BERTA AMB GRANS PEUS I

BERTA AMB GRANS PEUS

I

A l’eixida d’abril, un temps dolç i feliç
quan les plantes pugnen per reverdir
i desitgen obrir-se les poncelles per florir
tot dret en aquest termini que us dic
un divendres era a la ciutat de París
i al meu cor em prengué un gran desig
d’anar a sant Denís a pregar déu em volgués sentir
quan un monjo molt cortès que anomenaven Savarí
m’explicà com nostra senyora l’afavorí
trobant un llibre d’històries que jo vaig veure
amb el relat de Berta i també Pipí
on com i de quina manera el lleó sortí;
i aprengué de joglar i d’escriptor marí
anant de lloc en lloc i la conquerí
on la història falsa mai no ho veié així
ni que demori fins dimarts pel mig
tant que la vera història m’endugués amb mi
com que Berta anà al bosc sense cap desig
i on manta pena grossa la durà a patir.
La història és prou rimada, a fe que l’he servit
que els malintencionats en seran frustrats
i escoltant-la quedaran engrescats.
 
II

En cert temps com he dit que la història comença
hi havia un rei a França de gran senyoria
que era molt fer, fidel i de gran estatura
dit Carles Martell, de gran empenta.
Foren Gerard i Falcó i aquells del seu partit
manta ànima de cor servil i esforçada
i molts ausbergs romputs i escuts esberlats,
moltes torres abatudes, manta vila estassada
després en fou la pau feta i establerta
i en foren tots bons amics, sens malesa ni enveja.
Després vingueren els Vàndals, gent maleïda
i molt nombrosa, tots ells infidels,
que llur gent mataren i en suprimiren molts.
D’altra cosa us tinc la matèria aplegada,
al voltant de sant Joan quan la rosa és florida,
anà Carles Martell a la seva sala d’audiència
de la ciutat de París amb gran cavalleria
tenia dos fills i no me’n puc contradir:
l’un fou Carloman, molt fou de bona vida
als quatre ja era cavaller, tot ell cortesia
a més tornà molts monjos a llurs abadies;
l’altre es deia Pipí, per déu el fill de Maria
feia cinc peus d’alt més ja no el seria,
però de tant ardit igual no se’n trobaria.
Un dia el rei parà moltes taules al jardí
per menjar-hi amb la seva gent cortesana;
a banda hi havia Pipí i la jovenalla.
Aparegué un lleó fugit de palau
de bèstia més cruel no en fou paraula dita
la seva gàbia s’havia trencat tota esbardellada
i el seu curador era fora, havia anat a Normandia.
Pel jardí atapeït de matoll i fulles
se’n venia el lleó com bèstia enrabiada;
dues joves mossegà, que eren de Llombardia
i que jugaven a reverdida herbada.
Carles Martell quasi l’envestí, com el més proper,
la seva dona, patint per ell, no li deixà,
sols ell de la taula en volia prendre mida
quan Pipí ho veié que d’enutjat rugia
entrà dins d’una cambra, sense trasbals
i hi prengué una espassa que brandà amb feresa
s’apropà al lleó mogut per seny o per follia.

SEGUEIX A: Berta amb grans peus II

Hams: Berthe aux grands pieds; Berta amb grans peus; Berta; rei Pipí; Carlemany; Charlemagne;

Floris et Blanchefleur; Floris i Blancaflor.