PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana  4

LA CANÇÓ DE SANTA FE

1

 

I

Llegit vaig sentir sota un pi

dels vells temps un llibre en llatí,

escoltant-lo fins enllestir

era llarg, sens declinar en si.

Parlà de Licini i destí

de Maximià estirp afí,

que en trobar-se en gran tragí

quan fals venerable matí

els van menar a presó a la fi

i de sobines van morir,

llançats pels camps com un fadrí,

sens sebollir-los cap veí;

i això era en temps de Constantí.

 

II

Com cançó bella que t’engresca

tota a la manera espanyesca;

no era de parla grega i fresca

ni de llengua sarraïnesca

ans dolça i més suau que la bresca

o més que alguns pigments que hom mescla;

i qui la dirà amb llei francesca

algun prohom dormit en gresca

s’exalti si fins allí hi tresca.

III

De la Bascònia a l’Aragó

i terres del poble Gascó

la saben bé aquesta Cançó

i és plena de vera raó,

sentint-la a uns clergues o un prior,

gramàtics bons en dicció;

si com ells mostren passió,

dient les lliçons amb ardor

i nostre so és engrescador,

guiats així pel primer to

cantant-vos-la us en faré do.

 

IV

 

 

IV

Sabut és amb sacietat

que Agén fou molt rica ciutat,

closa amb murs de profund fossat,

n’envolta el Garona el traçat.

El poble s’hi portà amb maldat

per viure en l’ociositat;

cap part seva se’n lliurà de pecat

tot foll depassà el més sensat;

fins que déu n’hagué pietat,

com en creu ja els hagué salvat,

del diable fou deslliurat.

V

Gran gent fóra si fossin sans;

malalts de cor car són pagans

blasmen déu bastint-ne brillants

coberts d’or Cordovès tot grans

en fondre anells de moltes mans;

qui tant no pot s’està de pans.

Millor fóra dar-los als cans!

Tot llur empeny són actes vans,

puix no fan com els cristians.

VI

Deia un proverbi Salomó:

res pot parar a un pomer infantó

ni claus d’espina o card punxó,

l’entortolliguen de gairó,

i amb tot fa flors de fruit rodó

i pomes dóna a la saó.

Mal obrava el pagà Gascó,

déu destronà amb fruïció,

com ombra estrenyent al plançó

de qui cantem nostra cançó,

i, amb tot, déu els brindà un fruit bo.

 VII

 

El senyor d’aquesta ciutat

fruí d’honors i espaiositat,

deixà quan pogué aquell pecat

i estimà molt déu d’amagat.

Sentiu com déu fou honorat

i quin do en rebé més preuat:

Tingué una filla i, de bon grat,

Fides de nom, per déu manat;

va ser nodrida amb castedat

intacta la virginitat.

Déu, amb ella, a aquest segle ha honrat.

VIII

Cos bonic, com pocs en tal grau,

gentil, de gran seny,que hi escau,

amb la faç blanca i esguard blau

i el més preat: un cor ben brau;

i ans dotze anys fan adéu-siau,

féu tal obra, que a déu molt plau:

prengué martiri i gens suau,

com llegireu canten on rau,

que a déu tant és si està en pau.

IX

Honor que d’aquest segle n’ha,

d’altre braç no en presumirà,

Déu del cel al cor li està;

pels serveis se’n plau tot germà,

i a mi com m’agrada no cal parar,

fins déu n’està pagat dellà,

que al diable és dany el mitjà.

X

Ni viles grans o forts castells

ni pells salvatges ni joiells

o als seus dits formosos anells,

d’or o argent duts d’estranys vaixells,

tostemps ho té per mals cimells

que el diable brinda amb arpells.

Per’xò da als pobres i als mesells,

i pobra es torna igual com ells,

i ho pren com l’adreç dels més bells

 (Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)

Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa

Vegeu Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana PNEC
o com és el llibre Aquí