dissabte, 13 de maig de 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7

 



(T XVII) “Senyor, fou molt meravellós el front i gran, quan vingueren els Bretons, i Robert el Normand, el senyor de Tours (Toars), un vescomte guerrejant que conduïa els Gals (Guales), els Angles (Engles) i Irlandesos (Irlans), Capdelans Angevins, els Manses els Torans. Sols de l’esquadra tercera els fou donada l’ofensiva, i després vingué la quarta d’altre vassall preuat: el duc Godofrè (Godafres) i el penó que portava desplegat en Galter l’Alemany, aquest conduí els Danesos els Saxons (Sesnes) i Flamencs (Bramans)
A la batalla entraren i prengueren tal avanç que, al partir, amb les presses es veié el seu esforç. Haguéssiu vist de cavalls esllomats per ambdós flancs i gonions partits igual que forts ausbergs pesants i els sarraïns morir esberlats i ensangonats. Braços trencats i cames, i caps, fins i tot dents. Ferotges foren les embestides dels Folcs i dels Perses, dels Turcs i d’Àrabs i Popelicans i d’aquella gent que en deien Aguilans; aquells no portaven escuts ni altres guarniments, ni llança ni sageta (...) però coltells d’un acer esmolat i punyents. Quan ells esperonaven a milers i a cents els vassalls que trobaven amb aquells materials era mort del rebre i déu no els guiava pas. N’hauríeu sentit batalla semblant quan, així de ferotge, en els temps passats hi foren (v. 577) Turpí i Rotllà (Rotlan), Escot i Angelier, Gilis, el comte Galant (Galans), Otó, Berenguer (Berenguers) i Gaifres i no sé dir-vos quants més. I una gran massa d’altres que no us ser dir quants. Ganeló (Gaines) els traí i el vell Aquilà i Marsili el ros, vulgui déu créixer llur dany, pel camps de Ronsasvalls (Roncasvals), déu els sia perdonats. Fins la fi del món com la pèrdua serà gran. I sàpiguen els sarraïns i la gent pagana que encara en prendrem venjança”.

(XVIII) Quan el duc Godofrè, el senyor de Bouilló (Boló), entrà a la batalla semblava un baró i Galter l’Alemany seguia el seu gonfanó, “si com haveu sentit dir a la Cançó” (v. 590). Portava l’ausberg i l’elm i l’escut amb el lleó que tenia claus d’or (bollons) massís, essent llautó; l’ast que portava era de freixe de la Vall de Gió i prop de la seva senyera un petit gonfanó que és blanc i vermell i lligat per botons amb cadenes d’argent perquè no hi ha cordons”; portava el bran d’acer al giró esquerre, el folre i les esteles d’un estrany peix; i duia regnes d’una pell que anomenen cisclato; el bran negre i clar i d’or els gartons, i les santes relíquies del cos de sant Simeó que profetitzava dins del Temple, quan feia oració i veié i comprengué la santa redempció. Brandia l’asta rodona més (...) que un bastó i cridava ben alt la senya de Bouilló (Bolon).
Per gran cavalleria començà el seu redon; eixí amb gran pressa, quan veié el Dargon i va ferir Gran de Begas un àrab felló, amb la targa primera insistí pel mig del blasó, li trencà el polze i flasar doblegà i falcà per força l’ausberg i l’alcotó; al cor li posà la llança amb tal precisió que pocs homes no hi veuen el fetge i el pulmó; tan suau n’eixí l’arma ans digués sí o no. Després tragué un bran d’acer penjat al giró i ferí un altre sota del caperó, que del front al nas li trencà el mentó. Després esperonant els trenta companyons del vescomte de Tours, Seguí de Malleó (v. 619) i el duc de Lacomba, que hom anomena Hug; Alart (Alaartz) i Guarí, aquell de sota Clisó, Nebles de Torviars, Gaufrè (Gaufres) el fill de Dragó, Robert de Durezan i Ot de Montfalcó (Molfalcon), i Aichatz de Montmerle amb l’emir Gató i Raül (Raols) de Simas, Archublast Galdiró, Folquers, Burel de Chartres i Golfers de Bouilló (Bolon) i Jonàs de La Meca i Giralt (Guiral) d’Erisó i Ebratz de Posac, Guiu (Gui) de Castell Landó, Reinal (Rainals) de Belvaissa i Falcó de Virsó i de Verzels (Verceil ?), Garí el foll Milsó, Guilabert d’Entraigas i Ricart de Mascó i el de Monbeliart (Monberiartz), que era ben jove i el bon conestable que es deia Galó; tots ells amb ganes i pressa per ferir; tant els era que els matessin com que no, i després esperonant (...) Ties i Alamans, Flamencs i Frisons, Herupes i Francesos, Normands i Borgonyons (Bergonho). Tots varen socórrer el duc, cadascun sens contenció. Entre les armes que duien portaven tal clapassó que brandaven ferotgement sobre els elms dels Gascons, cavallers i sorges els servien de peons. Tota la terra resplendent i environada. “Feres són les rescloses de la gent de Faraó, com no us sé dir en plàtica ni sermó”
(...)
D’aquesta manera senyalem un buit de text que es troba a final de pàgina i que, pel sentit, sembla correspondre a nou versos però que al manuscrit es deixà en blanc.
(...)
Ni el rei ni els emirs ni l’altra gent que hi fou (...) llances dretes i gonfanons i (...) llançaren sagetes i (...) com les flors d’abril quan floreixen els botons i els ganiveters, “coi Nostra Senyora els fulminés! Van estripant els nostres, tan malvats com fellons, quan l’arquebisbe de Pui apareix amb don Gastó i Berenguer d’Espanya (v. 653) el pobre comte d’Aragó (“E Berenguiers d’Espanha el com poir dragon”) i una gran massa d’altres dels qui el nom no us sé dir. Però davant d’ells cavalcaven dos cavallers molt bons: N’Erals de Polinyac, déu l’hagi perdonat, i Golfier de les Tours (v. 657) amb la gent afí; aquests dos, davant dels nostres a esperó rabent, tant com un arc pot treure un bull. Dos emirs trobaren enmig del prat de combat i només trobar-los ja els posaren en raó ans van ensems justar; ferotges de mena que els tres foren morts sense temps ni més raons. Dol li fou dins la ira de N’Eral el baró, que no n’hi hagué de més cortès, més valent ni més brau i trencà amb la llança el braç esquerre i d’una sageta fou ferit en ple mentó; parla i es confessà i combregà i morí ben acabat. En Golfier (v..670) fou nafrat sota l’alcoto (un vestit de cuiro) i ambdós infidels morts i amb perdició els donà lles penes de l’infern entre d’altres dolors”.
Tot seguit cavalcaren Provençals i Gascons; Aspes i Orsalès, tots dos davant Olairó i els de Balandraves, amb els de Fermaco i amb ells Santonier i Pere (Peire) de Castelló (castelo), i els nostres Llemosins i Alvernesos. Tots avançaren a destret “però tots són bons cavallers que la presa dels Turcs faran en gran nombre, com els monjos fan processons”. Comunament obren els cavallers i els peons; les lances voleien en tensió i ausbergs esberlen i es claven als gonions.
“Ara veureu barrejar la batalla de tal manera que no n’heu sentit tan ferotge des del temps de Samsó (v. 685) que esfondrà el palau i acabà amb el lleó i portà les portes d’Escalona com si res. En aquells temps si que eren prohoms, prengueren Tabaria, des del temple de Salomó fins el Sepulcre de David i molts altres llocs; i tots nosaltres preguem déu que governa el tro que en siguin guarnits i aconsegueixin perdó el dia del judici”.

(T XIX) Boemon, el duc de La Pulla (Polha), noble guerrer, entrà a la batalla i amb ell dom Trenquers, Robert de Sordasvals i Reinald (Rainals) i Gandiers, i Bracalç de Valpina, Buels el carnisser, Ricard de Prinsipia i el marquès Rainier, Robert el fill d’en Giscart, el ric gonfanoner, “com després de Rotllà, que fou mort i el duc O (Oliver), d’homes d’armes com tots aquests guerrers no hi hagueren; tot sol conduí les mainades i soldaders pagans i a bona fe no en conec com aitals presents i de més eficàcia com aquells no en són mestres i amb aquest n’hi ha d’altres com quaranta mil (v. 705) però cap sap fugir ni n’està acostumat si venen armats és perquè no menen destrers” (v. 707)
(...)


Aquí acaba la Cançó d'Antioquia
de Gregori Bechada



divendres, 12 de maig de 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6


(T XIV) Els Turcs s’han avançat a llençar trets perquè són gent de batalla avesada, guarnida i combativa car els cavalls són durs i ells estan ben armats; l’ausberg i l’elm i l’escut blocats i el ferro de les llances lluu gran claredat; tota la vall resplendeix de tantes que n’han llençat, i amb tan poder empeses les han enviat, que no s’havia vist igual des del temps traspassat i catorze escales fóra les han desbaratat. Allà al darrera amb l’estendard, Corbaran de Pèrsia, el rei de Fargat, el de la Val de Femenia i el vell de Cambrat i el vell Dragalans amb un altre rei. D’allà entre els Francs la gent està ben disposada perquè des d’aquella hora començada s’havien tornat tan ardits i esforçats com si cadascú hagués tot un dia sojornat. De mica en mica, tant s’han apropat uns als altres, que no hi ha barrera ni fossat ni mal pas ni atzembla sols herba del prat. Robert el comte de Flandes broca el destrer i mou l’enfrontament només començar; aquella terra on nasqué déu, la veia un lloc prou cortès i de gran voluntat, per fer-hi cavalleries.

(T XV) Robert, el comte de Flandes, comença el desservei; “ai déu, com estan pendents d’armes seves els altres reis”, el gonfanó que porta desplegat contra el vent, cap cavaller millor no s’ha vist ni més ardit. Entre les dues hosts justa amb Balza (Balhza) el rei; “és molt ric i cortès, segons la seva llei però no pot ser-ho gaire sinó creu en nostre senyora”. Nét era de Corbaran i seus els seus drets, feia pocs dies havia vingut pel mar en un esquif, quaranta mil elms hi duia amb ell.
No hi ha asta tan grossa que no s’arquegi perquè els seus cavalls són bons i els porten de rabeig. El pagà el ferí per l’escut de Calei (Calais?): però déu el guardà de la mort, i el cos, sant Remei, a més de l’ausberg, que el protegia fins el baldric. El Flamenc ferí l’escut de dret i el trencà i l’ausberg un pèl. Però l’ausberg no era pas tan fort per resistir i el costat li abasta en trencar-li el blial, i li fa passar la llança al cos pel gonfanó, escarmentant-lo amb la mort que mai no es pot guarir.
A la resclosa broquen els Turcs i els moros negres i no foren pas ni cinc només, ni quatre ni tres que eren més de quinze mil àvids de brega. D’espases i llances mogueren tal garbuix que de més de quatre llegües en conegueren l’embat.
“Prou sentireu de batalles, barreges anomenar, més cap com aquesta feresa, des del temps de Darius el rei. Qui vol aprendre una Cançó serà ben foll si aquesta no canta i la sap desplegar, aquesta del comte de sant Gil i del duc Godofrè, que el seu ressò hauria de viure tostemps per raó i per dret, car molt treballaren per encimbellar el rei; ara són a la fi, déu els doni consell amb joia i perdonança”.

(T XVI) Després també surt dels rengles el germà del rei de França. “Oh, com estan les seves armes a punt; l’escut i la llança i al seu elm verdejant el maravitres blanc li resplendeix com el glaç, El cercle que l’environa és d’or encastat amb pedres precioses on hi pengen els lligams, “no us sabria dir” com eren els entresenyals: com d’un blanc d’ermini i d’un vermell sendal”; cavalca embrocat; eficaç als estreps i porta la llança dreta, als blavais afermada; el gonfanó planejant contra el vent desplegat, el cavall ufanós, adret i vivaç. “L’esperonava cridant: Monjoi! Just amb gran pressa els vaig veure barrejar-se; ferí un adalil que anomenaven Racaz, que era nebot de Solimà i príncep de Bagdat, tan gros fou el cop que li donà a l’escut premut al braç que l’ausberg que duia no el cobrí prou el costat i el ferro li passà a través del gonfanó fressat (v. 520) Escarmentat fou el mort més que afalagat”;
Per la resclosa punyen Rodoans i Duguat, amb el rei de Caminanda (...) i el vell Soleimà i d’altres més; a les rescloses hi té uns catorze emirs (amiratz) que mantenen l’esforç gràcies als escuts rodons i criden amb ensenyes als homes irats. “Gran fou el damnatge que els esdevingué, de reguerons sobre els elms verdejants, degut a les masses rodones i als brans acerats; els visatges sarraïns sangonents i enrogits per la sang que espanta els morts i els nafrats”.
El límit vermell és l’herba del prat, “ferotges són les rastelleres d’aquells desbatejats quasi com les feres del mercat”.
“Les pedres i els còdols, i el brunzit de les armes tant han destret els nostres que els han fet arrauxat; per un bocí de camp no els han desenglerat, quan les santes esquadres de la destra”, amb Reinald, un comte de França i d’altres comtes Dàlmates, s’han agrupat tant que han torçat i premut entre tots dos fronts els Turcs, environats a llençar llances i cairats empenats i, els Francesos han de defensar-se de ser desballestats.
“Això reconta la gesta i és plena veritat i en molt poc termini els van esclafar que de catorze mil no en restà ni la meitat. Déu en rebi les ànimes i les posi en pau, pel fill de Maria!”


SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7