Francesc Moner.

La Nit. 8è lliurament

 

XXIII

La Raó 4, de l’Odi, Desig, Avorriment, Delit, Tristor

Després has trobat l’Odi, segon personatge primera passió concupiscible relacionada amb el mal; tocant a l’Amor i més alt, pel qui passa d’un ho ha de fer entre tots dos. Aquest Odi és mut, obscur, amant de la venjança, proper a la malícia, especialment al cor on Amor ja ha manat; per la qual cosa li convenen contes d’invenció i lletra seva.

En això no m’aturaré tant con ho he fet a l’Amor puix no és necessari, donat que perilles poc per causa seva, però encara qualsevol l’ha de defugir perquè és molt cruel de condició, lleuger de cometre mil maleses i traïdories.

Després has trobat  el Desig, tercer personatge, segona passió del concupiscible sobre el bé; t’ha dit que era fill de l’Amor i no t’ha mentit, per cert ja que el primer afecte que provoca Amor és un moviment de l’apetit a l’apetible, dit també desig.  Té molt de la condició del seu pare i més sobre les dones, d’on en resulta furiós i cec. Les ales que li has vist inventades són senyals del seu ofici perquè és tan lleuger que vola, per molt que sempre vol volar, segons el seu escrit que ja li has vist. Aquest Desig és l’herba d’Amor com també la seva aflicció, per’xò em meravello quan t’has alterat en veure’l.

El quart personatge que has trobat, segona passió del concupiscible, propera al mal, és l’Avorriment; és fill de l’Odi, com el Desig ho és de l’Amor i de la mateixa manera engendrat; les roselles de la seva invenció parlen amb lletra clara dels seus actes.

Després has trobat el Delit, cinquè personatge en ordre de l’escala, tercera passió del concupiscible proper al bé. Ha estat engendrat de la conveniència en el sentiment, ell és la fi de les obres humanes si es tendeix al bé; per’xò duu els seus triomfs per invenció, i diu la lletra, tal com has vist, com és cert allò que es remou a l’escala tot es fa per ell, puix les passions del concupiscible i les de l’irascible també tant poden més als homes, quan escolten la seva intenció natural o conserven el delit.

Després has trobat la Tristor, sisè personatge de l’escala, tercera i postrera passió del concupiscible, tant proper al mal com al bé. Primerament estimem, després desitgem, després ens adelitem. Així propens al mal, primerament surt l’odi, després l’avorriment, després la tristor.

La Tristor dolor de l’ànima, filla primera del mal present, però Ira, la seva germana, té el privilegi i amb major angoixa, per’xò t’ha semblat una vella. El penó negre que t’ha donat Tristor és ensenya de la culpa d’aquells que s’entristeixen de les coses que no deuen i comporten dolor amb plaer, en aflicció entranyable de la carn; per’xò deia la lletra que sota la seva bandera el lliure serveix forçat, l’enamorat de bon grat. Com lliure has d’entendre per aquell que fou trist de qualsevol altra cosa, llevat de l’amor furiós, perquè el tal segueix l’ensenya, forçat, que si pogués voldria estar content i de ser trist li dol, però els enamorats bojos que estimen i s’adeliten en la tristor i de grat, no  només la segueixen que alguns la cerquen, i això és en ells una experiència i un secret, tot junt, que ells mateixos ho proven sense entendre-ho.

XXIV

La Raó 5, Esperança, Desesperació, temor, Frèndol i Ira.

Després has trobat Esperança, primer personatge de l’irascible sobre el bé per venir, però gran i àrdua perquè, com ja està dit, les passions de l’irascible siguin sobre el bé o el mal no són poques ni civils.

Tal és l’Esperança, nascuda a la presumpció de l’aflicció, engendrada a la guerra, mentidera, vana i atrevida; tal com mostra la lletra de la seva invenció. Són els casos dels quals només pot acabar-ne algunes lletres ja que ella no s’atreveix a dir que les complirà totes si vol; però a l’inrevés és la veritat, segons després se’n reben els enganys. La taula tan ampla que li has vist parar, on acaronava les seves tovalles, significa la possibilitat que davant moltes coses les estén, puix ningú pot esperar cap bé que no sigui possible trobar-lo per cap mitjà. Les estovalles significa el temps pel qual es pressuposa qualsevol que espera que l’esperança és del bé per venir i no del passat, ni del present. Presumpció, que la va engendrar, la serveix i ella li ha parat la taula i les tovalles; si no l’has vista és perquè no la coneixes, doncs si la coneguessis no t’enganyaries com t’enganyes. Així que vingui Esperança les seves baules, de totes les coses possibles d’abastar no li manca temps, però mentint fa del difícil lleuger, promet allò que no dóna, per la qual cosa després se’n diu en pestes.

 

Després has trobat Desesperació, primera passió irascible envers el mal per venir; nascuda en l’experiència, la malaptesa l’engendrà. T’ha mostrat la nau entre els quatre elements en gran perill; deien les lletres de dins: que farà qui és a dins? amb això ha volgut encarir el mal pas del que en tens cura, perquè desesperat et mata; per això t’ha dit: llença’t al mar dels peixos i mor, i que no deixessis gaudir a la terra de la carn, puix no podries treure-li els ossos, per la terra empinada i escassa. Més entendrir aquella que no saps desestimar, de qui esperaves per la carn entén la vida, pels ossos la memòria de les teves obres; la qual no podries esborrar per molt que volguessis, que amb la teva folla aflicció vesses fama que te’n beus sobrat, i hauries penedir-te perquè són desconcerts i vanitats.

Després ha sortit Temor, tercer personatge de l’irascible, primera passió vers el mal a venir; aquest l’engendrà Perill, en mare mancada de pocs dies, per’xò nasqué nan; la mort que duia brodada és perquè el Temor estima la pròpia conservació, i esquiva tot allò que la destrueix, i perquè la mort quan priva l’ésser és tinguda pel major mal, per això la duu brodada ferotge i espantable i diu amb la lletra: mal gran que ha de venir, abans de patir-lo, per força cal témer’l, tement principalment i qualsevol altre mal que lleuger es tingui, se’l compara amb la mort per tal d’encarir-lo.

Després has trobat Frèndol, quart personatge de l’irascible, segona passió sobre el mal punxent. aquest engendra el Desig a la noblesa, és bulliciós, res pigro, però lleuger i superb, sinó es limita també és molt lloat, perquè en formosor se sembla a la seva mare; porta per invenció el llorer, com senyal de victòria ver on sobretot es troba atansat, que com el Temor es mou per conservar el seu ésser; aquest estima la victòria principalment i en subordina la vida com s’ha vist a la seva lletra, si te’n recordes.

Després has trobat Ira, darrera passió de l’irascible, al capdamunt de l’escala; és filla segona del mal present perquè primer va néixer Tristesa. Aquesta mana més i té major poder com abans s’ha dit. És passió molt furiosa i tant que esporugueix l’enteniment, i vessa consell de la manera que deia la seva invenció.

XXV

Raó 6, més d’Amor

Així que aquestes onze passions o potències tant com són disposicions dels tarannàs no són pas ni dolentes ni bones, llevat de ser necessàries, com s’ha dit.

Als meus companys faig costat, i acompanyo per tota l’escala; és millor així que passar entre tots perquè seria un afront, puix tinc poder de salvar-los, Llavors Amor no treu el pitet ni fan mal els seus errors; ni l’Esperança juga amb les agalles, ni tants com són poden fer cap mal. Però aquells que com tu em maltracten, sense mi són combatuts per tots ells, i més d’un cop resulten subjugats; així doncs aquells que es desvergonyeixen, passen per tota aquesta casa a les enfosques perquè la llum de la teia se’ls vessa, si jo no l’encenc. I per tal que sàpigues més clar que vas errat vull mostrar-te el camí d’on et vas desviar.

La gent ha d’estimar el meu consell, no seguir amb cega voluntat els afalacs que creu de l’Amor mal criat,  i jo mostrar-lo per déu que només així mereix ser estimat; i és tan amorós, pietós i franc que mai refusa els seus amors a qui sense engany el serveix; dóna premis dolços i durables i la seva bellesa, bondat, saber i poder mai minven ben gota. De manera que, només mancat d’ells no s’esdevé menystenir-lo. Els cal tenir en odi la malícia i el pecat, segons la meva filla la Consciència, que mesura amb vara de fe i doctrina. Han de desitjar la glòria del paradís per la caritat i no la caritat per la glòria, la vida santa per poder servir-lo bé; la mort per millor contemplar-lo, tot en la seva voluntat conforme; afavorir l’avinentesa de pecar en l’ociositat; ni fer com alguns que, per passar el temps, llancen l’ham amb tranquil·litat, pensant que si obren malament,  segons els sembla, podran repensar-se, i se’ls peta la corda i surten de mare. Han de delitar-se en l’honest i no altre puix no els manca coneixença i tenen el meu ajut de mi que m’alegro de poder-los servir. Han d’entristir-se de la culpa pròpia i aliena, esperar que no hi ha mal sense pena, ni bé sense premi. Desesperar de les vanes esperances, fugir sobretot de la desesperació que contra l’Esperit Sant es comet: témer a déu perquè és just; a l’infern perquè és pena de la rebel·lió de la criatura; al món pel mal de l’home. Fer el cor fort en les angoixes i tribulacions, pel mèrit de la paciència, i amb gosadia, pel servei del Creador i Redemptor, patir afronts i, si cal, entomar la mort. Tenir ira contra aquells que ens toquen l’honradesa i el bé públic: però amb prudència corregir, perquè la ira és difícil de mesurar, com ja ha estat dit.

Anar al setè lliurament Aquí

GHams: La Nit Moner; La Noche Moner; Literatura Catalana s. XV; Francesc Moner i Baturell