RESUMS DE TEATRE
Antígona
ANTÍGONA
Com sempre hem fet unes divisions que hem definit a les pàgines següents:
La 1 a la 193; la 2 a la 197; la 3 a la 208 la 4 a la 210; la 5 a la 219, la 6 a la 221; la 7 a la 229; la 8 a la 233; la 9 a la 236; la 10 a la 238; la 11 a la 244; la 12 a la 246.
1
Antígona informa a la seva germana Ismene que, malgrat l’estricte ban de Creont prohibint rendir els normals gestos fúnebres envers el seu germà mort Polinices, ella pensa realitzar-los d’amagat, assumint les seves conseqüències. Ismene, més prudent, refusa participar-hi, tot i que admira la pietat i la valentia de la seva germana.
2
El Cor elogia l’entrada del Sol donant un nou dia a la ciutat de Tebes, la de les set portes, alliberada del conflicte bèl·lic que acaba de produir-se i tal i com ha quedat la situació dels germans antagonistes.
Arriba Creont i comenta amb el Cor el seu decret sobre els dos germans, nebots seus; pel que fa Eteocles, que havia lluitat i mort per la ciutat de Tebes, rebrà les exèquies corresponents habituals, mentre que l’altre, Polinices, que havia comandat l’exèrcit invasor d’Argos, i també ha mort, restarà insepult i peixerà aus i gossos, perquè prohibeix terminantment donar-li sepultura o honrar-lo, com un mort normal. Un guardià l’interromp puix porta la nova que han trobat damunt del cos insepult flors i uns grapats de terra. Creont s’enfurisma d’allò més i mana trobar el causant de saltar-se la seva prohibició i el guarda surt precipitadament.
3
El Cor es meravella de com els humans sobreviuen als embats que els trameten els déus, fent símils a les forces de la natura i llurs pensaments, on la paraula humana s’acorda a la voluntat divina.
4
Al poc torna el guardià amb Antigona cap cot, com a presonera. Un cop ell notifica al rei com l’ha enxampada procedint als ritus prohibits i que l’han vista plorar a llàgrima viva, quan el vent desbaratava la seves accions, i de nou els ocells s’alimentaven del cadàver del seu germà. Per la seva banda ella es lamenta de la sort que l’espera i debat amb Creont, que ha fet sortir el guarda, justificant la seva postura. Ella rebla com creu haver realitzat el seu deure correctament, tal com és manat pels déus, que de fet tenen més autoritat i importància que cap edicte reial i reconeix que sols ella ha tingut prou valor per contradir-lo, com a llei injusta.
Al poc porten Ismene a qui acusen de còmplice de la seva germana, però Antígona els ho desmenteix i Ismene insisteix que vol córrer la mateixa sort que ella. Creont les pren per boges i mana que se les emportin lligades.
5
El Cor reflexiona sobre els embats de la natura, com a manifestació de la força dels déus envers els humans i, en particular l’esdevenidor dels Labdàcides (els antecedents d’Èdip) i donen l’entrada a Hèmon, el fill de Creont.
6
Pare i fill debaten el mal que el poder reial fa a la vida sentimental quan vol doblegar la seva estimada, i el pare retreu al fill que se sumi als desordres socials que soscaven el poder i la disciplina. El fill addueix que d’altres poden tenir bones idees que poden fer avançar la societat per tal de ser millors, i ho exemplifica amb la lluita de la natura que doblega els poders més poderosos. Creont refusa ser alliçonat per un jove a qui considera un fora-senyat, mancat de raonament, per la poca experiència a la vida. Hèmon el deixa amb la paraula a la boca, titllant-lo de boig sense remei. Un cop sol amb el Cor, Creont referma el seu desig de condemnar la promesa del seu fill com un acte que ha de refermar la seva justícia. El Cor li recorda que l’amor sempre enterboleix la discòrdia entre els homes promoguda per l’Amor, el joc d’Afrodita.
7
El Cor, com aplec de ciutadans, debat amb Antígona, la qual està decidida a morir però que es dol de no haver pogut celebrar les seves noces, programades amb el seu estimat. Finalment el Cor reconeix la fatalitat de la família de la noia, propensa a un final tràgic. Antígona, per la seva part, reconeix la recança d’allò que hauria pogut ser si els fets no l’haguessin empès al seu destí.
8
Entra Creont i descriu als anteriors presents la condemna que té reservada per la noia. La vol deixar tancada en un receptacle de per vida. Antígona ho pren com la cambra nupcial que li hauria estat destinada, que la guardarà sense marit, però si bé es demana quina ordenança del cel ha transgredit, accepta el càstig, tot i haver actuat correctament per tal de respectar la pietat, tal com els déus comanden. Els guardians se l’emporten.
9
El Cor recorda altres casos de patiment per injustes actuacions i recorden que el mateix déu Dionís patí accions funestes.
10
Entra Tirèsies, l’endeví, comunica a Creont tots els mals auguris pronosticats en observar el comportament dels animals que utilitza per desentrellar l’esdevenidor, que no responen com s’esperaria, degut a la disfunció que ha provocat l’edicte reial destarotant el procés normal de la natura davant el desllorigador futurible dels seus ritus. Decebut per la reticències del rei, l’endeví marxa precipitadament. Davant de la seva autoritat en la matèria, després de certs dubtes, Creont s’adona del seu error i debat amb el Cor per tal que l’orienti a fi d’arreglar tots els desperfectes que ha causat el seu decret. Alliçonat surt precipitadament per aconseguir arreglar-ne els efectes.
11
El Cor invoca novament Dionís per tal que refaci amb el seu poder tot allò malbaratat pel seu rei, a fi que Tebes es renovi de la seva malaurança.
12
Arriba un missatger que informa al Cor les desgràcies que acaben d’ocórrer. Hèmon s’ha matat per ràbia contra el seu pare. En aquest moment entra Eurídice, dona de Creont i mare d’Hèmon i suplica que s’expliquin els fets que començaven a relatar-se. El missatger reprèn la seva narració, més detalladament, i explica com Creont havia anat primer a retre les degudes consideracions fúnebres a Polinices, i un cop realitzades s’havia dirigit al clos on havia tancat Antígona. Allí se l’ha trobada penjada i s’hagut d’encarar amb Hèmon, el seu fill, que hi havia anat a alliberar-la i, que li retreia la seva trigança , així que enfurit ha volgut matar al rei però, en errar el cop ha decidit treure’s la vida, i ha mort abraçat a la seva estimada encara penjada.
En aquest punt Eurídice entra al palau i el missatger es mostra voluntari per acompanyar-la perquè, com diu al Cor, la reina no deu voler mostrar el seu dolor en públic i corre al seu encalç.
13
Arriba Creont compungit per les desgràcies que ell acaba de presenciar. El missatger surt del palau, i notifica que la reina Eurídice s’ha llevat la vida, i que l’ha sentida, abans de fer-ho, maleir el rei i tot l’horror que li havia comportat la seva justícia cega. Creont es dol i prega la pròpia mort, i que arribi ràpida, abans de suportar més embats del destí.
El Cor clou el seu parlament recordant el mal que pot fer l’orgull i la manca de seny dels vivents.
Èdip a Colonos
He fet unes seccions: la 1 a la pàgina 101 del nostre llibre; la 2 a la 118; la 3 a la 128; la 4 a la 137; la 5 a la 140; la 6 a la 156; la 7 a la 158; la 8 a la 164; la 9 a la 165; la 10 a la 174; la 11 a la 179 i la 12 a la 180.
ÈDIP A COLONOS
1
Èdip vell i cec arriba guiat per la seva filla Antígona a frec d’un bosc del terme de Colonos i s’asseu a reposar. El troba un vianant i li recrimina haver-se assegut a un lloc consagrat a les Eumènides, comminant-lo a corregir la falta, i veient que el vell no li fa cas, surt a pregonar la rebel·lia de l’estranger que ha romàs al lloc sense immutar-se.
Arriba el Cor d’ancians de Colonos i obliguen al vell a marxar però quan ell els notifica qui és tots s’esgarrifen de terror, sobretot en sentir el seu nom, tement que el seu crim contamini la ciutat.
Antígona els suplica pietat, fent-los notar la desgràcia del seu pare però aquest els arenga amb un discurs on elogia la fama pietosa d’Atenes, la ciutat just a tocar. Davant de les seves raons van a cercar el seu rei per saber-ne el parer.
2
Durant l’impàs arriba l’altra filla d’Èdip: Ismene. Aquesta explica als seus com ha empitjorat la situació de Tebes amb la discòrdia entre els seus dos germans mascles; Eteocles i Polinices. Aquest darrer ha estat desterrat pel seu germà que, després d’anar a Argos, ha aconseguit la mà de la seva princesa i ha retornat, amb un gran exèrcit d’aquella ciutat, a la seva natal, per entaular una batalla amb el seu germà. També notifica que Creont ve d’allí i es a punt d’arribar per endur-se el seu pare, donat el valor que adquirirà la ciutat que aculli les seves despulles, segons l’oracle que prediu la protecció que la seva tomba brindarà, però també ha sabut que, en considerar-lo un parricida, el tebans només el volen per enterrar-lo a la frontera límit del seu país.
3
Èdip manifesta que no consentirà aquesta aberració i suplica els ancians que el protegeixin. Aquests li aconsellen com realitzar un sacrifici per aconseguir apaivagar les Eumènides molestes pel seu menyspreu. Ismene s’ofereix a realitzar-lo i surt per tal que li indiquin com dur-lo a bon fi.
Teseu, el rei de Colonos, acut davant l’avís rebut. Demana al vell cec el motiu de la seva arribada. Aquest li explica el seu desig de ser enterrat a la terra que ell regeix i decriu els beneficis que obtindrà el país i Atenes quan entri en guerra contra Tebes, que ve a reclamar-lo per beneficiar-se d’iguals circumstàncies. Teseu s’avé a les seves indicacions i surt a preparar la defensa.
4
El Cor elogia Atenes i la terra de Colonos que comparteixen llur destí.
5
Irromp Creont amb una escorta. Primer, de bones maneres, festeja Èdip i els ancians per tal que el vell torni voluntàriament a Tebes perquè el reclama la seva família, però en rebre el ferm refús d’Èdip, refutant-lo per les veritables intencions del seu cunyat, Creont, veient-se descobert, notifica que té en el seu poder Ismene, a qui acaba d’empresonar i ordena els seus acompanyants capturar també l’altra filla d’Èdip, Antígona. Davant l’alarma del Cor torna sobtadament Teseu. Creont fuig d’estudi i davant la defensa que Teseu fa d’Èdip al·lega que no es pensava pas haver d’entomar una defensa tan aferrissada d’un parricida, per part d’una ciutat com Atenes. El Cor se suma a la defensa del vell cec i Teseu ho rebla amb l’exigència que li lliuri les filles d’Èdip, que sap obren al seu poder i, obliga a Creont a acompanyar-lo per fer la transacció.
6
El Cor pronostica la batalla on intervindran Teseu i les dues germanes. Parlen de carros, cavalls agombolats per Atena i Posidó. Sigui com sigui l’honor de la batalla omplirà les noies perquè pronostiquen que Zeus dirigirà la lluita i, així l’invoquen per guanyar el seu favor així com els de la deessa Atena, Apol·lo i Artemis.
7
Tornen Antígona i Ismene, guardades per Teseu, el qual notifica l’arribada d’un membre de llur família, vingut d’Argos. Èdip endevina l’arribada del seu fill Polinices. Primer no el vol rebre però, davant la insistènca del rei Teseu i Antígona, s’hi avé.
8
El Cor canta les penes de la vellesa recordant els mals que ha patit aquell vell per part dels seus fills mascles.
9
Es presenta Polinices. Primer demana perdó al seu pare, però se li entreveu l’interès per aconseguir el seu favor, donat que l’oracle prediu la victòria d’aquell dels dos germans que aconsegueixi el suport implícit del seu pare dotat d’una potència predestinada. Èdip, que havia escoltat silenciosament es veu empès a respondre al seu fill i, a través del Cor, profetitza la mort d’ambdós fills a la batalla i que talment així ho espera, puix els guarda greu rancúnia, donat que primer el van foragitar de la seva llar familiar i tan sols rebé suport i ajut de les seves dues filles. En conèixer el seu destí Polinices s’acomiada de la seva germana, pregant-li, arribat aquell moment, tingui cura de les seves honres fúnebres.
10
Només ha sortit Polinices retruny el tro i Èdip entén que és el senyal de Zeus que l’avisa del seu imminent final. Commina el Cor a avisar el rei Teseu. Enmig de la sorollosa tempesta arriba el rei i el vell cec li prega que assisteixi les seves darreres voluntats, però amb el més escrupolós secretisme. El vell, amb el rei i les seves filles, surten a complir el destí del primer.
11
El Cor invoca les autoritats infernals, donat el moment crític que sembla ha arribat.
12
Entra un missatger i descriu les circumstàncies i el capteniment dels assistents als últims moments d’Èdip, però es dol de no saber el lloc concret on ha quedat soterrat, tal com era la seva darrera voluntat, i que sols el coneix Teseu, seguint les estrictes pautes del vell cec.
Tornen les filles d’Èdip amb Teseu el qual, amb el Cor els donen consol, mentre el rei promet dur-les a Tebes, seguint la petició d’Antígona.
El Cor acomiada el drama reafirmant la perpetuïtat dels fets representats.
Èdip Rei.
He fet unes parts a les pàgines del llibre: la 1 a la 21, la 2 a la 36, la 3 a la 44, la 4 a la 53, la 5 a la 64, la 6 a la 66, la 7 a la 81, la 8 a la 86.
ANTECEDENTS
Degut al seu comportament Laios, rei de Tebes, estava maleït a morir a mans del seu primogènit. Per evitar-ho tant bon punt aquest va néixer, d’Iocasta, la seva dona, el lliurà a un criat perquè l’abandonés a les feres. El servent, compadit, va deixar el nen a la muntanya de Citeró on fou recollit i lliura al rei de Corint, Polibi. Un cop l’infant Èdip, ja adult, va rebre un oracle de Delfos que li profetitzava que estava destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Per tal d’evitar aquesta aberració marxà de la llar dels seus pares adoptius.
Pel camí a Tebes es discuteix violentament amb un viatger prepotent en una cruïlla, amb el resultat que mata el caminant, que resulta ser el seu pare biològic, Laios.
A Tebes es guanya el dret bacant al tron de la ciutat que obté juntament amb la mà de la reina vídua Iocasta. D’aquesta forma l’oracle es compleix fil per randa.
Passa el temps, i si bé obté l’afecte dels seus súbdits i la felicitat a casa amb quatre fills: Eteocles i Polinices i dues filles, Antígona i Ismene, la terra se’n ressent, maleïda amb la pesta i l’esterilitat, tant d’animals com de les dones tebanes, degut a un mal que els és desconegut.
OBRA
1 Un grup de vells i nens suplicants preguen a Apol·lo pel restabliment de la terra i al seu rei Èdip que els apaivagui de les calamitats. Aquest, entendrit, ja havia enviat el seu cunyat Creont a Delfos, al temple propi d’Apol·lo, per tal d’obtenir l’oracle que els doni l’entrellat de la qüestió.
Veuen tornar l’enviat que ha estat notificat dels motius dels mals de la terra; cal que s’ajusticiï l’assassí desconegut del seu antic rei Laios.
Tots invoquen la protecció dels déus. Mentre Èdip promet trobar l’assassí i fer justícia. Fa un ban severíssim decretant la delació i prohibint el tracte envers els culpables. Fins i tot s’hi implica tant que al·lega demanar justícia per Laios, talment com si ho faria pel propi pare. A instàncies de Creont crida Tirèsias, l’endeví, perquè posi llum a la qüestió, amb la seva ciència profètica.
2
Quan aquest ve, refusa pronunciar-se i prega se’l deixi tornar a casa, puix coneix molt bé els fets mercès a la seva sapiència. Èdip s’enfurisma i l’arriba a insultar i a culpar com si formés part dels causants d’aquell assassinat. A més barreja una secreta conspiració ordida, segurament, amb el seu cunyat Creont per enderrocar-lo. Aquí Tirèsias es veu forçat a etzibar-li la veritat i esperonar-lo a complir els seus decrets, sobretot no dirigir la paraula a cap d’ells perquè és l’únic criminal que taca la seva terra mentre li demana si realment sap de qui és fill. Abans de separar-se i donar per acabada la violenta discussió li pronostica una ceguera i el propi desterrament.
3
Creont revela al Cor la seva còlera per aquestes acusacions. De cop arriba Èdip i es discuteixen molt durament.
4
Al punt més fort, entra Iocasta de palau i aconsegueix salvar Creont recomanant Èdip de no creure en oracles ni endevins. Remet a les proves que el seu antic marit fou realment mort per una colla de bandolers, segons testimonis, davant les prediccions que li deien ho seria pel propi fill. Èdip encara s’intranquil·litza més i li demana com era el seu marit. Iocasta contesta que alt, amb cabells blancs i amb traces semblants a les d’ell, la qual cosa fa neguitejar molt Èdip.
5
El Cor reflexiona sobre la potència dels déus en els destins.
6
Arriba un Missatger de Corint per notificar a Èdip la mort del seu pare adoptiu, Polibi i la seva oferta pòstuma de deixar-li el seu tron per herència. Iocasta, rebla amb aquesta notícia la creença de la falsedat de l’oracle, segons confirmen els designis amorosos del seu pare. Tanmateix, com si la contradigués, o per donar valor a l’oferta, el missatger confirma a Èdip que no era fill natural sinó que ell mateix li havia donat després d’haver-lo recollit a la muntanya de Citeró, quan ell abans feia de pastor, de mans d’un altre. I com per donar detalls fefaents esmenta que l’infant duia els peus foradats pel cim. Iocasta aquí s’adona de la veritat. Èdip reclama la presència d’aquell altre pastor. Iocasta mira d’impedir-ho però en veure que no li pot treure del cap, desesperada, entra al palau.
Quan arriba aquell pastor (El Servidor) i malgrat que el Missatger de Corint li recorda els fets antics, quan feien de pastors, de bones a primeres es nega a parlar i el titlla de foll, sols davant les amenaces de mort, que li llença el rei Èdip, explica que va dur el fill de Laios a la muntanya perquè se’l mengessin les feres, però ell se’n penedí i va donar-lo a un pastor. Aquí Èdip demana si li va lliurar el rei o la reina. El Servidor confirma que fou la reina i Èdip, desesperat, entra al palau.
7
El Cor debat els desastres que s’acaben de saber, quan entra un criat de palau (El Missatger) que relata els tràgics fets que acaben d’ocórrer dins del palau. Èdip ha trobat penjada Iocasta i ell, després de treure-li els afiblalls que sostenien la seva túnica, s’ha punxat i buidat els ulls. I ara crida que el mostrin a tots els ciutadans per ensenyar-los com s’ha castigat, penedit de la seva maledicció.
8
Èdip entra a escena orb i ensangonat i explica al Cor que així ha acomplert el seu edicte i vol mostrar-los com s’ha infringit el seu propi càstig. Creont entra i es mostra generós i acull les seves demandes de soterrar Iocasta i fer-se càrrec dels seus fills, però quan Èdip reclama conservar les filles, Creont li etziba que no vulgui guanyar sempre, que no tot són victòries a la vida i el fa entrar amorosament al palau (per la porta gran)
El Cor roman a escena i planteja la reflexió que no és possible aconseguir la felicitat fins haver viscut la totalitat de la vida.
