar escrit en la primera i darrera pàgines d'un altre còdex. Amb tot els especialistes en detectaren de seguida el ritme peculiar de la poesia i en varen fer la transcripció visual correcta en vers. A més als versos ben clars s'hi percep l'al·literació dels mots que conforma gràficament els vers en dos segments característics de la poesia germànica que, sortosament, ara podem clarament apreciar.
Se suposa que aquesta Cançó aparegué al segle VI entre els Llombards, per com el text presenta clares preferències de noms acabats en –brand, que els són propis. Concretament al regne del nord d'Itàlia, seu de l'antic regne dels Ostrogots on havien estat expulsats per aquells. D'aquesta zona la Cançó passà a Baviera per tal com hi rau certa base del dialecte bavar. Després, al monestir franc-oriental de Fulda n'haurien intentat consensuar una transcripció en el seu antic saxó fundacional amb la refosa escrita que actualment tenim.
El poema presenta una peculiaritat que fa anar de corcoll als lingüistes perquè presenta un particularitat única a l'hora d'esmentar el pronom personal de primera persona en la forma ik que és en saxó antic i que seria ih en antic alt alemany, tal com hom espera pel conjunt de la llengua de la resta. Per exemple això es pot observar en el text original en el vers 48 on els mots riche i reccheo que presentades com antigues formes saxones s'han al·literat (els fonemes s'han assimilat) quan l'antic saxó té les formes rike i wrekkio que, clarament no al·literen, cosa que fa decantar els estudiosos que ens trobem davant d'un text en antic alt alemany. Altres casos es produeixen en formes com heittu (v. 17) i huitte (v. 66) que ocasionen el mateix efecte de doble t , en realitat es tracta d'una confussió de l'escrivà, dominant per la seva llengua (AAA) que el traeix perquè ell hauria fet doble z, corresponent a la doble t el saxó. També la nasalització de dentals usere, gudhamun, odre o bé la transformació de ei en e: enan, heme, wet; característiques totes que indiquen una preferència clara per l'antic alt alemany (AAA). I, amb tot algun estudiós hi ha detectat alguna forma de baix alemany que, tanmateix resulten afegitons cosa que fa elaborar la teoria d'haver estat transcrit per un saxó, de llengua materna preeminent alt alemany, amb certes temptatives de baix alemany.
La seva estructura és la d'un Poema Narratiu dramàtic, amb una curta introducció narrativa, seguida d'un extens diàleg i una conclusió narrativa.
La part interna suposadament fragmentària s'ha intentat reconstruir a base de testimonis posteriors i textos de temàtica similar. Per exemple, seguint testimonis d'un historiador posterior del segle XII, Sax Grammaticus i una cançoneta sobre Hildebrand a la Asmundarsaga Kappalana islandesa del XIV, on un vell Hildebrand, al llit de mort, es dol d'haver hagut de matar el propi fill en una batalla. Amb tot, altres versions difereixen d'aquesta nostra original com la Thidrekssaga noruega del s. XIII o la nova refosa Nova Cançó de Hildebrand (Jungeres Hildebrandslied), del s. XV, on pare i fill es reconcilien abans d'acabar la lluita. Són textos que permeten fornir-nos petits detalls que venen a omplir els suposats “buits de memòria” del recitant oblidadís de la Cançó transcrita.
Cal dir, breument, perquè ho veurem en el seu moment, que el tema que hi és plantejat es repeteix en altres textos que veurem, de forma prou similar o més peculiar: Xahnamé (Shahnameh), Poema Narratiu iranià del segle XI o la Cançó d'Alvar Gonzalez, només per a citar-ne dos exemples.

Apreciacions històriques.


En el text es fa menció vàries vegades dels Huns (vv. 10,39) o “el senyor dels Huns”, entès per Àtila ( v. 35) i, a través del fil narratiu, es reconsidera el protagonista com un refugiat entre aquest poble, que torna amb el seu exèrcit a lluitar contra el seu poble originari, que ara està comandat per Odoacre.
El protagonista ens diu que ha fugit de la ira d'aquest, juntament amb els partidaris de Teodoric.
Tanmateix el fet històric ho desmenteix perquè Àtila morí l'any 453, abans no nasqués Teodoric (456-526), l'altre fil conductor del lligam entre les terres originàries de l'heroi i les “llunyanes” del contacte amb el poble Hun. La fabulació narrativa els fa a tots ser contemporanis evidentment per motius èpics.
Històricament sabem que Odoacre, un Rugi o Escita, l'any 476 va fer abdicar l'adolescent emperador occidental Ròmul Augústul i s'autoanomenà suprem poder d'Itàlia, però mai se'n va considerar rei a si mateix. L'emperador de l'Imperi Oriental, Zenó es tenia per l'únic hereu d'ambdós imperis i decidí cercar suport per a neutralitzar Odoacre. El trobà en els Ostrogots, que havien estat al servei dels Huns, com es va veure a la batalla dels Camps Catalàunics (a Duro Catalaunum, a Chalons, prop de Bèlgica), entre Romans occidentals amb Visigots i Francs contra els Huns d'Àtila i els Ostrogots. Però mort Àtila, aquests darrers varen aconseguir la llibertat, es cristianitzar amb l'arrianisme i s'establiren al sud del Danuvi, on havien estat els seus cosins, els Visigots.
El cap dels Ostrogots d'aleshores era Teodoric, que havia estat príncep ostatge de Constantinoble on s'hi féu valedor de la cultura romana. L'any 474 Zenó decidí desempallegar-se'n i incità que lluités a Itàlia contra Odoacre. Però els Ostrogots venceren i, si bé primer decidiren repartir-se el poder obtingut, després, Teodoric va fer assassinar (o ho féu ell mateix) Odoacre el 493.
D'aquesta manera veiem que els fets narrats en el nostre poema no concorden amb la realitat històrica: primer Teodoric no fugí per la ira d'Odoacre sinó que s'hi enfrontà de totes totes.

Anàlisi temàtic.

Hi ha dues mencions a “un gran Déu” (irmingot, v. 30) i a “un Déu poderós” (uualtant got, v. 49) que no semblen reflectir cap deïtat germànica, com caldria esperar del text i sí a un cert monoteisme influït pel cristianisme. Tal vegada afegitó en el moment de la transcripció pels devocionaris del monestir.
A part de la intenció literària, que ara li sabem trobar nosaltres, en el seu temps potser la tingué en el moment concret de recalcar l'interès polític de la figura de Teodoric, el personatge conductor de la temàtica i per la zona d'influència del text, per tal de fer-lo suposat avantpassat de Carlemany.
També s'especula un interès “preservador dels antics costums”, per part dels monjos del monestir, certa sensibilitat que el faria rescatar, d'un antic passat del seu propi poble, un origen noble per tal de recuperar i d'ennoblir les tradicions germàniques dels avantpassats de la comunitat o en general.

Hams: Hildebrandslied, Hildebrand en català.

Tornarem amb el text de l'Hildebrandslied.