dissabte, 20 de juny de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL IV - BEOWULF

El següent poema que hem tractat en el nostre llibre Poesia Narrativa Medieval ha estat el Beowulf.

Actualment la narració s’ha fet famosa perquè les distribucions de cultura de masses: el cinema, les editorials i els món de les Ninotalles n’han fet sengles versions pel gran públic amb diferents visions i concepcions estètiques, més o menys interessants.


Beowulf en català.
Nosaltres hem abordat el Poema des de la seva vessant original i n’hem realitzat una traducció d’un quaranta per cent de l’obra total.
Es tracta d’un Poema èpic anglosaxó compost a partir del 750 d.n.e. i conservat en un sol manuscrit de l’any 1000.
Els saxons provenien del nord d’Alemanya, entre l’Elba, al mar del nord, el Weser i el massís del Harz.
La versió oral definitiva anglosaxona (potser similar a un dialecte antic escandinau) va ser fixada entre l’any 660 i el 780 i l’únic manuscrit d’aquesta transcripció oral sembla que fou escrit l’any 1000, ja en un dialecte anglosaxó oriental (de l’oest de Sussex)
La còpia de la que disposem és obra de dos copistes. El treball del primer de tots consta des de la paraula “morte” del primer vers fins al 1989. El del segon, des d’aquest vers fins al final del Poema, el v. 3182. 
Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956)
                                       
En el Poema trobem el narrador com una veu externa, perquè es limita a explicar allò que se succeeix al llarg de la contalla, sense cap implicació, només donant els fets, sense judicis ni manifestacions d’intenció de cap mena.
Les referències que va deixant al llarg del text ens permeten fer-nos-en una idea d’un cantaire omniscient que narra una història, plena de petites subtrames, que coneix i explica o, les fa explicar a algun dels seus personatges.
Aquesta aparició de la veu referencial apareix al llarg del relat, ara i adés, fent petits matisos que denoten l’origen oral del text o, almenys l’empremta testimonial que pretén aquest text que ens ha pervingut.
Per exemple:
el v. 837: “Allà pels volts del matí - així ho van explicar (...)”
v. 1027: “De molt pocs senyors vaig sentir que lliuressin”(...)
v. 2694 “He sentit que el noble va mostrar molt coratge
v. 2752 “He sabut que després, rere aquestes paraules (...)”
v. 2773 “He sentit que un home es va poder apoderar
v. 2837 “(...) així ho vaig sentir que, per més agradoses (...)”


Però el narrador de veu àmplia i panoràmica també es permet la referència a d’altres cantaires que expliquen matisos que ell pren com a fonts directes orals, per a complimentar les subtrames del seu relat total, com un ferreny teixit tramat d’històries que corroboren la principal, per aquell desig de fer verídic el relat que té el narrador substancial.


 Trobem un bon gavadal de recursos retòrics propis de la Literatura Oral però voldríem centrar-nos en l’ús i característiques d’un d’ells en especial. La construcció peculiar dels epítets que confegeix. La seva presència és una prova de l’ús propi que en feien els narradors germànics i, que en el nostre relat es fan tant evidents i, ens permeten una apreciació de la seva Mètrica tan característica, en plena funció dins de la construcció del relat.


Vegem-los per blocs, segons allò que expressen, aturant-nos, si s’escau, en comentar-ne la pretensió sinó és prou evident.

El mar és expressat com: “el pas del peix” (v. 10); “la senda del cigne” (v. 200), “pel bany del cigne” (v. 1861)

El vaixell: “un viatger de l’aigua” (v. 199), “el tronc de l’aigua” (vv. 208, 224, 1908), “el tauló del mar” (v. 1913)

La batalla: “la dansa de les espases” (v. 1041), “l’odi d’espases” (v. 2199)

L’espasa mateixa, és: “el seu llamp a la lluita” (v. 1523), “el glop de ferro” (v. 2358)

La vela: “el drap del mar” (v. 1906)

El sol: “la foguera del cel” (v.1966), aquí expressa la fitor, el sol en el seu punt més alt.

L’arpa: “el tauler del goig” (vv. 2108, 2263)

La cota de malla: “el guarniment del pit” (v. 2504)

El drac: “el rèptil foguejant que furga les tombes” (v. 2272); el guardià del tresor” (vv. 2302 i 2555) i variacions; “el senyor de la tomba” (v. 2304), “el vell guardià” (v. 2414) i “l’horrible guardià” (v. 3081); “la serp rabiüda”“ (v. 2414)

L’escut: “el tell groc” (v. 2610) L’escut germànic era rodó, fet de fusta de tell i a vegades folrats de pell. En aquest cas, segurament, tenyida de groc.

La sang és: “la suor de la ferida” (v. 2693), “la suor de les venes” (v. 2967)

La forca és: quelcom “que l’ocell alegra” (v. 2941) Una nota d’humor macabre que ens queda un xic lluny però val la pena consignar.

Les fletxes: “el plugim de ferros” (v. 3116)

El rei: “ el dador d’anells(v. 35) ; “l'amic del poble” (v. 1602)

En els relats que provenen de la cultura germànica veurem com aquest penúltim exemple la importància que adquirien l’acumulació de riqueses en forma de collars o anells, fruits dels saquejos, fins al punt que s’havia ritualitzat el seu repartiment i els reis i reines n’eren els evidents dispensadors.

Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956)

El còdex està escrit tot seguit, com si fos un relat en prosa. Per tal d’oferir una lectura menys feixuga, les edicions posteriors s’han enfrontat al problema de la seva reestructuració i distribució compositiva, cosa que sovint s’ha convertit en una veritable amalgama de propostes editorials, que difereixen entre si però que coincideixen en el propòsit de no plantejar una edició sense apartats ni divisions, tota seguida, com havia estat. Això és degut a que els més de tres mil versos, tots seguits, resulten carregosos visualment i no conviden a la lectura plaent ni a la seva retenció i, a més, provoquen un garbuix considerable en la comprensió.
Així ens encarem amb tantes distribucions editorials com edicions se n’han fet i, val a dir, que, en el món anglosaxó són nombrossíssimes.
Per exemple la de 1897 a la D.C. Heatch, en la traducció a l’anglès modern de John Lesslie Hall es presentà amb 58 apartats, mentre que J.R..R. Tolkien el 1926 només en plantejà dues grans superestructures, defensava que el Poema tenia dues parts definides del vers 1 al 2199, la primera i, del 2200 al 3182, la segona, considerava que així seguia el model del vers al·literat en dues parts i en equilibri: Grèndel i la seva mare, una i, l’altra, el drac. A partir d’aquí en trobem moltes amb criteris menys maximalistes. Keneth Sisam diferia de Tolkien, hi veia una estructura tripartida i amb sengles recapitulacions resumint els esdeveniments anteriors, en cadascuna. Michael Alexandrer, traductor per a l’Editorial Penguin de 1973, en proposà 38, basant-se en detalls narratius simples.
Nosaltres hem optat per una híbrida que enquadri els apartats que hem considerat més significatius, distribuïts, això sí, en les Tres Parts,
Aquestes parts coincideixen en sengles lluites de l’heroi contra els tres monstres que hi apareixen, la qual cosa podria tendir a subtitular l’obra com: “Beowulf, el matador de monstres” De fet no s’allunyaria gaire de la temàtica total i, realment, hem de concloure que aquesta n’és la que tanca l’obra en si, mancada de cap missatge transcendent sinó és el de fixar com esdeveniment històric la gesta de relació entre els dos pobles veïns, la qual cosa seria suavitzar molt els fets que s’hi narren.
La nostra proposta, doncs, és la següent, la qual es pot anar seguint en el Resum que segueix a continuació:
La numeració correspon als versos que engloben cada apartat:

1-67. Pròleg - Llinatge de Hròthgar, rei dels Skildings.
67-193. El rei es fa construir la gran sala Heorot. Durant les celebracions la gent de Hròthgar és turmentada per Grèndel.
194-319. Beowulf és enviat per Higlak, rei dels Gautes, a ajudar els Skildings i, en arribar explica la seva missió al guaita costaner.
320-455. Beowulf arriba a la sala Heorot, on ofereix els seus serveis al rei Hròthgar.
456-668. Actes a la sala. Beowulf es defensa dels retrets d’Unferth; compromet el seu servei a Wealhtheow, la reina.
669-836. Beowulf lluita contra Grendel, que és derrotat i fuig.
837-1250. Celebració de la victòria de Beowulf amb les narracions de Sigemund, el matador de dracs (871-915) i la massacre de Frísia (1063-1159), com a part de les festivitats. Discursos, regals i fi de festa (1160-1250)
1251-1642. La mare de Grèndel irromp a la sala, hi fa una mortaldat i fuig, amb un hostatge i el braç del seu fill. Beowulf en fa encalç i la mata.
1642-1887. Beowulf torna amb el cap de Grèndel, és recompensat; parlaments d’Hròthgar. Els Gautes se’n tornen al seu país.
1888-1966. Arribada a Geatland. Història dels reis del palau d’Offe.
1966-2199. Beowulf informa Hygelac, el seu rei. Recorda les seves gestes i analitza el panorama polític.
2200-2210. Primer mor Hygelac, el rei del Gautes i, després el seu fill, Heardred. Beowulf queda com a cap del clan i, així envelleix com a rei.
2210-2323. Un fugitiu roba a un drac, guardià d’un tresor. El drac assola la contrada, buscant venjança.
2324-2599. Beowulf, ancià, es disposa a lluitar contra el drac, tot sol, perquè refusa cap recolzament. Prepara el seu armament.
2600-2709. Finalment només un dels seus, Wiglaf, l’ajuda. Tots dos maten el drac. Beowulf queda contaminat per la sang letal del drac.
2710-2820. Beowulf un cop veu el tresor del drac, expressa a Wiglaf les darreres voluntats i mor.
2821-3133. Wiglaf reprèn els altres Gautes, per ser covards i prediu la inestabilitat política amb els Suecs i la batalla de Ravenswood. Els Gautes llencen al mar el drac i es queden amb el tresor (malgrat la maledicció)
3134-3182. Funerals de Beowulf. La reina pronostica la guerra entre Danesos i Suecs.

Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956)


Referències geogràfiques.

1- Emplaçament de l'Heorot; 2- Terra dels Gautes; 3 – Terra dels Juts; 4- Terra dels Francs; 5- Terra dels Angles; 6 i 7- Oland i Gotland, lloc on se suposa arriba Breca nedant; 8- Lloc de la batalla amb el drac.

 A la Primera Part de l’obra es realitza un moviment humà de nord a sud. Així se’ns diu que una partida de Gautes (habitants de Suècia del Sud) es desplacen cap al sud, comandats per Beowulf i, van ajudar als Skildings, de Dinamarca (Danesos), que tenen com a rei Hròthgar. Al final de la Segona Part el desplaçament es fa a la inversa, de Dinamarca a la Suècia per part dels Gautes, quan aquests tornen, després d’haver realitzat la seva missió i, allà on transcorrerà tota la Tercera Part.

Respecte a les referències que es poden identificar actualment trobem que:
S’hi esmenta l’illa danesa de Zealand (Scedelandum, v. 20, Escània) dins la primera part de l’obra. En concret s’esmenten els Danesos com a propietaris d’Scedening o de les Scedelands, a la part sud de Suècia (v. 19)
Sembla que la part de Beowulf i el Drac (Tercera Part) es desenvolupa al sud de Suècia ( a l’actual districte de Bohuslan Sarrazin)
Altres llocs que cita el Poema són el nord de Gothenburg.
També Heatho-Baemas (al v. 519 com a “la terra dels raumes”) és el lloc on va a parar Breca, el contrincant de la travessia nedant amb l’heroi. És a prop de Mullenhoff, districte del sud de Noruega.
Hi trobem esmentats una sèrie llarga de pobles i els seus habitants que serveixen a vegades de fil conductor a la narració. Trobem:
Brodingos (v. 521); Raumes (519); Lapons (v. 582...); Helmingis (en referència a la reina Uealfeou, v. 620); Merovingis (2921); Hugas (2913); Juts (v. 1071, 1088); Frisons (vv. 1070, 2504, 2912, 2915...); Danesos (vv. 1090...); Brisings (vv. 1199); Francs (v. 1210, 2912 i, al 1212 en fa una apreciació com poble pitjor, per indigne,...); Ingues (v. 1318); Xatuaris (v. 2363, 2966); Wedres (vv. 2463, 2900, 2960, 3037...)
Els més sovintejats per raons òbvies, en ser els gentilicis dels personatges de l’obra, són:
Els Skildings, en ser patronímic referit als Danesos, per ser descendents d’Skild (referits així als vv. 31, 53, 351, 371, 456, 464, 2205, 2927, 3005...) i, com a Danesos: vv. 118, 383, 1090...)
Els Skilfings (no confondre’ls amb els anteriors) que són els Suecs. així apareixen com a Skilfings als vv. 63, 2205, 2927) i com a Suecs (vv. 2384, 2472, 2923, 2947, 2958, 3001) Els quals també són Gautes, en concret Suecs dels sud. I així, com a Gautes la freqüència és la més nombrosa per tractar-se dels protagonistes de l’obra (v. 374, 444, 828, 1171,...1792, 1804... 2927, 2947... 3137, 3179...)

Esperem que serveixin tots aquests arguments per anar fent boca i que us animin a trobar tot l’aprofundiment que n’hem fet en el nostre llibre Poesia Narrativa Medieval on, en català i en format que ressegueix estrictament els versos originals, mira d’acostar aquest llibre antic al públic modern.
Ara us proposo uns fragments de les traduccions que n’hem obrat perquè les jutgeu.

Fragments

(vv. 76 a 163)

Abans, el monstre maligne, amb ràbia terrible,
a la llunyania s’enfurismà, en les tenebroses tenebres
enrogint dia rere dia, en sentir des de la sala
el fogós batibull; els sons de l’arpa
i el cant del bard, que bé exposava
l’origen primerenc de totes les races;
i com déu poderós la terra va crear
la dolça natura abraçada pels mars),
com va fer l’Etern el sol i la lluna,
per a llum dels homes que poblen el món;
als camps (deia el cant) guarní amorosament
d’herbes i branques, i com de vida insuflà
a cadascun dels éssers que respiren i alenen.
Els danesos gaudiren, amb molta joia,
del magnífic casal fins aquella jornada,
quan ho trasbalsà tot el sinistre enemic.
S’anomenava Grèndel aquell ens espantós
foraviat i pervers: residia entre pantans,
dins de balmes i basses. Des temps immemorials
vivia aquesta fera entre gent infernal,
patint la pena que déu infligí
als de Caïm, la seva raça. Així castigà durament
el Senyor de la Glòria la mort d’Abel,
sense obtenir Caïm cap profit de la seva gesta;
déu l’exilià aquella raça i l’apartà dels humans.
És d’ell que provenen els éssers malignes,
els ogres i elfs i tota mena de monstres,
també tots els gegants que durant molt temps
al Senyor s’oposaren. Però en van rebre un càstig sever!
Ocult per la fosca nit, Grèndel va encaminar-se,
vers el joliu palau, amb ganes de saber
que coi feien els homes després de les festes.
Va veure com hi dormien els nobles danesos,
amb tota patxoca: com res de dolent no temien,
ni cap desgràcia campant. El dimoni infernal,
nociu i enfurismat a punt i amb prevalença,
a trenta vassalls enfurit i rabiüt
va engrapar de llurs llits. Després s’escapolí,
orgullós d’aquelles preses carrussant sense solta
el macabre trofeu fins la seva tosca cavorca.
En arribar l’albada, despuntant la matinada,
els estralls de Grèndel foren percebuts:
per això acabada la festa van sentir-se uns planys,
de cridòria plorosa. L’il·lustre rei,
l’egregi senyor, s’omplí de tristesa;
un dolor el va corprendre i emboirà els ulls molta pena,
en veure aital injúria de mal enemic
i ferotge malfactor. L’emboirà gran angoixa,
i un profund pesar! Poca treva en va obtenir,
donat que un cop arribada la fosca següent
la nit li donà més iniquitat i molta més gosadia,
perquè de nou atacà i destruí, esperonat per la dolenteria.
No costava pas trobar un guerrer que lluny d’allí
tractés de fer-se un llit on obtenir seguretat
o un recer com remei, tant bon punt fou coneguda
i, amb prou evidències, del tot provada,
la feresa del monstre: ben sans i estalvis
en qualsevol altra banda van estar els que se n’escaparen.
Contra tot dret fustigava els homes
i finalment fou evident que quedà desert
aquell lluent habitacle. Aquella situació durà
ben bé dotze anys seguits, patint aquell ultratge
el monarca Skilding, sense favor per la fatalitat,
indefens en l’ofensa. Tancada en cants tristos
la nova s’escampava, corrent per totes bandes:
del greuge d’en Grèndel i els seus atacs nocturns,
del mal que en Hròdgard en rebia, fruit
de tant d’odi i dolenteria que es perdia en el temps,
sense que se’n trobés la petja. Que ell la pau impedia
que ningú l’anunciés la pau al poble danès.
No deixà de matar mentre en rebé tribut.
No calia pas esperar amb lluents riqueses
amorosir la paga pels morts ni el monstre convèncer.
La fera maligna la tèrbola criatura,
buscava joves i vells, allà on fossin, ell sempre hi era,
sempre assetjant. Dins d’eternes tenebres
els seu aiguamoll l’acollia i ningú no sabia
l’indret on s’havia establert la seva raça infernal.


Goya (1746-1828): Saturn devorant els fills


(vv. 710 a 852)
Dels aiguamolls eixí aleshores, ocult en la foscor,
aquell que la ira divina havia d’escampar;
fent camí barrinava el feral malfactor
com enxampar un home dins d’aquell alt casal.
Marxava amb la dèria de dret a la llar,
de lluny estant en veié el sostre brillant per l’estoc daurat
que tan bé coneixia, perquè molts altres cops
visità la sala aquella d’Hròthgard gloriós,
però mai fins aleshores ni tampoc després
no imaginà trobar-hi tan valents guerrers.
L’enemic ferotge, quan arribà al baluard,
el mancat de joia amb només tocar-la un xic
esbardellà la porta, fent-ne saltar els baterells;
el malèvol tenia via lliure (recrexia en furor)
per a l’Herot entrar. Sense perdre ni un moment,
només trepitjar el paviment, acolorit vivament,
avançà ple de ràbia; tenien els seus ulls
una lluïssor ferotge, com flames de foc.
Va veure per la sala aquell munt de prohoms
que aplegats hi dormien; membres d’una tropa excel·lent,
de joves herois. A ell se li omplí de joia
el pit de pèrfida fera i allà es determinà
d’arrencar-los-en per sempre, abans d’aclarir l’albada,
la vida del cos; pensava poder assaborir
d’un abundant àpat. No li va ser possible
cruspir-se’n cap altre del gènere humà,
en les nit que seguiren! El mirava atentament
el parent d’en Híglak, resseguint cada gest
per saber com atacaria amb els ferotges unglots.
No va voler trigar gaire, el malèvol gegant,
ben aviat engrapava, com a víctima, primer
un guerrer que dormia. El destrossà en un no res,
la carn li mossegà, se li begué la sang
i l’engolí amb avidesa; no trigà gens
a tenir-lo coll avall: bocí a bocí, mans i peus
fins fondre’n la vida. Allargassant l’urpa,
després, va acostar-se a l’agosarat senyor
que al seu llit romania; ensalivant palpà el cos
de l’enemic Beowulf. D’una revolada, llavors,
es posà dempeus el valent a punt per l’atac.
En aquell moment, veient-lo, va quedar convençut,
aquell mestre de crims, que en la terra mai
ni del món en cap banda no toparia amb ningú
que tan fort n’agafés un altre. Un terror immens
el seu cor va corprendre: una pressa urgent
al pit li nasqué sobtada per tornar al seu fangar,
amb els cruels dimonis. Li va sortir al pas
quelcom com mai abans d’ara no li havia passat.
El parent d’en Híglak recordà les seves paraules
d’aquella mateixa tarda i més fort encara va prémer
tota l’urpa de l’ogre, fins que petaren els ossos.
El gegant estirava, el prohom no cedia;
la fera maligna feia el possible per fugir
mirava d’escapolir-se, però no es podia deseixir,
vers la seva bassa amagada. L’urpa notava dins
del puny del seu enemic! Quin mal pas a l’Herot
va fer en aquella visita, el ferotge malfactor!
Va brunzir tota l’estança, el pànic s’apoderà
de la gent danesa que havia romàs
amb el brau al casal. Els dos combatents
gastaven una terrible fúria, dins del bonic palau!
Fou un gran prodigi que la sala aguantés,
aquell combat, ben dreta, i no s’esfondrés
cap dels seus murs excelsos; però bé l’enfortien,
tant a dins com a fora, uns tirants de metall,
treballats a consciència. Sí que es varen desclavar
i volar pels aires, els bancs guarnits d’or dels prohoms,
(almenys així s’explica) durant la batussa.
Mai s’haurien pensat els savis d’aquells entorns,
que ningú en tot el món pogués fer malbé,
i de tan males maneres, la lluent casa gran,
la guarnida amb banyes, tret que un foc abrusador
la prengués entre flames. Poderós i estrany
ressonà un esgarip fortíssim. Una por creixent
calà al cor de la gent reunida, del poble danès
al defora enllà de la sala escoltaren el xiscle agut,
la queixa de l’ogre, enemic de déu,
una aguda cançó de derrota, el tendre plany adolorit
de l’ésser infernal. Engrapat fortament
el tenia el guerrer, que en força cap igualava
de tots els homes que vivien llavors.
I entestat al propòsit, com a protector de valents,
d’aconseguir finir amb l’afamat visitant;
trobava la seva existència sense profit per a ningú
si viu gaire més restava. Al voltant d’en Beowulf
els seus valents brandien les fidels espases,
volent salvar del perill el seu brau capitost,
per si molt bracejar poguessin fer alguna cosa.
Però aquells vassalls, de rude coratge,
que a tot arreu punxaven amb fer assetjament
al paorós enemic, no encertaven com
ferir-lo de cap manera, ni poder-lo matar;
de fet cap espasa ni arma, que existís al món,
ni tan sols el ferro millor el podia destruir,
donat que amb la seva màgia encisava els metalls,
les armes, els talls de guerra. Amb tot, el destí
ordenà que aquell dia fos el de la seva fi,
que el ferotge malfactor per sempre fos abatut,
enfonsat al regne infernal dels dimonis malvats.
En aquell punt va comprendre, qui tantes malvestats
havia provocat, amb un gaudi pervers,
al gènere humà (discorde de déu)
que ben poc ja podria aguantar-lo el seu cos
engrapat per la mà forta d’aquell brau,
el parent d’Híglak. Tots dos cercaven
la mort un de l’altre. Però un mal espantós
el monstre ara sentia just a l’espatlla,
se li esqueixava tota, els tendons van saltar
i se li esberlà l’os. El destí brindà a Beowulf
la gloriosa victòria. Ferit de mort
Grèndel va escapar-se al seu bassal ocult,
al seu cau feréstec; tenia el convenciment
que arribava al termini de la seva vida
i la fi dels seus dies. El ferotge combat
va concloure amb les penes del poble danès.
Aquell guerrer noble, vingut de tan lluny,
expurgà la malura de la sala d’en Hròtgar,
lliurant-la d’enemics. El rei va estar molt satisfet
de la seva gesta nocturna. El Gauta principal
complí la seva promesa feta al poble Skilding:
acabà de totes totes amb tots els mals
i dissorts horribles que tan temps van patir;
el munt d’ofenses que tant van angoixar
a tot el poble danès. Com a prova evident,
el guerrer vencedor va penjar la mà,
seguida del braç i espatlla (sencera es veia
la grapa d’en Grèndel) al capdamunt del sostre alt.
Ratllant la matinada (així ho vaig escoltar)
el casal s’envoltà força d’una munió de gent,
prohoms que acudiren vingueren de lluny i de prop
i de totes les bandes possibles per veure el prodigi:
les pellucalles del monstre. Cap dels presents
va plorar-ne la pèrdua; dels molts prohoms
que n’havien seguit la petja ni un va lamentar
que amb grans treballs, vençut a la brega
hagués corregut al bassal a morir-hi condemnat,
deixant rere seu un regueró de sang fresca.
Bulliren enrogides les aigües de l’estany,
en barrija barreja, un estrany onatge congrià,
ardents coàguls de sang de guerra.
Agonitzant, morint-se, s’hi havia llençat;
morí al seu fangar, sense cap alegria
i l’infern va endur-se’n l’esperit descregut.



Fins aquí la nostra proposta. 
Recordeu que tot i més ho podeu trobar a:

Hams:
Beowulf en català. Poesia Narrativa Medieval. Grendel en català. Scyldings.

Seguirem comentant, ara el
Waltharius

                










 




dimecres, 17 de juny de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL III. POSTHOMÈRIQUES.

POSTHOMÈRIQUES






 Seguim parlant del nostre nou llibre Poesia Narrativa Medieval.
Posthomèriques de Quint d’Esmirna és el primer llibre que tractem. Potser no pertany estrictament al període cultural literari que ens hem proposat però, en realitat la nostra intenció és utilitzar-lo com a pont a l’etapa anterior, la clàssica grega i romana per tal com les seves característiques pateixen la nova concepció i, amb tot serveix clarament com a revulsiu de tota la producció literària que vindrà a empentes i reculons a partir de la seva aparició, el segle III.

Actualment Esmirna es diu Izmir, a Túrquia.
Si bé la forma encara és clàssica, el metre són Hexàmetres, dels quals en el llibre expliquem les principals característiques, el tema de la seva narració serà presa en consideració en moltes obres que seguiran a partir del començament de l’Edat Mitjana.
La part narrativa ens presenta, en el fragment que hem inclòs en el nostre llibre, el Llibre Primer, la imatge d’un personatge clarament clàssic: una dona guerrera Pentesilea. La descripció dels seus fets per contrast havien de seduir els autors de l’Alta Edat Mitjana que per les connotacions socials noves ja no podrien recuperar donat que el paper de les dones en aquella llarga època cultural tindrien un caràcter i unes qualitats ben diferents a aquella dona guerrera.
La tradició clàssica exemplifica manta vegades el protagonisme bèl·lic de les dones: Les Troianes, Antígona,
És molt provable que el declivi de la preponderància de les dones i de les seves intervencions en afers guerrers, a partir de l’època que hem tractat, l’Alta Edat Mitjana no sigui ni de bon tros transcendent ni significativa. Fins i tot hem d’assegurar que les dones seran menystingudes fins ben entrat el segle XX.
Amb tot el personatge té unes connotacions tràgiques perquè la seva fi presenta les característiques d’una mort fatal en mans dels seu enemic, en aquest cas Aquil·les però que en el darrer moment els déus l’inunden d’unes afecció sensible envers ella provocant la dolorosa tragèdia final de la seva mort.
Plàsticament Pentesilea és una bellesa bèl·lica. És la reina de les amazones i arriba a Troia per ajudar els ocupats per la coalició grega.
Ben segur, com a personatge guerrer femení no la trobarem sinó fins temps nostres recents en personatges dels còmics o Ninotalles (com en diem nosaltres) Així trobarem semblances en Shana, la diablesa; Natasha Romanov o La Vidua negra; però sobretot, en dones guerreres com Red Sonja i, més recentment Xena, etc., per esmentar-ne, unes poques de tantes i tantes.





Al llarg de la Història de la Literatura el personatge ha estat tractat per varis autors:
Esmentem només, per a no fugir del nostre propòsit, en Heinrich Von Kleist que el 1807 en féu una obra de Teatre del mateix títol. Tot i que en va varia substancialment la tradició llegendària que havia seguit Quint d’Esmirna i va fer que enlloc de morir a mans d’Aquil·les fou aquest assassinat per ella, en virtut d’una llei ancestral de la qual el sentit en el temps de l’amazona no es comprenia, i pels seus gossos i després el devora com a prova d’amor, ben acabat ella mateixa es mata. La tradició clàssica havia variat per bescanviar-se en una tragèdia molt més macabra a mans de l’escriptor alemany.


Potser això va fer que Goethe el critiqués i més tard que Nietzsche el lloés, el cert és que la Literatura hi guanyava amb l’aparició de la controvèrsia. Fins i tot nosaltres amb la traducció del 2000 per Feliu formosa i que ara en tornem a parlar.

Així, recuperant el fil sobre el nostre llibre i el fragment que hi hem inclòs serà millor, com sempre, il·lustrar tot plegat amb uns quants exemples extrets del nostre volum que comentem: Poesia Narrativa Medieval, així:

Aleshores, de les ribes del Termodont, d’ample cabal,
vingué Pentesilea, tota ella amb formosor de deessa.
Dos motius la duien; per tant com frisosa de guerrejar,
com d’alliberar-se d’una hostil enraonia abominable
que alguna mala llengua li penjava tot d’ignomínies,
referent a la seva germana, per qui prenia cada cop més estima,
Hipólita, a qui matà amb la seva poderosa llança,
no pas intencionadament, sinó apuntant a un cérvol.
Aquestes eren les raons per les que arribava a Troia gloriosa.
Un esperit viu guerrer l’esperonava:
un cop ben neta de l’ominosa taca que la mortificava
i amansint, amb tot de sacrificis, les Erinis venjatives
que, colèriques, des de l’afer de la seva germana,
li feien encalç, donat que, entre els peus dels culpables,
volten sens parar i no hi ha escap quan l’han assenyalat.
Amb ella, dotze companyes més, insignes, anaven,
totes elles bel·licoses i frisoses per la guerra i el combat,
totes elles servidores seves i en gran manera distingides;
però a totes sobrepassava Pentesilea,
com a l’ample cel enfosquit, damunt les estrelles,
la lluna refulgent i divina destaca, damunt de totes elles,
quan núvols tronants s’aparten per a deixar-la veure, enmig del cel,
per la força dels vents bufant que han ablanit la seva força;
així destacava per damunt de la seva comitiva.
Hi era Clònia, Polemusa i Derínoe,
Antandre i Evandre i, la divina Bremusa,
també Hipòtoe amb Armòtoe, la d’ulls bruns,
i Alcíbia, Antíbrote i Derimaquea,
seguides de Termodosa, satisfeta de la pica que duia;
totes flanquejaven Pentesilea, la guerrera,
semblantment Eos, quan davalla de l’etern Olimp,
joiosa de cor menant els seus lluents cavalls,
va acompanyada amb les Hores, de llargues trenes,
que per molta esplendidesa de cadascuna, més n’és la seva;
talment Pentesilea, en apropar-se a Troia,
resplendia entre totes les amazones. Envoltant-les els troians,
raudes acudien de tot arreu, meravellats (...)

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 19-55)

Tant bon punt la de rosats turmells, Eos, era llevada
el cor de Pentesilea glatia des de dins pel coratge
que la féu alçar-se i embotir per les seves espatlles
l’armadura que li havia regalat, amorós, Ares, el déu batusser.
Primer tapà les seves platejades canelles
amb unes gamberes daurades, que ajustà ben fort,
després es posà la cuirassa virada i a l’esquena
hi penjà, amb respecte, la seva grossa espasa encastada
dins d’un baldric guarnit de plata i ivori, pulcrament tallats.
Damunt d’ambdós es penjà un escut esplèndid, com una lluna
quart creixent que s’alça de la pregonesa de l’Oceà,
mig plena, amb unes corbades banyes,
igual era de brillant com inexpressable. Al seu cap
se cenyí un casc emplomallat d’un crestall daurat.
Quedà vestida d’una armadura de la treballosa farga.
Veient-la recordava el llampec que des de l’Olimp s’abat
damunt la terra, per la força de Zeus, que mai no minva,
acompanyat amb empenta de la sorollosa tempesta
de vents eixordadors i el seu zumzeig, sens aturador.
Ben acabat s’afanyà a travessar la sala, tot prenent,
en passar-hi, dues llances amb la mà esquerra i, a la dreta,
la destral de doble tall, regal de l’espantable Discòrdia,
admirable sopluig de la guerra colpidora de vides.
Fortament garfides eixí defora els murs,
esperitant troians vers la lluita glorificadora.

De seguida tots acudiren a la seva crida. També els guerrers
que abans havien declinat enfrontar-se,

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv.140-167)

Pentesilea va matar Molió i, tot darrera, Persinou,
Ilise i Autiteu i, encara, el valent Lerno,
Hipalme, Hemònides i el poderós Elasip.
Al seu torn, Derínoe, matà laòfon i Clònia a Menip,
que de ps enrere, des de Filace, seguia Protesilau,
aquí per tal de lluitar contra els ferrenys troians.
Veure morir Menip, enfurismà d’allò més Podarces,
fill d’Ificles, perquè, de tots els companys, l’estimà en gran manera,
i de seguida afuà, mortalment, a la deïfica Clònia,
la seva ferrenya llança i la traspassà pel ventre,
i al moment, pel mànec, hi regalimaren sang i vísceres.
Això enfurí Pentesilea, que amb la seva llarga llança
cosí el sòlid múscul del braç de Pordarces,
fou el braç dret, i les venes que tallà, sanguinolentes,
s’obriren deixant anar dolls sang negra.
Entre laments, ell s’enretirà del camp
puix el mal li produí una insofrible agonia;
un cop lluny, l’enyor abaltí als filaceus, en gran manera,
perquè no trigà pas gaire estona i, molt a prop de la batalla
a morir-ne, entre els braços dels seus companys.

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 227-246)


De tota manera hem de dir que els llibre Posthomèriques no tan sols parla de Pentesilea sinó que és un veritable farcit a allò que Homer no relatà extensivament. El llibre comprèn la narració que deixa per explicar el poeta grec, des de la mort d’Hèctor i Patrocle i els seus funerals, passant per la batalla final de Troia, l’engany del cavall de fusta i el retorn cap a la pàtria dels grecs vencedors, el punt just abans on Homer torna a reprendre la narració i ens ofereix el seu segon Poema: l’Odissea. D’aquí ve el nom de Posthomèriques o Farciment a Homer.
Si voleu saber-ne és haureu de llegir el nostre llibre:
Poesia Narrativa Medieval.

Hams:
Posthomèriques en català. Pentesilea en català. Penthesilea catalan. Poesia Narrativa Medeival en català. .Heinrich Von Kleist català.

Eps.-
POESIA NARRATIVA MEDIEVAL IV. BEOWULF.

divendres, 12 de juny de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL II

1- Característiques temàtiques: Catàleg d’intencions


Tot va començar en adonar-me de la foscor textual que teníem al nostre entorn a l’hora de consultar les obres claus d’aquesta opció estètica. Respecte als períodes culturals de la humanitat els nostres traductors han demostrat un reiteratiu interès pels clàssics grecs i llatins i, encara no de tots els autors i molts cops en vàries visions d’un mateix autor, prescindint, escandalosament, d’altres molt interessants dels quals no comptem amb cap fragment en la nostra llengua.
Saltant-nos aquest període literari vàrem topar amb el cronològic següent on també vàrem constatar el mateix problema però en aprofundir-hi més vam posar de relleu una altra dificultat més general.
La desaparició de l’Imperi Romà, que era el focus clàssic correlatiu en estudiar l’antiguitat cultural humana, s’encamellava amb un confús lapse de temps abans no es configurés clarament l’estètica subsegüent a aquell important període antic.
Abans d’esdevenir una estètica totalment diferent a aquella calia passar per un lapse obscur, si més no en el camp d’investigació que obria moltes preguntes per tal de comprendre la resposta plena: la consecució diàfana de l’Edat Mitjana.
Així s’havia d’explicar el període que els estudiosos han anomenat l’Alta Edat Mitjana i que en el món occidental va comportar un trasbals cultural que ocasionà una llarga època, orfe de cultura escrita, que és allò que en definitiva ens interessa aquí.
Així el llibre intenta donar explicacions, exemplificar i posar llum en aquest període obscur que, un cop estudiat no resulta tan orfe d’elaboració literària com podíem pensar en el moment inicial de la nostra investigació.
La nostra postura d’investigació literària no podia obviar tot un seguit de forces alienes a la Literatura i a l’opció estètica de la Poesia Narrativa però que, malgrat tot hi produirien una influència substancial molt important.
Ens referim als fets històrics de la irrupció dels pobles anomenats “bàrbars” dels quals els nostre llibre posa a la llum les seves aportacions literàries mentre evidencia el llarg ventall de tants pobles com els composen, amb els indrets específics que varen influenciar.


Parlem dels Cimbris, Vàndals, Gots, Ostrogots, Francs, els Visigots, els Angles i els Saxons, els Normands però també dels Burgundis, dels Gautes, els Alemani, els Sueus, Alans, dels Huns i dels Llombards, etc.
Tots aquest pobles, la majoria perduts en el temps ens aporten accions i vivències dels seus components il·lustres que convé conèixer per tal de comprendre la Literatura Medieval de manera global.
Així hi trobem figures històriques rellevants que esdevenen personatges en moltes de les narracions que estudiem en el nostre volum:
Teodoric (l'Ostrogot i el Visigot), Dietrich Von Bern (de Verona), Hildebrand, Alaric, Vamba i també monjos escriptors o lingüistes (Eeginhard, Ermold el Negre, Ekkerhart, etc.) que aporten obres narratives noves, refoses o originals i millores en l'escriptura (la minúscula carolina)

Segueix a

dijous, 11 de juny de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL

Tot aquest any, des de l'última aparició aquí, he estat elaborat la meva producció que avui us puc presentar acabada.
Es tracta del llibre que porta per títol Poesia Narrativa Medieval.
És un voluminós recull d'estudis i traduccions sobre aquesta peculiaritat estètica que fa tan temps estem intentant treure a la llum en la nostra llengua. Aquest cop el nostre recull ofereix un ventall més gran d’obres però només d’una època humana concreta, l’Edat Mitjana, per ser més precís de l’Alta Edat Mitjana.
Després de tot el període de correcció editorial, tant de portada com de tipografia interior i textual específica avui us puc presentar aquesta nova proposta editorial que acabo de publicar.
El llibre el podreu trobar en aquesta adreça:


La portada és molt maca, (m'han ajudat les amigues de la meva filla i els estic molt agraït) és aquesta:






A continuació us aniré desgranant, en vàries aportacions, les especificacions que hi podreu trobar.
De moment aquí teniu les matèries, les obres tractades i les traduccions 














 

Aquí teniu les obres que hi tractem:

POSTHOMÈRIQUES
DARES FRIGI
BEOWULF
WALTHARIUS
WALDERE
CANÇÓ DE HILDEBRAND
LUDWIGSLIED
ERMOLD EL NEGRE
DAVID DE SASUN
VIS I RAMIN.
XAHNAMÉ o LLIBRE DELS REIS
LES CANÇONS DE GESTA FRANCESES. ELS CICLES.
LA CANÇÓ DELS NIBELUNGS
OCCITÀ.
Girart de Rosselló.
Fierabàs
Aigar i Maurin
Daurel i Betó
Alexandre
Cançó de la Croada contra els Albiguesos
Relat d’Arles
Cançó de Rotllà Occitana
Jaufre
Flamenca
Relat del Comte de Tolosa
La Història de la Guerra de Navarra
La Cançó d’Antioquia
ELS RELATS ANTICS
Relat d’Alexandre.
Relat de Tebes
Relat d’Eneas.
Relat de Troia.
TRISTANY I ISOLDA
LA MATÈRIA DE BRETANYA
CHRETIEN DE TROYES
CARMEN CAMPIDOCTORIS
CANÇONS DE GESTA CASTELLANES
POEMA DEL CAMPEJADOR
ALTRES CANÇONS CASTELLANES.
RONCESVALLS
ELS SET INFANTS DE LARA
CANÇÓ DE LA CAMPANA D’OSCA

En diverses aportacions anirem desgranant el procés de l'elaboració dellibre fins al seu resultat final.
Recordeu que podeu trobar-lo a

http://www.lulu.com/shop/enric-peres-i-sunyer/poesia-narrativa-medieval/paperback/product-22192530.html?ppn=1

Segueix a