BÍBLIA RIMADA DE SEVILLA
6 De Judes Iscariot i de la seva vida
Judes fent via el trobà amb gent
parlant i el va interrompre amb plors
pregant-li el perdó i favors,
perquè estava ple de pecats.
Jesucrist veié veritat
i el perdonà i el feu deixeble
seu, però tement-lo, per feble
volent-lo redreçar d’errat
i netejar-lo de pecat.
Jesucrist que el veié resolt
el volia a prop i no solt
així veuria allò que fes
obrant d’apòstol pels senders.
Va poder constatar amb el temps
que era afable i plaent tostemps.
Jesucrist que era tota amor,
el sabia traïdor estor
i encara el dispensava així.
Penseu que Judes fent camí
amb els apòstols es quedava
allò que a Jesús la gent dava;
per haver, fos bonic o fos bell,
que anava a Jesús? era d’ell!
Portava alforges d’amagat
on posava els fruits del pispat;
tot quant hi pogués encabir.
Jesucrist no en feia juí,
puix ell li deia a Jesús que eren
regals com els que els fills esperen.
Tot i que Judes fos malvat
que feia altres actes d’orat
rebia sovint i a bastança
de Jesús tota confiança.
Encontinent Jesús anà
a Betània per sopar,
que els convidà Simó el leprós,
a ell i a tots els companys del tros.
L’hoste els va atipar abastament
i a mig fer entrà sobtadament
na Magdalena que va seure
prop deJesús; de cop va treure,
sense encomanar-se a ningú,
un ungüent que ben segur
valia un gros feix de diners
comprat a bons especiers;
i agenollant-se al llossar
de mantinent el va buidar
als peus de Jesús; li untà els dos,
i amb un posat ben afanyós
els eixugà amb els seus cabells
que eren densos, rossos i bells.
L’olor que eixí dels ungüents
va perfumar tots els presents
com era mirra d’encensers
que amb mosqueta l’ungüent és
dels tocs d’espècies mesclats
feien més nobles qualitats.
Quan això Judes hagué vist
es girà contra Jesucrist.
De l’ungüent contà ell després
van fugir trenta sous o més.
Tot això el va fer repensar
que igual diners pogués cobrar.
Així que anà a Can Caifàs,
quan al temple havia romàs
i li comunicà el seu preu:
trenta diners per haver un reu:
Jesús. I que ell el lliurarà
cobrant bitllo bitllo en mà.
Quan els trenta diners vas rebre
els guardà i res més va percebre;
li van lliurar una companyia
i ell els va explicar amb arteria:
“Aquell a qui jo faci un bes
a la boca el preneu després,
però compte entre els de l’equip
que Jaume, el germà de Felip,
no ho voldrà; l’haureu de lligar”
No gaire tard van ser allà,
Judes dut per dolenteria
els sortí al pas fent de guia
i besà a la boca a Jesús
lliurant el fill de déu reclús.
De boca malalta o pitjor
ve sempre la traïció,
per Judes obrant tot captiu
dels diners. Millor no fóra viu!
L’exemple ofereix a la gent
com evitar un greu falliment,
davant d’altres casos semblants.
L’escrit ens recorda els instants
com jueus, falsos traïdors,
varen portar mals i dolors,
que prou els veiem no acabats;
malgrat els fets i els temps passats
sempre els jueus, que són dolents,
han resultatels menys creients.
En la seva mala sort
van dur a Jesucrist la mort.
A tots aquells que a Jesucrist
pròpiament havien vist
prou el saben ressuscitat
i també que al cel ha pujat.
I els majors dels patriarcats
refusen creure en veritats
i veuen tots els seus miracles
no pas com joies sinó obstacles
que sols ens pretenen mentir.
Però per molt que vulguin dir
Jesucrist fou el salvador,
demostrat és i que és senyor
que a ells els ha gitat sens sostre
depenent tostemps d’amor nostre.
