PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 5

LA CANÇÓ DE SANTA FE 

2

 

XI

I un cop ha ofert la pedreria

per déu es posa en pobreria

fuig dels la seva sintonia

i sols pren déu amb energia.

Ho ben mereix, si ella ho tria,

volent heure’n la simetria

junt amb la fidel companyia,

i espera plaure’n la mestria,

que és dreta vida en harmonia.

XII

 

He de dir-vos d’aquells pagans

que dur era el tracte als cristians.

Quan van matar Adrià i més sants,

Dioclicià ja d’abans;

era rei de Grecs i Romans

fins Hispània als cims Cerdans,

Licini, un fill drets sobirans,

ja nascut, diuen lletrats grans,

que era anti-déu, d’aquells instants,

matà tres sants d’ambdues mans;

i ara rau colgat sens descans

amb mil diables fent balanç.

Amb Maximià eren semblants.

XIII

Sengles afanys no eren espars,

als ídols daven gustos cars

fen-los ofrenes exemplars

i per terra, d’enllà dels mars,

van cridar un felló dels avars,

en Dacià, que déu me’n guards,

li van donar aquest regne un març,

i als cristians fins fer-se’n farts,

envilint-los de danys amargs.

XIV

I un cop a Agen aquell agent

era palès que un seny cruent,

escamparia obres mal fent,

res bo que a déu deixés content;

ama el diable i no la gent,

cristians pren per escarment

en mata o penja i no més lent

en crema molts en focs que encén.

D’això se’n vanta, és evident.

XV

 

Saber Dacià pels topants

dóna un gran goig entre els pagans.

Fan ídols amb diversos fangs

i pavellons en indrets plans,

típic conreu d’àvols i vans

i ja, després d’un breu descans,

llavors parlen dels cristians.

XVI

“Senyor, per què tant heu trigat?

En rebre aquest regne apartat

l’hauríeu d’haver visitat,

ans que gent nostra hagués captat

la donzella i entabanat

sobre un déu bo i en trinitat

al qui prega el seu veïnat,

cridant foll i amb temeritat;

sense un càstig immediat

perdrem tota aquesta ciutat

que el parentiu li ha donat.

XVII

Això que el poble ha referit,

sempre ens omple d’ira i neguit;

aquesta donzella ha envilit

la llei fent-ne un contrasentit;

el seu llinatge ens ha nodrit

però ella és el mal infinit.

Que en vós no trobi fre ni oblit,

si no es desdiu del déu susdit,

és que ens pren per uns sens sentit;

sempre ens destorba el seu envit;

sols per vós mort serà impedit

fent sagnar el cervell escruixit,

com vau fer a sant Feliu, han dit.”

XVIII

Ell la fa portar ben vivaç,

pobre de qui no en faci percaç:

“Gentils  conduïu-la pel braç

dient els meus desitjos clars;

prometeu-li un bon desenllaç

que dels mals en farem traspàs

i no en serà més contumaç.”

XIX

Prest molts hi han concorregut

allí on era amb  promptitud,

però sens dar-li un bon salut

l’amenacen amb acritud;

i els rep ferma i cor resolut

perquè el té gran, pròdig i agut;

i prega a déu per sa virtut

davant la gent rebi l’ajut

i conservi el seny premut.

XX

Alçant la veu contra el renou

s’encomana a la creu i prou;

no salva dels folls ni una nou

ni mercadeja un sobresou,

que entrin a l’infern de cald rou.

D’aquesta host li’n vindrà greu jou

d’aquí que en tingui un dot que cou.

  (Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)

Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa

Vegeu 

Cançó de Santa Fe 1

Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana PNEC

o com és el llibre Aquí