El Renaixement.
Bust de Plaute Retrat de Terenci Petrarca Bocaccio
EL RENAIXEMENT
INTRODUCCIÓ
Hem de tenir present que en aquest període, que va del segle XV al XVI, el poder polític i social de Catalunya es desplaça lluny de l’àmbit propi que havia estat habitual, amb la qual cosa la literatura en surt ressentida perquè els centres creadors i difusors prenen una altra llengua per a la seva execució. Llevat de comptats casos amb certa fidelitat al català, la major part de la creació literària s’efectuarà, per molt temps, en castellà.
Nosaltres aquí observarem aquests reductes literaris i veurem com la literatura segueix i depèn dels factors socials que l’envolten per tal de situar la seva veu creativa pròpia, dintre del marc cultural literari mundial.
Nosaltres aquí observarem aquests reductes literaris i veurem com la literatura segueix i depèn dels factors socials que l’envolten per tal de situar la seva veu creativa pròpia, dintre del marc cultural literari mundial.
EL RENAIXEMENT
No es tracta d’un període literari sorgit de cop, després del llarg domini medieval, sinó que es comença a gestar al final de l’edat mitjana, quan la literatura pren altres vies d’expressió, altres models.
El procés de consolidació podem dir que es produeix en el moment en que es fa general per tot Europa l’esperit humanista, que poc a poc s’havia anat apoderant de la força creativa dels països europeus.
La visió humanitzada és radicalment diferent de l’anterior medieval. Pren un caràcter antropocèntric, això és, una visió que atorga una vital importància a les possibilitats humanes enfront de la petitesa davant l’omnipresència divina que havia dominat fins aleshores i, que anirà creixent poc a poc, més endavant.
També es fomenta l’estudi de la Bíblia, des de la vessant erudita, d’anàlisi i observació, fins fer-ne una nova reinterpretació, el reformisme, cosa que originà conflictes socials que dibuixaren una nova situació a tot Europa. En la literatura influí, segons quin partit prenguessin els literats per l’innovador o el conservador.
La humanitat i la literatura, en concret, recupera els clàssics, grecs i llatins, i, en ells hi troba l’equilibri, l’harmonia i el vitalisme que els donarà un sentiment de pertinença humana i ganes de viure. Tot el que ha estat obra seva es revaloritza, així guanya importància la inspiració popular i se li atorga un estat igualitari amb la poesia culta, conservant la seva essència senzilla, valorant la seva forma d’expressió i deixant-se impregnar per la seva temàtica festiva i lúdica.
El procés de consolidació podem dir que es produeix en el moment en que es fa general per tot Europa l’esperit humanista, que poc a poc s’havia anat apoderant de la força creativa dels països europeus.
La visió humanitzada és radicalment diferent de l’anterior medieval. Pren un caràcter antropocèntric, això és, una visió que atorga una vital importància a les possibilitats humanes enfront de la petitesa davant l’omnipresència divina que havia dominat fins aleshores i, que anirà creixent poc a poc, més endavant.
També es fomenta l’estudi de la Bíblia, des de la vessant erudita, d’anàlisi i observació, fins fer-ne una nova reinterpretació, el reformisme, cosa que originà conflictes socials que dibuixaren una nova situació a tot Europa. En la literatura influí, segons quin partit prenguessin els literats per l’innovador o el conservador.
La humanitat i la literatura, en concret, recupera els clàssics, grecs i llatins, i, en ells hi troba l’equilibri, l’harmonia i el vitalisme que els donarà un sentiment de pertinença humana i ganes de viure. Tot el que ha estat obra seva es revaloritza, així guanya importància la inspiració popular i se li atorga un estat igualitari amb la poesia culta, conservant la seva essència senzilla, valorant la seva forma d’expressió i deixant-se impregnar per la seva temàtica festiva i lúdica.
LA PROSA
Dividirem aquest apartat en diversos estils literaris i parlarem, principalment de les obres que foren escrites en català en cadascun d’aquests apartats.
Narrativa històrica.
Es fa historiografia clàssica perquè es descobreixen textos clàssics llatins i s’hi fan constar característiques d’identitat nacional, mites, llegendes i polèmiques polítiques.
S’hi narren orígens de figures mítiques tant cristianes, com clàssiques llatines o de mites propis catalans. En aquest aspecte és freqüent tractar sobre l’expansió medieval catalana pel mediterrani. Els autors més representatius són:
Joan Binimelis.(1538-1616). Història del regne de Mallorca (1595).Apart de la narració històrica descriu el litoral i els pobles mallorquins coetanis.
Pere Antoni Beuter (1490/95-1554) Crònica general d’Espanya. Història de València (1538)
Pere Miquel Carbonell (1434-1517) Crònica d’Espanya, on hi fa una reivindicació humanística d’Alfons el Magnànim pel fet de potenciar l’estudi de la retòrica clàssica. Traducció d’una Dansa de la mort.
Documentalisme.
Treu les seves idees i argumentacions dels fons arxivístics i documentals més importants i que són un referent històric capdal sobre la temàtica. Els autors més representatius són:
Pere Joan Comes ( 1562-1621) Llibre d’algunes coses assenyalades, de 683 pàgines. L’autor espigolà documents de l’arxiu de Barcelona. Fou publicat el 1881 per Josep Puiggarí.
Pere Anton Viladeamor. Historiador i arxiver reial. Primer part de la Història General de Catalunya (1585), abraça des del diluvi a la invasió musulmana. Morí abans de fer-ne la continuació.
Francesc Tarafa i Savall (1495-1556). Arxiver i historiador. Crònica de cavallers catalans(1530) Fa un compendi des d’Otger Cataló, passant pels diferents comptats catalans fins a referir 500 famílies antigues catalanes. Speculum de la Pia Almonia de la catedral de Barcelona (1536) Llibre de armeria o Nobiliari. Llibre de memòries que a perpètua memòria deuen ser conservades (1536) Dels pobles i muntanyes d’Espanya (1552) dedicada a Felip II.
Pere Joan Comes ( 1562-1621) Llibre d’algunes coses assenyalades, de 683 pàgines. L’autor espigolà documents de l’arxiu de Barcelona. Fou publicat el 1881 per Josep Puiggarí.
Pere Anton Viladeamor. Historiador i arxiver reial. Primer part de la Història General de Catalunya (1585), abraça des del diluvi a la invasió musulmana. Morí abans de fer-ne la continuació.
Francesc Tarafa i Savall (1495-1556). Arxiver i historiador. Crònica de cavallers catalans(1530) Fa un compendi des d’Otger Cataló, passant pels diferents comptats catalans fins a referir 500 famílies antigues catalanes. Speculum de la Pia Almonia de la catedral de Barcelona (1536) Llibre de armeria o Nobiliari. Llibre de memòries que a perpètua memòria deuen ser conservades (1536) Dels pobles i muntanyes d’Espanya (1552) dedicada a Felip II.
Narrativa espiritual.
Miquel de Comalada. Spill de la vida religiosa (1515) que descriu el procés ascètic de Desitjós fins a arribar a l’èxtasi en la contemplació de Déu, per tant una experiència mística. Tingué una extraordinària difussió i es traduí a l’italià, l’alemany, el llatí, el polonès, l’holandès, l’anglès, l’irlandès, el danès, el portuguès, el francès i dotze cops al castellà.
Tractats corporatius i científics.
Francesc Solsona. Notari, catedràtic, jurisconsult. Estil de Capbrevar (1565), formulari per a notaris. Llibre de les festes e dies feriats (1561), apèndix sobre els dies feriats de l’audiència.
Joan Rafel Moix. Metge gironí. Tractat de la pesta (1587). Traduí Ciceró i deixa un discurs d’estil ciceronià.
Joan Rafel Moix. Metge gironí. Tractat de la pesta (1587). Traduí Ciceró i deixa un discurs d’estil ciceronià.
La narrativa breu.
Jordi Centelles va fer una traducció al català d’una obra llatina d’Antoni Beccadelli però hi afegí històries de collita pròpia. Igual que l’original tracta de glorificar la figura d’Alfons el Magnànim i el situa en vàries conjuntures a la ciutat de Nàpols. Segueix les pautes formals d les novelle italianes que encadenaven diverses seqüències amb una tensió narrativa d’intrigues divertides i finals sorprenents.
Joan Timoneda (1518/20-1583) parafreseja en castellà narracions de famosos autors italians i és poca la part redactada en català, tan sols en una, El sobremesa (1569)
Joan Timoneda (1518/20-1583) parafreseja en castellà narracions de famosos autors italians i és poca la part redactada en català, tan sols en una, El sobremesa (1569)
Gènere epistolar
Les estilades y amoroses lletres d’autor anònim, són cartes fictícies d’amor de la segona meitat del segle XVI que simulen la correspondència de dos pagesos de l’Horta valenciana, Berthomeu Sirlot i la seva dona escrites de manera divertida i picant., amb clares intencions eròtiques. S’hi parodiava la manera d’actuar de la noblesa per part d’uns pagesos plens de vitalitat. Varen tenir un èxit considerable i foren impreses diverses vegades a Barcelona i València en un plec solt.
El diàleg
Fou un gènere narratiu en prosa molt conreat durant el Renaixement. Amb autors com: Giovanni Pontano, Pietro Bembo, Thomas More, Erasme de Rotherdam, Baldassar Castiglione, Alfonso i Juan de Valdés, Ulrich von Hutten, etc. No és estrany que els literats catalans també en fessin aportacions, tant en llatí, Joan Lluís Vives, com en català. El diàleg bevia directament de les fonts clàssiques però al segle XVI s’hi van introduir modificacions, primer des d’Itàlia, amb les primeres síntesis teòriques i després amb les peculiaritats de cada autor. Però al capdavall es tracta d’un gènere que permet fer veure com discorre la capacitat racional humana aplicant-hi un cert component de ficció situacional mentre s’encara els personatges en el ressò dels conflictes candents més actuals.
Lluís del Milà i Eixarc (1500-1561) És autor d’un diàleg bilingüe El Cortesano (1561) on parl de la cort de Germana de Foix, seguint un paral•lelisme amb un diàleg de Castiglione a la cort d’Urbino. Els fragments escrits en català no tan sols són parlaments de cortesans sinó també dels criats i no tan sols en el Palau Reial sinó també pels carrers de València.
Cristòfor Despuig (1510-1574) va escriure totalment en català Los col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) Són els diàlegs de tres personatges (Lucio, Fàbio i Don Pedro) a la ciutat de Tortosa en diversos dies i que acaben amb un passeig en barca per l’Ebre. S’hi tracten molt temes però hi destaquen: la visió enfrontada de les activitats de la regidoria pública, les controvèrsies religioses i sobre l’estat del català, principalment a València, d’on és l’últim d’aquells tres.
Vista panoràmica de Tortosa al s. XVI des de ponent
Anton van den Wyngaerde. 1563. Osterreichische Nationalbibliothek de Viena
Anton van den Wyngaerde. 1563. Osterreichische Nationalbibliothek de Viena
LA POESIA
Narrativa en vers.
Sàtira
Per una banda destacarem la vessant satírica representada per Lo procés de les olives (1497) obra conjunta de Bernat Fenollar, Joan Moreno, Narcís Vinyoles i Jaume Gassull. Es tracta d’una broma plena d’enginy i ironia on, amb dobles sentits, s’ironitza en la qüestió de qui és més apte per menjar olives, si els joves o els vells. Tot un seguit de jocs verbals que polemitzen sobre la potència sexual d’uns i altres.
També en la sàtira trobem El col•loqui de dames. Sobre un vell espieta que sent els diàlegs de tres dames: una vídua, una beata i una casada sobre les respectives persones, marits i amants.
Lo somni de Joan Joan (1497) de Jaume Gassull autor, com hem vist, de Lo procés i que aquí fa una mena de continuació fent intervenir-hi aquell espieta en el debat amb la inclinació final de les dames pels joves. La diferència rau en l’agilitat de la situació que ja no és un procés sinó un veraç marc de ficció plena d’acudits i enginyosos dobles sentits.
Menys reeixides i del mateix estil són: Disputa de vidues i donzelles de Jaume Siurana i Lluís, Joan Valentí i Andreu Martí i Pineda que també va escriure Consells a un casat i consells i bons avisos dirigits a una noble senyora valenciana novament casada. Finalment de Gaspar Guerau de Montmajor (1557-1600) tenim Breu descripció dels mestres (vans) que anaren a besar les mans a sa majestat del rey don Phelip al Real de la ciutat de València (1586) on satiritza els defectes físics, morals i nivell cultural dels professors coetanis valencians. Fou escrita seguint el model de L’Espill de Jaume Roig, amb versos tetrasíl•labs.
També en la sàtira trobem El col•loqui de dames. Sobre un vell espieta que sent els diàlegs de tres dames: una vídua, una beata i una casada sobre les respectives persones, marits i amants.
Lo somni de Joan Joan (1497) de Jaume Gassull autor, com hem vist, de Lo procés i que aquí fa una mena de continuació fent intervenir-hi aquell espieta en el debat amb la inclinació final de les dames pels joves. La diferència rau en l’agilitat de la situació que ja no és un procés sinó un veraç marc de ficció plena d’acudits i enginyosos dobles sentits.
Menys reeixides i del mateix estil són: Disputa de vidues i donzelles de Jaume Siurana i Lluís, Joan Valentí i Andreu Martí i Pineda que també va escriure Consells a un casat i consells i bons avisos dirigits a una noble senyora valenciana novament casada. Finalment de Gaspar Guerau de Montmajor (1557-1600) tenim Breu descripció dels mestres (vans) que anaren a besar les mans a sa majestat del rey don Phelip al Real de la ciutat de València (1586) on satiritza els defectes físics, morals i nivell cultural dels professors coetanis valencians. Fou escrita seguint el model de L’Espill de Jaume Roig, amb versos tetrasíl•labs.
Profètica
Fra Antoni Vicent Domenech. Història de tots els sants y de tots los homes més il•lustres de Catalunya (1602) Ens diu que es tracta d’una comèdia en la que es representen la vida dels glorisos màrtirs Sant Aciscle i Santa Victòria, en vers.
Joan Baptista Anyés (1480-1583). Teòleg antierasmista. Va fer obres sobre sants i una refinada hagiografia en vers amb imatges que recorden Ausiàs March i Roís de Corella. Formen part d’un extens còdex, Panthalia, una mena de Summa Teològica sobre la Trinitat. En alguna de les obres hagiogràfiques es permet exhibir la seva erudició descrivint emplaçaments exactes d’edificis clàssics.
Èpica
La poesia també serví, des de l’antiguitat per exalçar les conteses bèl•liques. Ara veurem l’obra que, dos anys després, de la croada contra el turc, feta per les tropes cristianes de Felip II i el sant pare, narra aquell fet històric. L’obra rep el nom de Lepant però en realitat es diu: La singular y admirable victòria que per la gràcia de N.S.D. obtingué el sereníssim senyor don Juan d’Àustria de la potentíssima armada turquesa. És obra de Joan Pujol i està dividida en dues parts:
L’obra té unes característiques profètiques, per una banda i, d’ensalsament de l’heroi, que en aquest cas recau en la figura de Joan d’Àustria, comparant-lo, a voltes, amb Escipió Africà, Temistocles d’altres i, també amb Xerxes. Però en definitiva podem dir que vol significar la victòria del bé (la Santa Lliga) sobre el mal (el turc) i el triomf del monarca universal (Felip II) sobre els pagans. Per tant, a part d’alguns símils clàssics, hi ha molt esperit mític cristià i, el mal, Llucifer, musulmans, vassalls de Satan, l’esperança messiànica i un clima apocalíptic que persisteix juntament amb la dualitat del bé i del mal.
Seguint el Renaixement italià el vers líric català que expressa els sentiments íntims del poeta, introdueix alguns canvis. Adapta l’endecasillabo al sistema accentual rítmic i prosòdic propi català, així com noves formes estròfiques que il•lustra les preocupacions formals dels poetes, s’introdueixen formes com el sonet; el madrigal, conreat per Petrarca; l’octava rima; tercets encadenats; el vers blanc; l’epístola; l’oda; l’elegia i l’ègloga, aquest cinc darrers propis de la poesia clàssica.
No menys important és el nou enfoc de l’amor allunyant-se dels patrons trobadorescs que ja havien anat innovant Ausiàs March i Roís de Corella. Però fou la coneixença del Canzioniere de Francesco Petrarca que idealitza l’amor, convertint-lo en força capaç de purificar, espiritualitza i apropar l’amant a la perfecció.
Una altra innovació renaixentista és la poesia que lloa l’amor matrimonial. Joan boscà i Almogàver (1487/92-1542) la introduí a Catalunya i també, però en castellà, ho fou de l’endecasillabo, segons consta a la carta adreçada a la duquessa de Somma (1543), així com la visió platònica de la natura i diverses innovacions italitanitzants a la lírica castellana, a través del seu amic Garcilaso de la Vega.
El líric més representatiu, a part d’un sol poema de Joan Boscà, L’Esparsa, és:
Pere Serafí (?-1567) Era conegut pel sobrenom de lo Grec, possiblement pel seu origen bizantí o d’Itàlia meridional. Era pintor, se’n coneixen algunes pintures. Però pel que fa la seva obra poètica només ens n’ha pervingut Dos libres de poesia vulgar en lengua cathalana (1565) Es tracta d’un recull de 164 composicions dividit en dues parts, una amorosa, l’altra religiosa. Ni temàticament ni tècnicament podem dir que fos innovador i, més aviat, podem afirmar que va moralitzar els seus referents, tals com Ausiàs March per influència del seu amic, Joan boscà que n’era un fervent apassionat o, Petrarca i dels seus seguidors.
També trobem Joan Timoneda (1518/20-1583) que va escriure Sarao d’amor en castellà i sols 6 poemes en català. Era llibreter editor. Aplicava als llibres que editava criteris pragmàtics. Barrejava poemes d’altri amb els seus fent-ne un tot unitari, per tant es pot dir que el procés final es pot dir que és seu. Així se li atribueix el Cancionero llamado Flor de enamorados (1562), sense nom de l’autor (Riquer p.409) Hi ha 54 peces escrites en català d’un total de 277. És un cançoner ple de fragments de romanços, endevinalles, lamentacions, temes d’amor i llegenda i cançons molt populars i antigues però també hi trobem temes propis de la poesia culta, per exemple un debat entre els ulls i el cor.
No menys important és el nou enfoc de l’amor allunyant-se dels patrons trobadorescs que ja havien anat innovant Ausiàs March i Roís de Corella. Però fou la coneixença del Canzioniere de Francesco Petrarca que idealitza l’amor, convertint-lo en força capaç de purificar, espiritualitza i apropar l’amant a la perfecció.
Una altra innovació renaixentista és la poesia que lloa l’amor matrimonial. Joan boscà i Almogàver (1487/92-1542) la introduí a Catalunya i també, però en castellà, ho fou de l’endecasillabo, segons consta a la carta adreçada a la duquessa de Somma (1543), així com la visió platònica de la natura i diverses innovacions italitanitzants a la lírica castellana, a través del seu amic Garcilaso de la Vega.
El líric més representatiu, a part d’un sol poema de Joan Boscà, L’Esparsa, és:
Pere Serafí (?-1567) Era conegut pel sobrenom de lo Grec, possiblement pel seu origen bizantí o d’Itàlia meridional. Era pintor, se’n coneixen algunes pintures. Però pel que fa la seva obra poètica només ens n’ha pervingut Dos libres de poesia vulgar en lengua cathalana (1565) Es tracta d’un recull de 164 composicions dividit en dues parts, una amorosa, l’altra religiosa. Ni temàticament ni tècnicament podem dir que fos innovador i, més aviat, podem afirmar que va moralitzar els seus referents, tals com Ausiàs March per influència del seu amic, Joan boscà que n’era un fervent apassionat o, Petrarca i dels seus seguidors.
També trobem Joan Timoneda (1518/20-1583) que va escriure Sarao d’amor en castellà i sols 6 poemes en català. Era llibreter editor. Aplicava als llibres que editava criteris pragmàtics. Barrejava poemes d’altri amb els seus fent-ne un tot unitari, per tant es pot dir que el procés final es pot dir que és seu. Així se li atribueix el Cancionero llamado Flor de enamorados (1562), sense nom de l’autor (Riquer p.409) Hi ha 54 peces escrites en català d’un total de 277. És un cançoner ple de fragments de romanços, endevinalles, lamentacions, temes d’amor i llegenda i cançons molt populars i antigues però també hi trobem temes propis de la poesia culta, per exemple un debat entre els ulls i el cor.
Prenen com a referent el teatre clàssic, pel que fa la temàtica vol ser mirall de costums, imitar la vida i ser instructiu i pels personatges, el teatre renaixentista recupera els autors llatins, Sèneca, sobretot, per la tragèdia i Plaute i Terenci, per la comèdia.
La comèdia també se serveix dels personatges utilitzats per aquests dos autors. El jove, font de problemes; el criat, espavilat que els el soluciona; el vell, avar, casat, blanc de les burles; la mare, la seva dona que pot ser virtuosa o motiu d’embolics sexuals; el fanfarró, soldat vanitós i pedant; la joveneta, casta i pura i rica; la cortesana o l’alcavota, pèrfida, sempre i font o desitjada pels personatges masculins. S’introdueixen personatges típics del Renaixement: l’africà, negre, mandrós i burleta, amb dificultats per l’idioma; sacerdots, corruptes i hipòcrites.
La trama tracta conflictes personals extrapolables universalment, lluny de la crítica social, però. Situada sovint a la ciutat però, generalment un entorn proper a l’espectador i temàtica amorosa, amb enrevessades situacions còmiques. El llenguatge sols ser viu i àgil ple de girs populars i dobles sentits.
A part de la peça teatral pròpiament n’apareixen dues de més breus que es representaven enmig d’una peça teatral, d’aquí el seu nom: l’entremès (intremeso) i la farsa (farcire) Més enllà de la llargada la diferència principal és que no tenien pretensions literàries i el seu llenguatge és del poble ras, groller, bufonesc, escatològic i obscè.
El teatre del Renaixement català és representat per obres que les podríem circumscriure segons l’esfera social que tracten.
Obres cortesanes
També anomenada comèdia de situació perquè el llenguatge i l’acció són sobradament coneguts pel públic a qui s’adreça. N’és representativa La Vesita (1524/25) de Joan Ferrandis d’Herèdia (1480?-1549) És una peça trilingüe. Una alta senyora valenciana és informada que rebrà la visita d’altres dames. A la intimitat, amb les seves criades, despotrica d’aquest costum de fer-se visites. Ella parla català, les criades castellà. Aquestes, quan no hi és, la consideren dèspota i poc afavorida i es queixen del seu mal tracte. Les visites arriben i la senyora, amb tota la falsia, amaga els seus sentiments amb parlaments plens d’enginy i dobles sentits, també alguna de les visites parla català, fins i tot portuguès i, tots s’expressen amb doblers intencions per elaborar burles socials o jocs sexuals.
Va ser representada vàries vegades a la cort de Germana de Foix i val a dir que, entre el públic, hi hagué molta complicitat perquè alguns d’ells se’n sabien retratats.
Lluís Milà (1500?-1561) a l’obra El Cortesano, escrita majoritàriament en castellà, descriu l’ambient de la cort de Germana de Foix. Està dividida en sis jornades i expressada en un monòleg, però farcida de relats, peces en vers, cançons, peces teatrals i situacions picants molt influïdes per Boccaccio. Segons expressa l’autor, el seu interès és burlar-se dels cortesans, retratant-ne el galanteig, defectes i intrigues. Es pot llegir com un conjunt de petites farses.
Va ser representada vàries vegades a la cort de Germana de Foix i val a dir que, entre el públic, hi hagué molta complicitat perquè alguns d’ells se’n sabien retratats.
Lluís Milà (1500?-1561) a l’obra El Cortesano, escrita majoritàriament en castellà, descriu l’ambient de la cort de Germana de Foix. Està dividida en sis jornades i expressada en un monòleg, però farcida de relats, peces en vers, cançons, peces teatrals i situacions picants molt influïdes per Boccaccio. Segons expressa l’autor, el seu interès és burlar-se dels cortesans, retratant-ne el galanteig, defectes i intrigues. Es pot llegir com un conjunt de petites farses.
Hi trobem la comèdia anònima En Cornei que ens ha pervingut fragmentària, només 849 versos de la part inicial, el plantejament, però amb suficient informació per extrapolar-ne la continuació. Es tracta d’una comèdia de repertori: s’allunya d’un públic concret i tracta d’estrafer els personatges de forma còmica però sense el mal gust de la farsa. El fragment retrata tres personatges, però amb les seves referències podem preveure’n l’aparició d’altres. Segueix la situació de les comèdies rurals llatines.
S’explica com Cas, el propietari d’una casa pairal, en arribar-hi es queixa del desori que hi troba. S’efectuen dos monòlegs paral•lels, el seu i el del masover, en Cornei, que demostren caràcters dispars i antagònics: Cas, moderat i poc inquiet, conservador; Cornei, recte, treballador, agosarat i emprenedor. En Cornei li explica que el desori ha estat obra d’un propietari rival (Crespinell, personatge posterior) Hi ha una reprimenda injusta de l’amo al masover el qual se’n dol perquè fereix la seva disponibilitat. Apareix un altre personatge, en Cristòfol i veiem com es burla de l’amo fent-se el treballador per la qual cosa rep un tracte preferent de Cas davant del dolgut Cornei. Cristòfol és un personatge àrab africà, guarda els tòpics del nou personatge renaixentista; parla malament el català, fa confusions lingüístiques que resulten còmiques i, a més, és luxuriós, perquè ens diu manté una prostituta a la ciutat (segurament un nou personatge posterior) El nus i el desenllaç de l’obra no ens ha pervingut però amb aquests referents és fàcil suposar-lo.
S’explica com Cas, el propietari d’una casa pairal, en arribar-hi es queixa del desori que hi troba. S’efectuen dos monòlegs paral•lels, el seu i el del masover, en Cornei, que demostren caràcters dispars i antagònics: Cas, moderat i poc inquiet, conservador; Cornei, recte, treballador, agosarat i emprenedor. En Cornei li explica que el desori ha estat obra d’un propietari rival (Crespinell, personatge posterior) Hi ha una reprimenda injusta de l’amo al masover el qual se’n dol perquè fereix la seva disponibilitat. Apareix un altre personatge, en Cristòfol i veiem com es burla de l’amo fent-se el treballador per la qual cosa rep un tracte preferent de Cas davant del dolgut Cornei. Cristòfol és un personatge àrab africà, guarda els tòpics del nou personatge renaixentista; parla malament el català, fa confusions lingüístiques que resulten còmiques i, a més, és luxuriós, perquè ens diu manté una prostituta a la ciutat (segurament un nou personatge posterior) El nus i el desenllaç de l’obra no ens ha pervingut però amb aquests referents és fàcil suposar-lo.
El teatre religiós català del Renaixement no recrea esquemes medievals però sí els innova temàticament aportant trets renaixentistes. És didàctic i adoctrinador, representat en les esglésies. El podem agrupar en cicles, seguint el calendari litúrgic.
El cicle de Nadal, sobre el naixement de Jesús, representat per cinc de les 49 peces dramàtiques mallorquines d’un recull anomenat el manuscrit Llabrés (descobert el 1887 per Gabriel Llabrés) També pertany a aquest cicle El Cant de la Sibil•la, sobre el judici final.
El cicle de Pasqua, sobre la passió de Jesucrist, hi trobem El Misteri de la Passió de Cervera, redactat per Baltasar Sança i Pere Ponç, el 1534.
El cicle de Pasqua, sobre la passió de Jesucrist, hi trobem El Misteri de la Passió de Cervera, redactat per Baltasar Sança i Pere Ponç, el 1534.
El cicle de l’assumpció de la mare de Déu. Aquí s’hi inclou El Misteri d’Elx, musicalment molt ric i escenogràficament espectacular.
Després trobem representacions de l’Antic Testament:: Misteri d’Adam i Eva i del Nou Testament amb La Consueta del fill prodic (n. 13 Llabrés)
Finalment trobem peces d’exaltació de l’eucaristia, representades a la festivitat del Corpus. Fortament al•legòriques i que tenien gran implicació social i política, perquè estaven al servei de propagar l’ideari contrareformista, davant la innovació, luterana i calvinista de refusar els sagraments, entre d’altres. Reben el nom d’Actes Sacramentals.
El valencià Joan Timoneda (1518/20-1583), que ja hem vist abans, va escriure’n varis en castellà, aplegats de tres en tres (ternaris) del 1553 al 1557. En català només en va fer dos que són els representatius d’aquest gènere teatral: El castell d’Emmaús i L’Església Militant. No tenen acció teatral, només es basen en la paraula. Els personatges són figures al•legòriques: Llibertat i Opinió, enfrontats a personatges representatius de la història de l’església: Sant Agustí, Sant Tomàs i, d’altres coetanis instigadors de la contrareforma: el papa Gregori XIII i Felip II. Junts aconsegueixen dur aquells vers el Dogma de l’església.
El valencià Joan Timoneda (1518/20-1583), que ja hem vist abans, va escriure’n varis en castellà, aplegats de tres en tres (ternaris) del 1553 al 1557. En català només en va fer dos que són els representatius d’aquest gènere teatral: El castell d’Emmaús i L’Església Militant. No tenen acció teatral, només es basen en la paraula. Els personatges són figures al•legòriques: Llibertat i Opinió, enfrontats a personatges representatius de la història de l’església: Sant Agustí, Sant Tomàs i, d’altres coetanis instigadors de la contrareforma: el papa Gregori XIII i Felip II. Junts aconsegueixen dur aquells vers el Dogma de l’església.
Erasme de Roterdam Joan Lluís Vives Portada de Les Cançons de Pere Serafí
Joan Boscà Marc Tul•li Ciceró
Germana de Foix Retrat d’Ausiàs March
Disposició de l’estol de la Santa Lliga a la batalla de Lepant
Retrat idealitzat de tres personatges en un carrer de Tortosa
Ampliació de l’apartat
TEATRE:
El teatre del Renaixement va prendre les seves fonts principals del teatre llatí, sobretot de Plaute i Terenci, pel que fa la comèdia i Sèneca per la tragèdia. Aquest comptava amb uns personatges concrets que el públic coneixia i amb els quals identificava les situacions còmiques o dramàtiques.
Eren personatges tipus, per exemple: el criat, trapella, sovint protagonista; el jove, enamorat i font de problemes que sovint havia de solucionar el criat; el vell, avar i blanc de totes les burles; el fanfarró, soldat pedant que acabava enganyat; la mare, podia ser una dona pacífica, model de virtuts o objecte del desig del jove enfrontat al marit massa crèdul; la jove, casta i pura i rica; la cortesana, voluptuosa, objecte del desig tant del jove com del vell, també podia ser alcavota i, a més ser egoista i pèrfida. Durant el Renaixement aquests personatges incorporats de la tradició es modificaren i ampliaren: el pastor, curt de gambals i burlat pel jove; l’africà, de parla dificultosa, barroer i renegaire ; el capellà, hipòcrita i corrupte.
La comèdia es considerava mirall dels costums i imitació de la vida. S’ocupava de retratar els conflictes personals, de temàtica urbana, més aviat. Els registres lingüístics eren diversos, recreant les parles de les diferents capes socials. Col•loquials, amb diàlegs ràpids, sintaxi fàcil amb repeticions o frases retallades, girs populars, frases fetes, renecs.
El segle XVI també hi havia peces dramàtiques molt curtes que es feien enmig d’un descans d’una més llarga, per això reberen el nom ‘entremesos o farses. Mots que volien dir interposat o farcit. Sovint eren grolleres i destacaven de les peces que interrompien. Eren plenes de comicitat i hi predominaven les obscenitats, amb l’expressió dialectal de la contrada.
Eren personatges tipus, per exemple: el criat, trapella, sovint protagonista; el jove, enamorat i font de problemes que sovint havia de solucionar el criat; el vell, avar i blanc de totes les burles; el fanfarró, soldat pedant que acabava enganyat; la mare, podia ser una dona pacífica, model de virtuts o objecte del desig del jove enfrontat al marit massa crèdul; la jove, casta i pura i rica; la cortesana, voluptuosa, objecte del desig tant del jove com del vell, també podia ser alcavota i, a més ser egoista i pèrfida. Durant el Renaixement aquests personatges incorporats de la tradició es modificaren i ampliaren: el pastor, curt de gambals i burlat pel jove; l’africà, de parla dificultosa, barroer i renegaire ; el capellà, hipòcrita i corrupte.
La comèdia es considerava mirall dels costums i imitació de la vida. S’ocupava de retratar els conflictes personals, de temàtica urbana, més aviat. Els registres lingüístics eren diversos, recreant les parles de les diferents capes socials. Col•loquials, amb diàlegs ràpids, sintaxi fàcil amb repeticions o frases retallades, girs populars, frases fetes, renecs.
El segle XVI també hi havia peces dramàtiques molt curtes que es feien enmig d’un descans d’una més llarga, per això reberen el nom ‘entremesos o farses. Mots que volien dir interposat o farcit. Sovint eren grolleres i destacaven de les peces que interrompien. Eren plenes de comicitat i hi predominaven les obscenitats, amb l’expressió dialectal de la contrada.
Dins de l’apartat del teatre de la literatura renaixentista catalana veurem vàries obres de diferents gèneres: La Vesita de Joan Ferrandís d’Herèdia, En Cornei d’autor anònim i L’església militant de Joan Timoneda.
La Vesita
Las primera es tracta d’una comèdia cortesana de situació perquè els personatges, els registres lingüístics, el joc escènic, en definitiva, pertanyen a un ambient concret, prou conegut pel públic al qual s’adreçava l’obra i que coneixia sabia d’allò que se li estava parlant, en aquest cas és selecte i aristocràtic.
Joan Ferrandís d’Herèdia, l’autor de La Vesita era un aristòcrata valencià que va escriure aquesta peça teatral per representar-la davant la cort de la reina Germana de Foix, lloctinent general de València. No volia fer una crítica social, ni ridiculitzar el món que coneixia sinó reforçar el tarannà aristocràtic i el seu estil de vida.
L’argument comença quan el capellà Juan anuncia a una senyora valenciana, la imminent visita d’unes amigues seves. La dama es disposa a rebre-les, però tan bon punt ha marxat el sacerdot, ja amb les seves criades, comença a malparlar d’aquest negre costum de les aristòcrates valencianes a fer-se visites unes a altres. Mentre l’estan empolainant l’autor atorga als diàlegs una vivesa inusitada que vol contrastar amb els que vindran després. Són plens de girs populars, renecs i formes allunyades de la condició social que aparenta la dama. Les dues criades són castellanes i la senyora no s’està d’atorgar-les una condició física i higiènica deplorable en comparació amb les valencianes; les comares, al seu torn, la menystenen i critiquen físicament com qualitativament, entre elles.
Seguidament entren les visites i les bones maneres canvien el to, el llenguatge i el joc escènic. Ferrandis es permet ironitzar amb diàlegs banals però plens de girs, jocs d’enginy, lingüístics, dissimulacions i tocs irònics, per tal de fer evident les intencions velades dels personatges, amb un munt de dobles intencions referents a l’amor, la visió que uns tenen dels altres i dels seus costums. Aquí l’autor desplega tot el seu enginy per potenciar la pretensió que els seus personatges siguin el viu reflex del públic que els està mirant i que s’hi vegin reflectits.
Lingüísticament l’obra és una barreja de tres llengües: el castellà, portuguès i català.
En Cornei
Més clarament influenciada per la tradició llatina de Plaute i Terenci és la següent comèdia: En Cornei. Es tracta d’una comèdia de repertori on, a diferència de l’anterior, l’escena gira en un món rural, els personatges són de classes humil i clarament relacionats amb els antics llatins, els caràcters dels quals són estrafets i ridiculitzats, amb entrades i sortides planificades i un ritme molt viu. El llenguatge és adient a la seva condició sense caure però, en l’obscenitat, com les farses.
Es tracta d’una obra d’autor anònim. Només ens n’han pervingut 849 versos. Hi falten el nus i el desenllaç. El plantejament situa l’acció en una finca rural. Arrenca amb l’arribada al seu mas de Cas, el propietari (el personatge llatí del vell) El veiem reflexionant amb un desplegament d’arguments pràctics i materialistes que volen justificar la seva immobilitat i la conservació de les coses tal com són. Com el personatge llatí és sever, avar i rigorós amb els que li són fidels i tou amb els que se’n burlen i l’enganyen. Cornei és el masover ( el criat llatí) És fidel, astut i sofert perquè és qui rep les ires injustificables del seu amo. Els dos personatges contrasten perquè aquest és emprenedor i agosarat en front del caràcter gallinaci de l’altre. Finalment, del breu text conservat, trobem el tercer personatge. És Cristòfol, és africà, és tabalot, impetuós i irrespectuós. Llest per obeir Cornei al seu davant i hàbil i insolent per darrera, o burleta i enganyador sempre a Cas, l’amo del mas, que irònicament el té per més fidel que Cornei. Fonèticament se li marquen els trets d’estranger per els sons diferents i l’ús inadequat de l’ordre de les frases. Per ell sabem el nom d’un altre personatge del text perdut: Margarida, una prostituta ( la sensual de la comèdia llatina, font de desitjos) a qui, segons ell manté, lluny d’allà a l’àmbit urbà. Al llarg del text també es parla d’un potentat, Crespinell, motiu d’enveges i origen dels conflictes legals amb Cas i que dóna problemes i preocupacions a Cornei habitualment.
Veiem que es tracta d’una comèdia costumista amb uns codis de la comèdia clàssica i certes variacions innovadores de l’època que el públic devia conèixer i demanar.
L’església militant.
Finalment trobem L’Església militant de Joan Timoneda, un exemple del teatre religiós renaixentista. Aquest teatre provenia directament de l’Edat Mitjana, però el segle XVI va innovar-hi temàticament alguns aspectes degut a factors socials de l’actualitat.
Tradicionalment s’agrupava en cicles litúrgics: el cicle de Nadal, al voltant de la nativitat de Jesús; el cicle de Pasqua; el de l’Assumpció, sobre l’ascensió de la mare de Jesús. Però també, fora d’aquests cicles, trobem obres hagiogràfiques, sobre vides i morts de sants i les representacions de diferents episodis de l’Antic i el Nou Testament, totes elles anomenades misteris, que al llarg del segle XVI afegiren escenes de tema profà, amb protagonisme de pastors o criats. Totes elles tenien un caràcter didàctic i adoctrinador proper a l’església cristiana. A vegades es donava un caràcter totalment al•legòric i simbòlic als personatges, aleshores s’anomenaven moralitats.
Durant la reforma religiosa protestant del segle XVI aquestes moralitats es posaren al servei de la propaganda contrareformista. Fou conreada per molts autors peninsulars, entre ells Joan Timoneda, autor valencià, que va escriure, entre d’altres, una obra d’exaltació de l’eucaristia rebatent les concepcions reformistes: L’Església militant.
La teatralitat de l’obra queda reduïda a la mínima expressió. És un teatre estàtic, de paraula. Conceptes tals com La Llibertat i Opinió se’ns presenten com a personatges que dialoguen amb Felip, que representa Felip II, garant hispànic de la contrareforma i Gregori, el papa Gregori XIII i l’Església. Més endavant apareixen sant Agustí i sant Tomàs, patriarques cristians. Tots ells aconsegueixen rebatre els arguments dels dos primers, que personifiquen la luxúria i la gola i, finalment, els dobleguen i fan retornar al redós de l’església catòlica, mitjançant l’eucaristia, oposició a la reforma protestant. És per això que la peça rep el nom d’Acte sacramental.
BIBLIOGRAFIA
- Riquer/Comas/Molas.- Història de la Literatura Catalana. Edit. Ariel Vol. 4. Barna. 1985
- Serafí, Pere.- Antologia poètica. Edic. 62, El Garbell, núm. 24. Barna. 1987
- Timoneda, Joan.- Flor d’enamorats. Edic. 3 i 4. Col. L’Estel, núm. 15. València 1994
- Carbonell, Antoni i d’altres.- Literatura Catalana. Edit. Edhasa. Col. El Punt. Barna. 1992
- Comerma Vilanova, Josep.- Història de la Literatura Catalana. Edit. Políglota. Barna.1923
- Castellet, J.M. i Molas, J..- Antologia General de la poesia catalana. Edic. 62. MOLC. núm. 23. Barna. 1990
- Teatre Medieval i del Renaixement. Edic. 62. MOLC, núm. 95. Barna. 1983
- Romeu i Figueras, Josep.- Teatre Profà. Vol. I. Edit. Barcino núm. 88. Barna. 1962
- Romeu i Figueras, Josep.- Teatre Profà. Vol. II. Edit. Barcino núm.89. Barna. 1962
- Romeu i Figueras, Josep.- Teatre Català antic. Vol. III. Edit. Curial núm. 82. Barna.1995
- Sobre La Visió en somni http://cvc.cervantes.es/literatura/aispi/pdf/09/09_317.pdf
eps
2009.-
