Francesc Moner

La Nit. 5è lliurament

 

XIV

Tristesa

I llavors pugí els graons, i no en vaig fer sis que per la banda esquerra varen obrir una altra porta i en sortí una dona de cap a peus vestida de dol; n’arrossegava dues vares i, amb tot, descobria l’esguard i a la mà dreta un penó negre dins del qual unes lletres blaves resaven:

A redós de la meva ensenya

qui és lliure serveix forçat

i qui està captiu de bon grat.

Llavors em digué: “No em coneixes, company? Amic solies dir-me. Com em vols ara?” Vaig adonar-me que era Tristesa, segons em parlava i anava vestida. Li vaig respondre això: “Oh llei de la meva vida morta, qui dubta que et conec? Desconeixeré a qui mai em deixa? I ara, demanes com et vull? Ja et dic jo que mal, puix com no et puc defugir és forçat que enganyi la meva condició per aplacar la teva i atorgo que t’he ben estimat, mes no pas per tu sinó per qui et va posar amb tu. D’això no t’injuriïs, t’ho suplico, puix si bé et desestimo no et faig lleig; tot i saber-me’n greu de tu em plau, i me’n dolc tant perquè no ho faig menys que si pogués enriolar-me més de mi mateix me’n ja em venjaria en refusar estar-ne joiós; de totes totes sóc teu i ho seré constant, d’això te’n pots ben lloar.”

Per resposta em donà el penó que duia dient-me: “Té, donat que al dolor ets fidel, seràs alferes meu.” Quan jo el vaig agafar ella entrà d’on havia sortit.

XV

Esperança

 

Encontinent vaig pujar més amunt i s’obrí una altra porta, a banda dreta, d’on vaig veure el següent personatge: Una joveneta d’un gest que, per ser formosa, no li faltava res; duia un brial de xamellot de seda blanc; un vestit de vellut lleoní i una mantellina damunt de roba verda molt fina, folrada de ras del mateix color; atapeït de casos d’or, d’aquests d’ensenyar a escriure a la canalla i unes lletres al voltant que deien:

De tot, si se’m permet,

compleix l’abecedari

sens trobar punt contrari.

Jo el vaig escrutar bé, per trobar-hi la intenció, que per ser-vos franc Vostra Senyoria, no veia ni entenia. Vaig voler-li demanar qui era per entrar en el secret, però em va estroncar com va obrar seguidament: entre ella i jo es va parar una taula campestre molt ampla i posar-hi damunt un cobretaula, sense poder veure qui ho manegava. Jo em meravellava i ella se’n reia; aleshores va treure, no sé pas d’on, unes baules i les posà damunt la taula amb tot els seus complements i començà a desarrugar-les tant acuradament com mai no he tornat a veure; i jo esperava acabés de feinejar però no hi havia manera.

Així que vaig demanar-li qui era i em va respondre: “A mi em diuen Esperança; sóc bastó d’atribolats donat que fins en morir no renego dels amics. Sóc recer dels bons  i si per mi fóra la mort seria més sobtada. Mira la subtilesa que faig però sàpigues que cal la taula i el cobretaula, altrament em tinc per destralera.”

Jo li vaig etzibar: “És contraproduent que males persones tinguin bon gest i paraules meloses; perquè així enganyen més subtilment i una bona prova d’algú que se n’adona tard, la trobaries en mi.

Bastó d’atribolats, et dius prometent que els tens drets, però mentint els hi provoques un trenc al cap. Em vares deixar en perill, i et vanaglories d’acompanyar els teus amics; te’n titlles de ser-los un bon recer. Mai he vist cap roí queixar-se de tu; no sé pas qui els arrecera, però veig que el món els dóna i tu els acompanyes i infinitud d’éssers bons es queixen per desemparats.

Dius que atures la mort, si a algun ha estat així no m’ho diguis a mi al qui fa mil anys vas deixar, i si mai me la vares deturar s’allargà el morir perquè vivint morís de la mort forassenyada que moro. Fals és tot el teu, la teva subtilesa enganyosa, especialment als homes joves que han vist poques coses, perquè els dones a entendre falsament que toques allà on no arribes i arribes allà on no toques.

 

Quan  dius que et calen la taula i el cobretaula, no ho entenc; digues-m’ho si vols amb qui l’has parada, que no m’ha estat possible veure qui era, per molt que ho il·luminés tot la teia.” La resposta que em va dar fou una sola raó que em va dir: “Poc ho sabràs per mi, puix no és el meu ofici” I dit això em va mirar el rostre, amb un rebuf tan gran que, si no hi estigués avesat a tants d’altres, li hauria engaltat alguna torna. Jo li vaig posar els ulls ferms i ella els abaixa; llavors sense més ni més entrà a la seva cambra amb tot l’embalum llevat de la taula i el cobretaula que allí restaren.

XVI

Desesperació

Després d’això vaig pujar un xic més i vaig sentir ara obrir-se una porta a l’esquerra i vaig veure’n sortir un personatge així: Era de gest tristot quan l’Esperança l’havia tingut alegroi; de la tercera edat els dies, barba una mica crescuda i cabells molt llargs. Vestia una armilla de vellut negre amb un abric endolat arrossegant-lo per terra ben bé un pam, barret també tot negre. No li vaig veure intenció brodada ni enxapada sinó que es va treure un paper del pit i me’l va donar tancat: jo el vaig desdoblegar i obrir. A dins hi havia pintada una nau al mar amb gran tempesta i l’arbre trencat i les veles esquinçades; i directe per estavellar-se contra una penya tallant altíssima, sense remei i, encara, per més dissort, un gran foc cremant la popa d’on venia el vent, amb flames molt esteses i un fum enfosquint l’aire amb espurnes voleiant cap al cel. Es veia una pintura ben executada; mirant-la vaig oblidar-ne les lletres fins que ell m’ho indicà i vaig llegir-hi:

Què farà aquell que hi sigui dins?

 

Vaig preguntar qui era. Em respongué: “Desesperació em dic. Què et sembla la nau? No m’ho dius?” Vaig respondre-li: “Dic que és una làmina molt ben pintada, malgrat l’espai constret tots els elements s’hi descriuen desafiant-la: l’aigua la bressola, el vent la trenca, el foc la crema, la terra on s’afua no l’acull: Què farà aquell que hi sigui dins? No sap nedar, no pot salvar-se per la bravesa de la mar ni ningú en podrà sortir cap a terra; el vent no afluixa, doncs, com escaparà del foc, d’entre tants tipus de morts que la sotgen? No hi ha menor mal que escollir, ni seguint consell.” Llavors em va dir: “Doncs digues, per què fingeixes esperances vanes estant-hi tot sol tu a dintre? Qui sinó tu tens tants contraris? Jo sé que els teus mals t’afalaguen i el teu cor es manté d’enamorada supèrbia; i encara penses que les teves llàgrimes i sospirs han de ser pagats. Oh, quan foraviat estàs si creus en l’Esperança, després d’haver tant enredat! Mira com està dreta la terra que desitjaves; llença’t al mar, als peixos i mor abans de topar amb la terra; és minsa per on corres, no hi deixes fruir la carn, puix no pots treure-li’n els ossos.”

Llavors em va donar el paper i em va dir que no el perdés; jo vaig voler justificar-me d’allò que em culpava, com suposi Vostra Senyoria que de raó pogués! Però allò que m’aconsellava era la mateixa cosa que tenia a la voluntat i d’això me’n vaig enriolar, malgrat quedar-me mut, i amb goig d’estar-ne.

XVII

Temor

 

En aquest punt entrà per on havia sortit i jo hi vaig passar de llarg, més amunt, fins sentir obrir-se una altra porta, ara a la dreta; i vaig veure sortir-ne un altre personatge així: Tenia el gest descolorit i afaitat, l’edat antiga; era tan petit que semblava un nan; duia una armilla de ras terròs, calces negres, sabates amb polaines i una capa de vellut morat curta, senzilla tirant al costat dret on també hi havia brodada una mort amb unes lletres que deien:

Tot i gran que està per venir

abans de patir-la

per força cal témer-la.

Li vaig preguntar qui era: “Sóc el Temor, el més servit i difamat d’aquesta escala perquè els homes del món enlletgeixen totes les meves obres sense comptar per res amb els meus profits. Però com vulgui que sia jo poso llei a aquells que obeeixen i, si alguns la maleeixen en públic, i d’ella se’n diuen exempts, guardant-la en secret,i em brinden mil submissions. Jo bé prou et conec i sé que m’has cregut en pla de coses i també tantes altres n’has refusat; la culpa et fa pena, si de tot no m’enganyo fes un bé: tem a temps el mal”.

Llavors li vaig respondre: “Destorb de bon remei, mai la teva llei em forçà res que no convingués; però de grat t’he servit i me n’has pagat malament. De pocs profits te’n faig cabal perquè no els he vist mai; mai de tu he dit mal i no vull que m’ho agraeixis, puix no ho deixo pas per tu sinó per no ofendre a qui més he defensat; tampoc no et vantis de submissions meves que no te les he dat pas, ni donaré mentre pugui. I quan dius que temi el mal no vull pas témer-lo, ni em cal perquè; dels mals que persisteixen no hi ha temor ni pot haver-lo llevat dels de l’esdevenidor que encara no es manifesten, segons tu mateix confirmes en la teva invenció i lletra.

Jo prou tinc tots els mals damunt, perquè el fil de la meva vida trista no pot aprimar-se més sense trencar-se, i si ho fa serà sense remei. Ja no temo la mort ans friso per ella i si t’hi fixes bé mira com triga, no cerquis doncs millor prova. Si tu tens el morir pel major mal i a mi m’és bé i d’altres molts mals pateixo, com vols que temi? Poder-los patir em cal, o llevar-me la vida amb les mans, puix se’m fa el major dany que se m’allargui morir”.

 

 

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 4art lliurament. Aquí.