VÍCTOR HUGO

EL REI ES DIVERTEIX

ACTE PRIMER

 

ESCENA I

Durant una festa al palau reial el rei conversa amb el seus súbdits propers que ha conegut una noia que l’ha encatarenitat. No és de la cort i viu en una misteriosa casa aïllada dels barris de la ciutat. Els nobles, coneixent-lo, saben que és una aventura de faldilles més. El rei reclama discreció en el moment que arriba Tribulet, el seu bufó.  Aquest es burla dels nobles i en treu tot un seguit de draps bruts i els enfurisma d’allò més, cosa que fa les delícies del rei que el protegeix davant la ira dels ofesos. El monarca, fins i tot, ple de suficiència, papalloneja amb les dones dels seus súbdits a la mateixa festa, davant les ires impotents de llurs marits. En plena sintonia amb Tribulet el rei prepotent li manifesta estar corprès per una plebea i surten els dos cantant elogiant cofois els drets del poder.

 

ESCENA III

Entre els súbdits del ball es queixen dels excessos reials però en tots els refrena l’excel·lència del poder reial. Una altra cosa és el maltractament que els infringeix el geperut Tribulet. Un d’ells notifica els altres un terrible secret del qual podran treure profit. Després de fer-se pregar molt els fa explícits que l’ha vist en una casa de les barriades festejar una jove poncella. Tots queden estupefactes però acorden per tal de venjar-se dels seus maltractes prendre-l’hi i oferir-la al rei. De sobte són interromputs per Tribulet que torna amb el rei. Davant el rebuf dels altres el monarca i el seu bufó mantenen una conversa on el primer s’expressa sobre les reticències que té amb els desitjos de la seva germana perquè s’envolti de gent intel·ligent i assenyada a la cort. Tribulet, graciosament, es burla d’aquesta proposta, ben avorrida, segurament, a diferència de la cort actual plena de personatges que li poden aportar grans diversions...com per exemple veure’ls detinguts i en presó. El rei proposa millor tenir tractes amb les dones. sobretot una que li té el cor robat. Tribulet proposa raptar-la per poder-ne gaudir amb els refinaments adequats i davant les reticències fer-ne una bona rastellera de penjats. Per la seva part els súbdits ofesos de tots dos ultimen la trobada a lloc i hora per dur a termini el seu pla de venjar-se del bufó.

 

ESCENA V

De sobte irromp el senyor de Saint Vallier, un vell venerable però d’allò més enfurit, el qual etziba una llarga llista de retrets i improperis al monarca que se l’escolta impassible, esperonat per Tribulet que li aconsella, entre burles, escoltar-se’l. El vell reclama el seu dret a ser escoltat com de rei a cortesà. El vell explica com se’n va aprofitar per la seva devoció reial i al país per fer-lo viatjar ben lluny en una missió que era un engany perquè, en tornar, trobà la seva pobre filla forçada. Tribulet addueix que ha d’estar agraït que el rei hagi refet la sement de la seva descendència altrament el seu gendre n’hauria provocat una deforme com ell. El vell enfurit els maleeix tots dos i profereix grans amenaces esperant que a un el regicidi adreci la seva conducta i a l’altre la maledicció de pare degradat caigui sobre d’ell. El rei mana detenir el vell i se l’enduen davant el silenci de la cort.

 

ACTE SEGON

 

ESCENA I

En un carreró oblidat Tribulet, embolcallat per la seva capa, sense els guarniments de bufó remuga, tot caminant, recordant la maledicció del vell Saint Vallier. En un racó ocults el segueixen dos dels súbdits reials humiliats per ell. De cop topa amb un malgirbat que se li adreça. És Saltabadil que se li ofereix com espadatxí per arreglar qualsevol destorb que tingui. Tribulet, finalment. li diu si hi entraria al capmàs un grandíssim prohom. Tot depèn del preu, però no és cap problema. Pot actuar allà on li plagui però ell té un lloc molt apartat que és casa seva prop del riu Sena, adient per desfer-se de l’enuig, discretament. Allà actua amb la seva germana Maguelona, brillant pel treball com eficient.

 

ESCENA II

Tribulet, mentre recorda les seves accions, promogudes per fer-se agradós al rei, el comportament del qual odia, coent-li amb tot el mal que escampa per fer-lo riure i, sobretot capficat per la maledicció d’aquell pobre pare humiliat i vexat per sa majestat. Amb totes aquestes cabòries entra, per una portella secreta del mur a tocar, a casa seva, amb totes les precaucions.

 

ESCENA III

Truca a la porta i el rep Blanca, la seva filla. El veu neguitejat i li vol alliberar la causa. És l’únic parent a part de la seva majordoma, tot i que no en sap ni el nom ni treball. Ell cerca refugi al seu redós però no li parla obertament dels seus mals i no vol enutjar-la amb les seves cabòries perquè vol que sigui feliç. Blanca li demana permís per sortir un vespre. Ell s’hi nega i li prohibeix sortir sense Bernarda, la seva majordoma, remarcant severament que no l’enganyi. Molt seriós li arrenca la veritat, no sigui que ha sortit algun cop. Ella espaordida diu que només ha anat a missa i n'ha tornat sense ser seguida mai per ningú. Ja més calmat li anuncia la seva represa al treball en breus moments i crida la majordoma que arriba amb un dèbil fanalet. Ell un cop engiponat va per sortir però sent uns sorolls. Silenciosament i ocult en la fosca impenetrable ha arribat el rei. Mentre Tribulet obre la porta del jardí per avançar i fer les comprovacions pertinents el rei s’esmuny rere el batent i s’amaga rere uns arbres del jardí. Abans de sortir, definitivament, Tribulet torna a exigir, aquest cop a Bernarda, que la seva filla ni surti sola ni deixi mai que la segueixin per res.

 

ESCENA IV

Un cop les dones soles, el rei, des del seu amagatall, dóna unes monedes a la majordoma. Aquesta, conversant amb Blanca, li va arrencant elogis del rei, el qual, sortint de missa el dia anterior, les havia seguit un bon tros, sense fer-se manifest ni saber qui era. A cada nou elogi aconseguit la majordoma reclama més monedes de l’home que paga cofoi però remugant per la insistència. Finalment, quan no li queda res més i li ha de donar l’anell reial, i sent com Blanca arravatada d’amor per ell com a desconegut és a punt de dir-li t’estimo, el monarca es descobreix posant-se de genolls suplicant davant Blanca que continuï expressant els seus íntims pensaments en veu alta. Ella vol que marxi per por al seu pare i ell ho refusa mostrant-li el seu amor i ocultant-li la seva identitat real per la d’un estudiant de nom Gener Mateu. De sobte senten presencies fora del jardí, al carrer enfosquit. Abans de marxar el rei li arrenca un petó.

 

ESCENA V

Un cop el rei ha marxat van arribant cortesans guarnits amb màscares però armats. Mentre se saluden assenyalant la casa de Blanca, aquesta hi apareix amb un llantió i aquells la poden observar. La prenen com a amant de Tribulet. Es van eixaliant un a l’altre. De sobte arriba Tribulet, uns volen abordar-lo però la majoria decideixen fer-lo patir prenent-li la xicota perquè altrament la seva venjança serà massa fada. Per riure-se’n un d’ells, Marot, el blanc de les burles del bufó, se li adreça i, aprofitant la fosca de l’indret i el desconcert del seu enemic degut a les divagacions, el convenç que han vingut tots per raptar la dona de Cossé, seguint ordres del rei. El geperut, prenent novament el seu paper burleta fingeix afegir-se a la seva jugada i els demana una disfressa, a més s'ofereix per a aguantar l'escala per on s’enfilaran. Així esbotzen el balcó de Blanca i se l’enduen emmordassada deixant el badoc còmplice amb un pam de nas. Tot d'una aquest, un cop han marxat tots amb la noia, se n’adona de tot plegat i desesperat cau de genolls, plorant i arrencant-se els cabells, davant l’astorament de Bernarda, la majordoma.

 

ACTE TERCER

 

ESCENA I

Els cortesans li diuen al rei que li han dut la filla de Tribulet. Ell se n’estranya i ja ensaliva. Els deixen sols.

 

ESCENA II

El rei li alça el vel que li cobreix el rostre i la vol seduir, davant la desesperació de la noia. Ella no compren on és i es pensa que és el noi que va conèixer però, en veure la sumptuositat del lloc, descobreix el seu error. Vol fugir i entra a la cambra del rei i s’hi tanca. Ell amb una altra clau la segueix amb el goig dels cortesans que han observat tota l’escena.

 

ESCENA III

Entra Tribulet i els cortesans decideixen no dir res. Tribulet vol saber on és la seva filla i només rep burles dels altres, sobretot de Marot i De Cossé. Per fi, en trobar la porta de la cambra, tots li barren el pas i ho compren tot. Suplicant i humiliant-se Tribulet forceja per entrar, de res valen els seus precs que el deixin passar i per fi surt Blanca tota escabellada i malgirbada. Ell l’abraça i la noia esmaperduda, entre plors, li diu que ha perdut l’honradesa. Ell trasbalsat demana que els deixin doldre’s de la seva pena. Finalment els cortesans s els deixen sols.

 

ESCENA IV

Tribulet arrenca a Blanca el permís de venjar-se. Ella, a part, encara estima el rei. Pel costat passen uns soldats que duen el vell Saint Vallier a la presó que també clama venjança i es dol de no haver-se’n sortit per aconseguir-la. Tribulet, que el sent, diu, des de l’altre costat, que la resposta a la seva maledicció ja està en marxa.

 

ACTE QUART

 

ESCENA I

En una llòbrega banda del riu Sena, el sorral i una tant malgirbada casa que permet veure-hi a través de les esllanguides parets. Tribulet i Blanca al sorral ell vol saber com és que ella, després de tot el que li ha fet encara estima el rei. Blanca prova de fer-li-ho entendre però és endebades. Ella el commina a mantenir la promesa que li va fer d’haver-lo perdonat. Però ell no li amaga el desig de venjar-se’n i vol fer-la adonar-se de la falsia d’aquell home que és el rei. Per’xò són allí. Li fa mirar per una esquerda i veuen com entra al casalot el rei.

 

ESCENA II

A dins la casa tots dos veuen com el rei exigeix a Saltabadil beguda i tenir relacions amb la germana d’aquest, Maguelona, una bonica gitana. El germà surt fora deixant-los sols. A Fora s’acosta a Tribulet i bescanvien unes paraules per si aquest vol la mort del rei. Blanca observa consternada com flirtegen els de dins i no sent els del seu voltant immediat. El rei aborda la gitana que es fa la desmenjada, fins i tot, fogós, li demana per casar-s’hi. Tribulet aprofita per guanyar-se el permís de Blanca per venjar-se’n. Durant el trasbals de la decepció la filla cedeix als propòsits del seu pare, el qual li mana que el deixi fer i ella se'n vagi disfressada de la ciutat perquè no la reconeguin i que aviat ell se li reunirà.

 

ESCENA III

Tribulet crida Saltabadil i li dóna carta blanca. Quan aquest vol saber qui és la víctima el geperut fuig d’estudi.

 

ESCENA IV

És negra nit i comença a llampegar. El rei s’avé a romandre a la casa i fins i tot dormir al graner. Saltabadil l’acompanya. Quan el deixa sol el rei s’adorm de seguida. Maguelona li dol que se l’hagi de matar. El seu germà no li sap greu perquè hi ha molt bona paga al darrera. Mentre Maguelona va la cambra a treure l’espasa al rei entra al sorral exterior Blanca, disfressada d’home. La gitana baixa i lliura l’espasa al seu germà.

 

ESCENA V

Blanca reflexiona sobre els sinistres mots finals del seu pare i tem perquè la seva venjança no provoqui la mort del rei a qui, malgrat tot, encara estima. L’acció és simultània a fora i a dins. Maguelona intenta convèncer el germà que no mati el seu festejador. Saltabadil , que prepara un sac per posar el cadàver, intenta treure’s de sobre la insistència de la germana. Aquesta proposa canviar matant al geperut. Blanca, que els sent, s’esglaia amb aquesta conversa sinistra, però es compadeix de Maguelona quan proposa salvar el rei. L’altre no cedeix sols proposa que si es presentés algú altre podria, abans el termini fixat, ocupar el lloc d’aquell al sac i, tot plegat, passaria com feina feta. Blanca, en sentir-ho s’agafa a aquesta proposta tot i que està esgarrifada de por. Un campanar llunyà anuncia el terme del tracte i Blanca, amb uns darrers pensaments d’esplendidesa envers el seu amor i pel seu pare, entra, sacrificant-se sota el punyal de Saltabadil.

 

ACTE CINQUÈ

 

ESCENA I

Tribulet arriba a l’escena anterior sense saber que hi ha passat sols esperant que s’hagi acomplert el seu encàrrec. Al poc es troba amb Saltabadil que arrossega un pesat sac.

 

ESCENA II

Tribulet vol veure’n el contingut però l’altre ho refusa per por que els vegin maniobrar sospitosament. Tribulet el paga i l’altre li ofereix ajut per llançar el sac al Sena, però el geperut la rebutja. Saltabadil torna a dins la casa.

ESCENA III

Encara llampega. El gepic reflexiona, assegut damunt del sac, sobre la reialesa francesa de la qual el rei actual, creu, no ha estat a l’altura ni de bon tros. Després recorda l’oprobi que aquest rei va fer a la seva filla. En el transcurs d’aquestes reflexions cada cop es repinjola més damunt del sac. Un cop ha acabat es disposa a llençar el sac al riu. De sobte surt de la casa sigil·losament Maguelona que indica al rei la bona via cap a l’exterior. Aquest pren el camí tot cantant. Tribulet, quan el sent, en reconeix la veu, s’esgarrifa i comprèn que ha estat enganyat. Com tot està negra nit se li acut esperar la llum d’un llampec per veure qui hi ha dins del sac.

 

ESCENA IV

Veu que és Blanca i s’esglaia. Plora de ràbia i als seus crits Blanca es revifa uns instants. A temps d’explicar què li ha passat i que encara estima el rei, el seu amor. La desesperació del seu pare li fa demanar ajut a crits però el lloc és tan inhòspit que ningú el sent. Blanca amb el darrer bleix encara li demana perdó. Ell plora recordant l’infant que havia estat.

 

ESCENA V

Irrompen  vilatans, atrets pels crits del geperut. De seguida comprenen el dol d’aquell pare. Una dona, mare també, el comprèn i el recolza. Tribulet li vol fer creure que encara és viva perquè ell ha tingut cura del cadàver procurant escalfar-lo amb les seves mans. Arriba un cirurgià i constata l’inevitable: que Blanca és morta. Tribulet s’esfondra.

 TRISTANY de Gottfried d'Strasburg

Lliurament 3

Després de l’acròstic introductiu segueix una digressió de 203 versos sobre la interpretació que en fa l’autor de la vida dels enamorats passionals en general, dels qui en diu no arriba a comprendre’n el tarannà per tractar-se d’un profà en la matèria (del v. 42 al v. 245)

PRÒLEG

 Sense cap enfoc a la vida,

i tal com sóc que res m’amida

recorro el món sense destí

no pertanyent-hi gens en si.

I amb tot em plau dar-li al món

una obra que el posi enfront

i els cors que estan sols reconforti,

igual com al meu fa que el porti.

I amb tot, veig, passa aquí i allí,

que el món, tal com em sembla a mi,

no és pels qui no suporten pas

tant dolor, veient-ne un amàs

amb poc prou, per ser feliç en si,

que déu me’n doni un feix així!

El meu discurs no és d’igual guisa

d’aquest món dit, no en fa divisa,

dispar rumb és el meu i el seu;

jo penso en un de no tan greu

un convergint en un sol cor

sense agror i dol a contracor,

d’intens goig, i pena amorosa

vida plena i mort dolorosa,

si cal, per mort, i en viure

tota la vida essent lliure;

i per fi, quan ja sigui l’hora

finar amb dol sens recança alhora.

Al món fins avui m’he encarat

per coneixe’l, sorprès, malgrat

condemnar-lo a la vegada,

glatint de vida apassionada

i així fent l’enfoc del treball

plaent narrant, al capdavall

és molt millor voler distreure,

del delit greu que es pot preveure,

amb una pregona dolçor

que temperi la passió.

Puix contemplar allò que hom proposa

alleugereix tota la cosa

i un esperit afeixugat

n’alleuja el cor a voluntat.

Generalment hom sol admetre

que algú desvagat pot cometre

excessos de penes d’amor;

l’oci xucla l’exterior;

i així un cor feble propicia

el mal d’amant donant-ne via.

Fóra bo que algú amb el cor

pres de penes, que en fa tresor,

s’esmercés amb moltes ganes

a haver distraccions menys vanes,

així tindrà l’esperit lliure,

allunyat d’un segur malviure.

Per tant crec que és molt prudent,

per algú pres d’amor ardent,

prendre amb més fervor una tasca

indigne, tot i haver-ne basca;

si el relat és d’amor foll

i el discurs n’omple el cor sadoll,

ben a gust d’amant instantani

l’endolcirà un foc espontani.

Tot plegat segueix un patró

que jo mal sé i de trascantó,

em sembla que l’amant viu sempre

en els relats que llegeix i empra

un amor que li duu turments.

Fa d’aquesta tesi ungüents,

però un detall a mi em costa

molt comprendre de tal proposta:

que el mou amor apassionat

deixant el cor atribolat,

i així li plau, o almenys ho sembla,

en un estrany posat i demble

cremant com un braser l’amant

que és, com més, més apassionant.

Així, si la pena és més forta

el cor de dolçor es reconforta

i en la noblesa s’arrauleix

engrandint-lo fins que fineix.

Ho tinc sabut, talment la mort,

i ho reconec, malgrat la sort

d’això el noble amant es regala

sentint relats d’amants de sala.

Per tant qui frisi d’un relat

d’amor aquí l’haurà de grat;

us explicaré fil per randa

fets d’uns amants com a cap banda,

exemple d’un amor ben pur,

amants d’amor com cap és llur:

home, dona, amants sens fatiga

amic Tristany, Isolda amiga.

Ja sé que són molts, any rere any,

els relats d’Isolda i Tristany

i amb tot no gaires amb la història

ben dita i prou satisfactòria.

Afegir i provar el meu tempteig,

amb el meu art i el meu fraseig

farà evident que les contalles,

de tants, sols han estat trialles,

i que de fet he obrat distint;

els honoro, més no sé a quin!

Els seus sentiments són notoris

i nobles pels seus auditoris.

De fet ho van fer a fi de bé,

que allò obrat amb màxim deler

guanya els seus fruits en l’audiència.

Ja us he dit que amb prou diferència

no pas tots ells han reeixit

en copsar als seus relats el quid

més profund, que s’escau pertànyer,

més que cap, Tomas de Bretanya

com mestre excel·lent del saber

que trobo s’aguanta tot ple

pel viu deix bretó de lectura,

com just rei d’aquesta aventura.

En descriu un Tristany real,

que és a la tradició igual,

i que jo amb tant d’empeny buscava,

en llibres paral·lels, la saba;

escrits en romanç i llatí

dels dos llenguatges trobar un bri

d’on dreçar aquesta obra poètica

en la justa pròpia estètica;

així, després de tant buscar

i de llegir aquí i allí

vaig trobar al seu llibre exposada

la clau del relat just d’entrada.

Així que en llegir-lo sencer

vaig saber el relat guiar a pler

que ofereixo de bona gana

als cors més nobles com déu mana,

i on trobaran distracció

perquè és bona narració.

Bona? O sí que n’és, és molt bona,

cura ànimes, d’amor ressona,

reforça el pur amb lleialtat

i a la vida amb vitalitat;

puix explicar o donar lectura

d’una empremta fidel i pura

encomana fidelitat

a l’ésser fidel i sensat;

l’amant íntegre en la constància,

d’ànima noble en abundància

enlloc queda més ben traçat

ni descrit tan apropiat,

perquè en parlar d’amor pots veure

quin és real i quin sostreure.

Tot amor pretén satisfer

la perfecció gairebé,

a tothom li’n serà notori

que pot valer sens repertori.

L’amor troba la via en si

prenent de la virtut camí,

i és per’xò que la gent aspira

a ser amant o en vol ser guspira;

tothom prova d’encendre el foc

per atirar l’amant a lloc;

del cor passió sens barreja

vol atraure allò que cobeja,

i amb tot, de penes vils, sovint

fan del seu camí laberint.

¿Que no dura una ànima noble

malgrat el rau-rau que fa el poble?

Mai carícies no fan erts,

la tendresa prova els soferts

i en treu a la llum qui estima.

Goig i patir donen el clima

tot sovint a les passions,

com més se’n tenen més al fons

bona reputació en resta,

i morir-ne ja és una gesta.

En parla aquest relat d’amor.

De no tenir-ne tant fervor,

entre ànimes enamorades,

la pena o la glòria plegades

els amants del relat present

no haurien pres lloc preeminent

d’entre enamorats d’una llista.

N’estic cofoi de ser-ne el copista

i haver-ne fet un relat nou,

plaent que s’estén com es mou,

fidel als amants i llur joia,

del goig i el patir en faig tramoia;

malgrat que estan morts ja fa temps

llur relat cosirà els extrems

i viurà per sempre sens caure

en l’oblit, perquè sap complaure

i inspirar tal com un model.

Amb la mort dels amants l’empelt

al nostre cor vivent és saba

que ens renova en sentir la brava

puresa fidel dels amants,

veient-los feliços i grans.

Com un pa donat a cors nobles

llur mort reviu amants dels pobles

i ciutats, Llegint-los es farà

com a ells gustós tros de pa.

Llur vida i traspàs serà vida

vivint la nostra i mort sentida,

perquè viuen malgrat llur mort,

en els vivents fent-ne report.

La gent es plau de l’abundància

mentre viu, però sent molta ànsia

i amb les orelles està atent

d’omplir-se el cor de sentiment.

Anar al Llliurament 4

Hams: Gottfried d’Estrasburg, Gottfried von Strassburg; Tristan de Gottfried d’Estrasburg; Tristany en català, Poesia Narrativa; Tristany i Isolda.