BERTA AMB GRANS PEUS IV

 Berta amb grans peus

X

Arribat a aquest punt no he pas de mentir-vos

per molt bell que transcorregués aquell dia
Pipí esposà Berta cerimoniosament
ella vestida de rica roba d’Octrente
i corona al cap que molt li esqueia
cent mil marcs valia o més si se’n fes venda
Berta estigué agraciada com la flor damunt la prada
tothom la tingué per bella, n’era molt més que hom pensa,
al jardí n’haurien redreçat les ombres.
Un cop la missa dita que fou llarga l’espera
varen seure a menjar 3ª cent, 3ª vint, 3ª trenta
molts gran prínceps aquell dia es van presentar
davant la reina amb manta bellesa juvenil
als qui a pler serviren sense perdre’n detall
ella també va ser molt ben atesa però no trigà en patir.
Margista li serviria fel a renda
per la seva gran malícia li foraviaria la senda
on ben sovint les llàgrimes li serien sosteniment,
nostra senyora la confongui la sòrdida bella pudenta.
 

XI

Encar les tovalles tenien engrunes, havent menjat,
que els joglars es disposaren a fer el seu ofici;
tres joglars que sabien munts de coses
varen venir davant del rei, en tenien per triar
i davant la reina en varen oferir un escampall.
Un s’acompanyava de viola, li deien Gautier
l’altre arpejava, per nom mestre Garnier
l’altre llautejava, prou se’n sabia acompanyar,
ara no en sé el nom, no voldria mentir-vos pas,
amatents els varen sentir dames i cavallers
un cop clos el seu ofici es van retirar
mentre el rei donà ordres, no volia més retards,
dames i senyoretes varen omplir la festa
amb danses, balls i cordes de bon admirar.
Després a la reina acompanyaren ducs, comtes i prínceps
a la seva cambra per guarnir-li el cor de nit
després van tornar enrere sense demorar
mentre es preparava la reina convenientment.
Magista ho diria tot, que déu confongui prou,
puix ja tenia al cor aquell consell traïdorenc
que seria mortalment pertorbador.
Ignorant la reina s’agenollà
i a cau d’orella li va vessar a gratcienc:
“Senyora estic patint, per sant Roc sofrent.
Un dels meus amics m’ha fet una confidència
que més que a déu que el cos li fou crucificat
i per nosaltres s’oferí a salvar-nos
com farà el rei Pipí, tant punt vingui a dormir
puix ja sabeu que el rei ha d’allitar-se amb vós
i complir el deure de marit a la muller
doncs por tinc que no puc callar i déu m’ajudi
sé que els grans peus no pot sofrir
i per vós temo que no us pugui suportar.”
Quan la sent a la reina li recorre un gran calfred,
de por tota ella queda trasmudada.
“Senyora- cargola la vella- no us convé contradir-lo
seria un deshonor, per déu el dreturer,
quan el bisbe i l’abat hagin beneït
el llit del rei Pipí que per França ha de vetllar
faran vostra cambra de tothom buidar
llavors Alisteta ma filla faré despullar
i allitar-se en lloc de vós ajudaré
que n’he parlat i s’avé a obeir-me;
millor serà que ella mori mentint enlloc de vós.”
Quan Berta la sentí s’hi fon en una abraçada
i agraeix a nostra senyora tanta devoció
que no arrancaria ni tot l’or de Montpeller.
 

XII

Gran joia té la reina quan sent la manera
com del rei Pipí se’n podrà tirar enrere.
Nostra senyora en gràcia, la dama assenyada
va esmunyir-se, deixant la mala cambrera
a la seva cambra, seguint la vella bruixa.
Del jardí el rei, ben a prop de la ribera,
la seva filla ha trobat, com la mala consellera
rere una finestreta feta de pedra
millor sembla Berta que no l’original,
cap dona té una bellesa similar
ni dos flors d’uns prats florits s’acosten una mica
s’hi ha esmerçat la vella que molt l’estima,
abraça sa filla i la besa a la galta.
La vella i sa filla resen perquè tot surti bé
que de trair Berta prou en saben la manera.
“Filla meva –fa la vella- fes-te l’amorosa
car aviat seràs la reina, si a déu plau i sant Pere.”
“Mare –sospira Alista- Que déu ens senti la pregària!
Envieu a Tibert avís d’ajut de l’afer
que en aquestes coses es mestre i bon conseller;
digueu-li que vingui; que en faci via;
a totes les incerteses ell sabrà posar remei.”
I la vella es posà ràpidament en moviment
i la traïció orquestrada es posà en marxa.

SEGUEIX a Berta amb grans peus V

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

BERTA AMB GRANS PEUS III

 Berta amb grans peus 

VI

Berta fou molt cortesa i plena de franquesa
no serem, sense conèixer-la, qui en farem dubte.
El dia que començà el seu viatge
es posà davant del rei Floris son pare, de genolls
i plorant en prengué comiat amb el cor trencat
va estar blanca i envermellida i va commoure
més bella que cap donzella de la cort de Pisa
i va convèncer del gran dolor que sentia
com si es trenqués a bocins va semblar tota ella
mes seria al bosc per on la serventa més la feriria
tal com segueix la història desgranant-se.
 
VII

Quan Berta prengué comiat del pare abraçant-se-li
va fer el cor fort però esllanguint-se per dins.
La gent d’aquella terra, no us mentiré,
la ploraren tot ple, això és cert.
“Filla –afegí la reina- jo t’acompanyaré
fins allà on bonament pugui.
Et deixaré Margista, nostra serventa,
i Alista sa filla, més bella no n’hi ha cap
i perquè us estima tant com se us assembla.
També enviaran Tibert el seu cosí,
fidels tots tres i servents perfectes.
Per ells dels meus diners tornaria a comprar-los
és per això que jo tant ells confio.”
“Senyora –puntualitzà Berta- jo els estimaré
i de tot allò que tingui no els en faltarà res.
De tota cosa que me’n privi tindrà fe del seu consell.
I Alista, prou que ho sé, m’agombolarà sempre.”
“Filla –ponderà la reina- ben agraïts n’estarem!”
Un dilluns pel matí, tingueu per ben cert,
muntaren Berta en un palafrè bai.
Dels dies esmerçats viatjants no us els diré
sols que van passar per Sassonya del duc Nicolau,
la duquessa era germana de Berta (així
ho vaig veure al relat de sant Denís)
sinó fos cert no ho hauria esmentat.
“Filla meva –digué Blancaflor- fins aquí
ara me’n torno. Saludaré al vostre pare.
Mireu de fer saber de vós, sinó moriré.
Aquest anell del vostre dit m’enduré
i així amb llàgrimes sovint el besaré.”
Plorant digué Berta: “Ho tindré ben present.”
 
VIII

Berta es tragué l’anell que tant apreciava
i li donà a la seva mare qui plorà esllanguida.
“Filla, a déu us encomano, com tota cosa
feu-vos estimar per savis i llecs per igual
que de bé heu vingut i el bé heu d’escampar.
Adéu un altre cop, massa que us retardo.”
“Dolça mare –afegí ella- em sembla tenir
dins del cor un coltell tallant que em fereix.”
“Filla – reprengué la reina- sigues feliç i gaia,
seràs a França i el teu cor tinc per segur
que com a cap país la gent és dolça i franca.”
I es van acomiadar sense poder retenir el plor
Berta es veié com un drap negre reflex de com es trobava.
 

IX

La reina s’encomanà a déu.
Berta es trobà desemparada al paviment
i la duquessa, sa germana, l’acollí abraçant-la;
Blancaflor plorava prop d’elles desconsolada
i va tornar a Hongria on el rei l’esperava.
Tant dolor apressava la nostra gent francesa
i de sa germana s’acomiada Berta a desgrat.
El seu palafrè l’encaminava dolçament.
Van passar Alemanya, no hi fan recés
i a Sant Herbert travessen el riu igualment.
Per Ardena cavalquen sens aturador;
ja a Rostamont, prop de Muesa, van prendre alberg
un ric castell dreçat molt noblement
entre les dues ribes s’imposa senyorívolament.
D’horts i praderies no hi faltava pas res
pretès pel duc Naimès de Baviera ben entès
i el varen trobar barrat a consciència
per tal que el de Naimès no el pogués haver
com lleial i savi i de bons consells
serviria al nom de Namur després arreu.
El comte els allotjà honorablement
era cosí del rei Florís, vingut d’Hongria
a nostra gent francesa els féu rics presents
però ells sols prengueren cavalls, no pas argent.
De Rostemont sortiren a trenc d’alba
l’Haineu creuaren, Vermendois tot seguit;
i bé no us ho faré més llarg.
Justament un diumenge, com jo ho entenc,
van arribar a París el capvespre
i e,l rei anà al seu encontre tot engrescat
duent per companyia mil set-cents súbdits amb ell
tots igual que ell plens d’entusiasme,
volent saludar Berta amb gran cortesia
 i així astut i cortès li van fer salutacions
malgrat que ella tenia gran aflicció
llavors es van dir un a l’altre: “Per sant Climent
tenim dama molt bonica tant com de gran joventut.“
Varen tritllejar ben fort les campanes de la vila
d’això no en faré cap llarg entusiasme
car no hi hagué carrer a la vila, pel meu esment,
que no fos guarnit de rics domassos
així com decorats els barris amb herbes flairoses
tant com moltes dames mudades
cantaven  i festejaven amb alegres càntics
joiells i riqueses per tot París més resplendent
i enmig la sala la reina es va fer més lluent
tot i cada prohom li reté els honors deguts
aplicant-s’hi de forma devota i admirable.

SEGUEIX a Berta amb grans peus IV

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 Berta amb grans peus II

III

Ja amb l’espasa Pipí no tingué espera
anà vers el lleó puix no sabia sotjar encara
i Pipí obertament tal cop li donà
just davant del pit que li va fer un sot mortal
a tocar la creu l’espasa al cos entrà
i enmig del cor fendí l’acer ben fred
que un cop abatut després no la podia alçar.
Tots s’hi van congriar per veure tal meravella
el mateix Carles Martell acaronà el seu fill
i la seva mare arrencà de joia a plorar.
“Bell i molt dolç fill- féu ella- com goses pensar
que tal odiosa fera volgués ser-te manyaga?”
“Senyora- respongué Pipí- no es pot dubtar
de cap cosa que et vulgui sorprendre.”
Vint anys tenia Pipí,així m’ho van dir;
en aquest afer no m’hi vull aturar
i a la vera història voldria arribar
i fer-ne via i anar al gra
sinó tres dies ben bé podria durar
els fets són de bon dir mes res poden aportar
car cap no refà la vida ni ens duu a finir.
El rei Carles Martell veié la fi propera,
després de morir la seva dona, la reina d’esguard clar.
Com dret hereu va fer a Pipí coronar
després el casaria per millor el seu cos honorar
la seva dona fou pretesa sense mentir pas
per Gelbert, per Gerin i Malvosí el fer.
A Fromont batallaren, com ho he sentit contar,
manta cossos es perderen amb les ànimes enllà
molts castells, munts de torres s’hi van esfondrar
i va ferir Pipí cada pena que hi copsà.
Com d’aquella seva dona no podia engendrar
i com no plau a déu que ningú s’hagi de guardar
i encar que molt temps van estar junts, si referís
totes llurs aventures no podria descansar.
Aquella dama morí, l’ànima déu la salvà
i aviat van voler a Pipí tornar a maridar
per aquesta raó es varen reunir
tots els prohoms amb qui el rei podia confiar
per mirar quina dona li podien aconsellar
però no sabien quina li podien trobar.
Primer intervingué Engerrans de Montclar:
“Senyor, en sé d’una pel cor de sant Omer,
filla del rei d’Hongria, lloada sigui
no hi ha dona més bonica, mar ençà mar enllà,
Berta la devota, així l’he sentida anomenar.”
“Senyor –replicà Pipí- potser ja bastarà
aquesta vull tenir com a muller per regnar”
El rei Pipí va fer aplegar molta gent
per anar a Hongria a demanar-li la dama.
Tots aquells que hi anaren no els vull referir
en passar per Alemanya els van allotjar
i molta gent diversa els volia veure.
Varen arribar a Hongria un dimarts per dinar
en una gran ciutat, Strigon vaig sentir dir,
hi varen trobar el seu rei al qui varen honorar;
no us explicaré totes les seves atencions
de part d’en Pipí li robarien la filla
i el rei els l’oferí, molt és d’agrair
la reina Blancaflor la va fer cridar
i a nostra gent francesa el rei la féu mostrar
i els nostres francesos la van sàviament saludar;
era blanca i vermella per com la pogueren veure.
Les taules foren parades i s’assegueren a sopar
el rei i la reina varen honorar de cor.
En aquella terra no volgueren restar gaire
i tant com pogueren enllestiren les coses
cavalls, or i plata els varen oferir
però sols en van prendre el muntant d’un salari.
 
IV

Berta l’abnegada no tingué temps ni de pensar
plorant a manta s’acomiadà del pare:
“Senyor –digué- Adéu! Saludeu al meu germà
que rau a Polònia la terra dels Gronters.”
“Filla –respongué el rei- sembla’t a la teva mare,
no siguis severa amb els pobres, ni segura ni amarga
ans devota i de bona matèria.
A déu i al món la bondat del vostre pare
i aquell que no fa el bé a la fi se li retreu
que més bella que vós no veurà rei ni empedrador
us encomano a déu que és qui mana certament
que li sigueu digna en cos i ànima.”
 

V

Un dret en aquells temps que estem tractant
donava costum al seu llunyà país
que tots els grans senyors: comtes i marquesos
tenien en llurs cors gent francesa al servei
perquè aprenguessin francès llurs filles i fills;
el rei i la reina i Berta de l’esguard clar
havien après francès tan bé com si a París
l’haguessin enraonat pels carrers o a sant Denís
ja que el rei d’Hongria havia estat pujat a França
i del seu país a allà li havien dut de petit.
Francès sabia Alista, car així l’havia après,
que era la filla d’una vella criada de cor poc honest
i ambdues després tingueren molta malícia, val a dir.
Aquell regne tenia els francs per amics
s’ajudaven un a l’altre contra els àrabs;
després li semblà a Carles que tenien rei postís
que els alamans eren cavallers de millor preu
per ells van ser morts i enganyats.
D’això no en parlaré pas ara que és altre afer
us parlaré d’allò que tenim començat.

SEGUEIX a Berta amb grans peus III

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne; Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 BERTA AMB GRANS PEUS I

BERTA AMB GRANS PEUS

I

A l’eixida d’abril, un temps dolç i feliç
quan les plantes pugnen per reverdir
i desitgen obrir-se les poncelles per florir
tot dret en aquest termini que us dic
un divendres era a la ciutat de París
i al meu cor em prengué un gran desig
d’anar a sant Denís a pregar déu em volgués sentir
quan un monjo molt cortès que anomenaven Savarí
m’explicà com nostra senyora l’afavorí
trobant un llibre d’històries que jo vaig veure
amb el relat de Berta i també Pipí
on com i de quina manera el lleó sortí;
i aprengué de joglar i d’escriptor marí
anant de lloc en lloc i la conquerí
on la història falsa mai no ho veié així
ni que demori fins dimarts pel mig
tant que la vera història m’endugués amb mi
com que Berta anà al bosc sense cap desig
i on manta pena grossa la durà a patir.
La història és prou rimada, a fe que l’he servit
que els malintencionats en seran frustrats
i escoltant-la quedaran engrescats.
 
II

En cert temps com he dit que la història comença
hi havia un rei a França de gran senyoria
que era molt fer, fidel i de gran estatura
dit Carles Martell, de gran empenta.
Foren Gerard i Falcó i aquells del seu partit
manta ànima de cor servil i esforçada
i molts ausbergs romputs i escuts esberlats,
moltes torres abatudes, manta vila estassada
després en fou la pau feta i establerta
i en foren tots bons amics, sens malesa ni enveja.
Després vingueren els Vàndals, gent maleïda
i molt nombrosa, tots ells infidels,
que llur gent mataren i en suprimiren molts.
D’altra cosa us tinc la matèria aplegada,
al voltant de sant Joan quan la rosa és florida,
anà Carles Martell a la seva sala d’audiència
de la ciutat de París amb gran cavalleria
tenia dos fills i no me’n puc contradir:
l’un fou Carloman, molt fou de bona vida
als quatre ja era cavaller, tot ell cortesia
a més tornà molts monjos a llurs abadies;
l’altre es deia Pipí, per déu el fill de Maria
feia cinc peus d’alt més ja no el seria,
però de tant ardit igual no se’n trobaria.
Un dia el rei parà moltes taules al jardí
per menjar-hi amb la seva gent cortesana;
a banda hi havia Pipí i la jovenalla.
Aparegué un lleó fugit de palau
de bèstia més cruel no en fou paraula dita
la seva gàbia s’havia trencat tota esbardellada
i el seu curador era fora, havia anat a Normandia.
Pel jardí atapeït de matoll i fulles
se’n venia el lleó com bèstia enrabiada;
dues joves mossegà, que eren de Llombardia
i que jugaven a reverdida herbada.
Carles Martell quasi l’envestí, com el més proper,
la seva dona, patint per ell, no li deixà,
sols ell de la taula en volia prendre mida
quan Pipí ho veié que d’enutjat rugia
entrà dins d’una cambra, sense trasbals
i hi prengué una espassa que brandà amb feresa
s’apropà al lleó mogut per seny o per follia.

SEGUEIX A: Berta amb grans peus II

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne;

Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.

 MAINET 5

 

 Relat extret del MAINET;

I quan fou Pasqua que déu establí

perquè tothom li cal mercè de déu,

assistiren al monestir de sant Esteve

i un cop combregaren i en varen sortir

i seien per menjar al palau senyorial

els van servir a pler entre Hug i Enric.

De pobre ofici Carles anava vestit,

déu em castigui si us estic mentint!

Per’xò direm que els servents estan maleïts.

Hainfroi s’havia llevat dels primers,

tan punt sonaren matines al monestir

havia estat dels primers de dormir i ara es vestí,

tot seguit va cridar l’Heudrí

“Per David em meravello de vós germà i amic,

dormia encara amb l’hora que és.”

“A fe que cal dormir – respongué Heudric

que d’altres treballen per vós i per mi.”

“Rédeu – digué Hanfroi- no sé si és així.

He somiat un malson que m’ha trasbalsat.

Per nostra senyora penso que no hem lligat caps.”

Odinel va cridar:

Saps què ha esdevingut? De mots no he mentit

tothom del castell dormia on ara ho fan.

Amic, ja ho buscaven, que fos el pitjor.

De bona gana, per ma fe, no he de dir res.”

Baixà de palau els graons més antics

i entrà a la cambra de Maiengot i Tierrí

però no en trobà cap, com si s’haguessin esvaït.

Després tornà a palau i cridà ben fort:

“El comte ens ha traït, tant que l’estimàvem,

mai més no us en fieu de cap altre.

No ha pensat mestre David

que patirien Hainfroi i Heudrí?”

Hainfroi li demanà: “I tu que has sentit?”

“Veritablement poca cosa.

Ja havíeu perdut en Maiengot i en Tierrí,

i Beralt d’Orleans i vostre amic David,

Aimart el Manyac i en Guiu de sant Olmer

i en Carlot petit, Hug i l’Enric.

tots són els nobles folls que us han escarnit

que vostre haver s’han endut per consell d’en David

davant tots en Carlot que tant heu nodrit.”

En sentir-lo els serfs s’alleugeriren.

“Ai, las! –digué Hainfroi- En mala hora nasqué!

Si mor ens convé, serà que déu ens afavoreix.”

Moltes pestes van dir els dos serfs maleïts

i enviaren gent per estar-ne segurs

així es lliurarien de desafiar-los
que Enric i el comte Hug haguessin perdut Carlot.

 

Heudrí, va dir Hainfroi- deixa-ho estar

França no ens ha fugit pas, així ho farem saber

quan Pipí em deixi guardar el reialme

l’he tingut tant que me’l puc apoderar.

Força guerres ens estan esperant

la d’en Ribuet de Bretanya, la de l’angeví Gomer,

la de Miló d’Aigtent, d’en Bernat de Monclar,

la del duc de Borgonya, per molt que em faci dubtar;

posarem en pau el regne per prendre’l millor

com si mai no ho hagués estat i així es veurà obrar

l’aixada i el bordó cascun podrà triar.

............

............

Si els vilatans perdem faran de mal recuperar

tan aviatcom veuran el seu jornal destorba

“Senyor – diu Heudris – sabeu parlar molt bé

si així teniu França i la sabeu guardar

vos l’haureu tota sostret segons el meu pensar:

ni Pipí ni Carlot no trobaran a faltar.”

 

 

Des que se’n va anar Carles fora de França la vella

i Hainfroi i Heudrí el traieren de la terra

en molts llocs de França esclaten dures guerres;

aquells que en tragueren qui l’havia d’haver

molt li’n pesà a aquell qui gosà protestar

i Hug i Enric llurs senyor quallaren.

Traspassaren Cenelonya i Ronsasvalls la porta,

quasi a Blaves afluixaren la regna

però van passar la Gironda i després Bordeus

aquella nit juraren no cavalcar més

fins que l’endemà s’alcés el dia

vigilaven els poltres de prop, en tragueren les selles

     van passar els límits de Bordeus

     a Cri els hostatjà un tal Guillem

i els acomboià per la llei de la terra.

“Senyor franc cavaller – digué Hug l’honest-

qui vol un franc consell abans l’ha d’escoltar.

Què ens convé fer? som lluny de nostra terra.

Anem a Golafort, a Pui o Tudela.

Un fill de Pipí sense armes qui el voldrà?”

“Senyor – digué l’Enric- us diré un proverbi

i qui millor el prengui no se’n penedirà

no anirem a Pui ni a Gon ni a Tudela

anirem a Toledo a Espanya la bella

al rei saragossà li demanarem armes

que no és un rei petit i millor no en podrem haver.”

“Senyor – respongué l’al·ludit- ho atorgo i accepto!”

 

 

“Senyor – digué en David- franc cavaller valent,

seguir un bon consell es bo fer-lo endavant;

certament en sé un molt adient

si el meu senyor el vol en guanyarà talent.

No romanem en cap castell hostatjats

i anem a Toledo al rei saragossà

i ens farem soldats a sou seu...

Continua a Mainet 6

Hams:

Mainet, Carlemany, El Mainet en català, Charlemagne, Gesta Francor, Karletto, Girard d'Amiens, Karl Meinet, Reali di Francia, Andrea di Barberino, Gran Conquista de Ultramar, Estoria de España, Alfonso X, Chanson de Geste, Cançó de Gesta, Poesia Narrativa, Hainfroi, Heudrí, Lanfroi, Landrís.

 MAINET 4

Com Morant de Ribera dugué Carleto infant a Saragossa per ser presentat al rei Galafre.

XIII

 

Morant de Ribera va estar amatent

puix estimava Carleto més que a cap ésser vivent

per amor a son pare li era lleial

i patia pel seu futur incert

més que per cap home que no hagi viscut.

Pel seu amor es va exposar a perills

en una terra on no estaria segur;

sens dubtar anà a Saragossa primer

s’apressà a portar-li diligentment,

i encara que allà cap d’ells no valia un diner

no gosarien seguir-los per comandament;

però calia presentar-se sens demora.

Ara escolteu, senyors i bona gent,

com Morant de Ribera portà l’infant

mentre el cercaven amics i parents.

Primer van endinsar-se per les muntanyes,

amb Aquiló duent l’infant

i d’altres pocs afins i dolguts

van fer allò que els semblà millor,

obrant cadascú segons els seu talent.

“Joliu infant –va dir Morant- Ara no som res.

Landrís i Lanfroi, com altres parents teus,

estan removent la terra per trobar-te

i som tan pocs que no els podem contrastar,

per tant ens convé esperar altres temps

que obrarem millor, si a déu plau!”

I acabà dient: “Llavors recuperarem el poder!”

Continua a MAINET 5

Hams:

Mainet, Carlemany, El Mainet en català, Charlemagne, Gesta Francor, Karletto, Girard d'Amiens, Karl Meinet, Reali di Francia, Andrea di Barberino, Gran Conquista de Ultramar, Estoria de España, Alfonso X, Chanson de Geste, Cançó de Gesta, Poesia Narrativa, Hainfroi, Heudrí, Lanfroi, Landrís.

 MAINET 3

Com fou dit per Salomó qui ofèn els altres té mal guiatge.

X

 

Senyor baró d’això estigueu ben cert:

qui ofèn els altres a tort i a dret,

no pot passar gaire temps exculpat

que pel seu nom durà gran escarn.

Landrís i Lanfroi foren dos tirans

quan occiren son pare sense pietat;

d’aquesta cosa corria gran brama,

per tot deien, fos en terra cristiana

o pagana, terra de pagans,

grans blasmes, des dels petits als més grans;

cavallers, vilatans, gent corrent;

arribava fins a Jerusalem,

tothom que ho sentia s’horroritzava.

Al rei Galafre, que aquell no li plaïa ni un xic,

l’enutjà que hagués tingut aquell engany

i en deia de l’altre: “D’això siguem sincers

que per les seves obres tant no havia de viure;

qui obra malament no n’estarà exempt,

morirà i amb causa de dol i turment.”

El rei Pipí deixà un infant,

Carleto, el jovencell de ben pocs anys,

fill de Pipí i de Berta, conjuntament,

però els seus germans no l’estimaven gens

com era sols un infant no el volien occir

i el deixaren campar amunt i avall.

 

Com Carleto passà grans sofrences a la cort dels seus germans i a la del rei Galafre

XI

 

Sentiu senyors, però estigueu atents!

Els ducs malvats, que déu faci rebentar,

van matar son pare de mortal traïment,

amb la reina amb igual tractament.

Carleto, el petit vailet belluguet

feia les cuines com els servents

i com els seus germans li tenien por

i no es feia amb home vivent

no se’l podia contradir tant, negant-lo.

Mentre els de Magença, que eren parents seus,

feien a la cort allò que volien i més.

Aquiló de Baviera i d’altres fins a cent

no van gosar aparèixer, d’aquell dia endavant

que havien mort Pipí i Berta conjuntament.

Però Morant de Ribera tant estimava aquell nen

que per por a qualsevol esdeveniment

decidí no abandonar Carleto mentre visqués;

per por a la mala maror general

no gosà descobrir-se ni negar.

Ara sentiu, senyors, com amb gran trasbalsament

va ser informat el rei Galafre de tota aquesta pena

Li van arribar noves de França i Normandia

i es va fer narrar els fets i esdeveniments;

els savis que li van contar van trobar poc adient

esmentar Carleto, aquell belluguet infant,

que li pertocava ser emperador

i haver de la corona fins a Jerusalem.

Però abans no fos aquell temps passat

no s’ho imaginava home vivent.

Desheretat del seu casal i drets

vers altres terres hauria de mendicar.

Fins ser precisament amb Galafre un bon puntal,

passant de bandit del darrere al davant

que no sabrien ni petits ni grans

fins tenir-lo per primer cop al seu davant.

I això va fer el rei un cop el va tenir

per saber-ho, com tota persona vivent

va caldre veure’l davant per davant.

 

Com Carleto va ferir el seu germà amb un ast de la cuina.

XII

 

Senyors barons us plauria escoltar

allò que va fer Carleto, el petit vailet,

que de rei havia estat obligat a ser cuiner?

A la cuina s’encarregava de girar l’ast

no podia pas pujar a la sala

per odres expresses dels seus germans,

dels qui no en podia esperar res de bo.

De fet allà on fossin no podia ser-hi l’infant:

Un dia que es feia una luxosa festa  a la sala

Landrís va veure el marrec travessar;

l’infant el va veure vestit tot luxós

i va recordar son pare i sa mare,

i la mala mort que tots dos havien tingut.

D’una revolada prengué l’estri de feinejar,

com una espasa esdevingué l’ast de rostir

i amb ira desfrenada anà contra el germà

estampant-li al bell mig del rostre;

però el vailet era massa petit cavaller

no l’acompanyà prou l’embranzida

sols va fer a l’altre rajar un fil de sang.

Allí haguessin mort l’infant, però Morant de Ribera,

que en aquell moment era prop, el va emparar;

feines va tenir en privar-lo de continuar;

per treure-li l’eina se’n va veure un munt

i vivament el va treure del davant

abans que Avinçó avisés Rainer el cavaller.

Cap a París se’l va endur d’un braçat

i allí el va tenir tres dies amagat;

d’això en Morant de Ribera en tenia por

que els espies no el trobessin pas;

i es va moure per tot d’amagatalls

perquè, si els trobaven, ben segur

que voluntàriament seria el seu final.

Ara comença el cantar de Carleto

perquè enduent-se’l Morant de Ribera

va veure que a França no podien restar

era més convenient anar a terres sarraïnes.

 

Continua a MAINET 4

Hams:

Mainet, Carlemany, El Mainet en català, Charlemagne, Gesta Francor, Karletto, Girard d'Amiens, Karl Meinet, Reali di Francia, Andrea di Barberino, Gran Conquista de Ultramar, Estoria de España, Alfonso X, Chanson de Geste, Cançó de Gesta, Poesia Narrativa, Hainfroi, Heudrí, Lanfroi, Landrís.