PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 7
LA CANÇÓ DE SANTA FE
4
XXXI
El seu nom és Adonaí,
just com a Moisès li va dir
i és tan poderós de juí
que el seu dictat no pot fallir;
i el cor que l’obeeix mansí
no perd el premi que té amb si,
ans d’humil s’ungeix gegantí,
per tots els seus honors així;
i qui va a remolc i n’és afí
té garantit del cel bocí
i mort l’ànima en pau, sens fi.
Així crec que ho farà per mi,
amant-lo des que en vaig oir.”
XXXII
I el consell tot es fa un vesper
perquè etziba el seu cap primer:
“Juro pels déus d’aquest cloquer
dels qui professo amb deler
que us hem de reprovar ben bé,
pel cap que en perdreu un quarter.”
Així manen a un bon ferrer
fer una gran graella braser
i posar-la al cim del foguer
amb ella cos pur, nu i planer;
fan foc amb llenya de noguer
i en porten molta del verger.
D’això ella no en tem ni un diner
puix pensa en déu sempre primer,
filla com és de cavaller.
XXXIII
La gent plora amb ànim marrit
per la donzella alcen en un crit:
“És tant jove i amb tant delit
i cap càrrec ferm no hem sentit.”
I així manta s’ha penedit,
del mal que han fet a déu, d’oblit,
i vers ell molts s’han convertit,
i amb martiri també han finit;
fent-lo llur guia, amb cor contrit.
XXXIV
S’ompli de dolor la ciutat
fugint-ne els bons de la maldat,
fins sant Cabrasi n’és frapat,
i de dalt d’un cim amagat
veu virtuts que s’hi han obrat,
per déu, en trets d’humanitat:
del cos de santa immaculat,
tot i rostit no està escaldat,
i àngels del cel n’han voleiat,
com coloms que hi haguessin nat;
fou d’on se l’havia cremat,
i un cop l’incendi refredat.
No em creureu, però és veritat.
XXXV
L’estol d’àngels en multitud,
Hi ha trenat, quan déu l’ha dut,
corona d’or lluent molsut,
més que no el sol quan és crescut
cobrint-ne el cos nu i desvalgut
d’un pàl·lid or tot ell batut
que mai veié jove o canut,
tret sant Capraci, duc i escut,
que sempre en déu s’ha mantingut.
XXXVI
Quan cansat l’incendi és mort
i el foc ve eixorc i perd suport,
ell s’omple d’un gran desconhort
quan veu tothom en ple deport,
i crida els seus donzells molt fort:
“Ningú prengui res, us exhort,
que sinó en tindrem gran dissort!
XXXVII
I la gent s’hi avé a l’instant,
quan els fuig l’engany del davant,
ni fuits cent anys oblidaran
com ella hagué un patir tan gran.
Xisclen Bascons, que són d’Aran,
fent: “Ningú visqui res semblant”
La lleven del foc mort tirant.
I un amb l’espasa flamejant
li dóna al cap tal cop de bran
que en treu la testa tot tallant,
com Herodes de sant Joan.
XXXVIII
El cos trencat romangué al fris,
com el glavi féu decomís;
l’ànima als àngels fa feliç
i la porten, amb un somrís,
ben alegres al Paradís,
amb més sants seient amb encís.
No menteixo, sols és avís;
ans no ho he dit, sols per matís,
m’ho van dir sis savis homes, sis,
i grans gramàtics del país,
i us en trec d’autor sant Daunís.
XXXIX
Sentireu ara uns mots esquius:
la sang per terra feia rius
de no gosar enterrar-la els vius,
com ho vedà el cap dels altius.
De terra feren com uns nius
que fa l’estruç tots els estius.
Plorant-la commiseratius,
no n’havien millors motius,
puix n’eren dolguts i captius;
de por que més mals fossin vius,
vivien com homes furtius.
XL
Tant aguantà sa sepultura
que el temps en deixà l’estructura.
La carn sentí com més madura
però cap vern no hi fiu fractura.
Mentre sang del cap com pintura
brollava en roig per la juntura.
Morí aquell foll ple d’oradura,
defugint de déu la dretura.
I el món recobrat per natura,
va refer la seva mesura,
que de folls sols sofreix malura.
Com dels pagans llur fet perdura,
millora als cristians procura
sant Dulcidis, que d’ells pren cura,
i del seu bisbat déu s’apura,
fa adobar marbre, pedra dura,
on colgar la santa segura;
busca amb enginy la cobertura,
fa del martiri entalladura,
i una nit molt i molt obscura,
els monjos en fan obertura
i aquell cos, amb desimboltura,
fins Conques duen, santa i pura;
tal com llegim a l’escriptura.
XLI
Sort té aquell lloc desavingut,
on déu tan rica santa ha dut;
per ella es fan fets de virtut
complaent a tot nouvingut.
Girald, un monjo mal cregut,
tornà als ulls de Guilbert, salut,
passat l’any d’haver-la perdut;
déu, d’ella, tornà plenitud.
Sempre que a ella ve un cec o un mut
o trasbalsat i desvalgut
o un que en presó està retingut
o es dol per guerres que ha batut,
un cop a ella es postra i acut
ja pot ser jove o bé canut,
si abjura dels pecats calmut
sempre li vindrà la salut.
Com jo espero obtenir un ajut.
XLII
Us diré, abans tractar de paus,
com déu matà aquells homes braus,
faedors de maldats i fraus;
com d’això en fan goig tants palaus
ni que llurs obres eren fraus.
Pitjor que no els Aquinonaus
trencant Emmaús com allaus
o contra el sant dels Nicolaus,
van prendre ports repòs de naus
i en terra en feren llurs esclaus.
L’infern els prengué per babaus,
empassats tots com dins d’uns traus,
amb Dacià, el rei dels cataus,
Herodes i els Arquelaus,
va coure amb fums de sofres blaus.
XLIII
Tots aquests homes pecadors
rebran de l’infern les calors
i déu per’xò els fa tan majors,
i els consent com emperadors
fent-los del segle jutjadors
i que puguin matar els millors.
Sens cedir poder als pitjors
no hauríem sants mereixedors,
perquè aquells envien tals flors
que tornen el cel de colors,
i amb llurs dolces suaus olors
desprenen i creen amors
d’on nous cossos prenen vigors.
XLIV
Maximià ofengué la creu
com Dioclicià l’hereu,
pitjor que els Jueus l’apogeu
i molt més que cap Filisteu.
Amb ells concorda el Jebuseu,
i el poble àrab i el Fariseu,
els Armenis van fer-hi un feu
d’amazones i algun Pigmeu;
o l’Hermafrodita i l’Hebreu
també el Corbarí i l’Amorreu.
D’ells m’entristeix ser portaveu;
sort no regnà cap Macabeu
que hi hagués bregat a tot preu.
XLV
Maximià era cor avar,
donant no era gens popular;
Filla donà a Constantí car
el volia collar exemplar
i aquest a Marsella del mar,
li féu pagar aquests vicis car.
De dona que en fou titular
tant l’estimà que en fou avar.
Ja vell atragué d’ultramar
consell per aquells bandejar,
que fou de mal articular.
Màxim, que era el fill més ignar,
va rebre’n una host regular
i ho completà espectacular.
Danesos i Navarresos a escar,
amb Niells i Moros, fills d’Agar,
i aquells de la tribu Isachar,
vingueren homes de Cedar
i uns del regne Salmanassar.
Plegats van cavalcar a la par,
ordint d’esprémer i circular
Marsella a dintre de la mar.
XLVI
Trameté lletres i correus,
cridant als qui n’havien feus:
Bulgars manà, Grecs i Caldeus,
als Marcomans i Macrobeus,
Sàtirs anant amb Idomeus,
Angles i Escots amb Cananeus;
sant Maurici i Tebaiques creus,
amants de déu pels seus conreus:
després traïts per folls Jueus
que ell va matar o a molts féu reus.
Hi fos Judes, dels Macabeus,
Heliazar o els Timoteus,
Samsó, el Natzarè allí dempeus;
Josuè o Zacaries veus,
no haurien romàs ni les seus.
XLVII
Així sants matà a pler i rabent
que en moriren sis mil sis-cents
i el camp es veia roig cruent
massa perdé allí llur jovent;
cresqué el Roine de sang corrent,
més riba alta i no se’n ressent!
Déu rubor donà al vell potent
el posà al cas per fraudulent
que Constantí vagi prenent.
Ell sap de quin preu altrament
i mescla un versemblant pigment,
ja al seu torn un cimbell present;
al vell el treu d’aquella gent
i a Marsella ben aparent
el reclou dolorosament.
La filla en fa tal guarniment,
com no es fa a cap pare amatent,
i el mata i posa a parar el vent.
XLVIII
Dioclecià a reculons,
ho perd tot i no en sap el fons.
Breguen amb ell mil Esclavons
campant a esgrima pels entorns
de cor inflat i molt fellons,
per molt facin no són prou bons.
Mentre ell s’ho mira dels turons
ve un cavalcant en pocs segons,
i a l’abast el posa en raons,
tot quant sap diu a borbollons,
irat com un fill de lleons:
“Senyor heu perdut els companyons
perquè us capturen els barons,
morts tots o per traïcions,
com vostra filla, a les presons.”
Sentint les informacions,
s’estira barba a forfollons
i el cor li peta amb els pulmons,
i l’ànima perd allà al fons.
Veure’ls ambdós com Faraons,
tant aliats com dos lladrons
llurs batlles són molt mals dragons,
tostemps els cremen com tions;
llurs noms no hi proven a Cançons
tret parlar-ne entre companyons,
per malvats que van ser i fellons.
XLIX
Foll és aquell que sols treballa
per danyar el llinatge i els falla;
déu prompte acara llur canalla
i un contra l’altre els amortalla.
A Roma s’explica una gralla
que els dos farien gran batalla.
En un gran camp segat de dalla
no hi valdria ausberg ni cap malla,
ni elms lacats ni més ferralla
que emparés cops per la ventralla;
res priva així sang que davalla.
Heus ambdós reis morts entre palla,
cascun tapat d’una tovalla.
Clogué déu l’estirp com la falla,
ni bri veureu ni revifalla
i sí, són morts tot i que es calla;
jo no hi prenguí ni una medalla
l’alè amb llur cant se m’enrogalla.
(Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)
Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa
