dissabte, 9 de febrer de 2019

EL RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART V

BRU ARRIBA A MALPERTÚS

(vv.10173-10280)


Bru missatger reial

Ja ha arribat l’ós Bru  al galop
a Malpertús; el bosc sencer
li ha fet de camí planer
però com té molt gros el cos
l’ha d’esperar defora el clos,
a la barbacana s’ha de plànyer,
mentre Renard, que a tots enganya,
es posa a capcinejar en pau,
allà al fons de tot del seu cau.
Segur i ben guarnit té el fossat;
de gallina grassa ha esmorzat,
abundantment aquest matí,
més dues cuixes de garrí;
ja dorm, aliè a la cacera,
quan Bru diu, des de la barrera:
“Renard, – comença- aquí la llei,
sóc Bru, el missatger del rei,
us convé sortir aquí fora,
per sentir què us vol aquesta hora.”
Renard coneix pla bé que és l’ós,
en reconeix el deix agrós
i comença a fer anar el cervell
per com podrà salvar la pell.
“Bru, –diu Renard- gran amic meu!
No saps pas tu com em sap greu
que hagis vingut d’allà tan lluny,
amb afers de reial encuny,
quan me n’anava i tinc estès
un abundós àpat francès.
Per què Bru, deus saber que abans,
com diu la cort: “Senyors, les mans,
si ve un ric home a la teva taula!”
i així ho faig quan un prem la baula.
Us diré què tinc: primer bou,
després entrants, traient el brou
que ja voldrien molts senyors.
Els pobres no anem a l’engròs
ans de la merda en fem parets;
seiem al sòl, sens taula, estrets;
posem els àpats als genolls
ran dels gossos que en fan escorcolls
i el pa ens prenen sovint del plat;
sols fem un glop i, havent dinat,
i aquest moment l’assaborim,
qui sap quan serà igual sublim.
Ni d’ossos fa lleig l’infantó
tot i ser eixuts, com el carbó,
cascú guarda el mos al seu puny
mirant de reüll no molt lluny
com el cuiner i gent del servei
reben ben poc de llur senyor el rei;
la qual cosa fa els lladres créixer
malgrat cremar o ventar-se al freixe
roben la carn, pa i les minutes
i en nodreixen bords i llurs putes.

Per tal com dic, lluny dels esguards,
senyor, he tingut des de dimarts
el llard amb pèsols barrejant-se
dels que he fruït amb delectança
i he ben menjat sols per dos sous
regat amb mel d’uns bucs ben nous.”
“Nomini patre, christum fil,
-diu l’ós- i pel cos de sant Gil!
Aquesta mel, Renard, on és?
Res del món que hi faci redreç
no em plau com ella amb bogeria.
M’hi podríeu dur, senyoria?
Mea culpa, porteu-m’hi prest!”
Llavors Renard ja el veu ben llest,
sorprès d’haver-lo tan senzill,
o que l’incaut no hi veu perill;
i per prémer un xic aprofita:
“Bru –fa Renard- per la visita
només puc tenir malfiança
tant de bo amistat, confiança,
com tinc fe en el meu fill Rovell,
i la mel compartir parell.
Com amb ell n’ompliríem el ventre.
Que en cal molta per entrar al centre
del bosc Lamfroi, on hi ha el guarda...
Però tan se val, fa basarda
només parlar-ne amb algú
que quedi del dolç àpat dejú,
ressentint-se pel mal descart.”
“Què esteu dient, senyor Renard?
Potser m’acuseu de quelcom?”
“Sí!” “De què?” “De perquè i de com;
de traïció i fellonia.”
“Renard, és una blastomia,
fer-me versemblants penjaments”
“Ja ha estat dit! Sens remordiments,
és més, ja no en vull fer cabal.”
“Millor, l’homenatge bé o mal
que he jurat a Noble el lleó
de fet no us guarda intenció
de trair-vos o de patota,
em sap molt de greu sinó es nota.”
“Sols vull tenir seguretat
i confiar en vostra bondat”
Allò que vol Bru, Renard dóna
i fan camí una llarga estona,
sense tibar les regnes gens,
i arriben, més o menys corrents,
al bosc d’en Lanfroi el boscà;
i els destres lliguen ans d’entrar.


HAMS: Renart en català; Roman de Renart català; Renard; Brun; Bru; Malpertuis

diumenge, 3 de febrer de 2019

EL RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART VI

EL RUSC D'EN BRU

vv. 10281-10444


LlenyataireWoodcutter (Llenyataire), de Paul Gavarni (1804–1866), Walters Art Museum (Mount Vernon-Belvedere, Baltimore, Maryland, Estat Units

Lanfroi, que el bosc tresca i domina,
havia estassat una alzina
i amb dos tascons d’alzina forts
la falcà amb aquells dos suports.
Bru –fa Renard- quedi entès
i com jo ja havia promès
allà hi tens el buc, esperant;
ara a menjar i beure, en davant;
amic pots ser feliç i a jeure!”
Bru, corrents, posa el nas a l’heura
seca de l’alzina i dempeus.
Renard, el veu fent els conreus,
així dreçat i boca torta
es fa a un costat i així l’exhorta:
“Golafre!- li fa- obre la boca!
Sembla que el nas se t’hi ajoca,
au, fill de puta, obre la gola!.”
Se’n deleix llepant farigola.
Tingui una vida maleïda!
Ja pot trescar, li ha pres la mida,
allí que hi ha de trobar mel!

Os Museum Meermanno, MMW, 10 B 25, Folio 11v. Bear

Així, quan té a Bru amb ple zel,
Renard descalça els dos tascons,
amb gran treball i a reculons
i un cop els ha alliberats,
la testa de Bru, pels costats,
a l’alzina ha quedat enclosa,
sols sap ell el mal que suposa.
Mentre el té així de mal tractat,
Renard, que mai s’ha confessat,
ni almoina ha dat mai tampoc,
d’un punt a part en fa perboc:
“Bru –li fa- prou que ja sabia
que has vingut carrejant falsia,
doncs si vols tastar aquesta mel
jo m’hi faria amb molt més zel,
com si m’hi anés el desfici.
Ara és mal afer i un caprici
i una mel que no em ve de gust.
Ah, ni que em guardi el més just
seria com infermetat
i quan me n’hauria salvat
em deixaries peres molles!.”
Dites eixes paraules solles
torna en Lanfroi el bosquetà,
però a en Renard no trobarà.
Quan el pagès veu l’ós Bru pres
a l’alzina que havia estès
se’n va corrents cap a la vila.
“Veniu tots. Sé on és l’os –enfila-
i com poder-lo capturar.”
Molts el segueixen fins allà
i emplenen de crits el boscatge,
amb garrots, maces i brancatge
se’n fan bastons grans i amb espines;
Bru pren por, al cor de les alzines,
sentint-ne la ràbia fonda,
i amb tot un gran coratge el ronda:
perdre millor fóra el musell
que Lanfroi li prengués la pell;
quan ja arriba amb una destral,
ell sí que estira avall i endalt;
espuny el cos trencant-se venes,
com tant l’ha estirat i amb grans penes
ha cedit el cuir, trencant-se el cap
i de sang en deixa un bon clap,
amb brins de pell del cap, on petja;
mai s’ha vist bèstia tan lletja!
La sang s’escola del musell
i de la cara ha perdut pell,
prou per poder-ne fer una bossa;
i així pot fugir el fill d’óssa,
tot corrent errívol pel bosc,
seguit pel grup amb aire tosc:
The Fight-Book of Hugues Wittenwille

Gumbert, fill del senyor Guillem,
Hardi Capdevila, el més gran,
i Fainbert i el seu foll Gal·ló,
dom Elies, nét d’en Falcó
i n’Altran, cosí de N’Aglà
que la dona va estrangular;
Tigier, el furtiu de la vil·la
que tenia un fill de Pofila;
i, al capdavant, En Bris Favill
i en Rocel·lí, fill d’en Nancill,
i el seu fill Otger de la Plaça,
tot seguint-li la traça;
i també el senyor Humbert Grospet,
el fill d’en Foucher Galopet.
Mentre l’ós ja surt bosc enllà
torna a casa el parroquià
Martí d’Orleans, amb gran fam,
després d’escampar fems pel camp;
va amb la forca, i una no lleu,
i tal com ve l’enforca greu,
pels ronyons i un xic més i l’abat
que el deixa ferit i baldat.
També el que fa pintes i lots,
entre dos garrics i sens mots
amb un corn d’una banyada
el punxa enmig de l’espinada;
s’hi van sumant altres pagesos
que el maseguen amb interessos,
i amb tot, amb gran dol se n’escapa.
Serà Renard que en nova etapa
patirà si Bru l’ós l’enxampa.
Res. Sols saber-lo lluny la trampa
que ha pres una drecera entesa
vers Malpertús sa fortalesa,
 i encar li ha enviat dos mots:
“Bru troteu bé tot fent bons rots;
-diu Renard- de mel d’en Lanfroi
no n’heu menjat gaire cofoi;
doncs vostra mala fe us perdrà
perquè és cert que us pot marcar
llevant-vos confessor postrem,
perquè quina ordre us mou el tremp
que us fa cobrir de roig la cara?”
De fet l’ós tan baldat és ara
que no pot respondre ni un mot
i fuig d’allà més que no amb trot,
tement rebre cops més encesos
de Lanfroi i els altres pagesos.
 
Os del Tapís de Bayeux
Tant fort alè l’ha esperonat
que, just pel migdia passat,
arriba a un turó a certa alçària
on el lleó té cort plenària;
esllanguint-se entre els pavellons,
llarg com és, calçat d’esperons;
i com no porta cap orella,
la cort arrufa la cella.
El rei li diu: “Bru, què ha passat?
Duus el barret encasquetat
i llardós de mala manera.”
Bru, tant dessagnat, desespera
perquè els mots li surtin prou clars:
“Rei –diu- a mi i a vostre cas,
Renard ha ferit, com es veu.”
Caient als seus peus, perd la veu.
Llavors veureu el rei rugir,
les crins estirar-se amb nerví
i jurar pels cors i la mort!:
“Bru, –li diu- Renard t’ha ben mort,
mes no temis no haurà mercè
ans per la mort, plagues i fe,
n’hauràs venjament a bastança
l’ha de conèixer tot França.

Extret del nostre llibre:
El Relat d'en Renard
Aquí i Aquí

Hams: Le Roman de Renart català; El Relat d'en Renard: Poesia Narrativa Medieval, Renart; Brun; Malpertuis