Hèracles, fill de déu

2. Fragment a l'Hades, davant Cèrber.

                                                        Davant,

aquell gossàs, ensenyant les dents, l’esperava.

El tallant d’una dalla, per molt esmolat,

no trinxaria tant com una sola d’elles.

I bordava i carrisquejava ara i adés,

alternativament, amb jaups com metàl·lics,

proferint entre dringadisses i grinyols.

Feia saltirons a l’encop, de quatre potes,

com un ball provocador amb els sis ulls fixats

en aquell vivent més avançat que la resta.

No va trigar en produir-se l’encontre entre ells.

En veure que el nouvingut no feia manera

d’acoquinar-se, al contrari, més decidit

anava a trobar-lo, aquell gos sentinella,

veient envair-se-li el propi terreny,

saltà amb les gargamelles ben esbatanades

els colls tibants, eriçats els pèls, escumejant

verí per l’aire durant tot el seu trajecte,

amb fils d’escuma d’un color groc, verd i blanc

mortals, les potes del davant  ben estirades,

tallant l’aire enrarit, prestes a esgarrapar,

amb peülles vastes, d’unglots dispars, de monstre.

Sens la clava aquell vol no es podia parar,

ni protegir-se de l’embat que li venia

a sobre, tot i amb això, el tracte abans contret

amb Hades impedia emprar qualsevol arma,

davant la tasca, i ni tan sols l’havia dut,

perquè, sense saber per què, ja s’ho pensava

que hauria de ser un treball net i sense trucs.

I llavors l’home actuà de forma impensable;

en un prest moviment de força habitual

saltà amunt, a l’hora que ventava una cossa

terrible, ben oberta, a un cap d’aquell gossàs,

el qual, pres totalment de sobte, i per sorpresa,

entomà la cleca del peu del musculós

oponent que l’importunava, amb un mal terrible,

i un sotragueig dins del cap que el deixà confós,

incapaç de reaccionar. A terra els dos altres

caps, paorosos encara, van reaccionar

intentant bordar més fort que els grinyols que feia

el cap colpejat. No trigà en estar dempeus

altre cop, però aquell breu instant momentani,

que havia estat mig ajagut, deixà vistent

la seva panxa de pèl sedós, blanc, potser la banda

del seu cos menys repulsiva, la més plaent

d’amanyagar, si per atzar es volgués fer-ho.

A peu dret, de nou estava a punt d’atacar,

els grinyols es van tornar més i més metàl·lics

i ressonaven estridents per les parets,

perdent-se enllà, en la immensitat que els envoltava;

 

 

els ulls, llevat dels dos mig fora de combat,

desprenien dimoniets, guspires blaves

que queien a terra, com ho fa el metall fos

de l’enclusa del ferrer, botrien com pluja

fosforescent, fent bassals per on el gos ja

s’apropava de nou, amb ganes de revenja.

Havia rebut al cap, més al costat dret,

estava com mig desorientat, no obrava

d’acord amb els altres dos, havia perdut

el nord; l’home ho veié i va voler aprofitar-ho,

així com venia estengué els braços oberts

de bat a bat i, en tenir-lo ben accessible,

quan el gossàs paledejava degustar

la gola d’aquell cepat intrús que tenia

allí davant palplantat, mofeta indiscret,

quan ja era pels aires ensalivant la vena

del coll que aviat queixalaria, es trobà

amb dues mans prou ferrenyes i poderoses,

una a dreta del cap mitger i, una altra al dret,

per l’esquerra, que amb dues sengles bufetades,

de potència terrible, els hi va ajuntar,

entre si, amb un fort patac de trencadissa;

i els ossos de les dues testes van cruixir

fent que Hades clogués els ulls, veient ben possible

la derrota. La patacada va deixar

mig atordit el gos de l’infern i aquell home,

cepat i magnífic, no semblà haver-ne prou.

Havent deixat de moment immobilitzades

dues testes d’aquell tricèfal guardià,

sens deixar un respir, aprofità la feblesa

passatgera per agafar-li fort els pèls

sedosos de la panxa blanca, a l’altra banda,

i lluny, d’on l’esperaven aquells caps de serp

que frisaven per clavar-li dents esmolades.

Garfí la pelussera blanca i un bon tros

de pelleringa i, estirant amunt amb força,

va fer perdre peu al gos i el va tombar al sòl,

de panxa enlaire, amb l’esquena tan perillosa

contra terra, amb tots aquells ofidis xiulant,

clamant recuperar la postura perduda

de privilegi. Les dues mans de l’heroi,

ràpidament premeren el coll de la testa

tercera indemne, prement fort amb el genoll

les altres dues, mentre atordides encara,

no sabien què passava. Jo us ho diré:

l’home era damunt del gos, el qual jeia a terra,

panxa enlaire i suportant les ferrenyes mans

del seu oponent, indefens, que l’escanyaven.

El gos infernal intentà un abrivament

desesperat; mentre es debatia, la cua

ferma i serpentina s’escapolí de cop

i, un cop lliure prengué embranzida per llançar-se,

badant la boca i traient ben llargs els ullals,

contra l’esquena del nostre heroi, qui ignorant-ho,

premia els colls cànids ben fort, per triplicat,

sense defallir ni per un segon la força,

esperant una rendició; massa absort

no sentí la fuetada que li venia

a l’esquena, de fet no fou res alarmant

perquè, si bé el ullals van mossegar una cosa,

no fou pas la pell d’aquell molest contrincant

ans la pell de lleó que li feia de capa.

Veient que els seus actes defensius eren vans

Cèrber va proferir unes febles carinades

amb els caps atordits, en clara intenció

de rendir-se. Va amollar el cos abandonant-se

a la voluntat del seu rival vencedor,

llavors grinyolà, per tal d’obtenir clemència

i, quan es veié lliure d’aquell oponent,

prest va córrer a arraulir-se entre les cames d’Hades,

cercant protecció, comprensió i favor.

Hades l’amanyagà, amb una clara ganyota

de dolor per haver oblidat aquell seu mal

al muscle. Va parlar tendrament a l’enorme

gos guardià, i aquest s’avingué a ser servil,

i va ajeure’s al mig del seu llindar tranquil,

esperant acompanyar Hèracles.

 

Si voleu veure  la portada del llibre

Aquí

 

Hams: Hèracles, Hércules, Hades, Cèrber, Treballs d'Hercules, Treballs d'Hèracles en català; Poema Narratiu