PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 6
LA CANÇÓ DE SANTA FE
3
XXI
I amb tres dits al front fa el senyal
i a déu prega el segle eternal:
“Déu que em guardes de fer cap mal
valeu-me ara i valeu-me igual
als qui dèieu: M’haureu com cal,
crideu-me i m’haureu puntual”.
Senyor us prego sigueu puntal,
vull de vós la guia amical,
cuideu-me l’ànima immortal.”
XXII
L’han pres i al batlle Dacià
i a la plaça la porten ja.
Prest ell ordena a un publicà
que ve vestit de tafetà:
“Ves, pren-li dretament la mà,
du-la al nostre temple, al llindar
que encensegui al déu Silvà
i a Diana i Janus a escar.”
A gust no hi va, ans com un ca;
tampoc creu pas a aquell pagà
el cor té ferm ben fort i sa;
déu del cel li és sobirà
que això és bé prou a un cristià.
XXIII
En ser el dia a punt de finir
ell mana batre-la i ferir.
La presó més forta fa obrir
i diu que hom la hi facin patir.
Sols de nit llença un bleix nerví;
com un vulgar quan va a morir
colgat al llit no pot dormir,
més que un que sols pensa en fugir;
gran ànsia no fa fingir!
A plaça, guarnida, al matí
ordena la hi facin venir.
“Ara donzella vull sentir
de quin costat tu vols servir”
Ella respon i sap què dir:
“De nostre senyor em vull garfir
i és qui millor jo sé servir;
res més no estimo tant així
sols ell, res més no em pot guarir;
res amo tant, no us vull mentir,
sols amb ell vull viure i gaudir.”
XXIV
Ell li etziba amb gran amor:
“Lleva’t prompte d’aital error;
pren una molt més alta honor
hauràs qui té molt més valor,
cor tens per rebre el seu favor,
que ets emperadriu sens rubor.”
Diu la donzella amb deix sonor:
“A vós us infla el deshonor,
cap altre senyor té el meu cor,
a cap més senyor dec fervor
aquell qui el perd mor de por”
XXV
D’això, el traïdor fraudulent,
fou pres d’un gran afollament:
“Diana honra tot teu parent,
com la resta de nostra gent.
Deixa’t de rampells de jovent
fes cas al meu capteniment;
d’or et serà el meu lligament
de vera porpra el vestiment;
donzelles te’n seguiran cent,
mil cavallers de guarniment.”
Ella li respon i no ment:
“Que em tempteu déu no ho veu plaent,
més val morir penjada al vent,
que prendre el vostre nodriment.
Perd a déu qui d’això consent.
XXVI
Jo si sana em dolc, entresons,
tindré déu que cura els cors bons,
cap més em cal, no vull pas malsons.
De Diana o Júpiter ponts,
no, ni de Minerva els seus tons
l’ull no em cal tombar en altres fonts.
Alçant-los, perdreu moltes sons,
llur missatge es perd pels ressons,
veureu ferit vostre orgull sols;
seguiria traces de trons
ans fer ídols que són semitons.
XXVII
Si sóc o malalta o bé sana
no pregaré a vostra Diana,
no és pas cosa de cristiana
que això fóra trair ben plana.
Cada dia de la setmana
el diable un menjar us aplana,
en triar-lo sols us desgana;
quan féu encens i fum de llana
obriu l’infern, cosa ben vana.”
XXVIII
El vil sentint tals arguments,
sap que amb lleis no romprà els talents
i ple d’ira com les serpents,
tragira els ulls, llima les dents
i jura pels seus sagraments:
“D’això en tindràs trets sangonents,
i us cremaran flames ardents
com sant Llorenç patí turments.”
Ella no en fa espaordiments
i diu uns mots prou convincents:
“Seria folla, com tu ments
XXIX
Si déu canviés qualque jorn,
Saturn o Asclepi, per trastorn
iria a l’infern, que és un forn
on molts vostres esperen torn
per cremar en flames fent contorn;
creiu-me, no hi prenen sojorn.
Doncs no, no vull d’aital suborn.
XXX
Déu nostre senyor el gloriós
de tota cosa és poderós
d’allà el cel davallà per nós
i es féu déu home molt formós;
guarí malalts i algun leprós
batejant-se en doll cabalós;
pres fou el seu cos preciós
l’occí l’hebreu, poble envejós;
destruí l’infern tenebrós
llevant-ne els seus, sabent-los pros.
Per home el voldria i gelós;
qualsevol preu tingués amb vós
poc fóra, havent-lo jo amorós.
(Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)
Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa
Vegeu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada