Francesc Moner.

La Nit. 9è lliurament.

 

XXVI

Mentida, Traïció, Cortesia, Alabança, Dissimulació, Seguretat, Avinentesa, Secret, Incontinència, Opinió, Sofriment, Menyspreu, Incorrecció, Fermesa, Burla, Companyia

 

Fins aquí  has sentit abreujadament de la darrera Habitud, després dels llinatges, les disposicions naturals i dels hàbits: onze personatges que t’han dit molta cosa i d’altres significatives velades, de les quals si em preguntes, després de veure allò que en roman et seré franc; però ara segueix-me i para esment.”

Llavors, egrègia Senyora, em prengué per la mà, i revifà la teia que es va encendre més clara que no pas abans, i començà a caminar i jo darrere seu. Vàrem entrar en una gran sala, més llarga que ampla on vaig veure molts personatges; duien tal batussa que em vaig espantar en veure’ls. Aleshores em va mostrar la Mentida i la Traïció, parlant de tal manera amb el Frau que no els entenia. Hi aplegà la Sospita i el Recel, donant cops de puny a Cortesia, i ella exclamant-se. Em mostrà Alabança i Dissimulació que picaven Seguretat que, tota plena de nafres, plorava. Vaig veure-hi Avinentesa i Secret, renyint amb Incontinència i Opinió que garfien Sofriment, refusant-lo. Vaig veure Menyspreu i Incorrecció sacsejar Fermesa i Menyspreu, creient lleuger esgarrapar les ales que duia per senyes de la seva disculpa; i Burla i Companyia esbatussar-se entre elles, i picant-se públicament. Vegí més, set cadires amb sengles grans cadenes de ferro lligades a llurs peus; les unes travades de les altres, tot al voltant de la sala. Llavors vaig voler mirar de preguntar a Raó qui s’asseia a les cadires però no la vaig poder clissar per molt que vaig mirar-la.

Certifico a vostra Senyoria que sense ella em vaig trobar atemorit. En això vaig sentir una veu potent i esquiva que em va dir: “No hi ha compàs” Aleshores se’m va apropar Compte, vestit de negre i m’agafà la mà i jo el vaig seguir enmig d’aquella gent; trèmula per la lluïssor de la teia, que ara il·luminava, adés defallia quasi del tot.

XXVII

Compte, Pobresa, Simonia, Hipocresia, Tirania.

 

Així vàrem entrar a una cambra frontissa on hi vaig veure una tomba de marbre, coberta de grana; s’hi badava davant un epitafi epigrama amb lletres que deien:

En aquest indret s’hi tanca

Finida

l’amistat, regla i mesura

de la terra,

que sense ella està perduda.

 

Havent llegit l’epitafi vaig veure sortir d’un angle de la tomba una dona endolada; en preguntar-li a Compte qui era em va contestar que Pobresa. Aquella llavors començà sospirar i gemegar tant apressadament que em va fer rebec. Després alçà la veu i digué: “Ai, malastruga, jo aliena i avorrida perquè Amistat està morta, que faré del meu desconsol?  Alleujament del meu cansament, socors de la meva angoixa, consort de la meva vergonya, amiga meva; que si visquessis no caldria justícia, ni patiria en ofensa de la teva llei raonable! Sense tu estic sense abrigall,  que la vida més breu se’m fa llarga, perquè en el món d’uns estic abatuda, dels altres burlada; donant-me a entendre que són del seu llinatge, però al capdavall el toc descobreix l’engany.”

Llavors caigué a terra mig morta; en veure-la en tal destret vaig voler ajudar-la però Compte em garfí el braç i em va dir: “Deixa, que allà on sóc no hi ha lloc on puguis fer res. Més aviat rere meu i, d’esquenes a mi, per mentir-me.” La vaig seguir pels corredors fins arribar a l’altra cambra de la casa en una gran sala on vaig veure un gran cadafal, tres fileres de bancs a la paret i encara dues portes, on una donzella amb el gest tant femení, com mai no havia vist, entrava per una i sortia per l’altra, i unes vegades venia vestida ricament, d’altres ben pobre. Me la vaig mirar i vaig veure que sempre feia igual, i tant sobtadament que devia quedar molt satisfeta.

Al terra de l’escala vaig veure, segons em digué Compte, la Simonia i la Hipocresia de costat, guarnides de negre, com vulgars beates; i a l’altre costat Tirania, vestida tota de grana, amb Suborn, de seda de pèl verd.

 

XXVIII

Raó, Fortuna

 

Llavors no sé com, se’m va posar davant Raó i em va dir: “Et vinc a avisar de l’engany d’aquesta que veus al cadafal. El seu nom és Fortuna; de les seves obres en diu mudances; els homes del món se’n planyen molt i la coneixen poc; n’han escrit molt, n’hi ha molts que li pengen allò que no és seu. Si jo et digués la diversitat de sentències que els poetes i filòsofs han dit, prou en veuries un munt; però te’n diré una definició breu i ajustada amb la qual mai en tindràs por, ni que Amor et malmeti.

El món anomena Fortuna la causa de les mudes dels estats, de riqueses i honradeses, a la qual  atribueix poder; d’aquí n’extreuen mil follies. Però Fortuna no té cap ésser, de per si la considerem, però si cerques què significa sota aquest nom Fortuna et diré que és el secret dels judicis de déu, els  grans i profunds; dels quals no n’abastem sinó els efectes. I perquè l’humana natura, amb el vel de la Ignorància no abasta a entendre’ls, desvarieja en els errors que t’he dit; queixant-se’n com si ella tingués voluntat d’elecció, o encara pogués a uns i treure’n als altres. i és cert que de déu es queixen perquè no hi ha altra causa llevat la voluntat de déu, amb certs però immutables fins, dels millors que poden ocórrer.

Però, sigui com vulgui tots aquests béns que es titllen a Fortuna els humans el perden per l’amor que cobegen a guanyant-los per vies indegudes; a l’Església molts eclesiàstics amb Simonia i religiosos amb Hipocresia ,i manta vegades tots d’ambdues. Dels cavallers i grans de l’estat temporal: quins es mantenen del suborn i tiren de la tirania i la sang i altres bons i soferts, que pateixen, i tants cops, són maltractats pels seus reis? Pensar aquestes desigualtats dels homes ignorants, i poc de déu, és causa per queixar-se de  Fortuna i atribuir-li mil desvaris.

Comunament la riquesa atrau la Supèrbia i la Supèrbia la Guerra i la Guerra la Pobresa i la Pobresa la Industria i la Industria la Riquesa. Un fotimer de vegades es muda i es trastorna amb grans salts, com si rodés.

Si la gent sabés la providència de déu, com tot ho prepara, per un bé més gran, no es meravellarien de res; sinó que amb paciència entomarien les adversitats, i amb humilitat les prosperitats; guanyarien la glòria del paradís, per la qual han estat criats, i atribuint-ho tot als judicis de la ciència divina, el secret de la qual és de  gran presumpció escrutar.”

XXIX

Raó, Fama

 

Sentit això em vaig tombar vers el cadafal, i vaig veure la paret sense portes i que la donzella no va aparèixer. Llavors em tragué la Raó d’aquella cambra sense permís d’en Compte; per uns corredors em portà a una sala gran on em va mostrar una altra donzella de molt complida veritat, en un cadafal millor que el de Fortuna, i millor bastit. Vaig veure que era guarnida de colors diferents, amb un brial de seda al cabell, tot sembrat de pinzells. Tenia una enclusa al davant i, a la mà un mall amb el qual hi feia medalles. Llavors em va dir Raó el següent:

“Aquesta que veus aquí és Fama; ara del bé, i adés del mal, tota no és certa; per ella molta gent aquesta vida han treballat i treballen, idolatrant-la com si fos el darrer bé i per la fe que dec a la meva amiga i senyora la Veritat dels gentils avantpassats no era meravella si per Fama morien i estimaven la vida, car no creien en la resurrecció, i feien de tot el major bé l’honradesa, premi i paga de la virtut, de la qual la Fama es guardava tant quan els actes eren més lloables. Però dels fidels cristians és gran desvari de passats i presents, que per això perden més el mèrit i el guany de llurs obres. Sembla la causa final dels seus actes, en les intencions més per ella que per l’amor al servei de déu, on collen el jou abans que els bous: uns perquè són tinguts per discrets i saberuts; els altres per esforçats, i d’altres per virtuosos i sants. Amb tot d’aquests és menor el mal, comparant-ho amb pitjors i perversos, com aquells que d’ambició i famolenca avarícia farceixen el món per conjuracions i maleses; i els sembla que qualssevol inclina traïció per massa se’ls excusa puix són emprenedors i audaços. A aquests no els honora la Fama, per més que se’n suposin ans els deshonora a l’escola de la Saviesa, on sí es donen els veritables ensenyaments.

Les regles són que aquells a qui la fama desitja per ella mateixa, desvien el fil perquè les obres virtuoses prenen el resguard de la caritat de la qual manquen sinó adrecen els seus actes de l’amor a déu, intens i bullint. El creador i senyor nostre és tan bo que deixa gaudir als seus amics de fama en aquest món, i en l’eternitat del seu paradís els dóna glòria a cor que vols, allà on el temps triomfa d’aquella fama ampla i durable. No com la que veus estreta, variable, dubtosa i caduca.”

 

XXX

Raó, Amistat, Seguretat, Fermesa, Cortesia i Vergonya, Prudència

 

I aleshores em va treure d’aquella sala, i em va mostrar–ne d’altres moltes d’elles esfondrades, i em va dir que aquella estança era de l’Amistat, quan vivia, i de les seves amigues la Seguretat, Fermesa i Cortesia que ja havia vist maltractar a la primera sala, confosa, i que per la seva mort tot s’havia derruït, i elles havien estat ultratjades.

Encontinent vàrem sortir pels corredors i d’ells a una escala, per on vàrem baixar fins una barrera on vaig veure una mossa bonica i vestida com mestressa com cal, honradament; duia un vel cloent-li el gest, duia roba morada i es passejava per la barrera ben sola, al voltant del castell; un cop la vaig mirar li vaig demana a Raó qui era. Em va dir que Vergonya. Llavors m’hi vaig apropar i li vaig demanar què feia a la barrera. Em va respondre que ho preguntés a qui amb mi venia, que prou ho sabia, perquè era la seva senyora i qui l’havia criat. I la Raó em va dir: “Et diu veritat i no et meravellis del que està fent; sàpigues que és al lloc que li correspon, perquè a les quatre torres que pots veure des d’aquí hi rauen quatre dames que són la defensa d’aquesta casa, de les quals aquesta és la portera fiada. Per tal que ho vegis tot millor, segueix-me.”

Llavors em va dur a una de les torres i la Vergonya obrí la porta, on després s’hi aturà una formosa dama i mesurada de gest, quan el feia reviure. Allò que duia com a vestit no ho sabria descriure perquè no era de seda ni brocat, llevat ser tot de color blanc, molt lluït; duia a la mà uns marcs d’or, Li vaig preguntar a la Raó qui era. Em va contestar el següent:

“Aquesta és la virtuosa Prudència, llum de l’enteniment sobre el particular. Aquell que se’n vulgui esperonar ha de guardar tres coses: la primera que miri els tres temps: recordi el passat, pensi en el present, previngui l’esdevenidor; la segona no parlar sense consell; la tercera que les seves opinions, judicis i respostes vagin sempre rere la veritat i el bé convertit en un; tostemps mirant el per què, el quan, l’on i el com.”

Anar al 8è lliurament Aquí

Hams: Francesc Moner i Baterell; Literatura Catalana s. XV; La Nit en català: La Noche Moner.