Francesc Moner.

La Nit. 10è lliurament.

 

XXXI

Raó, Vergonya, Justícia, Temprança.

 

Després em dugué a la segona torre, la porta de la qual obrí Vergonya; en sortí una altra dama no pas menys formosa que la primera, però no tenia el gest tan clar. Anava guarnida de color blau celest i a la mà  duia un nivell d’or. Llavors em va dir Raó: “Aquesta és la Justícia la qual ve com la Prudència, com és endreça de l’enteniment; així aquesta és reguladora de la voluntat sobre la vida activa. Aquesta, d’ençà que l’Amistat va morir fou escollida al món per corregidora; alguns l’obeïren però no va durar-hi gaire, puix tots la varen desterrar de l’abatiment pel qual va tornar-se’n la Pau al cel, penedida d’haver baixat aquí. Qui l’estimi n’ha de fruir dels extrems, salvar-se mitjançant donar i prendre, emprar la liberalitat estimant la igualtat, donar a cadascun el seu; corregir amb mansuetud, castigar amb pietat; però no tant que miri més aviat el bé particular que al comú i públic. I en fi igualar la voluntat amb la llei de la caritat; perquè en ella rau principalment la justícia.”

 

Dit això em va dur a la tercera torre: la Vergonya obrí la porta i després s’aturà en ella una dama de formosor meravellosa, guarnida de l’estranyesa de les altres, és cert, però que el caient dels seus vestits semblava de color verd. Duia a la mà un cinyell riquíssim, amb moltes sivelles. Llavors em va dir Raó: “Aquesta és Temprança, l’ofici de la qual és arreglar i corregir l’apetit sensitiu a la part concupiscible. Limita amb Amor, Desig i Delit, Odi, Avorriment i Tristor.

Havia vist que en aquesta Europa la vida política solia ser exemple, vivien molts en la temprança i la servien de grat, però ara se n’han acomiadat, i en viurien sense, de manera que no només a les llars dels grans temporals, més encara a la dels pobres i germans, a l’església, i entre els religiosos, ja no es parla sinó en quina terra són millors les carns, els peixos, els vins i fruites. De l’experiència i obra, d’afeccions versemblants, no tenen present els mals que li segueixen, ofenent de tal virtut la temprança. Després hi ha alguns autos tan lletjos amb qui em tinc per enemiga que no em plau ni tan sols esmentar-los.

Aquell que d’aquesta virtut vulgui gaudir ha de reduir la vida, només en allò que és necessari i convenible. Per viure cal menjar, i també d’alguna manera vestir, i això només per la conservació pròpia. És convenient també a la vida el matrimoni per la generació on es conserva l’espècie: per a la possessió i encarrilament d’això no són necessàries grans coses; la generació ja té límits el sagrament i allò que es traspassa; i el faig evident i defenso davant qualsevol, i tots en saben l’extrem i de retruc el pecat.

Però va cec enganyat en el món pel Costum que has vist, el qual engreixa i cria amb els delits del vici cortès i de retruc trist. Per’xò la cosa més saludable en els jovençans resulta mostrar-los allò amb què han de delitar-se, i en què entristir-se’n; aquell que sap això i obra amb conseqüència es fa temprat.”

 

XXXII

Raó, Vergonya, Justícia, Temprança, Virtud, Fortitud.

 

Dient aquestes paraules Raó em portà a la quarta torre. Vergonya obrí la porta. Després n’eixí una dama, tan gentil que si algú ho negués hauria d’estar mancat de cor i sentits. Va sortir vestida quasi com les altres, llevat que semblava vermell lluminós, igual que els núvols a ponent alguns dies clars; duia a la mà dreta una llança i davant, penjat, un escut en luxoses cintes a mode com solien dur-los ells cavallers antics. Les tres primeres dames feien festes i honraven Vergonya, i aquesta pla més, i d’aital forma que semblaven amigues. Amb tot Vergonya la reverenciava més i amb gran acatament.

Aleshores vaig demanar a Raó qui era aquella i em va respondre: “Aquesta és Virtut Fortitud l’ofici de la qual és reglar i redreçar l’apetit sensitiu a la segona part dita irascible.

Prou miren de contradir-la en el comandament molts, amb falses emprenedories: es diuen forts els audaços irosos i aquells que, per ús en batalles, tenen més destresa que bo pas de l’ànim; altres, que amb presumpció del favor d’algunes victòries passades, per les quals déu els ha dat, no saben com entren en els perills, pensant que sempre els han de vèncer; altres que només per les honradeses dels comandaments sostenen afronts tement ser envilits.

 

Aquests són més propers a la virtut però no són veritablement forts, puix només per Fama i Vergonya s’esforcen; fugen de perills allà on no són vistos. La veritable Fortalesa és de coses grans, posant la vida per la fe, pel seu rei i el bé públic en aquelles coses que la justícia ordena. Aquell que per la virtut s’esmerça abasta treballs molt grans i al cos se’n ressenten menys ferides, pors i tràngols de mort” Ànim troba delit en l’operació virtuosa, i per això els seguidors en públic i d’amagat són igual esforçats.

 

També és fortalesa d’ànim vèncer les passions, especialment i més pròpies de l’irascible; com corregir les vanes esperances i les raonables; reforçar les desesperacions, reduïdes a coneixements i profit; redreçar les perilloses, retreure i donar consol; castigar els temors civils i als discrets guiar-los pels seus lloables fins. Els esforços temperats front d’aquells estrenus; la Ira, moguda de bon zel, guardar-la, dur-la a banda per llança quan calgui de veres; la sangonent i tèrbola tenir-la amb els peus, i conèixer-la, perquè ens destorba la via enmig d’on rau la virtut.”

 

XXIII

Raó, Vergonya, Compte, Mort, Fe, Esperança.

 

Un cop dites aquestes paraules em prengué per la mà, envoltàrem per la barrera fins el cap de la Prudència, damunt de la qual hi havia la torrassa deixatada del cos del castell; tenia una porta estreta que sortia a la barrera per davant d’on havíem parlat amb Prudència. Un cop hi arribà Raó hi trucà i em va dir: “Aquesta torre és molt segura, aquí podràs veure molta gent si t’obren la porta; aquí tinc molts amics, a més de Veritat a qui tots serveixen. Però hi ha una portera, el gest de la qual resplendeix tant que m’encega la vista, així que m’hauràs de perdonar que entrant-hi no sàpiga guiar-t’hi. Però no t’espantis pas que a dins hi ha Saviesa contemplant secrets; és tan pietosa i bona que adreçarà les teves passes, per tal que la veritat vegis clarament. Allí hi ha la teologal Esperança que és molt amiga segura. Hi ha Caritat que si et prepares alleuja els teus treballs; però tingues cura de no ser com eres quan jo et va trobar de bones a primeres.”

 

Acabat aquests mots em tragué el penó i el paper pintat i va entrar a la torre de Prudència, de forma tan sobtada que en prou feines ho vaig veure. Vergonya es dirigí, amb passes acurades, al voltant de la barrera; Compte es queda tot sol amb mi. Després va obrir la porta de la gran torre i va sortir-ne una dama tan resplendent que vaig perdre quasi tots els sentits; vaig veure que duia un llibre a la mà. Rere d’ella vaig veure una altra de cossatge clar i formós, amb gest alegre; duia a la mà una escala molt rica, segons la Raó m’havia dit; jo vaig jutjar que la primera era Fe i la segona Esperança.

Aleshores vaig voler esforçar-me per suplicar-los em deixessin entrar; però el meu fat que sempre més em foravia, portà, no sé d’on, una àliga caudal, em sembla que era; però en desencandelar, em garfí ferint-me amb les ungles tan cruelment i amb tanta feresa que em tombà a terra.

 

Llavors vaig sentir tancar la porta de la torre i vaig veure l’àliga pujar i perdre-la de vista; em vaig girar vers Comte per queixar-me de la meva sort sinistra i el vaig veure convertit en la Mort, no pas com se la pinta, sinó molt més espantable; la temença que em va donar no em privà d’esforçar-me per poder-lo mirar; però ella se m’abocà encara molt brava i de pressa.

 

Així no vaig poder sofrir-la, abans em vaig tombar d’esquenes i vaig saltar de  la barrera enfora; al capdavall però em vaig penedir d’haver fugit, i em vaig aturar a esperar-lo; llavors vaig veure que no em seguia i vaig marxar errant llarga estona. Encara em va semblar que m’havia de seguir fins que es féu de dia; perdut de vista el castell vaig veure Torà, on vaig arribar amb cansament, que més aviat he reposat escrivint-ho tot a Vostra Senyoria, les mans us besa:

MONER.

 

Anar al 9è lliurament Aquí

Hams: Francesc Moner i Baturell; Literatura Catalana s. XV; La Nit Moner; La Noche Moner.

Francesc Moner.

La Nit. 9è lliurament.

 

XXVI

Mentida, Traïció, Cortesia, Alabança, Dissimulació, Seguretat, Avinentesa, Secret, Incontinència, Opinió, Sofriment, Menyspreu, Incorrecció, Fermesa, Burla, Companyia

 

Fins aquí  has sentit abreujadament de la darrera Habitud, després dels llinatges, les disposicions naturals i dels hàbits: onze personatges que t’han dit molta cosa i d’altres significatives velades, de les quals si em preguntes, després de veure allò que en roman et seré franc; però ara segueix-me i para esment.”

Llavors, egrègia Senyora, em prengué per la mà, i revifà la teia que es va encendre més clara que no pas abans, i començà a caminar i jo darrere seu. Vàrem entrar en una gran sala, més llarga que ampla on vaig veure molts personatges; duien tal batussa que em vaig espantar en veure’ls. Aleshores em va mostrar la Mentida i la Traïció, parlant de tal manera amb el Frau que no els entenia. Hi aplegà la Sospita i el Recel, donant cops de puny a Cortesia, i ella exclamant-se. Em mostrà Alabança i Dissimulació que picaven Seguretat que, tota plena de nafres, plorava. Vaig veure-hi Avinentesa i Secret, renyint amb Incontinència i Opinió que garfien Sofriment, refusant-lo. Vaig veure Menyspreu i Incorrecció sacsejar Fermesa i Menyspreu, creient lleuger esgarrapar les ales que duia per senyes de la seva disculpa; i Burla i Companyia esbatussar-se entre elles, i picant-se públicament. Vegí més, set cadires amb sengles grans cadenes de ferro lligades a llurs peus; les unes travades de les altres, tot al voltant de la sala. Llavors vaig voler mirar de preguntar a Raó qui s’asseia a les cadires però no la vaig poder clissar per molt que vaig mirar-la.

Certifico a vostra Senyoria que sense ella em vaig trobar atemorit. En això vaig sentir una veu potent i esquiva que em va dir: “No hi ha compàs” Aleshores se’m va apropar Compte, vestit de negre i m’agafà la mà i jo el vaig seguir enmig d’aquella gent; trèmula per la lluïssor de la teia, que ara il·luminava, adés defallia quasi del tot.

XXVII

Compte, Pobresa, Simonia, Hipocresia, Tirania.

 

Així vàrem entrar a una cambra frontissa on hi vaig veure una tomba de marbre, coberta de grana; s’hi badava davant un epitafi epigrama amb lletres que deien:

En aquest indret s’hi tanca

Finida

l’amistat, regla i mesura

de la terra,

que sense ella està perduda.

 

Havent llegit l’epitafi vaig veure sortir d’un angle de la tomba una dona endolada; en preguntar-li a Compte qui era em va contestar que Pobresa. Aquella llavors començà sospirar i gemegar tant apressadament que em va fer rebec. Després alçà la veu i digué: “Ai, malastruga, jo aliena i avorrida perquè Amistat està morta, que faré del meu desconsol?  Alleujament del meu cansament, socors de la meva angoixa, consort de la meva vergonya, amiga meva; que si visquessis no caldria justícia, ni patiria en ofensa de la teva llei raonable! Sense tu estic sense abrigall,  que la vida més breu se’m fa llarga, perquè en el món d’uns estic abatuda, dels altres burlada; donant-me a entendre que són del seu llinatge, però al capdavall el toc descobreix l’engany.”

Llavors caigué a terra mig morta; en veure-la en tal destret vaig voler ajudar-la però Compte em garfí el braç i em va dir: “Deixa, que allà on sóc no hi ha lloc on puguis fer res. Més aviat rere meu i, d’esquenes a mi, per mentir-me.” La vaig seguir pels corredors fins arribar a l’altra cambra de la casa en una gran sala on vaig veure un gran cadafal, tres fileres de bancs a la paret i encara dues portes, on una donzella amb el gest tant femení, com mai no havia vist, entrava per una i sortia per l’altra, i unes vegades venia vestida ricament, d’altres ben pobre. Me la vaig mirar i vaig veure que sempre feia igual, i tant sobtadament que devia quedar molt satisfeta.

Al terra de l’escala vaig veure, segons em digué Compte, la Simonia i la Hipocresia de costat, guarnides de negre, com vulgars beates; i a l’altre costat Tirania, vestida tota de grana, amb Suborn, de seda de pèl verd.

 

XXVIII

Raó, Fortuna

 

Llavors no sé com, se’m va posar davant Raó i em va dir: “Et vinc a avisar de l’engany d’aquesta que veus al cadafal. El seu nom és Fortuna; de les seves obres en diu mudances; els homes del món se’n planyen molt i la coneixen poc; n’han escrit molt, n’hi ha molts que li pengen allò que no és seu. Si jo et digués la diversitat de sentències que els poetes i filòsofs han dit, prou en veuries un munt; però te’n diré una definició breu i ajustada amb la qual mai en tindràs por, ni que Amor et malmeti.

El món anomena Fortuna la causa de les mudes dels estats, de riqueses i honradeses, a la qual  atribueix poder; d’aquí n’extreuen mil follies. Però Fortuna no té cap ésser, de per si la considerem, però si cerques què significa sota aquest nom Fortuna et diré que és el secret dels judicis de déu, els  grans i profunds; dels quals no n’abastem sinó els efectes. I perquè l’humana natura, amb el vel de la Ignorància no abasta a entendre’ls, desvarieja en els errors que t’he dit; queixant-se’n com si ella tingués voluntat d’elecció, o encara pogués a uns i treure’n als altres. i és cert que de déu es queixen perquè no hi ha altra causa llevat la voluntat de déu, amb certs però immutables fins, dels millors que poden ocórrer.

Però, sigui com vulgui tots aquests béns que es titllen a Fortuna els humans el perden per l’amor que cobegen a guanyant-los per vies indegudes; a l’Església molts eclesiàstics amb Simonia i religiosos amb Hipocresia ,i manta vegades tots d’ambdues. Dels cavallers i grans de l’estat temporal: quins es mantenen del suborn i tiren de la tirania i la sang i altres bons i soferts, que pateixen, i tants cops, són maltractats pels seus reis? Pensar aquestes desigualtats dels homes ignorants, i poc de déu, és causa per queixar-se de  Fortuna i atribuir-li mil desvaris.

Comunament la riquesa atrau la Supèrbia i la Supèrbia la Guerra i la Guerra la Pobresa i la Pobresa la Industria i la Industria la Riquesa. Un fotimer de vegades es muda i es trastorna amb grans salts, com si rodés.

Si la gent sabés la providència de déu, com tot ho prepara, per un bé més gran, no es meravellarien de res; sinó que amb paciència entomarien les adversitats, i amb humilitat les prosperitats; guanyarien la glòria del paradís, per la qual han estat criats, i atribuint-ho tot als judicis de la ciència divina, el secret de la qual és de  gran presumpció escrutar.”

XXIX

Raó, Fama

 

Sentit això em vaig tombar vers el cadafal, i vaig veure la paret sense portes i que la donzella no va aparèixer. Llavors em tragué la Raó d’aquella cambra sense permís d’en Compte; per uns corredors em portà a una sala gran on em va mostrar una altra donzella de molt complida veritat, en un cadafal millor que el de Fortuna, i millor bastit. Vaig veure que era guarnida de colors diferents, amb un brial de seda al cabell, tot sembrat de pinzells. Tenia una enclusa al davant i, a la mà un mall amb el qual hi feia medalles. Llavors em va dir Raó el següent:

“Aquesta que veus aquí és Fama; ara del bé, i adés del mal, tota no és certa; per ella molta gent aquesta vida han treballat i treballen, idolatrant-la com si fos el darrer bé i per la fe que dec a la meva amiga i senyora la Veritat dels gentils avantpassats no era meravella si per Fama morien i estimaven la vida, car no creien en la resurrecció, i feien de tot el major bé l’honradesa, premi i paga de la virtut, de la qual la Fama es guardava tant quan els actes eren més lloables. Però dels fidels cristians és gran desvari de passats i presents, que per això perden més el mèrit i el guany de llurs obres. Sembla la causa final dels seus actes, en les intencions més per ella que per l’amor al servei de déu, on collen el jou abans que els bous: uns perquè són tinguts per discrets i saberuts; els altres per esforçats, i d’altres per virtuosos i sants. Amb tot d’aquests és menor el mal, comparant-ho amb pitjors i perversos, com aquells que d’ambició i famolenca avarícia farceixen el món per conjuracions i maleses; i els sembla que qualssevol inclina traïció per massa se’ls excusa puix són emprenedors i audaços. A aquests no els honora la Fama, per més que se’n suposin ans els deshonora a l’escola de la Saviesa, on sí es donen els veritables ensenyaments.

Les regles són que aquells a qui la fama desitja per ella mateixa, desvien el fil perquè les obres virtuoses prenen el resguard de la caritat de la qual manquen sinó adrecen els seus actes de l’amor a déu, intens i bullint. El creador i senyor nostre és tan bo que deixa gaudir als seus amics de fama en aquest món, i en l’eternitat del seu paradís els dóna glòria a cor que vols, allà on el temps triomfa d’aquella fama ampla i durable. No com la que veus estreta, variable, dubtosa i caduca.”

 

XXX

Raó, Amistat, Seguretat, Fermesa, Cortesia i Vergonya, Prudència

 

I aleshores em va treure d’aquella sala, i em va mostrar–ne d’altres moltes d’elles esfondrades, i em va dir que aquella estança era de l’Amistat, quan vivia, i de les seves amigues la Seguretat, Fermesa i Cortesia que ja havia vist maltractar a la primera sala, confosa, i que per la seva mort tot s’havia derruït, i elles havien estat ultratjades.

Encontinent vàrem sortir pels corredors i d’ells a una escala, per on vàrem baixar fins una barrera on vaig veure una mossa bonica i vestida com mestressa com cal, honradament; duia un vel cloent-li el gest, duia roba morada i es passejava per la barrera ben sola, al voltant del castell; un cop la vaig mirar li vaig demana a Raó qui era. Em va dir que Vergonya. Llavors m’hi vaig apropar i li vaig demanar què feia a la barrera. Em va respondre que ho preguntés a qui amb mi venia, que prou ho sabia, perquè era la seva senyora i qui l’havia criat. I la Raó em va dir: “Et diu veritat i no et meravellis del que està fent; sàpigues que és al lloc que li correspon, perquè a les quatre torres que pots veure des d’aquí hi rauen quatre dames que són la defensa d’aquesta casa, de les quals aquesta és la portera fiada. Per tal que ho vegis tot millor, segueix-me.”

Llavors em va dur a una de les torres i la Vergonya obrí la porta, on després s’hi aturà una formosa dama i mesurada de gest, quan el feia reviure. Allò que duia com a vestit no ho sabria descriure perquè no era de seda ni brocat, llevat ser tot de color blanc, molt lluït; duia a la mà uns marcs d’or, Li vaig preguntar a la Raó qui era. Em va contestar el següent:

“Aquesta és la virtuosa Prudència, llum de l’enteniment sobre el particular. Aquell que se’n vulgui esperonar ha de guardar tres coses: la primera que miri els tres temps: recordi el passat, pensi en el present, previngui l’esdevenidor; la segona no parlar sense consell; la tercera que les seves opinions, judicis i respostes vagin sempre rere la veritat i el bé convertit en un; tostemps mirant el per què, el quan, l’on i el com.”

Anar al 8è lliurament Aquí

Hams: Francesc Moner i Baterell; Literatura Catalana s. XV; La Nit en català: La Noche Moner.

 

 

Francesc Moner.

La Nit. 8è lliurament

 

XXIII

La Raó 4, de l’Odi, Desig, Avorriment, Delit, Tristor

Després has trobat l’Odi, segon personatge primera passió concupiscible relacionada amb el mal; tocant a l’Amor i més alt, pel qui passa d’un ho ha de fer entre tots dos. Aquest Odi és mut, obscur, amant de la venjança, proper a la malícia, especialment al cor on Amor ja ha manat; per la qual cosa li convenen contes d’invenció i lletra seva.

En això no m’aturaré tant con ho he fet a l’Amor puix no és necessari, donat que perilles poc per causa seva, però encara qualsevol l’ha de defugir perquè és molt cruel de condició, lleuger de cometre mil maleses i traïdories.

Després has trobat  el Desig, tercer personatge, segona passió del concupiscible sobre el bé; t’ha dit que era fill de l’Amor i no t’ha mentit, per cert ja que el primer afecte que provoca Amor és un moviment de l’apetit a l’apetible, dit també desig.  Té molt de la condició del seu pare i més sobre les dones, d’on en resulta furiós i cec. Les ales que li has vist inventades són senyals del seu ofici perquè és tan lleuger que vola, per molt que sempre vol volar, segons el seu escrit que ja li has vist. Aquest Desig és l’herba d’Amor com també la seva aflicció, per’xò em meravello quan t’has alterat en veure’l.

El quart personatge que has trobat, segona passió del concupiscible, propera al mal, és l’Avorriment; és fill de l’Odi, com el Desig ho és de l’Amor i de la mateixa manera engendrat; les roselles de la seva invenció parlen amb lletra clara dels seus actes.

Després has trobat el Delit, cinquè personatge en ordre de l’escala, tercera passió del concupiscible proper al bé. Ha estat engendrat de la conveniència en el sentiment, ell és la fi de les obres humanes si es tendeix al bé; per’xò duu els seus triomfs per invenció, i diu la lletra, tal com has vist, com és cert allò que es remou a l’escala tot es fa per ell, puix les passions del concupiscible i les de l’irascible també tant poden més als homes, quan escolten la seva intenció natural o conserven el delit.

Després has trobat la Tristor, sisè personatge de l’escala, tercera i postrera passió del concupiscible, tant proper al mal com al bé. Primerament estimem, després desitgem, després ens adelitem. Així propens al mal, primerament surt l’odi, després l’avorriment, després la tristor.

La Tristor dolor de l’ànima, filla primera del mal present, però Ira, la seva germana, té el privilegi i amb major angoixa, per’xò t’ha semblat una vella. El penó negre que t’ha donat Tristor és ensenya de la culpa d’aquells que s’entristeixen de les coses que no deuen i comporten dolor amb plaer, en aflicció entranyable de la carn; per’xò deia la lletra que sota la seva bandera el lliure serveix forçat, l’enamorat de bon grat. Com lliure has d’entendre per aquell que fou trist de qualsevol altra cosa, llevat de l’amor furiós, perquè el tal segueix l’ensenya, forçat, que si pogués voldria estar content i de ser trist li dol, però els enamorats bojos que estimen i s’adeliten en la tristor i de grat, no  només la segueixen que alguns la cerquen, i això és en ells una experiència i un secret, tot junt, que ells mateixos ho proven sense entendre-ho.

XXIV

La Raó 5, Esperança, Desesperació, temor, Frèndol i Ira.

Després has trobat Esperança, primer personatge de l’irascible sobre el bé per venir, però gran i àrdua perquè, com ja està dit, les passions de l’irascible siguin sobre el bé o el mal no són poques ni civils.

Tal és l’Esperança, nascuda a la presumpció de l’aflicció, engendrada a la guerra, mentidera, vana i atrevida; tal com mostra la lletra de la seva invenció. Són els casos dels quals només pot acabar-ne algunes lletres ja que ella no s’atreveix a dir que les complirà totes si vol; però a l’inrevés és la veritat, segons després se’n reben els enganys. La taula tan ampla que li has vist parar, on acaronava les seves tovalles, significa la possibilitat que davant moltes coses les estén, puix ningú pot esperar cap bé que no sigui possible trobar-lo per cap mitjà. Les estovalles significa el temps pel qual es pressuposa qualsevol que espera que l’esperança és del bé per venir i no del passat, ni del present. Presumpció, que la va engendrar, la serveix i ella li ha parat la taula i les tovalles; si no l’has vista és perquè no la coneixes, doncs si la coneguessis no t’enganyaries com t’enganyes. Així que vingui Esperança les seves baules, de totes les coses possibles d’abastar no li manca temps, però mentint fa del difícil lleuger, promet allò que no dóna, per la qual cosa després se’n diu en pestes.

 

Després has trobat Desesperació, primera passió irascible envers el mal per venir; nascuda en l’experiència, la malaptesa l’engendrà. T’ha mostrat la nau entre els quatre elements en gran perill; deien les lletres de dins: que farà qui és a dins? amb això ha volgut encarir el mal pas del que en tens cura, perquè desesperat et mata; per això t’ha dit: llença’t al mar dels peixos i mor, i que no deixessis gaudir a la terra de la carn, puix no podries treure-li els ossos, per la terra empinada i escassa. Més entendrir aquella que no saps desestimar, de qui esperaves per la carn entén la vida, pels ossos la memòria de les teves obres; la qual no podries esborrar per molt que volguessis, que amb la teva folla aflicció vesses fama que te’n beus sobrat, i hauries penedir-te perquè són desconcerts i vanitats.

Després ha sortit Temor, tercer personatge de l’irascible, primera passió vers el mal a venir; aquest l’engendrà Perill, en mare mancada de pocs dies, per’xò nasqué nan; la mort que duia brodada és perquè el Temor estima la pròpia conservació, i esquiva tot allò que la destrueix, i perquè la mort quan priva l’ésser és tinguda pel major mal, per això la duu brodada ferotge i espantable i diu amb la lletra: mal gran que ha de venir, abans de patir-lo, per força cal témer’l, tement principalment i qualsevol altre mal que lleuger es tingui, se’l compara amb la mort per tal d’encarir-lo.

Després has trobat Frèndol, quart personatge de l’irascible, segona passió sobre el mal punxent. aquest engendra el Desig a la noblesa, és bulliciós, res pigro, però lleuger i superb, sinó es limita també és molt lloat, perquè en formosor se sembla a la seva mare; porta per invenció el llorer, com senyal de victòria ver on sobretot es troba atansat, que com el Temor es mou per conservar el seu ésser; aquest estima la victòria principalment i en subordina la vida com s’ha vist a la seva lletra, si te’n recordes.

Després has trobat Ira, darrera passió de l’irascible, al capdamunt de l’escala; és filla segona del mal present perquè primer va néixer Tristesa. Aquesta mana més i té major poder com abans s’ha dit. És passió molt furiosa i tant que esporugueix l’enteniment, i vessa consell de la manera que deia la seva invenció.

XXV

Raó 6, més d’Amor

Així que aquestes onze passions o potències tant com són disposicions dels tarannàs no són pas ni dolentes ni bones, llevat de ser necessàries, com s’ha dit.

Als meus companys faig costat, i acompanyo per tota l’escala; és millor així que passar entre tots perquè seria un afront, puix tinc poder de salvar-los, Llavors Amor no treu el pitet ni fan mal els seus errors; ni l’Esperança juga amb les agalles, ni tants com són poden fer cap mal. Però aquells que com tu em maltracten, sense mi són combatuts per tots ells, i més d’un cop resulten subjugats; així doncs aquells que es desvergonyeixen, passen per tota aquesta casa a les enfosques perquè la llum de la teia se’ls vessa, si jo no l’encenc. I per tal que sàpigues més clar que vas errat vull mostrar-te el camí d’on et vas desviar.

La gent ha d’estimar el meu consell, no seguir amb cega voluntat els afalacs que creu de l’Amor mal criat,  i jo mostrar-lo per déu que només així mereix ser estimat; i és tan amorós, pietós i franc que mai refusa els seus amors a qui sense engany el serveix; dóna premis dolços i durables i la seva bellesa, bondat, saber i poder mai minven ben gota. De manera que, només mancat d’ells no s’esdevé menystenir-lo. Els cal tenir en odi la malícia i el pecat, segons la meva filla la Consciència, que mesura amb vara de fe i doctrina. Han de desitjar la glòria del paradís per la caritat i no la caritat per la glòria, la vida santa per poder servir-lo bé; la mort per millor contemplar-lo, tot en la seva voluntat conforme; afavorir l’avinentesa de pecar en l’ociositat; ni fer com alguns que, per passar el temps, llancen l’ham amb tranquil·litat, pensant que si obren malament,  segons els sembla, podran repensar-se, i se’ls peta la corda i surten de mare. Han de delitar-se en l’honest i no altre puix no els manca coneixença i tenen el meu ajut de mi que m’alegro de poder-los servir. Han d’entristir-se de la culpa pròpia i aliena, esperar que no hi ha mal sense pena, ni bé sense premi. Desesperar de les vanes esperances, fugir sobretot de la desesperació que contra l’Esperit Sant es comet: témer a déu perquè és just; a l’infern perquè és pena de la rebel·lió de la criatura; al món pel mal de l’home. Fer el cor fort en les angoixes i tribulacions, pel mèrit de la paciència, i amb gosadia, pel servei del Creador i Redemptor, patir afronts i, si cal, entomar la mort. Tenir ira contra aquells que ens toquen l’honradesa i el bé públic: però amb prudència corregir, perquè la ira és difícil de mesurar, com ja ha estat dit.

Anar al setè lliurament Aquí

GHams: La Nit Moner; La Noche Moner; Literatura Catalana s. XV; Francesc Moner i Baturell