Francesc Moner

La Nit. 4art lliurament.

 

XI

Desig

Encara sentia dir-li aquest mots quan una altra porta al costat dret amb gran pressa vaig sentir obrir-se a la mateixa escala, més amunt d’on érem, i vaig veure que l’Odi s’hi girà, pel soroll i, després es féu ençà d’on havia sortit, fent-me lloc, i vaig poder pujar els graons. Em vaig trobar davant d’un altre personatge amb nova gesticulació i guarnit de la següent manera; l’edat era de patge, el rostre femenívol i bulliciós esguard; els cabells concertats; vestia una roba solta de Damasc carmesina, de puntades subtils, una armilla de ras xapat d’unes ales amb lletres al voltant que resaven:

Aquells que vulguin volar

que s’armin bé del cor

que les ales aquí estan.

Preguntat qui era, va respondre: “Sóc Desig fill de l’Amor que has sentit; prou et conec, no sé si tu em coneixes.” Vostra Senyoria m’ha de creure si li dic que en haver-se presentat em prengué tal dolor que vaig perdre la parla i el cor em donava sotragades de pressa, com quan el seu pare l’empenyia. I en això em va prendre tot jo un penediment d’haver escoltat l’Odi, que vaig estar entotsolat força estona, fantasiejant coses que ara deixo escrites; perquè ni semblen bé a l’església les justes. Mes com així succeí jo em vaig servar del mal, i amb el major empeny que vaig haver li vaig dir: “Negres ales són les teves, fill del cruel pare si a tots es bolca com a mi, perquè pensant eixir vaig voler pujar i he caigut tant que massa em dol i sempre m’ha de doldre; servint al teu pare no vaig poder apartar-me de tu, i ben car m’ha costat; perquè qui va amb tu la teva feresa li desarma el magí i dóna presumpció, i esquiva aquell del qui se n’hauria d’apiadar.”

Ell em va respondre: “Gran engany reps, en voler culpar-me, perquè tothom que estima furiosament m’estima i si sóc perillós ja tenen com posar-hi remei, que la temença els refrena. Altrament molt pocs cops em llenço on ell no firma i, si a alguns els escau tots no s’equivoquen; a més si a tu no t’he dat profit penja-ho al qui sí escau: No saps la dita que on un no vol dos no es barallen? Les teves bregues les endreça ja; agraeix el favor del seu servei; fart el tens esperant li donis els compliments deguts; si tu te’n recordes d’ells, com jo els he mirat, no et canviaries sinó per qui n’hagués fruit i és cert que la seva virtut no li escau ofensa. Així que no maleeixis les meves ales, que si vas caure ella et va tombar i, potser tal vegada vulgui alçar-te. Aquestes paraules em varen partir les entranyes, en sentir-li dir que la meva tristor podia mudar-se.”

 

XII

Avorriment

Llavors amb sobrada malícia no vaig voler escoltar-lo més sinó que vaig passar per davant seu, al temps que sentia obrir-se una altra porta, i vaig veure sortir-ne un altre personatge de tal gest i guarniment: tenia la vista fantàsticament alterada, els cabells mal tallats, l’edat semblant a la de Desig; duia la roba com la d’Odi, llevat que era de dos negres, un més grosser que l’altre; amb una armilla de vellut brodat d’unes violes vermellenques i unes lletres que deien:

El mal que bé es demostra,

un cop s’ha provat

s’avorreix forçosament.

Li vaig preguntar qui era i em respongué: “A mi em diuen Avorriment, fill d’Odi amb qui has parlat; em meravello que siguis tan lleuger; ahir t’escarmentares i ja hi tornes a ser; Amor et cremà amb falses promeses; el seu fill Desig et va foraviar, i obres les orelles a les seves mentides? Refusa qui et refusa, avorreix qui et maltracta i, si et donen a entendre que no pots queixar-te’n, només de qui has servit abandona la contesa, no els acomiadis tu perquè siguin més allò que et fan, que no pas jo. Tampoc vull que m’estimis per valer més, no només perquè et sóc la salut plena: no refusis tenir en poc qui no hagi mirat quant mereixes, i aquests afalacs que tant t’ensabona Desig a d’altres els ha repartit la natura, ni tots ells junts s’han de comprar tant cars com et costen abastar-los. Després, qui sap el secret? No facis tan gran cas, sota aquest esmalt pot haver-hi la suslera i encara te’n dic més: qui fa burla de l’amic que mor no ha de tenir gaire cosa bona.”

 

XIII

Delit

Això, Egrègia Senyora, no vaig poder-li-ho aguantar, perquè va tocar amb la mentida la part més certa de la meva essència. I aleshores li vaig dir: “Que et cregui és raonable però no del tot perquè prou m’ha ultratjat desvariant-me’n de la que em dius: jo confesso virtut, sapiència i bellesa i no per’xò ja excusa amb cap raó que no pugui queixar-me d’ella. No em prediquis més que m’avorreixes tant que no em voldria veure perquè no la pogués jamai veure. Si el Desig en quelcom em burxa deixa-me’l patir, en pena de la culpa que tinc vers el teu pare, de no haver-lo seguit a temps; que no és bé tan malaguanyat com jo frueixi dels seus remeis ni dels teus; ans mori aquesta vida amb un debat mai aclarit.”

Mentre deia aquestes paraules vaig sentir obrir-se una altra porta i unes passes acurades: no podia mirar qui era, per la volta que tombava l’escala, però amb el desig normal de veure cosa nova em va fer que passés de l’Amor a l’Avorriment: i tostemps amb l’atxa a la mà vaig pujar els graons fins veure a qui havia sortit de la porta d’aquella manera. Tenia el gest alegre i formós, l’edat com de l’Amor, tots els empolainaments francesos; una armilla de ras groc; les mànigues justes i una roba d’estador de vellut blau luxós; una de les mànigues era dividida i brossada damunt d’uns hàbits ben acabats i lletres que deien:

Allò que es remou aquí

tot es fa per mi.

Certifico a vostra Senyoria haver-me escaigut tan bé que, pensant no estigués relacionat amb els seus precedents vistos abans, va fer-me’n estar de demanar-li qui era, tan sols li vaig mirar el rostre. Ell sí, després em va dir que els coneguts l’anomenaven Delit. Llavors li vaig dir: “La poca prèdica fa reviure el millor subjecte, d’això en veure’t vaig prendre’t per molt; sempre et vares tancar rere tantes portes endins que no et conec, llevat del nom; què em vols? Si quan et volia em vares refusar ara que no et vull em deixes.” I sense dir-li res més el vaig voler deixar plantat però no va caldre, ell ja s’havia tombat d’esquenes i va tornar a entrar per la porta on havia sortit i la tancà prestament.

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 3er lliurament. Aquí