Francesc Moner

La Nit. La Nit 1er lliurament

Francesc Moner i Barutell ( 1463-1492)

Militar i cortesà al servei de Joan II, després religiós franciscà, estat on morí establert al monestir de Santa Maria de Jesús a Barcelona, encara no fets els trenta anys.

Poeta en castellà (24 composicions) i català (2 composicions amb un total de 760 versos) i prosista en ambdues llengües conegut, principalment, per la narració  La Nit i L’ànima d’Oliver, en sengles llengües suara esmentades, respectivament.

Anem a tractar la primera d’aquestes que aquí hem transvasat al català. Podem dir que és una narració a cavall entre les concepcions estètiques baix medievals i renaixentistes incipients.  Per aquest ordre, de la primera es conserva la típica corrua de personatges al·legòrics, tots ells conceptistes que es despleguen en un marc (un castell, sobretot a les escales de la seva torre, durant la nocturnitat solitària d’un passeig de l’autor en un paisatge localitzat), les personalitats de les quals conversen amb el narrador protagonista sobre la temàtica que a ell el preocupa, al voltant de la qual tota l’estona gira la seva  dèria i en desplega el seu interès: provocat per un desengany amorós o, més aviat discorre al voltant de trobar i elaborar el seu propi despit de resultes d’un despit de certa dama.

Aquest diàleg, que no és medieval sinó d’un interès preeminentment romàntic, en conserva a l’enunciat el concepte però se n’allunya de la conclusió i l’elaboració discursiva.

Els colors són importants per una concebuda elaboració cromàtica, de la qual nosaltres en rebem tan vagues precisions que ens resulten novadores, per haver-ne perdut llur sentit amb el pas del temps.

La conclusió no és fonamentada en un procés dialèctic satisfactori, perquè la voluntat de l’autor-narrador és obcecada per la impermeabilitat de la satisfacció.

Aquesta narració complimenta la de L’ànima d’Oliver perquè si bé allà obvia el conceptualisme cromàtic la d’aquí n’elabora una paral·lela conclusió narrativa.

Ambdues obres s’avancen  de molt en l’estètica romàntica, per tints que hi seran emprats en l’encara llunyà futur històric literari: la nit, les aparicions, els diàlegs amb ànimes o conceptes, la desesperació sentimental, la incomprensió de l’estimada i el desesper que roman al cap i a la fi, però encara sense provocar els típics finals desesperats que el Romanticisme expressarà fins la sacietat.

L’autor té la virtut d’una fèrtil imaginació al servei de la introspecció psicològica i l’àvid, pel nostre goig, d’una acurada expressió individualitzada.

En un altre ordre de coses, segurament, malgrat tenir un gruix considerable d’obra escrita el fet de cavalcar en dues llengües l’ha fet poc atractiu per les dues literatures, malgrat que el català pesa com una llosa que facilitat la seva relegació quan escriu en castellà perquè no és de la puresa interior que se n’espera on hi aflora un fort accent del principat.

Probablement el fet que veiés la llum en una família on el pare lluitava en el bàndol reial trastàmara contra l’alçament del poble ras rossellonès, en un episodi localitzat de la Guerra civil catalana, marcà profundament la inclinació de la família i de retruc, l’infant Francesc nouvingut. La inesborrable petja ancestral, tot i la inclinació vers la vida monàrquica amb la nova llengua, devia aflorar. contínuament i de forma evident en els seus escrits en aquella llengua curial. Per’xò segurament la literatura castellana no el contempla ni a d’altres autors del principat que també han provat de seduir-los inútilment i endebades; degut a l’accent nadiu sempre els serà un revulsiu que consideraran una distorsió insalvable que els allunya de la perfecció pura formal que cerquen els corpus literaris. Potser alguns hi són contemplats però sempre per altres motius, pensem en Joan Boscà (1490-1542), per exemple.

Per tot plegat nosaltres hem volgut recuperar aquest escrit, inicialment elaborat en castellà per tal de donar-li la pàtina normalitzada de la seva marcada accentuació que per una disfunció social s’havia extraviat, d’aquí poder-ne elaborar els estudis que mereix, dins l’àmbit específic que li correspon.

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu:  Moner 2on. Lliurament. Aquí