Més Carpe Diem:
Aquest cop extret del Gilgames:
La vida que cerques no la trobaràs mai.
Quan els déus crearen la humanitat,
li varen assignar la mort,
però ells es varen reservar la Vida.
En quant a tu, Gilgames, omple't el ventre;
viu alegre dia i nit,
fes festa cada dia,
dansa i canta dia i nit,
que els teus vestits siguin immaculats,
renta't el cap, banya't,
tingues cura del nen que et prengui la mà,
adelita a la teva dona, abraçada a tu.
Aquesta és l'única perspectiva de la humanitat.
Gilgames. Desena Tauleta.
dimecres, 11 d’octubre del 2006
dimarts, 10 d’octubre del 2006
Venus i Adonis - Shakespeare
Vet aquí uns versos de Venus i Adonis de Shakespeare.
Hi veieu una similitud amb el Carpe diem?
LXVIII
Deixa’m excusar el teu cavall, noiet,
i aprèn d’ell, t’ho prego cordialment,
a collir dels plàcids delits que et vinguin.
Fos muda i l’instint també t’ho diria:
que aprenguis a estimar, la lliçó és fàcil,
i un cop apresa no s’oblida mai.
LXIX
“No sé què és”- diu ell -”i no vull saber-ho;
tret que sigui un senglar i llavors caçar-lo
un deute més feixuc no vull contreure.
El meu amor per l’amor és amor
per fer-ne afront, ja que he sentit que és vida
de mort: que hom riu, plora i tot a l’encop”
LXX
“Qui duu un vestit a mida incomplet?
Qui cull un brot abans no hagi florit?
Si creixent les coses se les estronca
es marceixen i perden tot l’encís;
El poltre que hom munta i broca molt jove
perd el seu urc i mai creixerà ferm”
Hi veieu una similitud amb el Carpe diem?
LXVIII
Deixa’m excusar el teu cavall, noiet,
i aprèn d’ell, t’ho prego cordialment,
a collir dels plàcids delits que et vinguin.
Fos muda i l’instint també t’ho diria:
que aprenguis a estimar, la lliçó és fàcil,
i un cop apresa no s’oblida mai.
LXIX
“No sé què és”- diu ell -”i no vull saber-ho;
tret que sigui un senglar i llavors caçar-lo
un deute més feixuc no vull contreure.
El meu amor per l’amor és amor
per fer-ne afront, ja que he sentit que és vida
de mort: que hom riu, plora i tot a l’encop”
LXX
“Qui duu un vestit a mida incomplet?
Qui cull un brot abans no hagi florit?
Si creixent les coses se les estronca
es marceixen i perden tot l’encís;
El poltre que hom munta i broca molt jove
perd el seu urc i mai creixerà ferm”
dimarts, 26 de setembre del 2006
Vet aquí uns versos preciosos que he llegit avui:
Són en el primer grau de transformació:
XXV
Asseure’s al cim dels rocams, somniar damunt les ones o ran dels cingles. Recórrer lentament la solitud ombrívola dels boscos, on viuen éssers aliens a la dominació de l’home, on rarament ha deixat empremta el seu pas; grimpar inapercebut els cims inaccessibles amb ramats salvatges que no necessiten cleda; abocar-se sol per damunt dels precipicis i els saltans escumejants: no és pas viure en solitud és conversar amb la Natura, és veure desenvolupar-se davant d’un mateix els seus encants i els seus tresors.
XXVI
Però enmig de la gentada, del brogit i del contacte dels homes, sentir, veure, copsar i gaudir-hi; resseguir la seva ruta, ciutadà enutjat del món, sense ningú que ens beneeixi, ningú a qui puguem beneir, tenir al voltant només llagoters de la Fortuna que es recreen en les desgràcies i tants d’altres que ens han cercat, seguit, adulat, cap amb sentiments amicals vers nosaltres, cap que, si no hi fóssim, deixés perdre un somriure almenys: vet ací el que en dic estar sol ! Vet aquí la solitud !
Lord Byron
Segon Cant del Childe.
Són en el primer grau de transformació:
XXV
Asseure’s al cim dels rocams, somniar damunt les ones o ran dels cingles. Recórrer lentament la solitud ombrívola dels boscos, on viuen éssers aliens a la dominació de l’home, on rarament ha deixat empremta el seu pas; grimpar inapercebut els cims inaccessibles amb ramats salvatges que no necessiten cleda; abocar-se sol per damunt dels precipicis i els saltans escumejants: no és pas viure en solitud és conversar amb la Natura, és veure desenvolupar-se davant d’un mateix els seus encants i els seus tresors.
XXVI
Però enmig de la gentada, del brogit i del contacte dels homes, sentir, veure, copsar i gaudir-hi; resseguir la seva ruta, ciutadà enutjat del món, sense ningú que ens beneeixi, ningú a qui puguem beneir, tenir al voltant només llagoters de la Fortuna que es recreen en les desgràcies i tants d’altres que ens han cercat, seguit, adulat, cap amb sentiments amicals vers nosaltres, cap que, si no hi fóssim, deixés perdre un somriure almenys: vet ací el que en dic estar sol ! Vet aquí la solitud !
Lord Byron
Segon Cant del Childe.
divendres, 22 de setembre del 2006
Calaix Cultural
Calaix Cultural Us adreço a la Plana d'arxiu de textos
http://novacanperes.bravehost.com/
http://novacanperes.bravehost.com/
dimecres, 30 d’agost del 2006
dimarts, 29 d’agost del 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
