Víctor Hugo

HERNANÍ

 

ACTE PRIMER

 

ESCENA I

La vella majordoma de Dona Sol deixa entrar a la casa un jove emboçat. Aviat s’adona del seu error en veure que no és aquell que espera la seva mestressa. Però davant la insistència d’aquell encabeix el desconegut dins un estret armariet.

 

ESCENA II

Quan apareix la seva jove mestressa no li diu res. Al poc apareix, a través d’una entrada secreta, el jove amant de la noia, Hernaní. Aquest retreu a la noia que vulgui obeir l’ordre reial de casar-se amb el seu vell oncle i amo de la casa. Retreu la mort del seu propi pare per manament del pare del monarca, cosa que li produeix un odi inacabable. Ella li assegura el seu amor i prefereix la vida de perills que envolta el noi que cap seguretat que l’ancià pugui oferir-li. Promet que fugirà l’endemà amb ell que vingui a buscar-la i piqui de mans tres cops, senyal per fer escàpol de la casa.

En aquest moment surt del seu amagatall Don Carles, conservant el seu anonimat i queixant-se’n de l’estretor i amb tota la barra declara el seu amor a la noia i proposa al noi compartir-la. Aquest, ofès, el repta a batre’s. Les dones s’alarmen. Tot d’una algú truca a la porta. Les dones volen amagar-los però Don Carles ho refusa i ordena a la majordoma obrir i fer passar els que truquen.

 

ESCENA III

Entra el vell oncle de la noia, Rui Gómez de Silva. L’ancià desbarra contra els joves evocant les males formes socials de l’actual jovent. Reclama, com a deshonrat, batre’s contra ells. Mentre els criats del vell duc reaccionen a les ordres del seu senyor Don Carles manifesta que ve a anunciar al duc la mort de l’emperador Maximilià, el seu avi. Dit això  descobreix el seu rostre i tots veuen amb estupor que és el mateix rei Don Carles. Al·lega que venia a demanar consell al seu vell súbdit i que ha quedat astorat del seu comportament. En el duc tot són excuses. El rei explica que s’ha posat en marxa l’elecció del successor al tron. També demana aixopluc per aquella nit i notifica que Hernaní forma part del seu seguici. Paral·lelament Dona Sol, en veu baixa, ratifica a Hernaní la forma de quedar pel dia següent, cosa que és sentida pel monarca.

 

ESCENA IV

Tots surten, menys Hernaní que jura venjar-se del rei ara que el considera un proper.

 

ACTE SEGON

 

ESCENA I

Don Carles arriba amb un grup de súbdits davant la casa de Dona Sol i dóna el senyal que ella havia convingut per trobar-se amb Hernaní, tot explicant als seus els fets del jove fet bandoler.

 

ESCENA II

Dona Sol surt però, en veure que no és el seu estimat, vol fugir. El rei li impedeix l’escap però ella, en el rebregament, li treu el punyal i l’amenaça mentre reclama cridant el seu amant.

 

ESCENA III

De sobte aquest apareix i torna a reptar el monarca però el rei ho refusa perquè prefereix ser assassinat que batre’s amb un bandoler. Hernaní se’n desdiu i el monarca el declara pròfug i rebel per tot el regne mentre surt d’allà.

 

ESCENA IV

Un cop sols els dos amants ella li manifesta el seu desig de fugir amb ell, a la qual cosa el jove prova de dissuadir-la’n, pels riscos de la seva vida de bandoler i més ara amb les ordres reials. En aquest punt sona el clasc d’alarma i un dels bandolers informa al seu cap que els soldats s’acosten per prendre’l i els joves s’han de separar precipitadament, deixant Dona Sol desconsolada i afligida.

 

ACTE III

 

ESCENA I

A la galeria de retrats dels seus avantpassats, els Silva, Don Rui Gómez, amb Dona Sol que esperen el moment de contraure llurs imminents noces. Li comuniquen la mort de tota la colla d’Hernaní, els bandits, inclòs el seu cap. Ella ho escolta desconsolada. Al mateix moment anuncien l’arribada d’un pelegrí i el duc, com a deure de l’hospitalitat, mana que l’acullin i el portin a la seva presència.

 

ESCENA II

Dona Sol surt i, tot seguit, entra Hernaní, guarnit, ocultament, de pelegrí. El duc li interroga sobre els seus delers devots.

 

ESCENA III

A mig parlar entra Dona Sol guarnida de núvia. Hernaní l’esguarda bocabadat. En el moment que Don Rui va per presentar-la al fals pelegrí aquest es desfà dels seus hàbits mostrant l’aspecte d’un Hernaní rebel, mentre crida i esperona els criats a prendre’l, si volen guanyar la recompensa que per ell ofereixen. Cap dels servent es mou ni es mena. El vell duc repta de tocar el seu hoste a qualsevol mentre està acollit a casa seva. Li anuncien llavors l’arribada del rei que ve fent l’encalç del bandit Hernaní. El duc surt per preparar les defenses del seu castell.

 

ESCENA IV

Els dos joves queden sols. Ell li retreu el traïment de lliurar-se al vell i ric duc però ella li mostra, sota el vestit de núvia, aquell ganivet que va prendre al rei i li manifesta el seu propòsit d’utilitzar-lo, donat el cas. El jove, avergonyit, li demana perdó i tots dos s’abracen.

 

ESCENA V

Just en aquest punt els sorprèn el duc que torna i els titlla de deslleials a la seves complaents atencions. El jove li ofereix la seva vida i la hi posa a disposició. En aquest moment entra un criat que anuncia l’ordre del rei, des de la porta mateix, perquè l’obrin. El duc ordena que el deixin entrar. Tot seguit, movent un ressort ocult, fa amagar Hernaní dins la paret, rere d’un dels quadres que amaga un amagatall secret.

 

ESCENA VI

Don Carles fa l’entrada a la sala llençant veus i ordres perquè el vell lliuri el bandoler que sap està dins del castell. Don Rui Gomez comença a desfilar davant de cadascun dels quadres dels seus avantpassats explicant les gestes de cadascun. Al cap d’un quants manifesta que essent-ne el seu descendent mai trairà els seus principis i no lliurarà un hoste, que n’és un dels més sagrats. El rei enfurismat promet derruir tot el castell pedra a pedra. Dona Sol s’afegeix a recriminar l’actitud del monarca, davant la qual cosa aquest llença l’ultimàtum de que se li lliuri el seu reu o se n’endurà la neboda del vell. Aquest enfonsat però ferm en els seus propòsits es referma en no lliurar el seu hoste. El rei se’n porta Dona Sol.

 

ESCENA VII

Don Rui fa sortir Hernaní de l’amagatall i, enfurit, li manifesta el desig de batre’s amb ell tot seguit i li dóna una espasa. El jove demana per la noia i el vell li notifica què acaba de passar. El noi no havia sentit res de res des del seu cau i escridassa el duc dient-li que el rei estima Dona Sol i que és el veritable rival d’ambdós. Li arrenca la promesa de lliurar-se-li, un cop rescati Dona Sol, i li dóna un corn de bandoler perquè, quan el vulgui tenir, a través del seu so, el faci presentar-se on sigui per fer-ne allò que ell vulgui.

 

ACTE QUART

 

ESCENA I

A la tomba de Carlemany a Aix la Chapelle, Don Carles i un dels seus senyors esperen el senyal de les canonades que, segons el recompte, han d’indicar-li si és l’emperador o no. Comenten que han sabut que en aquell lloc s’han de trobar els dissidents que li volen mal. El rei s’entossudeix a esperar-los sol.

 

ESCENA II

Fa una llarga dissertació d’allò que representa per ell l’imperi i en recorda tots els fonaments. De sobte sent passes i s’amaga.

 

ESCENA III

Es presenten un seguit de conjurats que venen a celebrar una reunió per enderrocar el monarca. Sonen tres canonades, senyal que Don Carles ha estat anomenat emperador.

 

ESCENA IV

 Aquest, doncs, irromp enmig de la trobada. Entre tots els insurrectes hi ha Hernaní i Don Rui Gómez. Abans que arribin els homes del rei, que esperaven la seva ordre, el jove li etziba, davant de tots, que és el fill del deposat rei d’Aragó, a qui el pare de Don Carles havia empresonat i mort, per la qual cosa té dret a estar amb els prohoms conspiradors que seran empresonats per voluntat reial. L’emperador admirat pel seu aplom decideix adobar el jove oponent com a cavaller. Fet això perdona tota la resta de conjurats i tots surten d’allí meravellats.

 

ESCENA V

Quan Don Carles resta sol reprèn la dissertació inicial, quan estava sol i acabava agraint a Carlemany haver-li inspirat la poderosa voluntat de força: el perdó, aquell com només poden atorgar els més poderosos.

 

ACTE CINQUÈ

 

ESCENA I

Uns nobles comenten pels carrers de Saragossa els prolegòmens que s’han emprès per festejar les noces d’Hernaní amb Dona Sol. Enmig dels convidats a la festa de màscares que s’ha organitzat veuen, traspassar aquí i allà, un dominó solitari d’aspecte sinistre, del qual no n’obtenen cap mot i el veuen esmunyir-se. Llavors arriben els nuvis.

 

ESCENA II

Aquells, després de felicitar-los, els deixen en la seva intimitat.

 

ESCENA III

Enmig de l’èxtasi de felicitat mútua dels dos amants se sent un ominós ressò provinent d’un corn de cacera. Hernaní comprèn de què es tracta, la imminent vinguda de Don Rui Gómez que ve a reclamar-li la seva vida. El jove es retorça de dolor per la pena que sent però Dona Sol ho pren com una malaltia. Ell s’hi agafa i l’envia a cercar una fiola que conté una medicina, segons ell, per apaivagarà el sofriment que sent.

 

ESCENA IV

Tant punt ella surt el corn deixa de sonar i, ell encara té l’esperança que el silenci que s’ha fet signifiqui que el vell se n’ha desdit.

 

ESCENA V

De sobte apareix el dominó anterior que resulta ser el vell duc. De seguida li exigeix el compliment de la seva promesa. El jove mira de retardar-ho donant mil excuses però la voluntat del vell és implacable i vol que compleixi la seva promesa de cavaller.

 

ESCENA VI

De cop torna Dona Sol i assabentada del tracte que tenen els dos mira de convèncer i entendrir la voluntat del seu oncle. Aquest es comporta inflexible i ella, veient el que significa la fiola li pren amb un ràpid arravatament i beu part del contingut. Fet això li ofereix a Hernaní el que resta. El jove se’l beu. Rui Gómez resta estupefacte i els veu com, abraçats un a l’altre es declaren el seu amor immortal, mentre, poc a poc sucumbeixen per efectes del verí, simulant unes noces macabres eternes. Els dos joves moren. El vell duc, veient-los, envejós del seu amor, lliure ara pels tràgics esdeveniments, es lleva la vida clavant-se un ganivet.

PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 2

TEMPTADORA

A Roma ciutat hi vivia

burgès i dona en companyia

de la mare d’ella que, ver

és dir, dona de gran afer,

tostemps bona havia estat

tot mantenint la castedat.

Vers l’església un bon matí

la mare s’expressava així:

“Què, filla meva, com estàs?”

“Madona, no en feu escarràs;

béns, sabeu, en tinc abastament

mes tot no és pas l’opolent;

bé, és cert que prou m’agradaria

amic que convenient sia

que a hores d’ara no me’n sé estar

i m’hi esmerço i no és en va.”

Ai, filla, no diguis això

que ja tens un marit i és bo!

Filla, escolta, en nostre llinatge

cap fembra als llurs no ha fet ultratge

i ara vols tu un amant? Un drut?

Tot l’enteniment t’has begut!

Doncs no se t’ocorreixi pas,

car malament acabaràs!”

“Madona, no me’n puc estar”

“Filla meva, a qui vols amar?”

“Mare, estimant cavaller

em saltaré el festeig ben bé;

i si un mercader m’estimava

no en tindria pas llarga taba;

si un home de vila estimés

tot jorn davant tindria accés;

qui sap si potser l’endemà

m’inclino per un capellà!”

“Filla, que t’has begut el seny?”

“Mare, és així que em duu l’empeny”

“Filla meva, et casl un ardit

per guardar-te del teu marit.”

“Sí, madona, i no cal espera

perquè ja he pensat la manera:

al jardí tenim un pomer

que ell s’estima i cuida molt bé;

doncs l’he de fer estellar pel foc

pel que he sofert, i no és pas poc.”

Un cop la missa ja cantada

i a casa elles passen l’entrada,

aquesta al jardí va de dret

i a l’hortolà amb veu d’espinguet

diu: “El senyor ha anat a caçar

i no havem llenya pel fogar;

talla aquell arbre menja lloc,

que quan vingui trobi un bon foc.”

“Ui, aquell pomer no puc pas

l’amo hi té amor gens escàs,

més que a qualsevol altre sia,

i ja amb mi es barallaria.”

“Digues que jo l’he fet tallar!”

“Això no el farà apaivagar”

“Doncs dóna’m a mi la destral

i ja em cavaré jo el final.”

“Us la daré, senyora, amb gust

sols per llevar-me aquest disgust”

La dona prem ferm la destral

i descarrega tot el mal,

i quan ja deu cops ha ventat

l’hortolà diu: “Ni l’heu tocat.

Deixeu que l’acabaré jo

i tindreu llenya de debò.”

En un no res l’hortolà el talla

i ella se’n porta la mortalla.

Quan el senyor ve de caçar

veu l’arbre al foc des del llindar

i exclama:”Aquest tronc, d’on l’heu tret?”

“L’he portat de l’hort fet i fet

car sabia que quan veniu

us agrada l’escalfor viu.”

“Dona, sé quin arbre heu tallat

i em dol perquè n’era vedat.”

“Senyor, no ho creia pas tan greu;

perdoneu-me amb amor de déu;

per haver vostre amor en mi

l’he tallat i dut fins aquí;

jo, per mercè de déu, senyor,

aguanto més bé la frescor,

guarnida, a mi la fred rai,

però a vós no us marxa pas mai;

per’xò ara veig que és balder

escarrassar-se en fer-vos bé,

perquè sempre serà endebades

que vós hi trobareu maldades;

només em voleu castigada

com tota m’haguéssiu tastada.”

“Dona, jo us perdono això

si us en guardeu de nou, però;

que vós teniu molta embranzida

i us cal sovint ser corregida.”

Així passà i ja a l’endemà,

tenint l’església a tocar

la dona s’hi troba la mare

que vol saber això que hem dit ara:

“Filla, és cert que l’arbre has tallat?”

“Madona sí, és veritat

i preguí que no es trasbalsés,

mes sols era part del procés

perquè sempre em perdona així;

ni tallant-li un arbre és nerví!”

“Filla, quina en portes de cap?”

“Madona és per fer amant i escap.”

“Ma filla, compte amb el marit

si hi tornes et serà fallit.”

“Doncs més a gust ho provaré

i ara us diré com ho faré:

ell sempre va amb una llebrera

que s’estima sobre manera,

tant que ningú gosa tocar-la,

ans busqui brega; com se’n parla,

la penso matar i, sinó espera;

res em farà, com la pomera,

sempre preval ma voluntat

car d’ell n’obtinc del tot pagat.”

 

Devers la casa ella se’n va

esperant l’home per dinar;

amb tòries encén un foc

i hi seu arran d’aire badoc;

duu pallissa amb tons rectilinis

de pells d’esquirols i d’erminis

i, al poc, de caçar entra el burgès;

la gosada va al foc encès,

i a ella la llebrera s’acosta,

seient entre pallissa i brolla

i com la llebrera era ben molla

deixa la pallissa ben solla;

quan la dona veié el tragí

tot el cor se li estremí,

i prengué un coltell d’un servent

i li va clavar al cor rabent

deixant la gossa ben morta a terra

que es tombà com una desferra.

Sols morir la gossa, el burgès

molt s’enfurisma i crida encès:

“M’heu fet molt mal, dona, matant

eixa llebrera al meu davant;

era una llebrera fidel

que m’estimava amb tot l’anhel;

em pesa molt i és un cop fort

més que haguéssiu el cavall mort,

perquè millor no en trobaré

i de cavalls n’hi ha un claper.”

“Però, senyor, com m’ha deixat?

Aquesta pallissa ha sollat

que té molt valor i riquesa

i bruta denota ximplesa,

bo m’és que em digueu veritats,

com és propi dels estimats

però no podria sofrir

anar galdosa en el vestir;

puix vós em teniu per honrada

no puc pas anar mal girbada

i no hauria mort la llebrera

si tan intens vostra amor era;

que al capdavall res no en sabia

puix no he anat a caçar cap dia.”

“Dona, em vas tallar la pomera

i avui em mates la llebrera;

molts desplaers m’haveu dat

no hi torneu pas, per caritat!”

“Us prego senyor que m’occiu

si en cap pesar us faig motiu;

si us plau, senyor, aquesta vegada

vulgueu perdonar-me l’errada.”

El burgès sentencia: “Em plau.

D’ara en davant freneu el grau.”

Al matí, clar el dia, ella frissa

corrent per anar a escoltar missa

i la seva mare allí troba

que li demana alguna nova:

“Filla meva, has mort la llebrera?”

“I tant, i de mala manera!”

“Filla, i l’home, muntà en furor?”

“Sí, però jo el tornà a l’amor

evidentment no cal dubtar

sé com dur-lo de nou a amar.”

“Filla, et prego massa no el tibis

de menys n’han vingut els declivis.”

“Mare, no cal perdre l’alè

que d’això no en romandrà re.”

“Ai, filla, no siguis tan folla

qui tapa el doll més fort li brolla.”

“Madona, em plau vostre consell,

obeiré no fent parell.

Demà és la festa de Nadal

ho provaré en el comunal.”

Com el burgès és respectat

molt ciutadans ha convidat

[sigui cavaller o home honrat]

un cop tots a taula asseguts

i servits de plats de grans virtuts

la dona, que al cap de taula era,

fa uns, tovalles i clauera,

i un cop lligades es va alçar

vessant a tothom el menjar.

Exclama el burgès: “Què heu fet, dona?”

“Senyor, em llevava de la trona

per dur-vos la serra taular

amb què sempre talleu el pa.”

“Dona, però el menjar heu vessat!”

“Mon senyor, tingueu caritat

s’han embolicat les tovalles

amb aquestes claus rovellades;

bé ho podeu veure vós mateix

i és ben evident i d’escreix!”

Dit això, veu com el seu home

atén els convidats fent broma

[i ho recondueix com abans]

portant més menjars casolans

i alegrant aquells ciutadans,

quedant-ne tots ben pagats

omplint el burgès de bondats,

al punt que no en queda privat

que el pugui tenir com irat.

Al vespre, quan tots han partit,

la dona es gita amb el marit

i el burgès no mostra el semblant

ni d’ofès ni gest irritant.

Al matí, que alçada la veu,

li demana: “Avui, què fareu?”

“Vaig a l’església amb la mare.”

“No que a sagnar-vos venen ara.

Que millor és d’hora una sagnia

per tal que de bon profit sia.

Estic convençut  que sagnar

podrà tot el mal alleujar.”

“Senyor –exclama ella- Sagnar? Mai

ni tampoc ara, això rai!”

“Dona, com no heu estat sagnada

teniu part de sang obturada

i per’xò si us podem sagnar

el profit serà a vostra mà;

puix quan ens és ofert consell

cal prendre’l jove pel cabell,

que si se’l deixés envellir

es podria del tot marcir.

L’arbre del jardí vau tallar,

la vostra sang s’hi barrejà

i com sé que us en penediu

hem d’expulsar tot el nociu,

igual, en matar la llebrera,

la vostra sang clara no era,

no la deixem espesseir;

no en vaig fer cabal, però ahir,

quan el menjar es va vessar,

vegí que us cal la sang purgar

cal actuar avui amb esguard

que sinó serà massa tard,

vostra sang quedarà talment

que consell no serà avinent;

per tant cal que sigueu sagnada

ans l’afront us hagi guanyada.”

La va fer seure prop del foc

i féu venir un barber a aquell lloc:

“Senyor, sagneu-me la muller.”

Ella exclamà: “Senyor, no ho sé;

sagnar-me no em ve pas de gust!”

Diu ell: “No és res. Un breu ajust.”

Dels dos braços la féu sagnar,

meravella va ser durar;

tanta sang li va fer sortir

que ella no piulà ni va dir,

fins que la deixà ben eixuta

perdent, desagnada, ser astuta.

“Dona, mala sang ja és eixida

jo crec que ara ja esteu guarida;

i si us torna la malaltia

ja he après a fer una sagnia,

car he vist on rau el raser

d’aquella sang que no us fa bé

i no la deixarem pujar,

jo mateix me’n podré cuidar.”

La dona fa cridar la mare

puix no sap si passarà d’ara.

La mare corre a anar-la a veure

i prou li’n costa dos mots treure.

“Filla, què? No li’n daràs peu?”

“Madona, no m’ho recordeu!”

“T’hi hauries pogut quedar!”

“Ai, mare, no hi cal pas tornar!

Me n’he adonat. No ho digueu més!

tindré cura i faré redreç.”

“Ai, filla. Déu sia agraït

o us sagnarà vostre marit!”

Però ho expliquen als amics

els quals pengen tot de fatics

a l’home amb un munt d’amenaces

per sagnar-la amb tant males traces.

Mes la mare aclareix: “No és tot,

per la certesa falta un mot,

això que ha fet el senyoret

cal concedir que ha estat de dret,

car si ell no l’hagués sagnat

ella me l’hauria enganyat,

que em va dir no se n’estaria

prenent amant amb arteria.”

I a l’una van dir tots: “Així

de sang no n’ha perdut ni un bri.”

Vegeu Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 1. El Papagai. 
o com és el llibre PNEC

Hams: PNEC; Poesia Narrativa Catalana; Exemplaritzant; Els Set Savis de Roma; 

Els Set Visirs; Les Mil i Una Nits; 1001 Nits.