Francesc Moner.

La Nit. 7è lliurament.

XX

Raó

 

Llavors Ira va entrar a la seva cambra, i jo vaig pujar uns quants graons més fins que vaig arribar al capdamunt de l’escala; la llum era tan minsa que no podia veure on dreçar les meves passes. Estant així, insegur, vaig veure venir pels corredors una dona de miraculoses maneres, molt superior a tots aquells que havia vist a l’escala, i tenia els ulls tan clars com dues grans estrelles; i com era més apersonada que qualsevol altra dona les seves faccions de proporció igual, no desmereixien en res la seva corpulent bellesa. Damunt d’uns cabells llargs i rossos duia una corona d’or salpebrada de moltes pedres que relluïen al punt de no poder-les mirar. No li vaig veure cap vestimenta, llevat que era coberta d’un núvol molt blanc i, així que la vaig tenir a prop em digué aquestes paraules:

“Parent: convé que em coneguis. Sóc Raó que  vas treure de polleguera; l’ofici de la qual és aconsellar i donar avisos als del meu llinatge; i perquè la teva ignorància és gran i la necessitat major, vull certificar-te d’allò que has vist i veuràs més endavant. Si ho encabeixes al cor t’ajudarà.

Aquesta casa i fortalesa es diu Vida Humana; la caminada veritable se’n diu mèrit i la foraviada culpa: I perquè sembli que aquests mots són meus vull enfilar-hi un ordre, començant per Habitud, que té l’entrada de l’escala.

És sabut que la primera cosa extrínseca que al jovent  inclina i avesa a obrar bé o malament és l’ Habitud de la gent amb qui garlen; la qual cosa convida i farceix els cors tendres a la faiçó. com per experiència es veu quan els jovenets es plauen de les arts, i estan disposats a viure-les; per’xò alguns desitgen avesar-se a la guerra i, altres a les festes i femellejar, així com gaudir del tantsemenfotisme; cadascú per la banda de l’ús de la seva terra, ciutat o companyia. Quan se’n reia l’Habitud és perquè amb el seu afalac des de la infantesa és desitjada; formosa t’ha semblat, així n’és de detestable. D’això va amb els pits nuus, com l’has vista, cria llet dolça però no profitosa, la seva invenció i lletra manifestava gran part del seu ésser, si l’has llegit és perquè apropiadament hi porta la seva invenció. I bé ho resa la lletra, la doctrina dels savis es pot comparar al sol; i aquell que n’està mancat és enllumenat per lluernes que només lluen de nit. És tinguda l’Habitud per llei perquè aquells que la desmenteixen en són subjugats, tinguts per poc i els seus errors excusats pel judici del poble ras, i sols lloats pocs cops.

Ho vols veure? Mira a Grècia i Alemanya com se’n riuen dels estrangers que refusen menjar i altres desgavells de la golafreria que sí ells practiquen. I a Itàlia menystenen la gent ferma i veritable; la titllen d’engany i d’indústria i tenen per refrany: qui no fa trufa no porta plomall; a Espanya hem vist que si algú no motejava era tingut per neci, fent al contrari, de la virtut vici.

Per’xò són molt de lloar els prínceps que malbaraten aquests Hàbits, dits més pròpiament avusos; i també a les ciutats els pares regidors quan corregeixen algunes tiranies sense cap profit, igual com de tantes se’n poden trobar a Catalunya.

Així per tot això és ella, l’Habitud, símbol d’aquesta casa; i aquells que s’hi escauen passar, abans de l’experiència, troben aquesta donzella qui els convida a pujar amunt dels marxapeus, la vida dels quals si és vana, pigra i perillosa no és perquè no pogués ser honesta, profitosa i com seria si el meu consell fos cregut.

XXI

Raó 2

 

Després has entrat per l’escala, aquella que ella t’ha dit i on has trobat onze personatges, existint cadascun de la seva cambra: llurs noms ja els saps. Estant a l’escala són al lloc que els correspon, car cap pot pujar-hi sense resistir o seguir-los. I perquè ho entenguis l’escala és la fam sensitiva on estan situats els onze personatges, onze disposicions, potències o passions de l’ànima.

 

Aquestes són partides en dues parts: sis al concupiscible i cinc a l’irascible. De les sis n’hi ha tres sobre el bé convenible, les quals són l’Amor, el Desig, el Delit. Tres s’arranen del mal esquivador: l’Odi contra l’Amor, l’Avorriment contra el Desig, Tristor contra el Delit. Les altres cinc rauen a l’irascible.

Aquestes mouen l’home cap al bé o el mal, gran i costós i n’hi ha dues properes al bé per venir, les quals són Esperança i Desesperació. Les altres dues tendeixen al mal venidor, també; són Temor i Frèndol. La cinquena i darrera és la Ira abocada al mal present.

Del bé present no hi ha disposició a l’irascible, perquè allò que és abastat no és considerat ni gran ni feixuc; per’xò està reduït i tancat al Delit, que és una passió absoluta del concupiscible.  La natura ja en va proveir a qualsevol animal, dels vegetals cap amunt. Puix fou necessari que tinguessin unes disposicions inclinades al bé convenible, i altres, per tal que esquivessin el mal.

D’aquí totes aquestes onze passions considerades simplement no són ni bones ni dolentes, sinó al moment que la voluntat en fa encalç les escull, o s’hi determina als actes. I per’xò el mèrit i la culpa rauen en ella, perquè dites disposicions prou inclinen la gent però no poden forçar-la, per la noblesa del lliure albir; el regne de l’ànima, de la qual jo estic donada com a consellera a fi que ningú pugui dir que no pot resistir el mal, o abastar el bé.

Així perquè vegis clar l’ofici d’aquests personatges, passions de l’ànima, vull específicament parlar de cadascuna, per tal que entenguis que aquí se t’han presentat de la manera que rauen en tu; com a la majoria dels humans, elles en són vencedores i vosaltres vençuts. Per’xò les has vistes tal qual, però si m’haguessis cregut les hauries vist i conegut diferentment, ni males ni bones ans del tot necessàries.

XXII

La Raó 3 i d’Amor

 

L’Amor té el primer lloc a l’escala perquè és la primera passió i la més principal. La primera perquè en ser presentat el bé l’afany, segueix de seguida l’Amor, el qual creix per les seves causes fent-se intens, o bé minva tant fins a desfer-se. És principal perquè la resta dels estadants de l’escala li tenen respecte, puix qui mal vol a l’enemic és per respecte de l’Amor que es té, i qui tem el perill tem perquè estima la seva conservació, i qui s’esforça també a si mateix. Qui té esperança espera, perquè estima; i també el desesperat que es mata estima, perquè l’afany intel·lectiu o sensitiu no pot voler una cosa que no sigui, o bé existent, o aparent; per tant no és possible abastar per altre mitjà tret per l’amor, de forma que aquest estima la mort puix la vol i jutja per un bé, en comparació del mal que ja viu a la vida. Així que Amor és una cadena que lliga totes nostres operacions i és molt necessari i essencial. Amor  és també molt fort i furiós, especialment d’un home vers una dona. En aquest cas, a vegades, és de tal condició que qui al principi no s’arma amb mi contra ell, després li fa homenatge, ofenent-me.

La voluntat el corona com a rei, tal com tu l’has vist. Les tres punxes de la seva adarga signifiquen tres actes que tenen aquest amor: el primer és una complaença per l’afany apetible, un nus estreny ja de qui no s’aparta; el segon és un desacord i oblit de si mateix que pren a qui no el fuig; el tercer és transportació de si mateix a la cosa estimada, i això lliga als qui bé no ho resisteixen. Dels seus vestits i pitet, crec que és prou entenedora la propietat de les lletres, parla clar dient que totes les seves armes són perquè no em doni les paries que em deu per llei divina i natural. Donat que jo estic feta a semblança de déu, no només Amor, fins i tot la Voluntat, que és més noble, m’ha d’obeir. Però tots estan tan encegats , amics i superbs que es rebel·len i se’m resisteixen; un amb el mantell de l’altre, perquè, si no anessin plegats, no costaria gens vènce’ls.

 Enemic meu es diu, jo per tal el tinc; ni sé de qui és amic, si és ben mirat que mai fa sinó mal; jo que no solo meravellar-me, em meravello de la gent que el segueix, i més d’aquells que l’han provat perquè és homenet de l’ànima, boig, foraviat, presumptuós i altiu, de mal patir; sempre el segueixen desastres i mai se’l castiga; que si jo t’expliqués quants han perdut fent-li encalç, prou te’n meravellaries, com jo.

Després allò que reparteix als seus és dolor en tots els estats, vida de moltes atencions, tristor, penediment, perillosa i de poc remei; el bé de la qual és enganyós, breu i un plaer va, pena desabrida cruel que on sigui s’allarga. I al capdavall aquest enemic enutja tots els de l’escala que has vist per estar tots dos sols amb el Delit però no pot llevat que els del mig o darrere no es posin a riu revoltat; de manera que guai qui ho pateix! Mes no creguis que amb tota la força i traça els homes puguin com ja està dit. És cert que qui entra el deixa tard i no el pot treure sense força, fins que la gràcia de déu el llevi del tot. El veritable remei és defensar la barrera per on entra el fals tan mansoi i dòcil, amb el seu gest plaent i alegre. Així se salva el perill i es guanya una victòria segura; perquè, si s’esmuny al cor, i pot engrapar al seu favor la seva bandera es barallen diable i món i la gent no em vol deixar l’avantguarda; on precisament sóc més de profit em ressaguen. Quan arribo els trobo vençuts afeccionats al seu enemic, oblidats de déu i d’ells; amb el cap buit, sords als consells, plens d’idolatria: de manera que jo que els sóc amiga propera he de fer-los de testimoni de les seves culpes i donar-los guerra secreta.

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 4art lliurament. Aquí.