VÍCTOR HUGO

RUI BLAS

ACTE PRIMER

 

ESCENA I

Una cambra del palau reial. Sal·lusti president dels alcaldes del rei mana Rui Blas, el seu criat, realitzar algunes funcions domèstiques. En quedar-se sol amb Gudiel, el majordom, li confessa haver caigut en desgràcia per haver forçat una cambrera de la Reina i aquesta ha aconseguit bandejar-lo de la cort. Vol venjar-se’n. Fa venir Rui Blas i li mostra un home del carrer perquè el faci venir sense dir-li paraula.

 

ESCENA II

Entra Cèsar de Bazan, és cosí de Sal·lusti però una mica tarambana i aventurer tabalot. Davant la seva pobresa Sal·lusti l’interroga per com va passant. L’innocent aventurer li confessa que dorm pels carrers i que ha robat a algun noble i tot. Li mostra una capa d’un marquès com a prova. Parlen de la família i el pispa es meravella de com el seu parent ha prosperat com l’alcalde. Aleshores aquest el commina a oferir-li els seus serveis per venjar-se d’una dona. Quan sent això Cèsar s’enfurisma i comença a dir pestes de l’alcalde. Però de sobte Sal·lusti es comporta com si l’hagués posat a prova i s’ofereix a donar-li diners per pagar-li els deutes. Mentre va a buscar els diners fa entrar Rui Blas per vigilar-lo.

 

ESCENA III

Tan punt queden sols tots dos es van a l’encontre perquè tenen una vella amistat. Ambdós recorden llurs aventures i rememoren com han esdevingut què són. Rui Blas li confessa amargament sentir-se humiliat perquè és un simple criat. Cèsar el reconforta. Rui Blas també li confessa que està enamorat de la Reina i que li deixa secretament un pom de flors al seu jardí jugant-se la vida cada nit entre els guardes i les filferrades de palau. Cèsar el preveu que també un noble, Don Gurità l’estima i no la deixa de petja, però finalment, el veu tan enamorat que desisteix de dissuadir-lo. Torna Sal·lusti amb els seus diners. Cèsar admira els diners que li ha dat el seu cosí. S’acomiadà discretament del noi i surt.

 

ESCENA IV

Sal·lusti i Rui Blas. El primer li dicta una carta al segon com si fos una carta d’amor per establir una cita secreta. El fa signar com Cèsar. L’avisa que ha d’anar-se’n, abans però li fa escriure una petita nota certificant la seva obediència envers la seva persona. Tot seguit el fa disfressar luxosament , fins i tot li posa una banda de prohom al coll i la pròpia capa, just quan entren tot de prohoms de la cort.

 

ESCENA V

Sal·lusti presenta Rui Blas com el seu cosí Cèsar mentre el noi entoma els comentaris d’elogi de tots estupefacte. De sobte entra la Reina. Rui Blas en veure la seva enamorada perd l’erma. Sal·lusti se li acosta i li diu el que vol que faci: que poc a poc esdevingui l’amant de la Reina.

 

ACTE SEGON

 

ESCENA I

La cambra de la reina a la cort. La Reina passa com pot les hores avorrides de la monotonia de palau. Contínuament és controlada per la cambrera major. Li priva tota mena de diversions. Ella té una jove cambrera amb qui fa truques. És el seu únic consol. Entre els personatges del seguici hi ha Don Gurità que n’està perdudament enamorat però és un personatge ridícul i estrafolari. Deixen sola la Reina perquè faci les seves oracions.

 

ESCENA II

Ella medita la seva situació i els perills que la ronden en forma de Don Sal·lusti a qui veu als ulls els odiosos desitjos de venjança. Només disposa del consol del misteriós que li fa arribar uns poms de flors i en llegeix l’última nota amb que els fa acompanyar. Fa tres dies que no en rep noves i tem que s’hagi ferit perquè va trobar un tros de roba ensangonada que guarda amb l’escrit al pit. Però, al capdavall tem que per culpa de l’abandonament que la sotmet el rei no caigui en mans d’algun enemic desconegut.

 

ESCENA III

De sobte arriben noves del rei. Torna tot el seguici anterior i Rui Blas que representa és el missatger que du la carta del rei. La cambrera major exigeix llegir-la com mana el protocol. És una breu nova banal: el rei ha caçat un llop! La Reina es decep. Veuen que no és lletra del rei i la Reina en reconeix la cal·ligrafia del seu admirador secret. Fan que s’acosti Rui Blas i ell es trasbalsa completament. Don Gurità sospita i l’interroga. De sobte Rui Blas, cada cop més indisposat, perd els sentits. Veuen que està ferit. Esbrinen que en fa tres dies. La Reina que també s’ha acostat per guarir-lo agafa del propi pit el mocador però pren el tros d’encaix del seu admirador. Rui Blas en veure com guarda els seus presents comprèn que el seu desig és compartit. La jove cambrera sospita alguna cosa. Quan el veuen més guarit tots surten i el deixen sol. Ell recull l’estripall que ha caigut de la Reina i l’omple de petons.

 

ESCENA IV

Torna Don Gurità i es treu l’espasa Rui Blas l’interroga. Don Gurità confessa que l’ha vist fer comèdia davant la Reina i com ell també n’està enamorat el repta a un duel. Rui Blas accepta a contra cor i surt.

 

ESCENA V

Entra la Reina com en secret i parla amb Don Gurità. Li encarrega una missió secreta: dur un cert objecte a casa seva, a Alemanya. Ell vol negar-se, pensant en el duel, però la Reina l’acarona i l’home encegat accepta. Surt la Reina i ell envia un missatge a Rui Blas posposant a contra cor el duel.

 

ACTE TERCER

 

ESCENA I

En una sala un munt de nobles polítics conversen sobre fets d’estat i sobre el vertiginós ascens de Rui Blas. Dedueixen que és gràcies a la Reina. Després es comencen a repartir càrrecs, possessions i riqueses, de sobte entra Rui Blas.

 

ESCENA II

El jova posa en evidència la corrupció d’aquells homes que han portat a la desfeta del regne. Després d’una llarga reprimenda finalment els lliura un paper exigint la seva dimissió i l’allunyament de la cort. Alguns si neguen però ell aconsegueix el seu propòsit de sanejament. Anuncien el retorn de Don Gurità. Rui Blas resta sol.

 

ESCENA III

Entra la Reina per un compartiment secret. El felicita perquè ha sentit la reprimenda i n’està orgullosa. Finalment quan ella veu la puresa moral de Rui Blas li descobreix el seu amor per ell. El que passa que ella creu que es diu Cèsar i es d’origen noble, la qual cosa a ell li cou profundament. Ella surt prometent acudir quan ell ho sol·liciti.

 

ESCENA IV

Rui Blas sol està exultant de felicitat. És estimat per la Reina. Oblida la seva veritable condició. L’amor l’encega. De sobte, darrera seu, entra Sal·lusti.

 

ESCENA V

Tot se li esfondra. Sal·lusti va disfressat de criat, amb l’antic vestit del jove li recorda la seva condició fictícia i l’aconsella que no despatxi els nobles ni vulgui fer les reformes estatals que abans ha pregonat perquè al capdavall entre nobles s’han de protegir. Tot i guarnit de criat humilia Rui Blas fent-lo servir a ell de servent. Li ordena que l’endemà prepari la seva antiga casa i els seus criats negres muts per un afer important. Rui Blas li suplica que no concerneixi a la Reina però Sal·lusti se’n burla. Li diu que no n’ha de fer res. Llavors Rui Blas comprèn que el pla incumbeix a la Reina però tots els precs són inútils. Ni quan li confessa que l’estima. Sal·lusti diu que ja n’era conscient i que era part del seu pla. El jove li diu que negarà tot el que pretén però l’altre li etziba el tros de paper que li va fer signar conforme el servia sense problemes i a gust. Aleshores Rui Blas es veu perdut i promet ajudar-lo perquè és el seu servidor.

 

ACTE QUART

 

 ESCENA I

L’antiga casa de Sal·lusti. Rui Blas tot sol debat com pot ajudar la Reina. Arriba a la conclusió que ha de privar la sortida de palau de la Reina. Decideix avisar Don Gurità mitjançant un criat. A un altre el preveu de l’arribada de Sal·lusti, un home que es comportarà com si fos l’amo de la casa. Però ell decideix sortir perquè en no trobar-lo allí l’altre perdrà una part important del seu pla.

 

ESCENA II

Tan bon punt surt entra d’una revolada Cèsar per la xemeneia. Va brut i esparracat. Divaga com el seu cosí el va fer empresonar per uns malfactors que el van dur molt i molt lluny però finalment s’escapà i clama venjança. Com sap que és a la casa de Sal·lusti s’atipa de tot el que pot arreplegar.

 

ESCENA III

Entra un criat i no s’estranya gens de trobar Cèsar cosa que el deixa estupefacte. A més demana per ell i li dóna una gran suma de diners. Cèsar els pren, pensant que està desbaratant els plans de Sal·lusti. Intenta torrar el criat per esbrinar alguna cosa més. Vol fer-lo arreglar-li el vestit però l’altre li diu que no és la seva funció i toca una campaneta per fer venir un altre criat. Cèsar creu que això el perdrà però entra un dels negres muts i fa tot el que li mana sense immutar-se. Ell es pensa que és cosa de bruixes. Aleshores decideix donar els diners al primer criat perquè els dugui a una fonda on hi té els amics que ja sabran com gastar-los. La seva generositat fa veure’ns com ha arribat en aquell estat. El criat marxa.

 

ESCENA IV

Entra una dona vella que pregunta per ell. Ell no s’estranya i compren que la dona és mitjancera d’alguna jove a qui Sal·lusti vol humiliar i li segueix el joc. La vella li lliura una nota perquè hi posi el seu vist-i-plau i així la noia vindrà. Fa entrar un criat mut negre i li fa escriure a ell i acomiada la vella que se’n va tot fent-se propaganda.

 

ESCENA V

De sobte entra Don Gurità amb dues espases i reclamant Rui Blas que ell coneix com Don Cèsar, però aquest li diu que Don Cèsar és ell. El noble es pensa que es burla d’ell i finalment cau en la provocació d’acceptar un duel. Cèsar pensa que és un marit burlat per Sal·lusti i segueix el joc. Tots dos surten a lluitar.

 

ESCENA VI

Entra Sal·lusti i s’exaspera en no veure res preparat.

 

ESCENA VII

Torna Don Cèsar i tot rient va enumerant tots els graons que ha desbaratat al seu cosí mentre aquest es va exasperant i desesperant. Aquest el vol fer fora però Cèsar s’hi nega i segur d’ell mateix crida uns agutzils que passen per davant la casa. Sal·lusti es veu mort.

 

ESCENA VIII

Tan bon punt entren els agutzils, abans no Cèsar faci perdre Sal·lusti, aquest denuncia Cèsar com el perillós bandoler que ha robat i saquejat tants nobles i gent honrada. Cèsar ara veu com ha begut oli. Sal·lusti els mostra la capa que duu l’aventurer que encara conté el nom del noble a qui la va robar. Als agutzils no els cal cap més prova i s’enduen presoner Cèsar remugant i traient foc pels queixals.

 

ACTE CINQUÈ

 

ESCENA I

La mateixa casa. Rui Blas torna pensant que ha desbarat els plans del malvat noble però porta una ampolleta amb verí per matar-se, perquè no suporta el mal que ha fet a la seva estimada, pensant que la té fora de perill, ara ell es pot matar.

 

ESCENA II

Aleshores s’obre la porta secreta i entra la Reina. Ell s’exaspera i ella li diu que ha rebut la seva nota que li deia de venir i ho ha fet a corre-cuita. Li mostra la nota i comprèn que és aquella que Sal·lusti li va fer escriure i que ell pensà que seria per a una dama burlada. Ell intenta per tots els mitjans fer-la fugir però ella es resisteix.

 

ESCENA III

Llavors torna Sal·lusti que es burla del seu amor i descobreix a la reina la baixa condició de Rui Blas. Conscient del seu amor vol fer abdicar la Reina i que fugi amb el seu amant. Humilia la condició real de Rui Blas i la de la Reina en fer-se amant d’un ningú. Aleshores Rui Blas s’exaspera i perd la seva serenitat i agafant una espasa arrossega Sal·lusti que suplica pietat a la Reina. Ella s’encara amb Rui Blas però aquest ha perdut el món de vista i es tanca en una habitació amb el noble i no en surt fins haver comès el crim.

 

ESCENA IV

Quan surt Rui Blas torna a ser l’ànima noble que no vol embrutar la Reina amb la seva presència. Ella també el refusa. Creu que ha estat un crim horrible i diu que no el podrà perdonar mai. Quan Rui Blas sent això pren l’ampolleta i es beu el verí. Llavors ella ho comprèn tot i es penedeix dels seus mots i li diu que l’estima. Massa tard ell està morint. Aleshores ella pronuncia el seu nom real: Rui Blas i ell mor feliç en veure que ella finalment l’ha estimat tal com era.

BERTA AMB GRANS PEUS IV

 Berta amb grans peus

X

Arribat a aquest punt no he pas de mentir-vos

per molt bell que transcorregués aquell dia
Pipí esposà Berta cerimoniosament
ella vestida de rica roba d’Octrente
i corona al cap que molt li esqueia
cent mil marcs valia o més si se’n fes venda
Berta estigué agraciada com la flor damunt la prada
tothom la tingué per bella, n’era molt més que hom pensa,
al jardí n’haurien redreçat les ombres.
Un cop la missa dita que fou llarga l’espera
varen seure a menjar 3ª cent, 3ª vint, 3ª trenta
molts gran prínceps aquell dia es van presentar
davant la reina amb manta bellesa juvenil
als qui a pler serviren sense perdre’n detall
ella també va ser molt ben atesa però no trigà en patir.
Margista li serviria fel a renda
per la seva gran malícia li foraviaria la senda
on ben sovint les llàgrimes li serien sosteniment,
nostra senyora la confongui la sòrdida bella pudenta.
 

XI

Encar les tovalles tenien engrunes, havent menjat,
que els joglars es disposaren a fer el seu ofici;
tres joglars que sabien munts de coses
varen venir davant del rei, en tenien per triar
i davant la reina en varen oferir un escampall.
Un s’acompanyava de viola, li deien Gautier
l’altre arpejava, per nom mestre Garnier
l’altre llautejava, prou se’n sabia acompanyar,
ara no en sé el nom, no voldria mentir-vos pas,
amatents els varen sentir dames i cavallers
un cop clos el seu ofici es van retirar
mentre el rei donà ordres, no volia més retards,
dames i senyoretes varen omplir la festa
amb danses, balls i cordes de bon admirar.
Després a la reina acompanyaren ducs, comtes i prínceps
a la seva cambra per guarnir-li el cor de nit
després van tornar enrere sense demorar
mentre es preparava la reina convenientment.
Magista ho diria tot, que déu confongui prou,
puix ja tenia al cor aquell consell traïdorenc
que seria mortalment pertorbador.
Ignorant la reina s’agenollà
i a cau d’orella li va vessar a gratcienc:
“Senyora estic patint, per sant Roc sofrent.
Un dels meus amics m’ha fet una confidència
que més que a déu que el cos li fou crucificat
i per nosaltres s’oferí a salvar-nos
com farà el rei Pipí, tant punt vingui a dormir
puix ja sabeu que el rei ha d’allitar-se amb vós
i complir el deure de marit a la muller
doncs por tinc que no puc callar i déu m’ajudi
sé que els grans peus no pot sofrir
i per vós temo que no us pugui suportar.”
Quan la sent a la reina li recorre un gran calfred,
de por tota ella queda trasmudada.
“Senyora- cargola la vella- no us convé contradir-lo
seria un deshonor, per déu el dreturer,
quan el bisbe i l’abat hagin beneït
el llit del rei Pipí que per França ha de vetllar
faran vostra cambra de tothom buidar
llavors Alisteta ma filla faré despullar
i allitar-se en lloc de vós ajudaré
que n’he parlat i s’avé a obeir-me;
millor serà que ella mori mentint enlloc de vós.”
Quan Berta la sentí s’hi fon en una abraçada
i agraeix a nostra senyora tanta devoció
que no arrancaria ni tot l’or de Montpeller.
 

XII

Gran joia té la reina quan sent la manera
com del rei Pipí se’n podrà tirar enrere.
Nostra senyora en gràcia, la dama assenyada
va esmunyir-se, deixant la mala cambrera
a la seva cambra, seguint la vella bruixa.
Del jardí el rei, ben a prop de la ribera,
la seva filla ha trobat, com la mala consellera
rere una finestreta feta de pedra
millor sembla Berta que no l’original,
cap dona té una bellesa similar
ni dos flors d’uns prats florits s’acosten una mica
s’hi ha esmerçat la vella que molt l’estima,
abraça sa filla i la besa a la galta.
La vella i sa filla resen perquè tot surti bé
que de trair Berta prou en saben la manera.
“Filla meva –fa la vella- fes-te l’amorosa
car aviat seràs la reina, si a déu plau i sant Pere.”
“Mare –sospira Alista- Que déu ens senti la pregària!
Envieu a Tibert avís d’ajut de l’afer
que en aquestes coses es mestre i bon conseller;
digueu-li que vingui; que en faci via;
a totes les incerteses ell sabrà posar remei.”
I la vella es posà ràpidament en moviment
i la traïció orquestrada es posà en marxa.

SEGUEIX a Berta amb grans peus V

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

BERTA AMB GRANS PEUS III

 Berta amb grans peus 

VI

Berta fou molt cortesa i plena de franquesa
no serem, sense conèixer-la, qui en farem dubte.
El dia que començà el seu viatge
es posà davant del rei Floris son pare, de genolls
i plorant en prengué comiat amb el cor trencat
va estar blanca i envermellida i va commoure
més bella que cap donzella de la cort de Pisa
i va convèncer del gran dolor que sentia
com si es trenqués a bocins va semblar tota ella
mes seria al bosc per on la serventa més la feriria
tal com segueix la història desgranant-se.
 
VII

Quan Berta prengué comiat del pare abraçant-se-li
va fer el cor fort però esllanguint-se per dins.
La gent d’aquella terra, no us mentiré,
la ploraren tot ple, això és cert.
“Filla –afegí la reina- jo t’acompanyaré
fins allà on bonament pugui.
Et deixaré Margista, nostra serventa,
i Alista sa filla, més bella no n’hi ha cap
i perquè us estima tant com se us assembla.
També enviaran Tibert el seu cosí,
fidels tots tres i servents perfectes.
Per ells dels meus diners tornaria a comprar-los
és per això que jo tant ells confio.”
“Senyora –puntualitzà Berta- jo els estimaré
i de tot allò que tingui no els en faltarà res.
De tota cosa que me’n privi tindrà fe del seu consell.
I Alista, prou que ho sé, m’agombolarà sempre.”
“Filla –ponderà la reina- ben agraïts n’estarem!”
Un dilluns pel matí, tingueu per ben cert,
muntaren Berta en un palafrè bai.
Dels dies esmerçats viatjants no us els diré
sols que van passar per Sassonya del duc Nicolau,
la duquessa era germana de Berta (així
ho vaig veure al relat de sant Denís)
sinó fos cert no ho hauria esmentat.
“Filla meva –digué Blancaflor- fins aquí
ara me’n torno. Saludaré al vostre pare.
Mireu de fer saber de vós, sinó moriré.
Aquest anell del vostre dit m’enduré
i així amb llàgrimes sovint el besaré.”
Plorant digué Berta: “Ho tindré ben present.”
 
VIII

Berta es tragué l’anell que tant apreciava
i li donà a la seva mare qui plorà esllanguida.
“Filla, a déu us encomano, com tota cosa
feu-vos estimar per savis i llecs per igual
que de bé heu vingut i el bé heu d’escampar.
Adéu un altre cop, massa que us retardo.”
“Dolça mare –afegí ella- em sembla tenir
dins del cor un coltell tallant que em fereix.”
“Filla – reprengué la reina- sigues feliç i gaia,
seràs a França i el teu cor tinc per segur
que com a cap país la gent és dolça i franca.”
I es van acomiadar sense poder retenir el plor
Berta es veié com un drap negre reflex de com es trobava.
 

IX

La reina s’encomanà a déu.
Berta es trobà desemparada al paviment
i la duquessa, sa germana, l’acollí abraçant-la;
Blancaflor plorava prop d’elles desconsolada
i va tornar a Hongria on el rei l’esperava.
Tant dolor apressava la nostra gent francesa
i de sa germana s’acomiada Berta a desgrat.
El seu palafrè l’encaminava dolçament.
Van passar Alemanya, no hi fan recés
i a Sant Herbert travessen el riu igualment.
Per Ardena cavalquen sens aturador;
ja a Rostamont, prop de Muesa, van prendre alberg
un ric castell dreçat molt noblement
entre les dues ribes s’imposa senyorívolament.
D’horts i praderies no hi faltava pas res
pretès pel duc Naimès de Baviera ben entès
i el varen trobar barrat a consciència
per tal que el de Naimès no el pogués haver
com lleial i savi i de bons consells
serviria al nom de Namur després arreu.
El comte els allotjà honorablement
era cosí del rei Florís, vingut d’Hongria
a nostra gent francesa els féu rics presents
però ells sols prengueren cavalls, no pas argent.
De Rostemont sortiren a trenc d’alba
l’Haineu creuaren, Vermendois tot seguit;
i bé no us ho faré més llarg.
Justament un diumenge, com jo ho entenc,
van arribar a París el capvespre
i e,l rei anà al seu encontre tot engrescat
duent per companyia mil set-cents súbdits amb ell
tots igual que ell plens d’entusiasme,
volent saludar Berta amb gran cortesia
 i així astut i cortès li van fer salutacions
malgrat que ella tenia gran aflicció
llavors es van dir un a l’altre: “Per sant Climent
tenim dama molt bonica tant com de gran joventut.“
Varen tritllejar ben fort les campanes de la vila
d’això no en faré cap llarg entusiasme
car no hi hagué carrer a la vila, pel meu esment,
que no fos guarnit de rics domassos
així com decorats els barris amb herbes flairoses
tant com moltes dames mudades
cantaven  i festejaven amb alegres càntics
joiells i riqueses per tot París més resplendent
i enmig la sala la reina es va fer més lluent
tot i cada prohom li reté els honors deguts
aplicant-s’hi de forma devota i admirable.

SEGUEIX a Berta amb grans peus IV

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 Berta amb grans peus II

III

Ja amb l’espasa Pipí no tingué espera
anà vers el lleó puix no sabia sotjar encara
i Pipí obertament tal cop li donà
just davant del pit que li va fer un sot mortal
a tocar la creu l’espasa al cos entrà
i enmig del cor fendí l’acer ben fred
que un cop abatut després no la podia alçar.
Tots s’hi van congriar per veure tal meravella
el mateix Carles Martell acaronà el seu fill
i la seva mare arrencà de joia a plorar.
“Bell i molt dolç fill- féu ella- com goses pensar
que tal odiosa fera volgués ser-te manyaga?”
“Senyora- respongué Pipí- no es pot dubtar
de cap cosa que et vulgui sorprendre.”
Vint anys tenia Pipí,així m’ho van dir;
en aquest afer no m’hi vull aturar
i a la vera història voldria arribar
i fer-ne via i anar al gra
sinó tres dies ben bé podria durar
els fets són de bon dir mes res poden aportar
car cap no refà la vida ni ens duu a finir.
El rei Carles Martell veié la fi propera,
després de morir la seva dona, la reina d’esguard clar.
Com dret hereu va fer a Pipí coronar
després el casaria per millor el seu cos honorar
la seva dona fou pretesa sense mentir pas
per Gelbert, per Gerin i Malvosí el fer.
A Fromont batallaren, com ho he sentit contar,
manta cossos es perderen amb les ànimes enllà
molts castells, munts de torres s’hi van esfondrar
i va ferir Pipí cada pena que hi copsà.
Com d’aquella seva dona no podia engendrar
i com no plau a déu que ningú s’hagi de guardar
i encar que molt temps van estar junts, si referís
totes llurs aventures no podria descansar.
Aquella dama morí, l’ànima déu la salvà
i aviat van voler a Pipí tornar a maridar
per aquesta raó es varen reunir
tots els prohoms amb qui el rei podia confiar
per mirar quina dona li podien aconsellar
però no sabien quina li podien trobar.
Primer intervingué Engerrans de Montclar:
“Senyor, en sé d’una pel cor de sant Omer,
filla del rei d’Hongria, lloada sigui
no hi ha dona més bonica, mar ençà mar enllà,
Berta la devota, així l’he sentida anomenar.”
“Senyor –replicà Pipí- potser ja bastarà
aquesta vull tenir com a muller per regnar”
El rei Pipí va fer aplegar molta gent
per anar a Hongria a demanar-li la dama.
Tots aquells que hi anaren no els vull referir
en passar per Alemanya els van allotjar
i molta gent diversa els volia veure.
Varen arribar a Hongria un dimarts per dinar
en una gran ciutat, Strigon vaig sentir dir,
hi varen trobar el seu rei al qui varen honorar;
no us explicaré totes les seves atencions
de part d’en Pipí li robarien la filla
i el rei els l’oferí, molt és d’agrair
la reina Blancaflor la va fer cridar
i a nostra gent francesa el rei la féu mostrar
i els nostres francesos la van sàviament saludar;
era blanca i vermella per com la pogueren veure.
Les taules foren parades i s’assegueren a sopar
el rei i la reina varen honorar de cor.
En aquella terra no volgueren restar gaire
i tant com pogueren enllestiren les coses
cavalls, or i plata els varen oferir
però sols en van prendre el muntant d’un salari.
 
IV

Berta l’abnegada no tingué temps ni de pensar
plorant a manta s’acomiadà del pare:
“Senyor –digué- Adéu! Saludeu al meu germà
que rau a Polònia la terra dels Gronters.”
“Filla –respongué el rei- sembla’t a la teva mare,
no siguis severa amb els pobres, ni segura ni amarga
ans devota i de bona matèria.
A déu i al món la bondat del vostre pare
i aquell que no fa el bé a la fi se li retreu
que més bella que vós no veurà rei ni empedrador
us encomano a déu que és qui mana certament
que li sigueu digna en cos i ànima.”
 

V

Un dret en aquells temps que estem tractant
donava costum al seu llunyà país
que tots els grans senyors: comtes i marquesos
tenien en llurs cors gent francesa al servei
perquè aprenguessin francès llurs filles i fills;
el rei i la reina i Berta de l’esguard clar
havien après francès tan bé com si a París
l’haguessin enraonat pels carrers o a sant Denís
ja que el rei d’Hongria havia estat pujat a França
i del seu país a allà li havien dut de petit.
Francès sabia Alista, car així l’havia après,
que era la filla d’una vella criada de cor poc honest
i ambdues després tingueren molta malícia, val a dir.
Aquell regne tenia els francs per amics
s’ajudaven un a l’altre contra els àrabs;
després li semblà a Carles que tenien rei postís
que els alamans eren cavallers de millor preu
per ells van ser morts i enganyats.
D’això no en parlaré pas ara que és altre afer
us parlaré d’allò que tenim començat.

SEGUEIX a Berta amb grans peus III

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 BERTA AMB GRANS PEUS I

BERTA AMB GRANS PEUS

I

A l’eixida d’abril, un temps dolç i feliç
quan les plantes pugnen per reverdir
i desitgen obrir-se les poncelles per florir
tot dret en aquest termini que us dic
un divendres era a la ciutat de París
i al meu cor em prengué un gran desig
d’anar a sant Denís a pregar déu em volgués sentir
quan un monjo molt cortès que anomenaven Savarí
m’explicà com nostra senyora l’afavorí
trobant un llibre d’històries que jo vaig veure
amb el relat de Berta i també Pipí
on com i de quina manera el lleó sortí;
i aprengué de joglar i d’escriptor marí
anant de lloc en lloc i la conquerí
on la història falsa mai no ho veié així
ni que demori fins dimarts pel mig
tant que la vera història m’endugués amb mi
com que Berta anà al bosc sense cap desig
i on manta pena grossa la durà a patir.
La història és prou rimada, a fe que l’he servit
que els malintencionats en seran frustrats
i escoltant-la quedaran engrescats.
 
II

En cert temps com he dit que la història comença
hi havia un rei a França de gran senyoria
que era molt fer, fidel i de gran estatura
dit Carles Martell, de gran empenta.
Foren Gerard i Falcó i aquells del seu partit
manta ànima de cor servil i esforçada
i molts ausbergs romputs i escuts esberlats,
moltes torres abatudes, manta vila estassada
després en fou la pau feta i establerta
i en foren tots bons amics, sens malesa ni enveja.
Després vingueren els Vàndals, gent maleïda
i molt nombrosa, tots ells infidels,
que llur gent mataren i en suprimiren molts.
D’altra cosa us tinc la matèria aplegada,
al voltant de sant Joan quan la rosa és florida,
anà Carles Martell a la seva sala d’audiència
de la ciutat de París amb gran cavalleria
tenia dos fills i no me’n puc contradir:
l’un fou Carloman, molt fou de bona vida
als quatre ja era cavaller, tot ell cortesia
a més tornà molts monjos a llurs abadies;
l’altre es deia Pipí, per déu el fill de Maria
feia cinc peus d’alt més ja no el seria,
però de tant ardit igual no se’n trobaria.
Un dia el rei parà moltes taules al jardí
per menjar-hi amb la seva gent cortesana;
a banda hi havia Pipí i la jovenalla.
Aparegué un lleó fugit de palau
de bèstia més cruel no en fou paraula dita
la seva gàbia s’havia trencat tota esbardellada
i el seu curador era fora, havia anat a Normandia.
Pel jardí atapeït de matoll i fulles
se’n venia el lleó com bèstia enrabiada;
dues joves mossegà, que eren de Llombardia
i que jugaven a reverdida herbada.
Carles Martell quasi l’envestí, com el més proper,
la seva dona, patint per ell, no li deixà,
sols ell de la taula en volia prendre mida
quan Pipí ho veié que d’enutjat rugia
entrà dins d’una cambra, sense trasbals
i hi prengué una espassa que brandà amb feresa
s’apropà al lleó mogut per seny o per follia.

SEGUEIX A: Berta amb grans peus II

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne;

Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 MAINET 5

 

 Relat extret del MAINET;

I quan fou Pasqua que déu establí

perquè tothom li cal mercè de déu,

assistiren al monestir de sant Esteve

i un cop combregaren i en varen sortir

i seien per menjar al palau senyorial

els van servir a pler entre Hug i Enric.

De pobre ofici Carles anava vestit,

déu em castigui si us estic mentint!

Per’xò direm que els servents estan maleïts.

Hainfroi s’havia llevat dels primers,

tan punt sonaren matines al monestir

havia estat dels primers de dormir i ara es vestí,

tot seguit va cridar l’Heudrí

“Per David em meravello de vós germà i amic,

dormia encara amb l’hora que és.”

“A fe que cal dormir – respongué Heudric

que d’altres treballen per vós i per mi.”

“Rédeu – digué Hanfroi- no sé si és així.

He somiat un malson que m’ha trasbalsat.

Per nostra senyora penso que no hem lligat caps.”

Odinel va cridar:

Saps què ha esdevingut? De mots no he mentit

tothom del castell dormia on ara ho fan.

Amic, ja ho buscaven, que fos el pitjor.

De bona gana, per ma fe, no he de dir res.”

Baixà de palau els graons més antics

i entrà a la cambra de Maiengot i Tierrí

però no en trobà cap, com si s’haguessin esvaït.

Després tornà a palau i cridà ben fort:

“El comte ens ha traït, tant que l’estimàvem,

mai més no us en fieu de cap altre.

No ha pensat mestre David

que patirien Hainfroi i Heudrí?”

Hainfroi li demanà: “I tu que has sentit?”

“Veritablement poca cosa.

Ja havíeu perdut en Maiengot i en Tierrí,

i Beralt d’Orleans i vostre amic David,

Aimart el Manyac i en Guiu de sant Olmer

i en Carlot petit, Hug i l’Enric.

tots són els nobles folls que us han escarnit

que vostre haver s’han endut per consell d’en David

davant tots en Carlot que tant heu nodrit.”

En sentir-lo els serfs s’alleugeriren.

“Ai, las! –digué Hainfroi- En mala hora nasqué!

Si mor ens convé, serà que déu ens afavoreix.”

Moltes pestes van dir els dos serfs maleïts

i enviaren gent per estar-ne segurs

així es lliurarien de desafiar-los
que Enric i el comte Hug haguessin perdut Carlot.

 

Heudrí, va dir Hainfroi- deixa-ho estar

França no ens ha fugit pas, així ho farem saber

quan Pipí em deixi guardar el reialme

l’he tingut tant que me’l puc apoderar.

Força guerres ens estan esperant

la d’en Ribuet de Bretanya, la de l’angeví Gomer,

la de Miló d’Aigtent, d’en Bernat de Monclar,

la del duc de Borgonya, per molt que em faci dubtar;

posarem en pau el regne per prendre’l millor

com si mai no ho hagués estat i així es veurà obrar

l’aixada i el bordó cascun podrà triar.

............

............

Si els vilatans perdem faran de mal recuperar

tan aviatcom veuran el seu jornal destorba

“Senyor – diu Heudris – sabeu parlar molt bé

si així teniu França i la sabeu guardar

vos l’haureu tota sostret segons el meu pensar:

ni Pipí ni Carlot no trobaran a faltar.”

 

 

Des que se’n va anar Carles fora de França la vella

i Hainfroi i Heudrí el traieren de la terra

en molts llocs de França esclaten dures guerres;

aquells que en tragueren qui l’havia d’haver

molt li’n pesà a aquell qui gosà protestar

i Hug i Enric llurs senyor quallaren.

Traspassaren Cenelonya i Ronsasvalls la porta,

quasi a Blaves afluixaren la regna

però van passar la Gironda i després Bordeus

aquella nit juraren no cavalcar més

fins que l’endemà s’alcés el dia

vigilaven els poltres de prop, en tragueren les selles

     van passar els límits de Bordeus

     a Cri els hostatjà un tal Guillem

i els acomboià per la llei de la terra.

“Senyor franc cavaller – digué Hug l’honest-

qui vol un franc consell abans l’ha d’escoltar.

Què ens convé fer? som lluny de nostra terra.

Anem a Golafort, a Pui o Tudela.

Un fill de Pipí sense armes qui el voldrà?”

“Senyor – digué l’Enric- us diré un proverbi

i qui millor el prengui no se’n penedirà

no anirem a Pui ni a Gon ni a Tudela

anirem a Toledo a Espanya la bella

al rei saragossà li demanarem armes

que no és un rei petit i millor no en podrem haver.”

“Senyor – respongué l’al·ludit- ho atorgo i accepto!”

 

 

“Senyor – digué en David- franc cavaller valent,

seguir un bon consell es bo fer-lo endavant;

certament en sé un molt adient

si el meu senyor el vol en guanyarà talent.

No romanem en cap castell hostatjats

i anem a Toledo al rei saragossà

i ens farem soldats a sou seu...

Continua a Mainet 6

Hams:

Mainet, Carlemany, El Mainet en català, Charlemagne, Gesta Francor, Karletto, Girard d'Amiens, Karl Meinet, Reali di Francia, Andrea di Barberino, Gran Conquista de Ultramar, Estoria de España, Alfonso X, Chanson de Geste, Cançó de Gesta, Poesia Narrativa, Hainfroi, Heudrí, Lanfroi, Landrís.