dimecres, 23 d’agost del 2017

EL RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART I

Le Roman de Renart

Renard i Isengrin dins del pou.



(BRANCA IV, vv. 12134 al 12435) 


I tant punt fou davant la porta
li vingué una terrible set,
i com no es veia belluguet
i un vell pou troba al mig del pati
se n’hi va ans el temps malbarati
i la set vagi més enllà;
mes l’aigua no podrà abastar.
Vegeu el que Renard observa,
més del que el seu record reserva,
si hi entra no en podrà sortir
fora o dins haurà de patir,
davant seu un enginy simula
que treu l’aigua si es bascula
per ser un poal amb dos seients:
com no n’heu sentit parlar gens,
quan un se’n va, doncs l’altre torna.
i Renard que cap mal trastorna
no sap com trobar el seu consol
abocant-s’hi es plany i es dol
i comença escrutant la fosca
i a baix un reflex que s’enrosca
de vertigen bellugadís
li fa creure a l’infeliç
que allà dins hi veu Hermelina,
aquella que estima tan fina,
com si estigués tancada al fons.
Renard perplex, quasi a bocons,
la crida estranyat més d’un cop
“Vida, ets tu que tinc tan a prop?”
Cap veu, sols l’eco que retorna.
Renard que ho sent pensa que és sorna
i la crida, no un cop, molts més
i l’eco pren pel que no és.
Renard, que el sent, se’n meravella
i al moment salta dins la sella
i en un cluc d’ulls l’enginy l’empeny,
ben avall, on l’incert l’ateny.
Quan toca l’aigua veu l’errada
la il·lusió fa capgirada,
i ni la seva dona heu
ni on poder recolzar el peu,
llavors la malura el devora
la paret és llisa sens vora
Renard veu que és en un mal pas,
un tripijoc del mal audaç.
la pell comença a tenir molla
fora millor escalfar-se a l’olla
i ser en un indret ben eixut
com cada dia ha conegut
que no al món que tan decepciona.
Renard grata escaire i paret
i no troba agafall complet
com pescador amb fred severa,
ningú que el deslliuri s’espera,
de gran ira va perdent seny,
com sortit de si amb desdeny
per dos sous no paga la pena.
Senyories, pel temps que alena.
la mateixa nit, a igual hora,
Isengrin, sense cap demora,
marxà cap al món de l’escarn,
capficat per un tros de carn
que cruel fam l’agullonava.
Voltà i com no hi veié cap trava
vingué i entrà al nostre convent
a gran galop i tot corrent.
L’indret trobà potes enlaire:
“Ha passat la fam, no fa gaire
puix ja no en queda ni vianda
pel meu ventre que en té demanda”
Mirà cairats, portes i entorn,
va regirar el rebost i el forn
i per fi, el rei dels sagaços
topà amb el pou davant dels nassos,
i es repinjolà sense trava
on en Renard tot s’estovava
i en voler veure’s el reflex
ganut, molest i un poc perplex
va i s’hi aboca amb molt de compte;
primer hi veu poc, com nostre comte,
els ulls fixos dins del bassal
i així com Renard, passa igual,
com més s’acostumen els ulls
i d’ombra s’omplen curulls
cregué veure-hi dona Hersent tota
fent-li una extravagant ganyota
i acompanyada per Renard.
No li plagué veure el pillard
i va dir: ”Quina sort se’m llença!
Per la dona sóc vil i enze
perquè Renard me l’ha fotut,
burlant-se’n des d’un pou perdut.
Molt dolent s’ha de ser i mofeta
per faltar la meva doneta
i donar-me mal viure a mi.
Tant que em fuig i ara el tinc aquí!
Serà tal la meva venjança
que hi perdrà la benastrugança”
I així cridà, com mai féu ningú,
al reflex d’argent: “Qui ets tu?
Ets la puta, la puta provada
ja que amb Renard t’he son trobada!”
El ressò d’aquell parlament
sembla que respon al moment
i hi torna a cridar a viva veu
i sols l’eco en fa el corifeu.
Mentre que Isengrin maleïa
Renard l’escoltava amb harpia
i tot deixant-lo xisclar a pler
el va cridar quan va voler:
“Qui és, ai Déu, que tant s’exclama?
Pobre, deu dur una vida infame”
“Qui sou vós? –demanà Isengrin.
Jo he estat vostre veí sovint,
aquell que fou vostre compare
i, de fet, ho sóc encara,
aquell que li deien Renard,
aquell que era bo amb enginy i art
però ara sóc ben mort, déu meu,
fent penitència aquí breu”
Digué Isengrin: “Doncs ara em sobta,
què heu dit? Renard és mort de sobte?”
L’altre respon: “De l’últim dia,
que arreu ho diu la majoria.
Mort i ben mort, com moriran
els que són vius d’abans i avant,
mercès la mort que sempre espera
fins que a déu plagui la manera.
L’ànima ara a Nostre Senyor
ateny l’alliberació
del fons d’aquest pou fet martiri
i ara sé que déu vol que us miri
i us pregui com el bon compare
que fóreu, em perdoneu ara
i alleugeriu tot el martiri”
Digué Isengrin: “Res a afegir-hi,
el que em vau fer és perdonat,
en dono fe i amb lleialtat.
I em dol vostra mort que així sia”
“Doncs a mi em doneu alegria-
digué Renard. “Com és?- fa el llop-
no entenc perquè si sou ben xop”
“Si bé el meu cos jau al sepulcre,
on Hermelina el té tan pulcre,
l’ànima al paradís difús
és per sempre prop de Jesús.
Compare, a mi que orgull mancava
durant tota la vida esclava
us veig fent vida terrenal
i jo en un tron celestial,
ai si veiéssiu el que demarca!
Boscos com no hi ha en cap comarca,
prats verds i riqueses com mai
he vistes i un bestiar gai
de ser menjat: cabres o ovelles,
llebres i, pareu les orelles:
munts de bous, vaques i moltons,
esparvers, voltors i falcons”
Jura Isengrin per Sant Silvestre
que li plauria estar a la destra
de Renard. “No hi compteu”- diu ell-
“No podeu entrar a aquest nivell.
Mireu: el paradís celeste
és diví no per a la resta
i més quan s’ha estat beneitó,
cruel, traïdor i enganyador
i m’heu acusat per la dona
que és, per Déu, un xic beneitona,
i no us diré pas turpitud
sinó he fet inexactitud
de fotre-us ni de fotre a aquella,
ja en dieu bastards dels fills d’ella!
Pel cel que jo no ho he pensat!
Creieu-me puix dic veritat!
Us ho puc ben assegurar
sens perillar el meu benestar”
Digué Isengrin: “Paraules veres
i us perdono per ser franqueres,
però vull que m’hi féu entrar”
Renard respon: “No hi ha mitjà
possible. Aquí no es vol disputa
seguim la balança impol·luta”
I dit això, amb el dit, oh gents,
li assenyalà els dos seients.
Renard, ben clar, es fa entendre
que aquell estri podia atendre
amb les selles talment parades
i la politja, no en debades,
el pes precís del Bé i el Mal
com fa el pare celestial
Renard diu que amb precisió
l’estri s’ha enginyat millor
ja que sols precisa un esguard
per sospesar l’ànima a part
i saber-ne els seus greus defectes
o bé escatir-ne els més selectes.
“Aquest objecte és tan sensible
que en pesar el Bé i ser compatible,
el pes el fa baixar aquí baix
i els mals pugen per fer l’encaix.
Però primer cal confessar-se,
si no ningú hi pot atansar-se
ni davallar. Vós sou confés?”
Isengrin, respon mots lleugers:
“He netejat prou l’esperit”
“De tots els pecats que heu sentit?”
“Sí –respon ell- al mossèn Cabra
de gran barba a l’altar de marbre,
molt contrit pietosament;
tinc l’ànima neta i lluent.
Res que hagi succeït al segle
se’m pot titllar, segons la regla”.
“Si vós voleu davallar aquí
la confessió és el camí.
Deixeu vostres pecats enrere
amb penitència sincera,
perdonant vostres enemics.”
“Company, no tingueu tants fatics;
us ho diré d’una vegada.
Sapigueu que avui, fent marrada,
essent a mig camí d’aquí,
colpit d’afany per digerir
veig a milà Hubert que tranuita
i m’hi confesso a corre-cuita,
ell, que en prou feines m’ha escoltat
la penitència ha ofertat
però satisfet me la dóna
i tots els pecats em perdona,
cosa que m’omple ara de joia.”
“Compare, havent fet la miroia,
sia veritat el que heu dit
i dels pecats sigueu contrit.
Ara el rei protector celeste
recorre de vós cada aresta
i n’esteu del tot ben lligat”.
“Compare, digueu-me aviat
com ho he de fer per entrar aquí
que friso per poder venir.
Per la gran fe a santa Apetència
que li tinc, doneu-me clemència,
feu-me entrar al paradís celeste!”
Renard tanca els ulls i contesta:
“Sols resta pregar a Déu amb fe
que es digni a activar el poder
perquè verament us perdoni
essent jo devot testimoni
i així, certament, entrareu.”
Isengrin, amb delit, de peu,
vers orient el seu cul gira,
llavors la testa a occident mira
i carrasqueja secament
i llança un udol ben potent.
Renard, faedor de prodigis,
ja és dins d’un seient dels litigis,
xop i sense fer cap soroll,
esperant sortir d’aquell toll.
(Renard aprèn de les errades!)
que acabi Isengrin les tonades.
Per fi Isengrin diu: “Ja he pregat!”
“I jo...” –diu Renard-“...dejunat!
El moment és ben a la vora!”
Llavors per la nit era l’hora,
que els estels hi fan pampallugues
també al pou, les aigües curulles.
Renard frisava per sortir
I diu amb patxoca sense fi:
“Isengrin, veus les meravelles
lluint, davant meu, com estrelles?
Jesús t’atorgarà el perdó
i n’hauràs la remissió”
La passió no sap d’alçària
ni clissa el foc ni lluminària,
ans fa crèdul al més badoc
esclarint la fosca d’enlloc.
Isengrin, ben prest, ja s’esforça
a entrar al seient i s’ha de tòrcer,
arronsar peus, plegar les cames,
que és el més gros dels dos infames:
de seguida cau cap avall.
I el que es van dir, vegeu retall,
en el trajecte d’encreuar-se,
Isengrin diu al seu comparsa:
“Compare, perquè te’n vas, tu?”
Renard riu, responent, tot u:
“No en féu cabal eixa és la pega,
quan n’hi entra un, l’altre es replega,
així, quan un va l’altre ve,
i així convé per major bé,
com veure el paradís jo ara
i tu dins l’infern que emmascara
perquè del diable he fugit
i tu hi aniràs decidit,
et deu plaure’n la companyia!
Per contra, jo vull llum del dia,
per Déu nostre espiritual,
que hi sentia un alè infernal.”
Tan bon punt Renard tocà el terra
li tornà l’esperit de guerra.
I Isengrin tants dolors que rep
es veu igual que un pres d’Alep;
menys cruel fou la ciutadella
que el mal que sent en eixa sella.

v 12433 (Alep fou un episodi duríssim de la croada on foren tancats molts presoners cristians que patiren cruels penúries durant tot el captiveri.



HAMS: Le Roman de Renart, El Relat d'en  Renard, català, Branche IV, Renart et Isengrin dans le puits, Poesia Narrativa Medieval, Aproximació de la Poesia Narrativa, Faules, Faules d'animals.

diumenge, 20 d’agost del 2017

JEAN DE LA FONTAINE III

JUSTIFICANT LA SERVENTA



Novel·leta extreta dels contes de la reina de Navarra


Boccaccio no és l’únic que em forneix.
Manta cops vaig a alguna altra botiga.
Cert que de l’esperit diví d’aqueix
se’n pot pouar més que cap, sens fatiga,
però igual que cal tastar més d’un pa
es pot recórrer a un antic molinar,
vell dels més vells, on les noves novel·les,
que arriben a cent, en belles parcel·les,
denoten, la major part, ferma mà.
Serà la reina de Navarra, ara,
i la seva Era jo, ingènua i rara,
que ben segur entendrirà el lector.
El fet és, sigui quin sigui l’autor,
que hi intervinc, segons les ocurrències,
que en tinc moltes de costum, són llicències
sens les quals plegaria d’escriptor.
Diré d’un que hagué serventa bonica
que en l’amor servil se la domestica,
jove i bella, bèl·lica dins del llit,
suculenta, per a obrir l’apetit;
allò que en francès hom diu bona peça.
Un dia l’home ben d’hora s’apressa
a saltar del llit conjugal i, en fi,
se’n va a trobar la serventa al jardí
que estava fent un ram per la senyora,
perquè feia anys. Ell no pren pas demora,
vinga elogis: que quin ram d’artesà,
que quin color, tot per insinuar:
insinuar-se en el món de les minyones,
ras i curt, és engrapar-los els pits.
Es resistí. Com? Depèn les persones.
Ella amb un rajolí al foc. No és no.
Donant llargues. Sabia la lliçó.
La bonica pren les flors ja lligades
en un pom i les enclasta al corcó.
Ell, agraint-ho li dóna un petó,
tan ben donat que obrí pas a abraçades.
En l’arravatament ella caigué
i ell, per treure’n el màxim avantatge,
s’hi cargolà en el punt que aquesta imatge
es captà a l’altra banda de carrer.
Sens cura coincidiren el refrigeri
d’una veïna que veié el misteri.
Fou vista pel marit, mil ulls, no sé pas com.
“Ai, que ens ha vist” –va dir a la serventa-
“la veïna bocamolla i cruenta.
No cal patir. Ja tinc pensat quelcom”.
Torna a dalt. Crida de la dona el nom,
(ella del llit estant, fa la dormida,
li plau ronsejar), un cop la té vestida
continua amb el seu joc, com reclam
i el pretext de que es faci un bonic ram,
la porta fins el jardí per l’eixida
i allí reprèn el joc mig embastat:
dispars combatents, mateixa batussa,
trepig de flors, mamelles i carnussa,
ella no el frena, se n’ha regalat!
En suma: tombarelles de pillarda!

Pehr Hilles 1775

L’altra senyora vingué a mitja tarda
a finestrejar, de fet el secret
li coïa al cor. Prompte llença el tret,
alleugerint-se: “No puc, estimada”
-digué amb posat seriós, fent bugada-
“deixar passar, sense fer-vos saber
allò que he vist. Sou bona i féu mercè
massa temps a una bagassa perduda.
Doncs a cosses la fotria al carrer,
si fos vós, l’únic lloc on té cabuda!
S’arregla com nosaltres amb deler
i ara sé prou bé amb quina ocurrència.
Vós l’haureu d’aturar amb contundència
ben ferma i com més aviat millor
perquè us dic que avui, des de la finestra
he vist, d’un casual, del vestidor,
que era al jardí i vostre espòs amb la destra
l’ha envestit i els dos, amb fruïció
s’han llençat flors en alegre palestra”.
En aquest punt l’altra l’aturà en sec:
“Ja ho sé. Era jo, per això us crec”

LA VEÏNA
Ui, si no he acabat la festa silvestre,
no us imagineu pas què ha de venir.
Com dos beneits es van posar a collir
herba petonera per la cistella.
LA MULLER
Ja ho sé. Era jo i vós m’he pres per ella.
LA VEÏNA
De la part verda han anat cap al pitram
i si fos la tardor en salta el fullam!
I és per això que els he pogut sorprendre.
LA MULLER
Doncs no s’ho val. Era jo. Vostre espòs
no prova així igual dur-vos pel tros?
LA VEÏNA
Aquesta persona entre l’herba tendra
ha ensopegat i caigut de gairó,
amb un bon cop. Rieu?

LA MULLER
                                 Perquè era jo!
LA VEÏNA
Els enagos han saltat sense cura.
LA MULLER
Eren els meus.
LA VEÏNA
                      No us enfadeu, ¿així
fou la noia o vós qui perdé el faixí?
Perquè vostre espòs ha dut fins la fi,
em sap greu dir-vos, aquella aventura.
LA MULLER
Era jo, si teniu l’orella dura!
LA VEÏNA
Doncs molt bé! ja no us informaré més;
amb tot, la vista m’afina  on apunta
i hauria jurat que els he vist adés
divertir-se allí i de forma conjunta.
Així, perdoneu, no us en desfeu pas.
LA MULLER
Desfer-me’n? No! Fa un servei que m’hi lliga!
LA VEÏNA
Pitjor per vós, perquè, donat el cas
no se us giri la truita, bona amiga.






Hams: Jean de La Fontaine, Contes et Nouvelles en vers, La Servante Justifiée, traducció en català.