Le Roman de Renart
Renard i Isengrin dins del pou.
(BRANCA IV, vv. 12134 al 12435)
I tant punt fou davant la porta
li vingué una
terrible set,
i com no es veia
belluguet
i un vell pou troba
al mig del pati
se n’hi va ans el
temps malbarati
i la set vagi més
enllà;
mes l’aigua no podrà
abastar.
Vegeu el que
Renard observa,
més del que el seu
record reserva,
si hi entra no en
podrà sortir
fora o dins haurà
de patir,
davant seu un
enginy simula
que treu l’aigua
si es bascula
per ser un poal
amb dos seients:
com no n’heu
sentit parlar gens,
quan un se’n va,
doncs l’altre torna.
i Renard que cap
mal trastorna
no sap com trobar
el seu consol
abocant-s’hi es
plany i es dol
i comença
escrutant la fosca
i a baix un reflex
que s’enrosca
de vertigen
bellugadís
li fa creure a
l’infeliç
que allà dins hi
veu Hermelina,
aquella que estima
tan fina,
Renard perplex, quasi
a bocons,
la crida estranyat
més d’un cop
“Vida, ets tu que
tinc tan a prop?”
Cap veu, sols
l’eco que retorna.
Renard que ho sent
pensa que és sorna
i la crida, no un
cop, molts més
i l’eco pren pel
que no és.
Renard, que el sent,
se’n meravella
i al moment salta
dins la sella
i en un cluc
d’ulls l’enginy l’empeny,
ben avall, on
l’incert l’ateny.
Quan toca l’aigua
veu l’errada
la il·lusió fa
capgirada,
i ni la seva dona
heu
ni on poder
recolzar el peu,
llavors la malura
el devora
la paret és llisa
sens vora
un tripijoc del
mal audaç.
la pell comença a
tenir molla
fora millor
escalfar-se a l’olla
i ser en un
indret ben eixut
com cada dia ha
conegut
que no al món que
tan decepciona.
Renard grata
escaire i paret
i no troba agafall
complet
com pescador amb fred
severa,
ningú que el
deslliuri s’espera,
de gran ira va
perdent seny,
com sortit de si
amb desdeny
per dos sous no
paga la pena.
Senyories, pel temps
que alena.
la mateixa nit, a
igual hora,
Isengrin, sense
cap demora,
marxà cap al món
de l’escarn,
capficat per un
tros de carn
que cruel fam
l’agullonava.
Voltà i com no hi
veié cap trava
vingué i entrà al
nostre convent
a gran galop i tot
corrent.
L’indret trobà
potes enlaire:
“Ha passat la fam,
no fa gaire
puix ja no en
queda ni vianda
pel meu ventre que
en té demanda”
Mirà cairats,
portes i entorn,
va regirar el
rebost i el forn
i per fi, el rei
dels sagaços
topà amb el pou
davant dels nassos,
i es repinjolà
sense trava
on en Renard tot
s’estovava
i en voler veure’s
el reflex
ganut, molest i un
poc perplex
va i s’hi aboca
amb molt de compte;
primer hi veu poc,
com nostre comte,
els ulls fixos
dins del bassal
i així com Renard,
passa igual,
com més
s’acostumen els ulls
i d’ombra s’omplen
curulls
cregué veure-hi
dona Hersent tota
fent-li una
extravagant ganyota
i acompanyada per
Renard.
No li plagué veure
el pillard
i va dir: ”Quina
sort se’m llença!
Per la dona sóc
vil i enze
perquè Renard me
l’ha fotut,
burlant-se’n des
d’un pou perdut.
Molt dolent s’ha
de ser i mofeta
per faltar la meva
doneta
i donar-me mal
viure a mi.
Tant que em fuig i
ara el tinc aquí!
Serà tal la meva
venjança
que hi perdrà la
benastrugança”
I així cridà, com
mai féu ningú,
al reflex
d’argent: “Qui ets tu?
Ets la puta, la
puta provada
ja que amb Renard
t’he son trobada!”
El ressò d’aquell
parlament
sembla que respon
al moment
i hi torna a
cridar a viva veu
i sols l’eco en fa
el corifeu.
Mentre que Isengrin maleïa
Renard l’escoltava
amb harpia
i tot deixant-lo
xisclar a pler
el va cridar quan
va voler:
“Qui és, ai Déu,
que tant s’exclama?
Pobre, deu dur una
vida infame”
“Qui sou vós?
–demanà Isengrin.
Jo he estat vostre
veí sovint,
aquell que fou
vostre compare
i, de fet, ho sóc
encara,
aquell que li deien
Renard,
aquell que era bo
amb enginy i art
però ara sóc ben
mort, déu meu,
Digué Isengrin:
“Doncs ara em sobta,
què heu dit?
Renard és mort de sobte?”
L’altre respon:
“De l’últim dia,
que arreu ho diu
la majoria.
Mort i ben mort,
com moriran
els que són vius d’abans
i avant,
mercès la mort que
sempre espera
fins que a déu
plagui la manera.
L’ànima ara a
Nostre Senyor
ateny
l’alliberació
del fons d’aquest
pou fet martiri
i ara sé que déu
vol que us miri
i us pregui com el
bon compare
que fóreu, em
perdoneu ara
i alleugeriu tot
el martiri”
Digué Isengrin:
“Res a afegir-hi,
el que em vau fer
és perdonat,
en dono fe i amb
lleialtat.
I em dol vostra
mort que així sia”
“Doncs a mi em
doneu alegria-
digué Renard. “Com
és?- fa el llop-
no entenc perquè
si sou ben xop”
“Si bé el meu cos
jau al sepulcre,
on Hermelina el té
tan pulcre,
l’ànima al paradís
difús
és per sempre prop
de Jesús.
Compare, a mi que
orgull mancava
durant tota la
vida esclava
us veig fent vida
terrenal
i jo en un tron
celestial,
ai si veiéssiu el
que demarca!
Boscos com no hi
ha en cap comarca,
prats verds i
riqueses com mai
he vistes i un
bestiar gai
de ser menjat:
cabres o ovelles,
llebres i, pareu
les orelles:
munts de bous,
vaques i moltons,
esparvers, voltors
i falcons”
Jura Isengrin per
Sant Silvestre
que li plauria
estar a la destra
de Renard. “No hi
compteu”- diu ell-
“No podeu entrar a
aquest nivell.
Mireu: el paradís
celeste
és diví no per a la
resta
i més quan s’ha
estat beneitó,
cruel, traïdor i
enganyador
i m’heu acusat per
la dona
que és, per Déu, un
xic beneitona,
i no us diré pas
turpitud
sinó he fet
inexactitud
de fotre-us ni de
fotre a aquella,
ja en dieu
bastards dels fills d’ella!
Pel cel que jo no
ho he pensat!
Creieu-me puix dic
veritat!
Us ho puc ben assegurar
sens perillar el
meu benestar”
Digué Isengrin:
“Paraules veres
i us perdono per
ser franqueres,
Renard respon: “No
hi ha mitjà
possible. Aquí no
es vol disputa
seguim la balança
impol·luta”
I dit això, amb el
dit, oh gents,
li assenyalà els
dos seients.
Renard, ben clar,
es fa entendre
que aquell estri
podia atendre
amb les selles
talment parades
i la politja, no
en debades,
el pes precís del
Bé i el Mal
com fa el pare
celestial
Renard diu que amb
precisió
l’estri s’ha enginyat
millor
ja que sols
precisa un esguard
per sospesar
l’ànima a part
i saber-ne els
seus greus defectes
o bé escatir-ne
els més selectes.
“Aquest objecte és
tan sensible
que en pesar el Bé
i ser compatible,
el pes el fa
baixar aquí baix
i els mals pugen
per fer l’encaix.
Però primer cal
confessar-se,
si no ningú hi pot
atansar-se
ni davallar. Vós sou
confés?”
Isengrin, respon
mots lleugers:
“He netejat prou
l’esperit”
“De tots els
pecats que heu sentit?”
“Sí –respon ell- al
mossèn Cabra
de gran barba a
l’altar de marbre,
molt contrit
pietosament;
tinc l’ànima neta
i lluent.
Res que hagi
succeït al segle
se’m pot titllar,
segons la regla”.
“Si vós voleu
davallar aquí
la confessió és el
camí.
Deixeu vostres
pecats enrere
amb penitència
sincera,
perdonant vostres
enemics.”
“Company, no
tingueu tants fatics;
us ho diré d’una
vegada.
Sapigueu que avui,
fent marrada,
essent a mig camí
d’aquí,
colpit d’afany per
digerir
veig a milà Hubert
que tranuita
i m’hi confesso a
corre-cuita,
ell, que en prou feines
m’ha escoltat
la penitència ha
ofertat
però satisfet me
la dóna
i tots els pecats
em perdona,
cosa que m’omple
ara de joia.”
“Compare, havent
fet la miroia,
sia veritat el que
heu dit
i dels pecats sigueu
contrit.
Ara el rei
protector celeste
recorre de vós
cada aresta
i n’esteu del tot
ben lligat”.
“Compare,
digueu-me aviat
com ho he de fer
per entrar aquí
que friso per
poder venir.
Per la gran fe a
santa Apetència
que li tinc,
doneu-me clemència,
feu-me entrar al
paradís celeste!”
Renard tanca els
ulls i contesta:
“Sols resta pregar
a Déu amb fe
que es digni a
activar el poder
perquè verament us
perdoni
essent jo devot
testimoni
Isengrin, amb
delit, de peu,
vers orient el seu
cul gira,
llavors la testa a
occident mira
i carrasqueja
secament
i llança un udol
ben potent.
Renard, faedor de
prodigis,
ja és dins d’un
seient dels litigis,
xop i sense fer
cap soroll,
esperant sortir d’aquell
toll.
(Renard aprèn de
les errades!)
que acabi Isengrin
les tonades.
Per fi Isengrin
diu: “Ja he pregat!”
“I jo...” –diu
Renard-“...dejunat!
El moment és ben a
la vora!”
Llavors per la nit
era l’hora,
que els estels hi
fan pampallugues
també al pou, les
aigües curulles.
Renard frisava per
sortir
I diu amb patxoca
sense fi:
“Isengrin, veus
les meravelles
lluint, davant
meu, com estrelles?
Jesús t’atorgarà
el perdó
i n’hauràs la
remissió”
La passió no sap
d’alçària
ni clissa el foc
ni lluminària,
ans fa crèdul al
més badoc
esclarint la fosca
d’enlloc.
Isengrin, ben
prest, ja s’esforça
a entrar al seient
i s’ha de tòrcer,
arronsar peus,
plegar les cames,
que és el més gros
dels dos infames:
de seguida cau cap
avall.
I el que es van
dir, vegeu retall,
Isengrin diu al
seu comparsa:
“Compare, perquè
te’n vas, tu?”
Renard riu,
responent, tot u:
“No en féu cabal
eixa és la pega,
quan n’hi entra
un, l’altre es replega,
així, quan un va
l’altre ve,
i així convé per
major bé,
com veure el
paradís jo ara
i tu dins l’infern
que emmascara
perquè del diable
he fugit
i tu hi aniràs
decidit,
et deu plaure’n la
companyia!
Per contra, jo
vull llum del dia,
per Déu nostre
espiritual,
que hi sentia un
alè infernal.”
Tan bon punt
Renard tocà el terra
li tornà l’esperit
de guerra.
I Isengrin tants
dolors que rep
es veu igual que
un pres d’Alep;
menys cruel fou la
ciutadella
que el mal que
sent en eixa sella.
v 12433 (Alep fou un episodi duríssim de la croada on foren tancats molts presoners cristians que patiren cruels penúries durant tot el captiveri.
HAMS: Le Roman de Renart, El Relat d'en Renard, català, Branche IV, Renart et Isengrin dans le puits, Poesia Narrativa Medieval, Aproximació de la Poesia Narrativa, Faules, Faules d'animals.