divendres, 18 de setembre del 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XIV. HILDERBRANDSLIED II

HILDERBRANDSLIED

El Text.

F. A,
A un li vaig sentir dir:
que es desafiaren en combat singular,
Hildebrand i Hadubrand, enmig de sengles hosts.
Pare i fill varen preparar llurs armadures,
es guarniren vestits de combat, es van cenyir les espases,
sota les cotes de malla, llavors van cavalcar vers la batalla.
Va parlar Hildebrand, fill de Geribrand, per ser el més gran,
i d'experiència major a la vida. Començà demanant
a l'altre, ras i curt, qui era el seu pare
d'entre tots els guerrers del poble
“(...) o de quina família ets.
Si me'n dius un ja en sabré l'altre
que ben conegut tinc tot aquest regne i la gent que hi viu”.
Hadubrand respongué a Hildebrand:
“Això ens van dir a mi i a la nostra gent,
un que era vell i sabedor i que va viure aquí
en temps de Hildebrand el meu pare. Em dic Hadubrand.
Ell marxà i cavalcà vers l'est fugint de la ira d'Odoacre,
juntament amb Teodoric i molts dels seus combatents;
marxà deixant a la misèria
la seva pobre dona sola a casa amb un fill petit,
sense més hereus i, amb tot, cavalcà cap a l'est.
Per tant des de Teodoric que en tenim l'absència.
Ell, que era un home sense amics,
patí la còlera profunda d'Odoacre,
per ser lluitador favorit de Teodoric,
puix sempre era a l'avantguarda, lluitant amb delit,
era conegut pels més valents.
A hores d'ara no crec que estigui viu”
Coneixes el gran Déu, testimoni,-demanà Hildebrand- quan parla des del cel?
Mai has pledejat fins ara
amb un parent més proper”
Llavors es descargolà els braçalets dels braços,
fets d'or imperial, que li havia donat el rei,
senyor dels huns. “Et dono això, en senyal del meva estima”

F. B.
Hadubrand, fill de Hildebrand, va dir:
“Amb la llança ha de rebre l'home, els presents,
punt per punta!”
“Ets un vell hun massa llest!
M'irrites amb la teva xerrameca i encara m'afuaràs la llança.
Has arribat a vell, gràcies a les teves estratagemes,
una cosa em van dir els mariners
que venien d'orient, pel gran mar, que la guerra se l'endugué:
mort és Hildebrand, fill de Heribrand”
Hildebrand, fill de Heribrand, digué:
“Bé puc veure en la teva armadura
que pertanys a la casa d’un bon senyor,
que mai has estat exiliat d'aquest rei.
Doncs bé, ara déu poderós vol -digué Hildebrand- que el destí s'acompleixi!
Vaig errar seixanta estius i hiverns en terres llunyanes
i sempre em col·locaren a primera línia,
tot i així, a cap ciutat no em varen ferir;
i ara, el meu propi fill em matarà amb l'espasa;
em rematarà amb la fulla o, jo li causaré la mort.
Però ara pots fàcilment, si la teva força et pren,
aconseguir d'un vell l'armadura
i arrabassar-li el botí, si tens dret a fer-ho” (...)

“Però això és de covards, -digué Hildebrand de l'Ostlenten-
Vós us heu negat a lluitar, quan tant desig en teníeu,
en lluita en comú; (ara) tractem si voleu,
quin dels dos ha de prendre la túnica avui,
i aquest dret de batalla com (és)
llavors fem-ho a la primera embranzida amb les llances
afuades vers sengles escuts”
Llavors van cavalcar plegats, escuts de dispars colors,
vencent el dolor dels escuts blancs,
tots ja tenien les dargues trencades,
destruïdes pels embats de les armes pesants
(...)

Portada del nostre llibre del 2015 que conté tots aquests textos que estem tractant.

Trobareu tot l'estudi i més a:



dimarts, 15 de setembre del 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XIII. HILDERBRANDSLIED I

HILDEBRANDSLIED I

Continuem parlant del nostre recent volum Poesia Narrativa Medieval. Ara ens introduirem a la Cançó d'Hildebrand.
Hilderbrandslied A
La Cançó de Hildebrand o Das Hildebrandslied és un Poema Narratiu que ens ha arribat fragmentari, escrit en Antic Alt Alemany del segle IX, l'any 830.
Hilderbrandslied B
Podríem considerar-lo d’entre les primeres traces que disposem d'un poema d'aquesta mena en una llengua diferent a les clàssiques i, en el seu cas i per l'època, del llatí, concretament.
Això podria ser degut a que el prestigi del llatí en les terres que formaven part del llegat imperial pesà tant considerablement que, segurament, davant d’ell, a les noves llengües romàniques dels territoris sota la seva influència els costà molt més esforços desempallegar-se de la seva consideració d'inferioritat, per tal que a cada banda de l'imperi trigaren molt més temps, abans les noves parles no anessin prenent el lloc cultural que el llatí s'havia reservat i, tímidament, anar-se conformant com a llengües diferents, amb l'ebullició de cada pòsit peculiar.
Germània, de fet, mai no havia format part sòlidament de l'Imperi, llevat d'alguns petits assentaments fronterers, que només tenien com a funció controlar la temperatura de les arribades dels pobles de més enllà. Per tant, els germànics conservaven la llengua i tradicions, sense aquelles interposicions tan poderoses que hem vist i, davant l'emmirallament cultural que els arribaven a través d'aquelles llargues fronteres, només podien, tímidament i, a poc a poc, perquè eren una cultura àgrafa, traspassar les seves ancestrals coneixences, després de molts temps d'estar en contacte amb aquella civilització tant important, que sí tenia per costum aquesta mena de tasques escrites.
Sabem pels romans que els primers contactes amb aquells pobles foren pel volt de l’any 115, abans de la nostra era. No trobarem escrits que s’hi refereixin pròpiament fins el 98 i són, encara no cinquanta pàgines, de Tàcit.
Així podem fer-nos una idea del lent procés de conscienciació cultural d'aquells pobles que encara trigarien molt temps per abandonar la seva cultura àgrafa i transcriure les seves velles coneixences al paper i, a més, fer-ho, en la pròpia llengua i tarannà.
Un tarannà que implica la forma del text escrit, conscients de la seva peculiaritat, que com a llengua diferent a la clàssica llatina, també havia de conformar-se en una disposició diferent i pròpia. En el seu cas, transcriure els vells cants tradicionals havien de comportar una transcripció que conservés la forma peculiar del llenguatge recitatiu, diferent a la font del seu aprenentatge llatí. En això volem dir que ja, des del primer escrit literari, trobem la seva necessitat, la seva habilitat en transcriure els textos en la forma d'al·literació que hem vist detalladament en la nostra Introducció.
Sabut tot aquest procés que, val a dir es tracta d'una elaboració mental complexa i col·lectiva, podem fer-nos càrrec de la seva duració, la qual podem xifrar, des d'aquella data aproximada del primer contacte, en uns mil anys. Si estem temptats en mesurar el procés d'aparició dels textos literaris en llengües romanç, veiem que el temps no és tant dilatat, però no seria gens correcte fer-ne judicis comparatius, ja que aquestes darreres partien d'un moviment cultural més o menys considerable i constant i, en canvi, les primeres treien el nas d'allà on només hi havia hagut un bagatge oral, en tractar-se d'una cultura àgrafa, la qual cosa sempre és més efímer i gràcil, per la seva immaterialitat.
Així aquí es veu la força que va caldre per anar-se consolidant, fins a convertir-se en matèries que avui podem analitzar i que no desmereixen ben gota els seus humils orígens.
Per les dates de redacció podria tractar-se d'una provatura per tal de figurar en la recopilació ordenada per Carlemany, segons la narració del seu biògrag Eginhard, a fi d'elaborar la mítica Barbara et Antiquissima Carmina.
Recordem que per ordre de l'emperador Franc s'havia manat consignar els costums orals dels pobles sota la seva dominació, a més de totes aquelles tradicions orals antigues del seu propi poble els Francs que perduraven feblement ja en el temps de l’emperador. D’aquí ens ha pervingut fragments de la llei sàlica (dels Salis, els Francs, habitants del riu Sala)
A més, si hi sumem que Walafrid Strabon, religiós del s. IX, en el seu De Imagine Tetrici, afirma que Carlemany havia fet col·locar una estàtua de Teodoric el Gran, mencionat en el Poema que analitzem, al porxo del seu palau d'Aquisgrà.

Còdex

La Cançó de Hildebrand, dèiem, ens ha arribat escapçada. Tan sols seixanta-vuit versos escrits en les dues pàgines en blanc, la primera i la darrera, d’un còdex que conté textos bíblics i patrístics, el Liber Sapientiae Salomonis, que actualment torna a estar a la Biblioteca Murchardsche de Kassel.
A sota imatge de Fulda
Les dues pàgines se les suposa elaborades al monestir de Fulda (a l’antiga Bucònica, un bosc de Cologne, avui a Nierstein-Am-Rhein, prop del riu Fulda) i sembla la transcripció d'una narració exposada oralment, per tal com s'hi troben transposicions i manques de text, amb insercions sovintejades que fan pensar en l'elaboració d'una contalla per part d'un escrivà, desconeixedor d’aquella forma poètica, ja que el text està escrit en prosa, no tan sols per estalvi de paper, com solia ser habitual, sinó amb una clara fragilitat de la llengua i el text escoltats, tal com s’hi reflecteix en la redacció.
Efectivament s'hi pot observar certa barreja dialectal i transcripcions lingüístiques inconnexes, possiblement degudes a l'oblit i la ignorància ferma de la forma poètica original en què se li estava narrant.
El text es trenca sobtadament a la segona pàgina. Hi podem detectar el treball de dues mans, la segona de les quals apareix en les onze darreres línies del segon full.
La lletra sempre és minúscula carolina, això pot ajudar-nos a datar-ne el text posterior a l'elaboració d'aquesta tipografia, instaurada per Alcui de York, sota l’impuls de Carlemany.
El Còdex conté una particularitat en el text de la lletra runa wynn, que representa la lletra w, cosa que suggereix la llengua antiga anglesa que concorda amb la fundació del monestir de Fulda per missioners anglosaxons.
Actualment presenta certes taques de productes i agents químics que hi cercaven ajut per a donar-hi certa essència llegible, provinents d'estudiosos que desconeixien els productes actuals, sortosament menys agressius.
El còdex en particular, patí, com molts textos estudiats aquí, força peripècies, que val la pena evidenciar.
Abans de 1945, el director de la Biblioteca de Kassel, per tal de preservar els còdexs més antics i més importants dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial a la ciutat va extreure-hi, entre d'altres el còdex que conté la Cançó. Sembla que pels saquejos va arribar, finalment, a mans d'un militar americà que se l'endugué al seu país i el va vendre a la Fundació Dr. Abraham Rosenbach que, al seu torn, el 1955 el varen retornar a Kassel, però amb la mancança del primer full del nostre text que, negligentment, uns antiquaris havien extraviat. No va ser fins el 1972 que se’l descobrí, sortosament, a Filadèlfia i, fou tramès a la seva seu original, amb la resta.
Actualment tot l’escrit antic és a la Biblioteca Municipal i Regional, en el Cod. Thed. Fol. 54.

Apreciacions lingüístiques

Miniatura d'una Edició de l'Hilderbrandslied

El text del còdex està escrit en prosa, segurament per un estalvi de paper, cosa que ho corrobora estar escrit en la primera i darrera pàgines d'un altre còdex. Amb tot els especialistes en detectaren de seguida el ritme peculiar de la poesia i en varen fer la transcripció visual correcta en vers. A més als versos ben clars s'hi percep l'al·literació dels mots que conforma gràficament els vers en dos segments característics de la poesia germànica que, sortosament, ara podem clarament apreciar.
Se suposa que aquesta Cançó aparegué al segle VI entre els Llombards, per com el text presenta clares preferències de noms acabats en –brand, que els són propis. Concretament al regne del nord d'Itàlia, seu de l'antic regne dels Ostrogots on havien estat expulsats per aquells. D'aquesta zona la Cançó passà a Baviera per tal com hi rau certa base del dialecte bavar. Després, al monestir franc-oriental de Fulda n'haurien intentat consensuar una transcripció en el seu antic saxó fundacional amb la refosa escrita que actualment tenim.
El poema presenta una peculiaritat que fa anar de corcoll als lingüistes perquè presenta un particularitat única a l'hora d'esmentar el pronom personal de primera persona en la forma ik que és en saxó antic i que seria ih en antic alt alemany, tal com hom espera pel conjunt de la llengua de la resta. Per exemple això es pot observar en el text original en el vers 48 on els mots riche i reccheo que presentades com antigues formes saxones s'han al·literat (els fonemes s'han assimilat) quan l'antic saxó té les formes rike i wrekkio que, clarament no al·literen, cosa que fa decantar els estudiosos que ens trobem davant d'un text en antic alt alemany. Altres casos es produeixen en formes com heittu (v. 17) i huitte (v. 66) que ocasionen el mateix efecte de doble t , en realitat es tracta d'una confussió de l'escrivà, dominant per la seva llengua (AAA) que el traeix perquè ell hauria fet doble z, corresponent a la doble t el saxó. També la nasalització de dentals usere, gudhamun, odre o bé la transformació de ei en e: enan, heme, wet; característiques totes que indiquen una preferència clara per l'antic alt alemany (AAA). I, amb tot algun estudiós hi ha detectat alguna forma de baix alemany que, tanmateix resulten afegitons cosa que fa elaborar la teoria d'haver estat transcrit per un saxó, de llengua materna preeminent alt alemany, amb certes temptatives de baix alemany.
La seva estructura és la d'un Poema Narratiu dramàtic, amb una curta introducció narrativa, seguida d'un extens diàleg i una conclusió narrativa.
La part interna suposadament fragmentària s'ha intentat reconstruir a base de testimonis posteriors i textos de temàtica similar. Per exemple, seguint testimonis d'un historiador posterior del segle XII, Sax Grammaticus i una cançoneta sobre Hildebrand a la Asmundarsaga Kappalana islandesa del XIV, on un vell Hildebrand, al llit de mort, es dol d'haver hagut de matar el propi fill en una batalla. Amb tot, altres versions difereixen d'aquesta nostra original com la Thidrekssaga noruega del s. XIII o la nova refosa Nova Cançó de Hildebrand (Jungeres Hildebrandslied), del s. XV, on pare i fill es reconcilien abans d'acabar la lluita. Són textos que permeten fornir-nos petits detalls que venen a omplir els suposats “buits de memòria” del recitant oblidadís de la Cançó transcrita.
Cal dir, breument, perquè ho veurem en el seu moment, que el tema que hi és plantejat es repeteix en altres textos que veurem, de forma prou similar o més peculiar: Xahnamé (Shahnameh), Poema Narratiu iranià del segle XI o la Cançó d'Alvar Gonzalez, només per a citar-ne dos exemples.

Apreciacions històriques.


En el text es fa menció vàries vegades dels Huns (vv. 10,39) o “el senyor dels Huns”, entès per Àtila ( v. 35) i, a través del fil narratiu, es reconsidera el protagonista com un refugiat entre aquest poble, que torna amb el seu exèrcit a lluitar contra el seu poble originari, que ara està comandat per Odoacre.
El protagonista ens diu que ha fugit de la ira d'aquest, juntament amb els partidaris de Teodoric.
Tanmateix el fet històric ho desmenteix perquè Àtila morí l'any 453, abans no nasqués Teodoric (456-526), l'altre fil conductor del lligam entre les terres originàries de l'heroi i les “llunyanes” del contacte amb el poble Hun. La fabulació narrativa els fa a tots ser contemporanis evidentment per motius èpics.
Històricament sabem que Odoacre, un Rugi o Escita, l'any 476 va fer abdicar l'adolescent emperador occidental Ròmul Augústul i s'autoanomenà suprem poder d'Itàlia, però mai se'n va considerar rei a si mateix. L'emperador de l'Imperi Oriental, Zenó es tenia per l'únic hereu d'ambdós imperis i decidí cercar suport per a neutralitzar Odoacre. El trobà en els Ostrogots, que havien estat al servei dels Huns, com es va veure a la batalla dels Camps Catalàunics (a Duro Catalaunum, a Chalons, prop de Bèlgica), entre Romans occidentals amb Visigots i Francs contra els Huns d'Àtila i els Ostrogots. Però mort Àtila, aquests darrers varen aconseguir la llibertat, es cristianitzar amb l'arrianisme i s'establiren al sud del Danuvi, on havien estat els seus cosins, els Visigots.
El cap dels Ostrogots d'aleshores era Teodoric, que havia estat príncep ostatge de Constantinoble on s'hi féu valedor de la cultura romana. L'any 474 Zenó decidí desempallegar-se'n i incità que lluités a Itàlia contra Odoacre. Però els Ostrogots venceren i, si bé primer decidiren repartir-se el poder obtingut, després, Teodoric va fer assassinar (o ho féu ell mateix) Odoacre el 493.
D'aquesta manera veiem que els fets narrats en el nostre poema no concorden amb la realitat històrica: primer Teodoric no fugí per la ira d'Odoacre sinó que s'hi enfrontà de totes totes.

Anàlisi temàtic.

Hi ha dues mencions a “un gran Déu” (irmingot, v. 30) i a “un Déu poderós” (uualtant got, v. 49) que no semblen reflectir cap deïtat germànica, com caldria esperar del text i sí a un cert monoteisme influït pel cristianisme. Tal vegada afegitó en el moment de la transcripció pels devocionaris del monestir.
A part de la intenció literària, que ara li sabem trobar nosaltres, en el seu temps potser la tingué en el moment concret de recalcar l'interès polític de la figura de Teodoric, el personatge conductor de la temàtica i per la zona d'influència del text, per tal de fer-lo suposat avantpassat de Carlemany.
També s'especula un interès “preservador dels antics costums”, per part dels monjos del monestir, certa sensibilitat que el faria rescatar, d'un antic passat del seu propi poble, un origen noble per tal de recuperar i d'ennoblir les tradicions germàniques dels avantpassats de la comunitat o en general.

Hams: Hildebrandslied, Hildebrand en català.

Tornarem amb el text de l'Hildebrandslied.