FRANCESC MONER. La Nit.

La Nit. 2on lliurament.

I

Des d’aquell dilluns, que els molt il·lustres senyors partiren de Torà vers Terroja (ambdues a La Segarra, aquesta última a tres hores de l’altra), vaig quedar-me a casa seva dos dies, i com per la seva absència em semblava robar la vil·la, l’endemà dimarts, poc abans del vespre, vaig eixir per la porta i caminar ribera avall amb desig de trobar un indret on sense temença de ser mal jutjat pogués desgranar els meus mals, donat que la soledat als angoixats dóna llicència que altrament de la companyia no obté. No van trigar a moure’s a la meva ànima pensaments tristos; com eixams del rusc ubicat al cor apilonat. M’esforçava jo en no plorar, tement com la resta de comuns el meu dolor es queixés, però no vaig poder aturar les llàgrimes que s’escamparen; pel camí fresat volia la passió cridar, puix de justa volença en tenia moltes ganes, però callar per mi era encarir-ho perquè  donava pas a pensar i perquè qualsevol raó era mancança per llastimosa que fóra.

És cert que un mot, per molt lleuger o de pes que fos em daria alleujament, mes la pena d’emmudir es venjava de mi mateix titllant-me de pitjor enemic i això em feia voler el meu mal. Així, en pensar d’on tot em ve, tot m’omplia de dolor i més dolor perquè m’adolia d’aquesta culpa i no sabia escarmentar-me per veure’m escarmentat. Tot i ja ser tard que, malgrat la dita digui que més val temps trigós enganyar, dic això perquè vull enganyar-me, per tal que la neteja del cor em sigui salva.

 

 

II

Aquestes coses i moltes d’altres pensava tot caminant, resseguint la ribera, no pas perquè em guiés enlloc ans perquè la terra fragosa i l’hora foscant m’escurçava la vista.

No us penseu Senyoria que tingués cap pensament de tornar a la vil·la, ni ganes de seguir endavant sinó que desmenjat de cada cosa llevat d’aquella que així em fa, no sé com, vaig entrar en un pregon rost on raïa al un fons un penya-segat ple de matolls. Els treballs que em van donar foren grans; els esbarzers  van esforçar-se en buidar-me els ulls, ensopegava a cada pas i hauria caigut a l’aigua del riu sinó m’hagués garfit a una alzina, per damunt de la qual vaig passar a l’altra banda.

En això vaig veure la lluna que aclaria un estret sender vessant amunt; vaig començar a fressar-lo i, quan més amunt pujava més i més s’eixamplava. Llavors vaig voler clissar si es veia Torà però no, ni tan sols vaig esbrinar a quina banda quedava. No gosava tornar per on venia per por d’aquell penya-segat ni vaig saber millor redreçar-me que seguir el sender i en caminar-hi gran part de la nit començada vaig capir que ho feia vers tramuntana, per la qual cosa vaig tenir certesa que Torà quedava enrere. No vaig deixar per això de seguir-lo puix no em donava el plaer de reposar, per com estic acostumat a no donar-me’n gens.

Tot caminant, vagarejant massa les passes i apressat el pensament vaig veure voleiant a l’entorn meu més de dos mil ratpenats i, neguitosament em van colpejar amb llurs ales, privant-me de veure-hi amb els cops i per no mentir a Vostra Senyoria, fent-me més angúnia que dolor. Com hauria preferit ser a Torà, no pas per estimació de la vida del cos sinó per por de perdre’n l’ànima. Era la causa la meva consciència poc neta de pecat i, de fet ara crec que no se’m retraurà sinó que em defensés amb vostra bandera i el senyal de la santa Creu, poders ambdós que m’havien de deslliurar tant d’aquells com de la por.

 

III

Aleshores em vaig veure davant d’una meravellosa fortalesa al capdamunt d’una muntanya molt alta, però no gaire prominent; tenia barrera i sòtols amples i pregons, a cada cantonada un cub, sobreeixint del cos del castell, i en una banda la torrassa. Vaig pujar per uns graons que menaven al portal, tot parant esment per si sentia algú i era obert de bat a bat; vaig franquejar-lo per la barrera i d’allí a la segona porta, que tampoc era tancada arribí al mig del pati al centre del qual cremava un foguer amb unes flames molt grans; vaig alçar l’esguard per veure allò que hagués de clissar des d’on pogués entrar, pujar o trucar però no vaig veure ni persona, ni escala, finestra ni porta sinó uns corredors que semblaven surar damunt les flames.

Llavors vaig cridar en veu alta demanant qui hi vivia i no em va respondre ningú. Em vaig dirigir a una portella tancada on em disposava a trucar quan vaig sentir tancar-se apressadament el portal principal per on havia entrat al castell, per tot plegat em vaig meravellar tant com espantar; però després l’ànim m’esforçà  a posar la vida a la defensiva, i amb la por vaig veure el perill, puix la tinc per gran amiga, perquè això m’alerta de qualsevol desgràcia i a més a més m’agrada i no em fa cap vergonya tenir-ne. 

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 3er lliurament. Aquí