Francesc Moner.
La Nit. 10è lliurament.
XXXI
Raó, Vergonya, Justícia, Temprança.
Després em dugué a la segona torre, la porta de la qual obrí Vergonya; en sortí una altra dama no pas menys formosa que la primera, però no tenia el gest tan clar. Anava guarnida de color blau celest i a la mà duia un nivell d’or. Llavors em va dir Raó: “Aquesta és la Justícia la qual ve com la Prudència, com és endreça de l’enteniment; així aquesta és reguladora de la voluntat sobre la vida activa. Aquesta, d’ençà que l’Amistat va morir fou escollida al món per corregidora; alguns l’obeïren però no va durar-hi gaire, puix tots la varen desterrar de l’abatiment pel qual va tornar-se’n la Pau al cel, penedida d’haver baixat aquí. Qui l’estimi n’ha de fruir dels extrems, salvar-se mitjançant donar i prendre, emprar la liberalitat estimant la igualtat, donar a cadascun el seu; corregir amb mansuetud, castigar amb pietat; però no tant que miri més aviat el bé particular que al comú i públic. I en fi igualar la voluntat amb la llei de la caritat; perquè en ella rau principalment la justícia.”
Dit això em va dur a la tercera torre: la Vergonya obrí la porta i després s’aturà en ella una dama de formosor meravellosa, guarnida de l’estranyesa de les altres, és cert, però que el caient dels seus vestits semblava de color verd. Duia a la mà un cinyell riquíssim, amb moltes sivelles. Llavors em va dir Raó: “Aquesta és Temprança, l’ofici de la qual és arreglar i corregir l’apetit sensitiu a la part concupiscible. Limita amb Amor, Desig i Delit, Odi, Avorriment i Tristor.
Havia vist que en aquesta Europa la vida política solia ser exemple, vivien molts en la temprança i la servien de grat, però ara se n’han acomiadat, i en viurien sense, de manera que no només a les llars dels grans temporals, més encara a la dels pobres i germans, a l’església, i entre els religiosos, ja no es parla sinó en quina terra són millors les carns, els peixos, els vins i fruites. De l’experiència i obra, d’afeccions versemblants, no tenen present els mals que li segueixen, ofenent de tal virtut la temprança. Després hi ha alguns autos tan lletjos amb qui em tinc per enemiga que no em plau ni tan sols esmentar-los.
Aquell que d’aquesta virtut vulgui gaudir ha de reduir la vida, només en allò que és necessari i convenible. Per viure cal menjar, i també d’alguna manera vestir, i això només per la conservació pròpia. És convenient també a la vida el matrimoni per la generació on es conserva l’espècie: per a la possessió i encarrilament d’això no són necessàries grans coses; la generació ja té límits el sagrament i allò que es traspassa; i el faig evident i defenso davant qualsevol, i tots en saben l’extrem i de retruc el pecat.
Però va cec enganyat en el món pel Costum que has vist, el qual engreixa i cria amb els delits del vici cortès i de retruc trist. Per’xò la cosa més saludable en els jovençans resulta mostrar-los allò amb què han de delitar-se, i en què entristir-se’n; aquell que sap això i obra amb conseqüència es fa temprat.”
XXXII
Raó, Vergonya, Justícia, Temprança, Virtud, Fortitud.
Dient aquestes paraules Raó em portà a la quarta torre. Vergonya obrí la porta. Després n’eixí una dama, tan gentil que si algú ho negués hauria d’estar mancat de cor i sentits. Va sortir vestida quasi com les altres, llevat que semblava vermell lluminós, igual que els núvols a ponent alguns dies clars; duia a la mà dreta una llança i davant, penjat, un escut en luxoses cintes a mode com solien dur-los ells cavallers antics. Les tres primeres dames feien festes i honraven Vergonya, i aquesta pla més, i d’aital forma que semblaven amigues. Amb tot Vergonya la reverenciava més i amb gran acatament.
Aleshores vaig demanar a Raó qui era aquella i em va respondre: “Aquesta és Virtut Fortitud l’ofici de la qual és reglar i redreçar l’apetit sensitiu a la segona part dita irascible.
Prou miren de contradir-la en el comandament molts, amb falses emprenedories: es diuen forts els audaços irosos i aquells que, per ús en batalles, tenen més destresa que bo pas de l’ànim; altres, que amb presumpció del favor d’algunes victòries passades, per les quals déu els ha dat, no saben com entren en els perills, pensant que sempre els han de vèncer; altres que només per les honradeses dels comandaments sostenen afronts tement ser envilits.
Aquests són més propers a la virtut però no són veritablement forts, puix només per Fama i Vergonya s’esforcen; fugen de perills allà on no són vistos. La veritable Fortalesa és de coses grans, posant la vida per la fe, pel seu rei i el bé públic en aquelles coses que la justícia ordena. Aquell que per la virtut s’esmerça abasta treballs molt grans i al cos se’n ressenten menys ferides, pors i tràngols de mort” Ànim troba delit en l’operació virtuosa, i per això els seguidors en públic i d’amagat són igual esforçats.
També és fortalesa d’ànim vèncer les passions, especialment i més pròpies de l’irascible; com corregir les vanes esperances i les raonables; reforçar les desesperacions, reduïdes a coneixements i profit; redreçar les perilloses, retreure i donar consol; castigar els temors civils i als discrets guiar-los pels seus lloables fins. Els esforços temperats front d’aquells estrenus; la Ira, moguda de bon zel, guardar-la, dur-la a banda per llança quan calgui de veres; la sangonent i tèrbola tenir-la amb els peus, i conèixer-la, perquè ens destorba la via enmig d’on rau la virtut.”
XXIII
Raó, Vergonya, Compte, Mort, Fe, Esperança.
Un cop dites aquestes paraules em prengué per la mà, envoltàrem per la barrera fins el cap de la Prudència, damunt de la qual hi havia la torrassa deixatada del cos del castell; tenia una porta estreta que sortia a la barrera per davant d’on havíem parlat amb Prudència. Un cop hi arribà Raó hi trucà i em va dir: “Aquesta torre és molt segura, aquí podràs veure molta gent si t’obren la porta; aquí tinc molts amics, a més de Veritat a qui tots serveixen. Però hi ha una portera, el gest de la qual resplendeix tant que m’encega la vista, així que m’hauràs de perdonar que entrant-hi no sàpiga guiar-t’hi. Però no t’espantis pas que a dins hi ha Saviesa contemplant secrets; és tan pietosa i bona que adreçarà les teves passes, per tal que la veritat vegis clarament. Allí hi ha la teologal Esperança que és molt amiga segura. Hi ha Caritat que si et prepares alleuja els teus treballs; però tingues cura de no ser com eres quan jo et va trobar de bones a primeres.”
Acabat aquests mots em tragué el penó i el paper pintat i va entrar a la torre de Prudència, de forma tan sobtada que en prou feines ho vaig veure. Vergonya es dirigí, amb passes acurades, al voltant de la barrera; Compte es queda tot sol amb mi. Després va obrir la porta de la gran torre i va sortir-ne una dama tan resplendent que vaig perdre quasi tots els sentits; vaig veure que duia un llibre a la mà. Rere d’ella vaig veure una altra de cossatge clar i formós, amb gest alegre; duia a la mà una escala molt rica, segons la Raó m’havia dit; jo vaig jutjar que la primera era Fe i la segona Esperança.
Aleshores vaig voler esforçar-me per suplicar-los em deixessin entrar; però el meu fat que sempre més em foravia, portà, no sé d’on, una àliga caudal, em sembla que era; però en desencandelar, em garfí ferint-me amb les ungles tan cruelment i amb tanta feresa que em tombà a terra.
Llavors vaig sentir tancar la porta de la torre i vaig veure l’àliga pujar i perdre-la de vista; em vaig girar vers Comte per queixar-me de la meva sort sinistra i el vaig veure convertit en la Mort, no pas com se la pinta, sinó molt més espantable; la temença que em va donar no em privà d’esforçar-me per poder-lo mirar; però ella se m’abocà encara molt brava i de pressa.
Així no vaig poder sofrir-la, abans em vaig tombar d’esquenes i vaig saltar de la barrera enfora; al capdavall però em vaig penedir d’haver fugit, i em vaig aturar a esperar-lo; llavors vaig veure que no em seguia i vaig marxar errant llarga estona. Encara em va semblar que m’havia de seguir fins que es féu de dia; perdut de vista el castell vaig veure Torà, on vaig arribar amb cansament, que més aviat he reposat escrivint-ho tot a Vostra Senyoria, les mans us besa:
MONER.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada