L'ORIENTADA
Francesc Pelai Briz Fernàndez
Mes,
per què serviria de la vida
reconsumir-ne
els anys, si els misteris
amb
nostre giny ben clars no es revelessin?
Roger!
...Sí, si! Roger...aquell cap d’ala
que
avui has pecejat... Girçó, El coneixes?
Un
vell com jo ha fet tremolar un atleta!
I
la rialla sona altra vegada
a
l’espai reduït on nia el màgic.
-
“No podies pas pensar-t’ho! Vingueres
de
tots els meus cabals vas fer-ne tria,
quedant-te
el millor... Ja fa vuit anys ara.
La
revenja ha trigat, desesperava
i
ja la tinc, la tinc...i serà grossa
i
cruel i mortal. Ves, ves! Amaga,
amaga
l’eina que obrirà les venes.
T’he
ben llegit el pensament. Encara
que
cent llegües sota la terra dura
la
colgués, està escrit, moriràs d’ella”
I
la testa, movent d’un cantó a l’altre,
escolta
amb molt d’afany si minva fora
la
tasca de la mort. La calma reina.
La
nit amb foscor tot ho amortalla
i
a les beines, les armes homeieres
molles
de sang, del seu fatig reposen.
Tot
ha finit, Marbrec la cambra deixa,
per
un corredor, rumiant, fa via.
Al
capdavall d’aquest, troba una porta,
que
empeny i obre. Una claror esmorteïda
la
cambra emplena. Penja del baix sostre
una
llàntia tota escantonada.
L’aire
és pesat. A una banda una estora
de
joncs fins d’Orient el trespol tapa.
Al
capdamunt hi dorm un formós jove
damunt
del seu mantell plegat amb cura
hi
descansa la testa. No més bella
lluu
l’albada en tot el món del que ell sembla.
Damunt
d’aquella estora atapeïda
li
mig cobreixen els rulls la fina galta,
acolorida
un xic, tot embullant-se,
com
al camp s’emboliquen les espigues,
quan
vinclades pel pes del gra es barregen,
mesclant-s’hi
les arestes llargarudes.
Jau
de costat, la cabellera és rossa
com
la flor de la gódua, el pit tapa,
prement-lo
suaument, gipó de seda:
teixit
a Damasc, tot verd com la fulla
dels
forts pins. Unes calces ajustades
estrenyen
dues musculoses cames.
Jau
de costat i dorm. La pau serena
que
dorm al seu front traspua alegria;
somnia,
sí; i un somni l’encativa,
que
el fa riure, falaguer. Quan el màgic
s’acosta,
se’l guaita: - “Ben cert! – murmura-
joventut
és amor, és goig, és vida!
Heu-lo
aquí, dues hores no encara
que.
fugint de la mort, el recollia
i
ara ja dorm. Tranquil·lament reposa
somniant
amb l’amor! ... Sí, és tan bella
com
el lliri del prat i com la rosa
que
en cap més brot les aures balandregen.
És
més jove que tu, més encisera
i
això que tens d’un àngel la figura.
Bessons
sou en bellesa, com bessona
en
bondat vostres franques ànimes nien.
Mes
ai, el cel més pur també té els núvols
que
el seu blavós espai enterboleixen.
Deixa
glatir el cor, ja et vindrà l’hora
de
regar el seu camí d’amargues llàgrimes.
Més
no... esbargeix el somni, que jo el viure
te
l’he dat per fer arribar a termini
la
meva venjança i odi...Fuig, fora! Fora
de
l’amor afalacs i les ventures!
Em
venjaràs! Per tu buides les venes
han
de quedar de sang. Mes el fat lliga
i
ha d’acomplir-se: com del mort l’espasa
ha
d’obrir al seu cos la fatal via.
D’aquest
somni plaent enfila el somni
que
et mostri el lloc on ell tindrà el ferro”
I
havent dit això una finestra obre
que
dóna al riu, el llegendari Hebrus.
Fosca
és la nit, quieta i estrellada.
Després
vers el donzell amb pressa torna
i
prement-li els polsos, amb la dreta,
el
front alegre apesarat li deixa.
La
fatiga prossegueix la calmosa
respiració
amb que dormia el jove,
i
el braç, quiet fins aleshores, ara
de
tant en tant somou. Fins que mig obre
els
ulls, que closos eren i, sospira.
Heus
aquí el somni que el neguiteja:
Era
de nit i un home camí feia
envers
un bosc; en una mà una teia
encesa
duia. Amb fatigós delit
endins
d’un bosc anava. Tal com corre
empesa
pel fort vent la fina sorra
d’un
pla desert, així es veia córrer,
capficat,
anhelós, ple de neguit.
A
l’altra mà una espasa sangonosa
duia
pel mig del tall ben agafada.
On
va? Qui és? Quin esperit el duu?
Arriba
al bosc, veu una alzina vella
que
té el tronc foradat d’una centella;
hi
puja i al forat que ha fet en ella
el
llamp, de pressa hi colga el seu braç nu.
Mig
riu. Pren l’espasa i a dins la fica,
Hi
cap. No es veu! ... Ja està salvat...! Oh, rica
i
amb sort la troballa aquest cop s’aplica.
Baixa
de l’arbre i... quan del bosc anava
un
corb negrenc, que dalt de l’arbre era,
sent;
mort d’esglai, que amb veu potent cridava:
“Del
tronc te’n trauré l’espasa demà.”
Ell
recula fremint, la treu de pressa
d’aquell
vell tronc i tot el bosc travessa
i
davallant per un xaragall al riu,
a
dins l’aigua la hi llença a corre-cuita.
L’arma
un instant amb l’aigua mansa lluita:
se’n
va a fons... Ja està llest...però una truita,
amb
el soroll, si que abandona el niu,
i
traient el seu cap damunt la clara
aigua
freda, així parla: “El que has fet ara
tot
desfet ara mateix jo em disposo! “
I
a la riba la treu. Ell amb feresa
i
mort d’esglai la pren i amb rapidesa,
portant
a l’altra mà la teia encesa,
trast,
tras, corrent cap a un alt cim se’n va.
Hi
troba un cau, hi entra, hi fa un sot, cava,
(l’espasa
n’era l’eina amb què cavava)
Ja
està llest... Ja la tira a dins del clot,
la
colga, aplana el sòl, guaita, es mig gira,
entorn
del cau tot recelós ell mira.
“Ningú
m’ha vist” –sembla que diu, quan tira
l’últim
grapat damunt mateix del clot.
Però
un talp que darrere seu tenia,
allò
que havia fet ho reponia
i
quan es disposava a eixir del cau
li
diu així: “Jo trauré aquesta terra
i
quan el sol vindrài a aclarir la Terra
l’espasa
es trobarà al cim de la serra”.
Del
clot l’espasa tot de pressa trau.
Més
amunt veu un volcà, allí s’atansa,
allí
el duu l’esglai i l’esperança:
“Allí
segur no hi sentiré eixes veus”
I
puja, puja i puja, al cim arriba,
res
d’aquest món, que la hi tiri, no el priva.
Mira
el cel, està núvol; la geniva
de
la boca del monstre té a dos peus.
De
les mans l’espasa en cau aplomada,
la
gola del volcà se l’ha empassada,
ja
tot està acabat, ningú diu re.
Baixa
del cim i en ser a la praderia
sent
una remor d’infern d’on venia,
és
el volcà que amb la veu ronca i fera
li
crida: “Al pla jo la vomitaré”
I
al volcà no és pas aigua, arbre ni torre
allò
que dins sols ell pot desenterrar-ho;
presa
que pren, no en torna, és com la mort.
I
així plora amb ràbia, aquell i ni s’atura
ni
torna enrere i, tot fugint murmura:
“Abans
que el meu braç un obstacle aturi
i
el braç de déu me la clavi al cor”
I
en arribar aquí el jove es desperta.
I
fins despert del volcà veu la gola
tota
asprosa, fonda, esquerdada i negra.
Veu
els xaragalls que deixa la lava,
com
fets per rella roent gegantina,
hi
veu clapes de cendra atapeïda
que
els clots omplen i amb el seu buf pels aires
de
tant en tant en torbs de pols s’aixequen.
La
xardor de l’infern que n’ix l’ofega,
li
tapa els esperits el baf que en brolla,
i
és tant viu el somni que encar li sembla
sentir
cruixir sota els seus peus la lava.
I
en el suau ensopiment que sempre
segueix
un malson carregós, li sembla
veure
encara als seus peus la planta
clapada
de poblets que blanquinegen
i,
al lluny, del mar les rondinaires ones
que
enribeten la costa amb blanca escuma.
Com
esmenta l’orat la seva vida,
amb
trossos de seny clar, quan absort brega,
entre
records i desitjos de rompre
l’ampla
resclosa que el seu juí tanca
dins
d’un cercle boirós, on ell sense esma
hi
cerca llum i hi troba sols la fosca.
I
al final, la realitat commovent-lo
el
torna en si. Al màgic que se’l goita,
clava
els ulls i...: “Ah, sou vós?” – diu amb veu feble.
“Quin
somni més feixuc!” – mentre el repensa
novament
i, afegeix: “Més em valdria
dormir,
si el meu despertar és tan negre!“
I
dit això s’aixeca. “Escolta, jove-
li
diu llavors Marbrec- “de la mort riu-te’n.
Compta
la vida per sana i estalvia
si
segueixes els meus consells. La terra
que
frises podràs tornar a trepitjar-la,
però
abans, atén bé, has d’obeir-me.”
I
acostant-se al donzell, així li parla,
fluix,
baixet, com si temés que li sentissin
els
mots que diu les parets que l’envolten,
com
l’enamorat a la seva aimia
quan
diu paraules de l’amor més dolces,
d’il·lusions
més tendres que el somouen.
Segueix a L'Orientada 4
