MAINET 2
Com Landrís donà la
nova a la resta dels de Maiença
V
Quan
Lanfroi va dir la seva raó
als
qui de trair en sabien com ell
veié
que a Landrís, que era més petit,
no
li plaia aquella traïció.
Llavors
aquest digué: “Enteneu-me, senyor
no
som pas una legió.
Si
nostra mare rebé tan de menyspreu
d’aquella
dama de qui va obtenir tants dons
la
seva pena portem, fem-nos-en un blasó
donat
que la dama, que té Berta per nom,
tenia
prou poder per obrar diferent
mai
ens mostrà cap entendriment
com
si no fóssim res més que fellons.
Bertel·la,
nostra germana, dels seus fills
n’ha
fet companyons com els ha dat nodriment.
A
nosaltres res, com si ens tingués per no-res.
Tota
la cort en té majors dons.
Bons
drets de cavallers, palafrens i terres,
robes
cares i destrers aragonesos.
Nosaltres
per contra hem anat nus sense raons.
Aquesta
cort té molts alts prohoms:
com
el de Baiver, el d’Aquiló
i
també en Bernat de Clermont,
Morant
de Ribera i el duc Samsó.
Tots
estimen Pipí per bones atencions.
Si
us penseu que s’avindran a això vostre
per
haver altres temps i altres dons
no
pensaríeu en aquesta traïció.”
Quan
l’altre ho sent s’estira fortament els cabells
dient-li
que és tot un covard.
“Això
que dius no val ni un botó
i
tant que faré, ho vulguis o no!”
De com Lanfroi
s’encara contra el seu germà i el rebat
VI
Quan
Lanfroi sentí el dur parlar del seu germà
li
va replicar com un forassenyat:
“Ai,
Landrís no et vols repensar
sabent
la mort que tingué nostra mare?
I
tu dius no poder-la oblidar,
amb
el mal que la van fer finar?
Per
aquella qui déu es deixà martiritzar
no
en sentiríem ni a parlar
no
podràs escapar de les meves mans
ni
que t’enfonsi el meu bran d’acer
aquest
cop no com sempre te’n podràs escórrer
ara
quan pots ser o rei o cavaller!”
Lanfroi
el va espantar de tal manera
que
de llavors ençà no gosà parlar més.
Però
deixà veure que ho feia a contra cor
sols
quan va veure el voler del seu germà
i
dels altres parents de la seva mare
se
li vinclà el voler d’atorgar.
No
contradiria pas a Lanfroi,
puix
també volia morta Berta i Pipí, el seu pare;
a
la fi fugiria Carleto, el petit munter,
que
a Espanya hauria d’escampar.
Allí,
després que el rei Galafre el fes lluitar
contra
Belisant, rebria sa filla per muller
i
tornaria fet tot un bon cavaller;
amb
Braibant occit amb el bran forjat d’acer
i
després Carleto seria alçat emperador;
el
mateix anglès el vindria a coronar.
Meravelles
sentireu en aquest relat contar
si
us esteu quiets en pau i em voleu escoltar.
Com Lanfroi i Landrís
i els altres parents mataren el rei Pipí i Berta venjativament.
VII
El
rei Pipí, que és senyor de França,,
que
tenia la terra fins a Valença
i
meravellava de la gran puixança
dels
seus dos fills havia plena confiança,
prohoms
fets pel bran i la llança;
volgué
provar quant n’havien de pietat
que
de poder cavalleresc tenien gran prosperitat;
per
tot arreu on eren n’havien anomenada
però
Lanfroi, a qui déu no fa confiança,
no
li tenia ni amor ni fiança
perquè
per occir-lo sempre decantava la balança.
Prengué
consell del senyor de Magença
de
matar-lo sense gaire trigança
pensar
això no li donava pas tristor
que
de fer batalla era ben bé al seu gust.
Com Lanfroi i Landrís
ordiren la mort del seu pare i de dama Berta, filla del rei d’Hongria, i així
vingueren a occir-los
VIII
Que
gran fou la cort de la ciutat de París,
de
tot França per davant i darrere
la
baronia hi vingué convocada
cent
cavallers hi foren aquell dia nomenats
el
rei Pipí a tots ells va donar
robes
i destrers, palafrens ben entrenats;
quan
a menjar es varen congregar,
davant
Pipí tots van ser servits igual;
llavors
el seu fill Lanfroi, que per mal sigui tingut,
davant
la reina, com havia ordenat,
serví
Landrís com un donzell més
el
menjar que tenia túixec sols per ells, i excessivament;
tot
el pitjor que hagués pogut trobar,
entre
la carn que havien portat
a
dins en van farcir plenament a gust;
el
rei se n’amaní sense poder-se’n estar
i
la reina va fer igualment;
i
quan van menjar els prengué un gran dolor.
El
rei Pipí es va mirar el seu fill.
“Bell
fill –rondinà- en mal moment vas néixer;
maleïda
l’hora en que fóreu engendrats!
Sento
ben bé que m’heu enverinat.
Com
n’és de renegat aquest vailet!”
Lanfroi
va rebre, com aquest, mil penjaments més
quan
els seus parents es van aparellar
com
havia estat ordenat als de Maiença.
Cadascun
d’ells es tragué l’espasa
i
aviat es va fer palès el començament de la lluita;
Aquiló
de Baviera i Morant de Ribera,
Bernat
de Clermont, per igual, primer s’alçaren
quan
van veure la cort així destarotada,
però
al capdavall del palau varen davallar
i
cadascú marxà vers la seva contrada.
De com Landrís i
Lanfroi occiren el rei i dama Berta
IX
Gran
fou l’enrenou a la sala principal
i
per París quan va córrer la nova
de
com el rei havia estat enverinat,
i
amb ell igualment Berta l’assenyada.
Cadascú
d’aquells que l’havien estimat
en
varen fugir fos per riu o camp a través
I
quan Landrís i Lanfroi van veure
que
el rei i la reina havien mort junts
primer
de tot van baixar els graons
van
muntar a cavall i es van armar bé;
com
tot allò que feien ho tenien ben pensat,
van
córrer tota la terra cercant oposició;
de
fet tot cap home com ells tingué tant afany
contra
els seus enemics en prendre l’espasa.
Quan
van tenir la terra assegurada
van
calmar-se i retornar a palau.
Una
cosa van fer per no ser blasmats
varen
enterrar el rei i la reina
tant
acuradament com s’esqueia
per
consells dels seus parents,
i
perquè cap d’ells es veiés menystingut
es
varen fer coronar.
I
encara que Lanfroi era el més dotat
Landrís
era el més assenyat.
Per
molt que tinguessin aquests fets estudiats,
nostra
senyora no va fer els ulls grossos,
a
cadascun premià, ja ho veurem,
com
no podien haver major regal;
com
diu Salomó el més gran savi,
després
d’Adam, amb qui començà la vida,
i
de Jesús de Betlem quan nasqué:
“Aquells
que senten que un mal s’ha escampat,
no
pot fallar, veuran com no s’alçarà sense compensar.”
Continua a MAINET 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada