Francesc Moner.

La Nit. 6è lliurament

XVIII

Frèndol

 

Llavors em va venir el so d’una altra porta obrint-se, més amunt i, quan anava a deixar el Temor, amb l’atxa encesa, ell em va garfir el braç però jo li vaig dar una forta estrebada, cosa que el va fer caure als meus peus, i li vaig passar pel cim.

Ara del costat esquerre havia sortit un nou personatge d’aquesta aparença: Tenia el gest formós en gran manera, l’edat em va semblar com la de l’Amor; vaig veure’l en camisa, descalç, el cap airejat llevat de molts cabells i llisos; als peus unes sabatilles, a la mà una espasa nua daurada i a l’esquerra una darga amb un llorer pintat i lletres que deien:

Qualsevol mal jutjo menor

d’aquell que no me’l deixa vèncer

llevat que no fos vergonyant.

Llegides les lletres, gaudia en mirar-lo perquè la gosadia sol sempre complaure. Li vaig demanar qui era: Ell respongué: “A mi em diuen Frèndol” Llavors li vaig dir: “Resulta cert i gran raó que el cor gentil es mostri tan bé com sembla ser. Tu ets honrat, tothom t’alaba, els que afavoreixes i els que menysprees t’estimen tot ple. Les teves gestes la fama les estima per imprudents que siguin però jo, per la meva dissort, no puc pas lloar-te perquè, allà on, guarnit amb les teves armes se sol passar davant, jo he quedat enrere i tan enrere que mai et faré profit; i donat que a mi em vas deixar mai no em vals per res ni crec que puguis, doncs per molt que presumeixis, contrastant en mi la fortuna perds els teus drets i ella hi pot més.”

Va replicar-me: “Oh, poruc altiu! Com d’errat et queixes, i com per un cop ni dos que m’has provat em maleeixes! Guarda-te’n que l’esforç no només consisteix en escometre i fer patir, ans rau molt més en el propi sofriment comportar. Qui  per mi es vol esperonar ha de ser ferm; no pas com alguns xicotots que es venten pedrades i, si algun cop són ferits, mai més no en gosen llençar. Tota una vida  cal el meu agombol en aquells que per mi volen ser flanquejats, i amb el segell de les meves mans, sí, i en surten moltes en blanc; a qui sap patir no li falta joiell. Els meus profits primer es compren amb sobtats penediments, mil empenys adolorits, dubtes i sospites, proves que proven l’ànim, però aquell que no defalleix al capdavall en gaudeix tot ple. I si et manca et certifico que jo no li’n trec pas.

Allò que has dit que la fortuna em lleva en tu el dret no és cert, no pas el Temor amb qui has parlat que ella no pot fer-ho. Abans la meva presumpció és deguda, perquè mil cops jo l’he vençut en destret, i per’xò és la meva divisa el llorer. Així que el Temor s’acomiada torno a la teva empresa; que, malgrat diguis que no em necessitaràs, jo vull ajudar-te, no siguis pusil·lànime en el voler, perquè no hi ha res que em pesi tant.”

XIX

Ira

 

Dits aquests mots va entrar per la porta on havia sortit; jo vaig seguir més endavant pujant pels graons fins tornar a sentir una altra porta obrir-se i veure sortir un altre personatge d’aquesta guisa: Una vella barbada, amb casquet com les de Navarra; tapada d’un caputxó de llana de forma estranya i duia al damunt un mantell de roba negra, curt, tot tancat; aguantava un tauler de dos batents amb ribets de fusta al voltant i dins dels quals unes lletres que hi deien:

Si entre el mal i el sentiment

ben res no s’hi pot acordar

no cal pas fer-m’ho ensenyar.

Sense esperar que li preguntés qui era, a tall de baladrera digué: “A mi em diuen Ira. Sóc molt poderosa i en seria més si la meva vida fos llarga. Molts cops t’he provat, però malauradament no m’has obeït: copso que ets insensible puix tants mals presents no et deixen senyal; donat que no pots venjar-te de qui te’ls procura, venja’t de tu mateix, per haver estimat tant forassenyadament; i si vols saber, com escolta.”

Aleshores em va narrar ultratges i crueses que m’havia fet aquella de qui he estat; no vaig poder aturar les llàgrimes i un mal tan punxent m’agullonava al punt que em vaig posar de genolls i li vaig dir: “Per déu, senyora, prou. Us suplico que la memòria no em manifesteu coses que no puc sofrir, fins aquí allò  que m’heu explicat, bé prou que no se m’oblida! Si en voleu veure senyals prometo que en donaré prest, i tal serà com conforme la causa; coneixereu que no he estat insensible perquè tot plegat em darà testimoni viu del present i el passat.”

En això em va donar la mà; jo vaig voler-me alçar i vaig ensopegar de manera que em va caure l’atxa a terra i s’esbardellà tota: Vaig voler aplegar-la però només vaig poder-ne recollir  un bocí, tan xic que en prou feines il·luminava.

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 4art lliurament. Aquí.