Francesc Moner. La Nit.

La Nit. 3erLliurament.

 

IV

Habitud

Encontinent vaig veure que m’obria la porta una donzella jove i formosa, de cabells rossos i crespats, vestida amb un brial de vellut verd brossós a l’entorn d’unes lluernes ben naturals i d’unes lletres que deien:

Quan el sol de la doctrina

falta als grans i greus

jo sóc tinguda per llei.

 

No duia res més a sobre, descobria els pits espitregada. “Em diuen Habitud; estic a càrrec d’aquesta porta, entra si vols i passaràs pels graons de l’escala vers els marxapeus primers.” Dit això vaig avançar-me.

Aquests mots em digué amb la veu suau i el gest plaent; jo la mirava tan capficat que no vaig respondre sinó que, recordant què m’havia passat, em van saltar dels ulls un munt de llàgrimes i penedit li vaig dir: “Oh, femenívola formosa! Per què essent tan enganyosa pots tant! Enemiga de qui més t’estima! Qui no et coneix et segueix; fuig de qui rere teu mira; perquè d’allà hi rauen supèrbia, crueltat, desconeixença… amanides d’antulls i vagueries et segueixen sens causa.”

Llavors, res més, cap cot vaig franquejar la porta prenent-hi una atxa cremant a la mà fins al peu d’una escala coberta que venia giragonsant i vaig pujar-hi de recules sense deixar de mirar la porta que deixava, on hi havia Costum estintolada al llindar.

 

V

Amor

L’ànima feia pesat el cos, d’això que no havia pujat ni sis graons que vaig sentir obrir-se una porta a mà dreta i en va sortir un home amb gest elegant, d’esguard formós, alegre. L’edat diria de vint anys i perquè el seu guarniment em semblava estranger com els aires estranys; vull aturar-me en explicar-vos Senyoria com anava guarnit.

Duia una roba rossegant de carmesí morat, amb ras folrat de tafetà acolorit, els braços nus, al cap una corona de moltes i múltiples flors; damunt les espatlles un pitet d’arnès blanc, a mà dreta un ceptre i a l’esquerra una darga amb tres ferros de llança d’or pintats i unes lletres que deien:

Totes aquestes armes són

perquè no es donen les paries

a la meva enemiga Raó.

L’atxa que jo portava cremant se li reflectia al pit i brillant relluïa tant com si ho fes davant d’un gran mirall; i em vaig veure tot sencer dins seu. Llavors el vaig conèixer, i amb un dolor tan angoixat que sospirar no deixa li vaig dir: “Aquí ets amor i desamor meu, estrall de tots els meus bens i encara t’entestes en taxar-me.  Ai falaguer mentider! Deixa’m passar que no et dec res ni em cal ja que em paguis.”

Va respondre: “La teva supèrbia em dol tant com la teva lleugeresa em colpeja.  Si justa demanda  em tens no et queixis tan braument que no és honest atrevir-se a renyar l’home amb qui ha viscut; per què em deshonres després d’haver estat meu? Si dius que t’he maltractat passem-ne comptes i veuràs que ets just un encàrrec meu.”

 

VI

Jo li vaig contestar: “No em culpis per renyar-te puix n’he cobrat prou i si el teu ceptre no té dret a càstig la teva corona no té perdó. Perquè tant punt m’he acomiadat de tu he vist allò que podia esperar de tu, per bona llei: ferir i desordre; després n’he restat tan escarmentat que no podràs manar-me. Dient mal de tu descanso. No vull fer avinent les teves dolces paraules puix podrien adolorir-me donat que són embrutidores; i tinc el cap prou envanit dels teus  rampells passats.” Ell replicà: “Què t’he fet jo que de mi et queixes? Pels bens que t’he donat em maleeixes; si has mal entomat i  rebotat tots els enganys que t’ha fornit aquella que has estimat no en tinc pas la culpa. I a més, menteixes: qui sinó jo t’he fet merèixer? Jo t’he lliurat de culpa i a ella he fet deutora; i més he fet per tu que sense mi no et tindries en res; jo t’he mostrat i esforçat més de dues vegades; t’he alimentat l’ànima de dolces i, sí algun dolor, però a canvi l’or del pensament, hauries d’acollir i donar-me les gràcies, perquè tot era un camí per a honrar-te.

I mira com vas d’errat puix d’allò que més aprecies te’n sóc la causa. Si dius que pel teu molt estimar se t’ha desagraït i que per’xò et sóc ocasió dels teus mals. Doncs dient que això vull jo, sols ja defensaria excusar-me’n.  Negaràs que no sigui més aviat un bé que t’ha vingut per ella quan per tot quan mal hagis passat o puguis passar? Torna aquest cor al seu amo i veuràs quanta mercè t’ha fet dant-te mal tracte, puix sí, ella t’ha condemnat i quin bé millor no et mereixes que el mal que d’ella et ve; sinó m’haguessis negat no et quedaria millor causa perquè quan estampo el meu nom i segell: més val el dolor que el plaer, car si bé aquell no en sap tant no mata tan prest com aquest: i afegiré encara que al cor gentil li és més dolç i fins a tots millor en seria si el meu fill el Desig no els afeixugués. Al capdavall així solies ser; no sé qui t’allunya de mi i tan desconegut et fa: per tant que de mi ni d’ella no et queixis, ans a tots dos restes obligat. En definitiva es coneix el teu desgavell i jo et perdonaré; perquè els homes mansois i enamorats sovint cometen un desvari: i fa bo absoldre’ls, puix amb tota la seva supèrbia són pietosos i francs.”

VII

Llavors li vaig respondre: “Prou pensava que els teus mots em farien mal, com així ha estat, sols en dar raons a l’enemiga de la raó; però em plau respondre’t que coneguis com de bé et conec. M’has dit primer que vaig acusar a qui tant he estimat, que tu no en tens culpa; després has volgut comprendre excusant-te’n tu i a ella; titllant-te d’haver-me dat profit i honradeses i d’ella que m’ha estat molt més un bé que pas motiu de cap mal. A tu et vull acusar queixant-me d’ella. Dius que m’ha fet merèixer, alliberat de culpa i que n’és deutora: per’xò jo te la dono perquè ni tu m’has pagat ni ajudat en res plegat ans per tu m’ha desconegut tant com m’ha menystingut.

Dius que si no fos per tu no em tindria per res. És al contrari. Afirmes que m’has mostrat i esforçat; mostrat sí, d’excusar o entomar els desgavells que em produïes, però prou valdria més no patir-los que saber-me’n queixar. Mira com m’has esforçat, que més he temut per tu que per altra cosa on sí hauria calgut esmerçar-s’hi. Al capdavall el mosquit que s’albirava a més de cent llegües m’has fet témer i si per cas jo era teu, m’he complagut que no ha estat pas per tu; perquè qualsevulla s’esforça  més sense el teu favor amb un ànim que no és seu, ni fort ni audaç: els ulls de la venjança no clissen el particular tractant-se d’una dona llevat que impliqui la pública fama.

Dolços àpats dius que m’has servit a l’ànima; dolor i més dolor, penes i angoixes m’has dat; i si algun  delit m’has ofert el natural, i aquest no me l’has pogut llevar. Després ets tan amargant que no recordo cap dolç que fos tan car comprar-lo.

I et vantes que d’allò que aprecio n’ets la causa, no sé com se t’acut; més aviat me n’elogio per haver-t’ho cobrat que, si tant bé m’apreciaves, no me’n penediria com ho faig; i és cert que del meu cobrament no te’n sóc pas carregament, ans et tinc per enemic, perquè m’ha causat tant mal que maltractant-me m’ha fet mercè, ja que ella m’ha connat i no tinc cap millor cosa.

VIII

D’això et dic que ja ha durat prou temps, segons em sembla, i m’ho rebla que tu ho diguis, però després desesperançat de cap bé se m’han concertat tots els mals, i tot se’m fa feixuc perquè no portarà mitjà d’haver-los de patir. Com qui ni us fa mercè ni sap maltractar-vos sinó posant-vos a la picota? I no em facis dir més; això penso de qui m’ha injuriat, i com el cor m’esqueixa, perquè és ben cert, i tu ho saps puix mai cap no fou tan estimada com temuda, i mai ningú com jo fou tan agraït ni de foraviada manera: sàpigues que aquesta és legítima causa perquè en el dolor no trobo cap bé com abans solia i tu dius que dolceja, i encara et dic jo més, que s’ha esberlat el dolor i em fereix d’allò més.

De raó gentil no vull ostentar però et certifico que el teu fill, el Desig, mai em destorbà ni en els meus dolors em mantingué; i si en cap altre moment m’ha dat empeny ara em deu haver deixat de banda. Dius que conegui el meu desconcert; ja et puc ben assegurar que mentre visqui mai em tindràs a la teva gàbia. Aquesta és l’esmena que el meu esforç procuro i no pas la que tu demanes. Deixa de prometre’m perdó, perquè ni tu pots donar-lo ni jo te’l demano. Aparta’t doncs, enemic, no m’atabalis que no voldria ni haver-te parlat.”

En aquest punt m’entrà un calfred que vaig pensar em faria tremolar: ell volgué respondre’m però reviscolat vaig botar a l’esquerra amb la teia cremant al puny i el vaig deixar enrere.

IX

Llavors vaig pujar uns quants graons fins sentir obrir-se una altra porta a mà sinistra  i vaig veure sortir un altre personatge de tal gest i guarniment que tenia el rostre descolorit i prim, barba poblada, però rapat i vestia un vestit curt francès de lli negre i senzill; una armilla de ras, calces grana cordades en tres traus de llança molt ben brodada d’unes lletres que deien:

Qui sap el ferro llevar-se

pot del conte venjar-se.

Li vaig preguntar qui era. Em respongué: “Aquells que em coneixen em diuen Odi. Tinc aquí la meva cambra, en aquest marxapeu, a frec de l’amor que vas deixar.”

Llavors li vaig dir: “Prou bé t’hauria de conèixer puix molt proper t’he sentit però mai de la manera com ara et sento; si per tu no he estimat bé era només perquè ho feia com aquells que donen llargues. Ara ho veig altrament perquè a aquests i a ella els vull un mal mortal. Una cosa que no m’hagués pensat mai, puix em pensava que Amor no m’havia obligat a ella, ans ella a ell i totes les coses forçades meves i pla més me’n frisava la raó. Però ja no hi ha en mi cosa seva, llevat la fantasia que hom no pot esborrar-la i el fet de queixar-me que no me’n sé estar, mal em pesi. Prou voldria que sortís del tot per com d’algú que tant mal m’ha fet millor fóra que la memòria l’oblidés. Amor crec que m’ha deixat lliure però tu em burxes; no pas com voldria d’una amiga tan enemiga, queixar-se amb raó fereix menys.”

X

Em respongués: “Malícia tinc de tu perquè de mi et vantes i segons el so dels teus mots encara amor manifestes; jo prou m’he escarrassat per tu i no ho mereixies perquè en allò que acomplia m’has seguit a desgrat. Dius que et semblava Amor, que ella no t’havia obligat sinó que era ella qui l’havia obligat a ell i totes d’altres coses; aquesta és la quaternitat en la que creuen els enamorats. I si a més dius que, segons tu, la Raó així ho volia, aquí rau l’enganyifa volent fer del magí follia. Crec que no has de dir pas què et semblava sinó que encara ara et sembla; perquè en queixar-te  prens delit i me’n dónes la culpa; i ara no puc pas tenir-la perquè jo sense amor embolcallat, no sé delitar-me llevat amb la venjança; i és cert que tu no la cerques pas si li vols mal a la memòria.

Mira, creu-me: pensa què t’ha fet i no dubtis que mal et vol, tal com sembla. Et congrià tal desgavell esperant trobar-te tan desarraulit com va poder, qui et va tractar amb un tal desvari i menyspreant-te a tu sense gens de cortesia; prou es veu que et té per un cabal que tu no la tens. Si no te n’injuries, com podràs agrair prou bé que t’honrés: si a l’enemic estimes tant com tractaràs els amics? Els has de tractar com iguals: no és de mascle subjugar l’ànim a qui no l’estima; però en la presumpció cal  resistir-s’hi amb supèrbia, treballar pel venjament i, tal vegada fer conèixer que fóra del seu servei tens l’esforç per entomar ofenses d’aquells que destorben el seu parlament. I ara se te n’enriuen; la vida i mitja ànima cal que posis en perill per venjar-te’n d’un plegat.”

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.