dimarts, 4 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 5

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 5


(T XI) La gralla que fa sonar és de cos d’ivori i d’os de serp i el tudell del bec d’or cuit i les inxes d’argent amb sedes a les argolles i a la que penja la bufera són de seda i, de pedres relluint n’hi ha més de cent (v. 289) D’això els turcs saben que la batalla els espera. Quaranta-quatre reis hi arriben rabent, vestint igual disseny que els draps de llurs tendes, a punt pel combat i, no els cal pas parlament.
El major és emplaçat dalt d’un turó amb pendent i és desdibuixat amb tal tràfec. Cent dels seus déus en terra no hi farien entrar cap home vivent si d’altres no li’n donen ardiment, perquè un cop entrat tot hi és espavent puix cap home no sap dir com plana ni s’estén, els vents són massissos i l’obra en depèn “que no es pot conèixer del tot amb tal desfermament llevat a Serazi on fou feta teixint (v. 302)” Les cordes són de seda, les estaques d’argent i les cortines del paviment que mai comptant-les tota una jornada les sabrem. Deu mil cavallers hi caben confortablement o més de dotze mil un xic apresats. Coronant-la té un pom resplendent, per un tros petit l’obra tota no la comprèn, però tota la tela és blanca que és d’una serpent anomenada limanda que el foc no l’encén. Això és envejable i com d’encantament. Mil servents hi són que tots són jovent, cap d’ells no té ni barba ni grans i més de trenta mil cavallers la guarden, tots ells de cor negre com el seu color del vestiment; les goles tenen vermelles i els ulls igualment i els palmells per dins, com sangonents, car la carn mengen crua, mentre d’altres la plomem. Són tan salvatgins que ni el llatí entenen (v. 320) ans miolen com gats i parlen dormint. Mentre són a la batalla sols acontenten el ferro, cap amic coneixen, fill, germà ni parent. No són destres en armes ni armaments
Allí varen entrar per tenir-hi parlament. Corbaran replica que es troben davant d’uns homes folls que cavalquen per conquerir, i no semblen seguir senyor ni cabdill sinó una ferma creença de certa verge, la qual per anunciament infantà un fill i, segons sembla una llança roent i sagnant el va matar com el seu déu, patint passió i turments, així de folls i infants poden arribar a ser ((v. 336) afegeix que els cal vèncer perquè són millors i molts més que no pas ells i estan recolzats per Bafumet (v. 340) del qui tot déu és per sota d’ell. D’aquí que el commini a atacar-los amb ferro i llança i per les sagetes que no donen guariment. Després els proposa el deixin conduir els seus homes amb l’estendard reial. El brogit dels tambors els serà senyal, a més veuran el foc i el fum de la ciutat llavors podran carregar tots a dojo que ningú de la ciutat no n’eixirà.
La batalla s’arranja, amb gran aparellament. S’hi veuen pla d’ausbergs i elms relluir, escuts de molts colors i guarniments que el ric Sarazi n’estaria orgullós. Resplendent l’acer, el ferro i l’argent omple la terra on la host s’estén. “Orgullosos estan els Turcs pel seu ardiment, tan de bo els confongués Dromedeus!” (v. 361)

(T XII) Arran de l’aigua del Fer, on hi ha les grans naus que greus perills hi han trobat, Corbaran ajusta quaranta-quatre reis. De bon matí a l’alba quan surti el sol i que hauran dinat ocells i peix eixiran dels albergs i pararan grans ormeigs guerrers, omplint més d’una llegua de llarg i d’ample més de sis. A les ensenyes el penó reial. “Encara saben els Turcs quan és fals llur dret perquè hauran menyscabat i fallit llur llei”. En aquest punt és quan Boemond (Boumons) i Ricard, i l’arquebisbe de Pui (Poges), i Hug l’hereu i el duc Godofrè, i Robert el Normand, i l’altre comte de Flandes brandiran llurs espases que afloraran la sang com aigua que els rius omplen. “Déu que nasqué de verge pel teu nom messies defensa avui i cabdella i socorre els Francs del dolor de perdre”.

(T XIII) De bon matí a l’alba apareixen els Francs i se’n van al pont. S’apleguen tots a la Bafumaria (Mesquita). Allí alcen la creu humilment i després fan aclamació de la llança amb la qual déu rebé la mort i el món se’n ressent. El fill Robert Guiscart que conquerí: la Pulla, Calàbria, Salerno, Tarent, Volterra i Canasca i, trescà l’aigua pendent pel comandament de l’apostoli, car dos emperadors vencé combatent, fou qui arrenjà les rengleres pel camp de batalla i a qui fan aclamació (v. 392) cavalcà el dia (...) “No n’eixí baró armat més convenient”. Damunt la cota duu l’ausberg jacerà amb pedres de vidre que n’hi ha pla més de cent. Duu l’escut obtingut a Melsa, una ciutat valenta, i a sinistra un llarg bran Lorrenc. Les regnes d’una pell que en diuen bocarenc i l’ast dret i gros amb de claus d’argent. Duia un gonfanó amb un escurçó pintat onejant al vent.
El duc Godofrè surt amb ell i tots els barons que fan una bona fila. L’arquebisbe de Pui fa un breu predicament: (v. 405) “Senyors i servents, tenim creença certament que déu nascut a la terra pel nostre salvament al qui els jueus donaren mort amb traïment, ressuscità al tercer dia pel seu sant nomi pujà al cel i quan torni farà el seu judici, el cel i la terra i tots els elements seran renovellats pel seu agraïment: pels sets vels set vegades prendran enardiment i d’aquí li’n seran obedients els homes els àngels per comandament de déu. Aquests Turcs orgullosos, traïdors descreguts, gosen desdir-se de tot això i ho neguen i vosaltres per tal capteniment els podeu vèncer i recrear-vos. Però com a penitència us commino a no prendre’s ni robes ni or cuit ni argent. Ni entrar en llurs tendes per emparar-vos-en fins que sien esbocinades sense recobrament, car quan siguin tots nostres i endemanament, per mils n’hauran que arribats pobres ho deixaran de ser”.
Quan les escales són beneïdes per la creu i tots s’han senyat, comencen la marxa, ordenadament, de tal manera que cap depassa per la destra ni hi ha endarrerit a qui calgui esperar. Tots estan plens de coratge i d’enteniment. La ribera és bella per on la host va recorrent i els ve una airina dolça que prové d’orient que els infon recordança de joia i d’ardiment els diu que no n’han de parar esment. Aquells de Corossana cavalquen igualment orgullosos de batallar; venen raudament i tant s’apropen sense perdre el pas que dels uns als altres no hi ha de terra ni un arpen. Serà ara la batalla sense més allargament, entre les dues hosts mou la seva arenga Robert, el comte de Flandes.
Il·lustració de Gustave Doré

SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6

dilluns, 3 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 4

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA 4

Godofrè de Bouilló

(T V) Davant d’una columna de Francs guarnits tots de blanc, Corbaran vol aclarir qui són tots aquells cavallers que li semblen àngels (v. 131), i que per les armadures, els vestits, les senyeres que planegen al vent i el ferro de les llances que semblen llançar flames. Arloi l’avisa que ni el poder del seu déu salvatge no el podrà protegir i que en serà vençut, esclafat i lliurat al martiri.

(T VI) Arloi li notifica que són els Francs i comença un estira i arronsa amb el rei per tal de fer-li veure la conveniència d’abandonar la idea d’aquella batalla i recomanar-li que se’n torni perquè veu els seus recolzats per sant Jordi (Giorgis) i guiats per sant Daunís i sant Andreu (vv. 146-147), a més veu possible que, amb la seva vestimenta, més blanca que l’ermini i el seu famós crit “Monjoia”, siguin recolzats pel mateix déu.

(T VII) Després el rei reclama referències d’unes tropes que marxen fora del camí sense sender. Arloi s’apressa a anomenar alguns dels poderosos prohoms cristians que en aquella part del camp es van situant i remarca que no dirà mentida si diu que són Boemó de la Pulla (Polha), el nét del comte Roger; fill fou de Robert Giscart, el noble guerrer que per cavalleria conquerí tot un imperi; l’acompanyen Buel el carronyer, Robert el fill de Girart, del bon gonfanó, Ricard el Principal, ric comte Rainier i Ricard de Valpi i Raül i Galter. Bé són nou (v. 164) comtes lleials i correctes dels qui ni un és covard ni gansoner. I així Arloi remarca que de tota la cristiandat han vingut gent d’elit, triats entre els més batalladors. Tan rics són com cortesos i ardits sense mesura que totes les vostres armes no poden amb un de sol, car no es pot dubtar de llança ni sageta d’arquer.
Però Corbaran replica que el té per exagerat. Perquè a tots els veuran aquells tornar-se’n amb pas lleuger, al punt que apuntin les llances ells tot sols es destorbaran i de res no els servirà cap company i fugiran de tot cor i els durarà l’encalç fins a Montpeller. Veurà com tota la plana s’omple de morts que no faran net de treure’ls-en ni un any sencer. Tots aquells que van de blanc, que els té per tan avesats, no tindran ni prou valor que d’un diner i podran esclafar-los amb ferro i acer i després s’embarcaran al port de Simeó i amb les naus faran cap fins a la mateixa França per assolar-la.

(T VIII) Arloi s’adona del convenciment de Corbaran perquè veu (v. 185) les tropes sarraïnes anar i venir i armar-se, i desparar les tendes i com manen llevar el camp i com fan sonar tambors i gralles (v. 188) i poc a poc comencen a pujar una muntanya. I ell, d’una roca estant, veu que aquella joia no va a la par perquè s’adona que les hosts dels Francesos amb les armes que branden i tota aquella munió blanca veu que són els primers en cavalcar arran del mar, ocupant gran part de terreny.
“D’aquells de la ciutat ara cal que parlem (v. 195) per veure quin és el seu capteniment”.

(T IX) El rei veu eixir escales de la ciutat, amb molts destrers blancs i recorda allò que li havia advertit Arloi, quan el cortès conseller (latinier) li assegurava que havia de patir a la batalla (v. 204) Per la qual cosa veu que els de França li poden donar la mort i comença a témer i considerar la idea de fugir, però s’ha compromès tant que no se’n pot penedir i tramet un missatge al Francès: amenaçant-lo que si surt l’esclafarà i el farà sofrir i que es convenient guardar-se’n de voler vèncer perquè molts més en patiran i conclou amb amenaces reforçant des de Niquea la gran al port de Salamandra (v. 221)

(T X) Veient tota aquella gent també recorda la seva mare, la reina, que li donà Montessers, i tramet un missatge saludant els cristians i oferint-los amistat ( v. 232) perquè no vol matar aquells homes i així els repta a lluitar trenta, contra trenta que si poden vèncer renegarà de la ciutat i tota la resta de terres des de Niquia a la Vall de Josafat, inclosa Redoan i Dugat, la Vall de Femenia i Cambrat” Davant d’aquests mots Robert el Francès replica que ja s’ho havia imaginat i que no és propi d’ells ajustar batalla a part que és per haver obrat d’aquella manera, fent, davant tants escarafalls. Dit això prem fort l’escut i branda la llança rodona i, amb el gonfanó fermat, broca el destrer amb decisió (v. 252) Tots els seus, quan el veuen estan amb l’ai al cor però com duia un cavall més assenyat que no pas ell i com aviat tombà més raude que un esparver mudat, tots els francesos respiren alleugerits (v. 256)
El missatger torna davant Corbaran i, retreu que ha estat mala pensada enviar-lo perquè “els prohoms enemics són rics i abnegats i s’han vantat de voler plantar-li cara, tal com ja varen dir ahir (v. 261): tots contra tots, que el ferro decideixi (v. 265) Així és com confien en déu, la cristiandat i la creu que duen al pit d’on n’extreuen la confiança que no seran ni vençuts ni bandejats”.
Corbaran replica que es burla d’ell; entén que l’hagin impressionat però encara que ho veu un disbarat “avui no veurà llançà d’aquí a la ciutat”. El missatger insisteix en fer-lo reflexionar perquè “hagueren la terra amb tort i pecat”. Quan el rei el sent parlar així es trasbalsa tot ell i baladreja el cap (v. 276) i invoca Bafumet dient que “per la seva potestat enfrontaran ferro amb ferro fins que la fi del món se n’estarà parlant”. Després sona el corn d’ivori entallat tres vegades notes gruixudes i tres agudes i tota la host el sent del llarg a l’ample, i quaranta-quatre reis emirs s’apleguen junts (v. 284)

Dibuix de Gustave Doré Saladí (o Corbaran)

SEGUEIX
LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 5

diumenge, 2 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3

Dibuix de Gustave Doré - Saladí però pot ser Corbaran, també.

(T II) El rei prega Arloi que se n’estigui de mentir, si tan és audaç per gaubar i escarnir, li digui la gent que veu venir, o què vol, demana o allò que diu. Arloi li dirà allò que sàpiga: “Ço és sobre el duc Godofrè que us ve a envair, que prou coneix les seves armes i el guarniment de la seva gent, els quals són de gran ardit, Alamans i Brabançons (Braimans) (v. 61), tots de témer, dels qui ni els cavalls no es poden ferir, ni tocar-los els escuts sinó volen. Ni la llança ni sageta no us podrà servir quan el duc pren les armes totes revestides que fan tota la terra fremir; ni d’una pedregada sentiríeu tal brogit. I porta una espasa que sap ferir fins als arços no el veuríeu migpartir, ni l’escut ni cap ausberg no podrà un seu cop sofrir. Franc rei torna-te’n, encara hi ets a temps. Deixeu-lo sol justar i fer, que ni el teu déu salvatge no te’n podrà guarir”.

El rei quan el sent llença un gran sospir i quatre reis pagans fa requerir per arrenglerar les tropes.
(T III) El rei demana a Arlois qui són aquells que veu aparellar-se, per la fe que li deu se’n guardi de amagar res. Arloi comença amb Robert el Normand del qui en coneix les armes, les gualdrapes i la gent del voltant. Germà del rei Enric (Anric) no tan ric baró; és el fill del Bastard, del qui n’haurà sentit parlar, conqueridor d’Anglaterra (v. 87) que hi arribà pel mar. Millor que no guerregi amb ell. A més duu amb ell una gent que fan respecte, Duen destrals angleses (v. 90) i guies per llençar i, quan són en batalla d’aquí endavant, no se’ls podrà contrastar. “Rei no te’ls deixis apropar perquè res et podrà ajudar. L’orgull de Corosana et faran abaixar, la mare de la teva gent no et veurà tornar. Franc rei per què t’entretens fes-te enllà. És greu que fugis però pitjor és que et quedis”.
“Arloi si que en saps de riure i exagerar però encara hauré de veure els Francesos resar. No hi ha ningú prou savi per consell donar, d’aquí a la ciutat els farem recular sense tibar les regnes ni cap llança tirar del damunt de les torres veureu treure ni llençar i, amb tot, darrera les portes sentiran entrar tot d’espases i llances”.

(T IV) En un moment donat un dels prohoms que és assenyalat resulta ser l’arquebisbe de Pui, que va acompanyat per una gent d’Hispània, entre ells remarca que cavalquen Ramon Berenguer (v. 116) i el comte de Cerdanya (Sardanha), aplegats amb gent de Castella, de Burgos (Burc) i de Campanya (Campanha), cloent el comentari elogiós, com els anteriors.
Així quan Corbaran reclama a Arloi informació d’una altra companyia que veu posar-se en marxa, Arloi li diu que és el duc de Bretanya, un altre Drogo (Droguo) germà del comte de la viana i el duc de Bomberc, comte de la viana, ambdós saben tant de guerres com de llodrigueres (garenne). I venen per la dreta, pel cim d’aquella gran muntanya i d’avall, per la dreta, ran d’aigua i voltant-la, l’arquebisbe de Pui amb una gent d’Espanya, (v. 116) Ramon Berenguer i el comte de Cerdanya (Sardanha) i la gent de Castella, de Burgos (Burc) i de Campanya; i porten una ascona tan fera com estranya (v. 118), de res la veuríeu fer anar que el braç dret no sembli trencar-se o no els faci perdre el seny a tots els vius mirant d’esquivar-la.
Franc rei per què no fugues perdut per la muntanya, t’ho consello que la pèrdua serà tan gran que fins a Marroc el gran no n’hi haurà qui no se’n planyi, ni per tot el paganisme.


NOTA:
Sobre dos personatges esmentats en el Poema i que ens criden més l’atenció, per l’afectació de proximitat, són, primer el Berenguer dels versos (vv. 116 i 653) Es tracta de Berenguer Ramon II, dit el Fratricida. Sabem que havia perdut el judici sobre la seva innocència en la mort del seu germà bessó, Ramon Berenguer II, i que possiblement morí el 1099 a Jerusalem on havia anat a fer-ne penitència. Val a dir que les úniques referències en aquest sentit que n’existeixen són aquests fragments del nostre Poema. De fet posteriorment al seu bandejament se’n perdé la pista i només podem atorgar un bri de confiança a Gregori Bechada qui, en tants altres fets i esdeveniments del seu relat segueix la seva memòria per haver viscut els fets que narra i perquè tan sovint són elogiables i dignes de crèdit.
Sobre el segon, el comte de Cerdanya (i no Sardenya si fem cas on l’engloba l’autor “gent d’Espanya”), correspondria a Guillem Jordà membre actiu de la dinastia cerdana de 1095 al 1109, el període que tractem. De fet Jordà és el sobrenom que prengué perquè havia estat batejat en aquest riu. Era a més comte de Berga i del Conflent. Però es tracta d’una superposició perquè el comte cerdà sí participà a la croada però el 1103, a la segona. Apareix en el setge de Trípoli esmentat com al-Cerdani.

Ramon Berenguer II  Escena idíl·lica de l'assassinat del seu germà Berenguer Ramon II

SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 4



dissabte, 1 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 2


LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 2

Dibuix de Gustave-Doreé; Ricard i Saladí

OBRA
Només en queden 707 versos, dels quals 688 són alexandrins, conservats en dinou tirallongues (T)  que totes acaben en un hexasíl·lab conclosiu.
Un sol manuscrit, el núm. 1187 conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
N'hi ha una traducció castellana dins de La Gran Conquesta d'Ultramar (La Gran Conquista de Ultramar) conservat a la Reial Acadèmia d’Història de Madrid, Ms. 11-8-5 núm. 1400. Que ens en permet una reconstrucció aproximada i fidel de la totalitat.
Aquest únic fragment manuscrit conservat que analitzem aquí el trobem traduït, si més no alguns dels seus fragments, a La Gran Conquesta d'Ultramar (LGCDU) a la meitat del capítol CXIV (amb mancances vv. 10-42) del Segon Llibre, així com al capítol CXV, CXVI, CVIII, CXIX, CXXI al CXVII i CXXVIII, només parts escadusseres; efectivament moltes tirallongues no estan traduïdes, cosa que fa pensar que el redactor de la LGCDU utilitzà el text del Poema fragmentàriament i va recórrer a altres fonts. Amb tot ens hi podem fer una idea de les escenes precedents i la continuació però no podem saber fins quan remuntar-nos en ambdues bandes, perquè parlem d’una obra ingent en la seva totalitat, fins i tot podria tota ella ser-ne la traducció, si donem crèdit a que Gregori Bechada va escriure el seu Poema durant dotze anys i, dependria de la seva capacitat de treball que sí hi podria correspondre. Com tants d’altres casos no ho sabrem llevat de trobar la resta del Poema, ara per ara cosa improbable.

El fragment relata els fets de la batalla lliurada pels cristians contra els sarraïns, davant d’Antioquia, a partir del 4 de juny (FERIA SEXTA) fins el 28 de juny de 1098.

RESUM

(Hem de puntualitzar uns criteris que en el text subsegüent s’han d’observar. Hem considerat tres nivells de narració: el del propi resum nostre, que aquí és una veritable traducció en prosa; el de la narració dels fets que fan els personatges del relat general; i finalment, el de la veu del Poeta, amb els matisos i opinions que hem remarcat entre cometes. Aquest tercer i últim nivell conté moltes sentències, desitjos i, molt sovint comentaris despectius envers el seu enemic sarraí, que senyalats i transcrits d’aquesta forma, creiem, queden molt més evidents)
El començament original falta.

(T I) Al principi de la part conservada veiem les tropes del rei Corbarans de Pèrsia disposades en rengle de batalla. El rei demana a Arloi (Arlois) el nom de tots els comandaments cristians que veuen a l’altra part del camp. Són molt nombrosos els prohoms referenciats però en alguns hi intercala comentaris elogiant el seu poder i destresa en l’art de la guerra i adverteix al rei el millor que resultaria evitar el seu contacte. Davant de la qual cosa el rei afegeix que se li adreci amb tota franquesa i sense mentides ni desmereixements dels contrincants que els esperen.
Arloi refereix també les nacions d’on venen els cavallers croats, com els Bretons, Alamans, Braimans, Anglesos, etc. Així mateix li forneix moltes apreciacions que il·lustren l’origen i les vivències dels cavallers. El seus consells precisen moltes intimitats que inclou a la seva exposició, durant la qual se’ls afeixen altres reis i emirs.
Corbaran pregunta qui són aquella gent que veuen. Arloi promet no mentir. Un és Hug el Maines que no se n’ha vist més ardit, germà del rei de França, del llinatge de Pipí. D’altres són vinguts de Flandes: pel seu dret un es diu Robert Baudouí (Baldoï), car al fill del Frisi (Frizon) també li’n diuen; Dragó de Novellas, Albert Sant Quintí (Sanchenti), Bernat i Gualter (Galters), el de Sant Galerí; Anselm de Rogesmó amb un comte Teli, n’Hug (Ugo) de Sant Pol i Giralt de Pontí; Arnal de Virsó, Hug de Maurentí i Ebrat de Posat; Mer, el fill de Garí, Reinald de Beauvais (Belmansa) amb Joan, el seu cosí.
Més de trenta comtes, tots rics i palatins (v. 20); el comte de Sant Terís, tan jove com mesquí i d’altres quinze mil tots ells gent guarnida, cadascú amb l’ausberg i l’elm d’un verd sarraí. Tots ells gent de no recular; darrera seu cavalca, pel camí del mig Foucher de Coversana el marquès de Tunis (Tanis), en Gastó de Bearn, amb un comte Martí i Bascos (Bascle), Navarresos, Tolosans (Tolza) i Caorsins (Caersi), Foresins (Fores) i Santongins (Santonges), Bordelesos i Guarsins. Hi va el baró d’Alvernya i el Angolmesí (Enguolmezi) i el vescomte de Toarn amb els Peitavins i, els Bretons forassenyats i tot d’Angevins; això són gent coratjosa i ardida; cavalls millors que altres i tots ells guarnits, quan vindran brocant plegats ja no hi veurem ni estepa ni lli, només podrem entreveure el verd, el gris o l’ermini, llurs escuts i llances de tons bel·luïns, els ausbergs arrodonits i l’elm sarraí, mouran tal resplendor a l’albor del dematí que no hi haurà estendard que davalli davant seu.
Franc rei per què no fugir, no et vulguis trobar així, jo t’aconsello que ha vingut la fi ans no s’han vist ni tants braços ni falcons munters que cacin tan bé per usatge ni senyalin la perdiu (vv. 44-45); al tercer jorn o al quart us empenyeran fer camí; ja d’una sola jornada no voldran que en prengui fi.
Quan ho sent (v. 49) Corbaran malcarat s’assegué i cridà Faus i Bals de Femení. Féu portar uns escacs d’ivori i d’or fi; de meravelles són tallats els alfils, les torres i les peces.

Corbaran i Bals de Femení

Segueix a

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3