divendres, 8 de setembre de 2017

RELAT D'EN RENARD

RELAT D'EN RENARD

Le Roman de Renart

BRANCA I El judici a En Renard






En Perot, que amb enginy i art
va posar en vers germà Renart
i a Isengrin que no n’és compare,
es descuidà la part més cara,
ja que no va parlar del plet
i del judici del ximplet
allà a la cort del rei Lleó.
Fou per la fornicació
que Renart, que tots els mals cova,
10 féu a Hersent, la senyora lloba.
Diu la història al primer vers
que ja era mort l’hivern pervers
i quan ja la rosa començava
just amb l’arç blanc a donar saba,
15 quan ja era a prop l’Ascensió,
Noble, l'august gran rei Lleó,
totes les bèsties cridà
per sentir-les al mig del pla.
No gosava pas ni una d’elles
20 faltar jamai a les querelles
i van venir puntualment
per a Renart fer un escarment;
aquell mal sorge, aquest bergant,
totes el van anar acusant,
25 van blasmar-lo davant del rei
de ser orgullós i sens remei....
També Isengrin, que no l’estima,
davant tothom no s’escatima
i al rei li diu: “Estimat rei,
30 vull d’adulteri féu remei
que Renart a la meva esposa,
dona Hersent, allà en la resclosa
de Malpertuis, amb tot el fàstic
va forçar-la, i com a càstig
35 i de tots els afronts més freds,
es va pixar en els meus fillets.
Renart va enfocar el seu criteri
de refusar tot l’adulteri
però en portar un reliquier,
40 i ara no sé pas qui ho va fer,
ell va fugir fent crits terribles
cap a uns cataus inaccessibles
deixant-me allà amb un pam de nas“
El rei afirmà enmig l’ermàs:
45 “Isengrin amb aquest judici
no en traureu pas cap benefici,
Sols tacar l’honradesa i prou.
Cap comte o rei no fa enrenou,
coneixent que grans assemblees
50 sols fan banyuts, no panacees.
Que mai de més petit succés
no vindran tants dols ni delers
com obrar d’aquesta manera
que tragina ensurts tot darrere“
55 Llavors Bru, l’os, replicà: “Rei,
vós, crec, li feu un desservei.
Oi què Isengrin no és mort ni pres?
Si en Renard és qui l’ha ofès,
per què no en pot tenir venjança?
60 Mestre Isengrin pla té puixança,
tingués en Renard a l’abast
i amb l’afer aquest sense llast
més que una pau precipitada
ja venjaria la llobada.
65 Mes vós sou el rei de les bèsties,
vostra pau no fa pas molèsties.
Si imposeu la pau als barons,
pla en sobraran discussions!
Ben tots estem de vostra part:
70 i si Isengrin culpa Renard,
Vós de la llei en feu maneig
i, que altra volta no li veig,
si un deu a l’altre que li torni,
ja que el dret és cec i no borni.
Renard allà 75 a Maupertuis viu
jo, altesa, us puc ser ben decisiu:
Maneu i en puc fer la cacera
i aquí el tindreu sens espera!”
Frèndol, el brau, li digué: “Bru
80 diu bé, maleït és, no tu,
aquell que féu que nostra Altesa
el castigués amb lleugeresa.
Com l’adulteri que ha comès
a cada comare ha sorprès,
85 i com Renard, falt de modèstia,
sempre humilia tota bèstia
cal, per tant, que oferim l’ajut
a Isengrin amb gran promptitud.
La causa que ara ens duu molesta,
90 això és cosa ben manifesta.
I per la meva part us dic
que si fóra meu l’embolic,
que m'hagués tocat la senyora,
tocada en part o bé en mala hora,
95 ni cap Maupertuis garanteix
ni cap fortalesa existeix
que a mi em privés anar i capar-lo
i soterrar-li al fang. Parlo
i penso en dona Hersent, no fou
100 el vostre coratge molt tou?
Quan en Renard tan gran canalla
va muntar-la i prengué la talla? “
- “Senyor Frèndol - fa ara el teixó
Mal que clami aturador
105 és la que arrisca d’engreixar-se,
qui no en fa pas drama ni farsa.
Doncs costa menys de propagar
que contenir i fer-ho enllà.
Com sembla que no s’ha fet força
110 així la treva no cal tòrcer
ja que Renard l’ha pres d’amor,
no afegiu més ira al furor.
Ja fa prou temps que se l’estima
i si bé ella no ha dat el clima
115 tampoc l’ha engegat amb adéu.
Isengrin ell s’ho ha fet tot seu.
Us conta, oh rei i, a aquest seguici,
allò que Isengrin veu com vici.
Si hi ha hagut trencadissa a part
120 i si la causa ha estat Renard
que no me'l salvi ni una agulla;
i jo mateix faré patrulla
i el duré sense cap més tort
perquè el jutgi aquesta cort
125 i no admetré cap altra cosa.
Blasmar dama Hersent em fa nosa.
Ai, quin flac favor us fa el plet
que el vostre marit us ha fet,
davant tantes feres mirades!
130 No hi ha prou cadires llogades
si “germana estimada” us diu
sens tornar un bon rebec ben viu
i el seu ver rostre es desensonya”.
Dama Hersent vermella amb vergonya
135 s’amarà tota de suor
i respongué amb prou serenor:
- “Senyor Grimbert, estic cansada,
per a mi la pau més preuada
fora entre el meu senyor i Renard.
140 Cert, mai m’ha fet res de covard
ni del que han dit ni cap manera,
tan cert, que no em faria enrere
si passés del fred al bullint,
sens cremar-me. Callo sovint
145 lassa, captiva i malastruga.
Ningú mai em creu. Sóc poruga?
Per tots els sants, potser sí que ho sóc!
Senyor Nostre, no vull perboc
a Renard. Juro que abans d’ara
150 m’ha tractat com qui té una mare.
I això per Renard no faig pas
ni tan sols per a honrar el seu cas,
tant m’és si se’n fa taula rasa,
com vós trepitjant un card d’ase,
155 per qui ho dic és per Isengrin
que per mi és gelós sovint
i es creu cornut per culpa meva.


dimecres, 23 d’agost de 2017

EL RELAT D'EN RENARD

Le Roman de Renart

Renard i Isengrin dins del pou.



(BRANCA IV, vv. 12134 al 12435) 


I tant punt fou davant la porta
li vingué una terrible set,
i com no es veia belluguet
i un vell pou troba al mig del pati
se n’hi va ans el temps malbarati
i la set vagi més enllà;
mes l’aigua no podrà abastar.
Vegeu el que Renard observa,
més del que el seu record reserva,
si hi entra no en podrà sortir
fora o dins haurà de patir,
davant seu un enginy simula
que treu l’aigua si es bascula
per ser un poal amb dos seients:
com no n’heu sentit parlar gens,
quan un se’n va, doncs l’altre torna.
i Renard que cap mal trastorna
no sap com trobar el seu consol
abocant-s’hi es plany i es dol
i comença escrutant la fosca
i a baix un reflex que s’enrosca
de vertigen bellugadís
li fa creure a l’infeliç
que allà dins hi veu Hermelina,
aquella que estima tan fina,
com si estigués tancada al fons.
Renard perplex, quasi a bocons,
la crida estranyat més d’un cop
“Vida, ets tu que tinc tan a prop?”
Cap veu, sols l’eco que retorna.
Renard que ho sent pensa que és sorna
i la crida, no un cop, molts més
i l’eco pren pel que no és.
Renard, que el sent, se’n meravella
i al moment salta dins la sella
i en un cluc d’ulls l’enginy l’empeny,
ben avall, on l’incert l’ateny.
Quan toca l’aigua veu l’errada
la il·lusió fa capgirada,
i ni la seva dona heu
ni on poder recolzar el peu,
llavors la malura el devora
la paret és llisa sens vora
Renard veu que és en un mal pas,
un tripijoc del mal audaç.
la pell comença a tenir molla
fora millor escalfar-se a l’olla
i ser en un indret ben eixut
com cada dia ha conegut
que no al món que tan decepciona.
Renard grata escaire i paret
i no troba agafall complet
com pescador amb fred severa,
ningú que el deslliuri s’espera,
de gran ira va perdent seny,
com sortit de si amb desdeny
per dos sous no paga la pena.
Senyories, pel temps que alena.
la mateixa nit, a igual hora,
Isengrin, sense cap demora,
marxà cap al món de l’escarn,
capficat per un tros de carn
que cruel fam l’agullonava.
Voltà i com no hi veié cap trava
vingué i entrà al nostre convent
a gran galop i tot corrent.
L’indret trobà potes enlaire:
“Ha passat la fam, no fa gaire
puix ja no en queda ni vianda
pel meu ventre que en té demanda”
Mirà cairats, portes i entorn,
va regirar el rebost i el forn
i per fi, el rei dels sagaços
topà amb el pou davant dels nassos,
i es repinjolà sense trava
on en Renard tot s’estovava
i en voler veure’s el reflex
ganut, molest i un poc perplex
va i s’hi aboca amb molt de compte;
primer hi veu poc, com nostre comte,
els ulls fixos dins del bassal
i així com Renard, passa igual,
com més s’acostumen els ulls
i d’ombra s’omplen curulls
cregué veure-hi dona Hersent tota
fent-li una extravagant ganyota
i acompanyada per Renard.
No li plagué veure el pillard
i va dir: ”Quina sort se’m llença!
Per la dona sóc vil i enze
perquè Renard me l’ha fotut,
burlant-se’n des d’un pou perdut.
Molt dolent s’ha de ser i mofeta
per faltar la meva doneta
i donar-me mal viure a mi.
Tant que em fuig i ara el tinc aquí!
Serà tal la meva venjança
que hi perdrà la benastrugança”
I així cridà, com mai féu ningú,
al reflex d’argent: “Qui ets tu?
Ets la puta, la puta provada
ja que amb Renard t’he son trobada!”
El ressò d’aquell parlament
sembla que respon al moment
i hi torna a cridar a viva veu
i sols l’eco en fa el corifeu.
Mentre que Isengrin maleïa
Renard l’escoltava amb harpia
i tot deixant-lo xisclar a pler
el va cridar quan va voler:
“Qui és, ai Déu, que tant s’exclama?
Pobre, deu dur una vida infame”
“Qui sou vós? –demanà Isengrin.
Jo he estat vostre veí sovint,
aquell que fou vostre compare
i, de fet, ho sóc encara,
aquell que li deien Renard,
aquell que era bo amb enginy i art
però ara sóc ben mort, déu meu,
fent penitència aquí breu”
Digué Isengrin: “Doncs ara em sobta,
què heu dit? Renard és mort de sobte?”
L’altre respon: “De l’últim dia,
que arreu ho diu la majoria.
Mort i ben mort, com moriran
els que són vius d’abans i avant,
mercès la mort que sempre espera
fins que a déu plagui la manera.
L’ànima ara a Nostre Senyor
ateny l’alliberació
del fons d’aquest pou fet martiri
i ara sé que déu vol que us miri
i us pregui com el bon compare
que fóreu, em perdoneu ara
i alleugeriu tot el martiri”
Digué Isengrin: “Res a afegir-hi,
el que em vau fer és perdonat,
en dono fe i amb lleialtat.
I em dol vostra mort que així sia”
“Doncs a mi em doneu alegria-
digué Renard. “Com és?- fa el llop-
no entenc perquè si sou ben xop”
“Si bé el meu cos jau al sepulcre,
on Hermelina el té tan pulcre,
l’ànima al paradís difús
és per sempre prop de Jesús.
Compare, a mi que orgull mancava
durant tota la vida esclava
us veig fent vida terrenal
i jo en un tron celestial,
ai si veiéssiu el que demarca!
Boscos com no hi ha en cap comarca,
prats verds i riqueses com mai
he vistes i un bestiar gai
de ser menjat: cabres o ovelles,
llebres i, pareu les orelles:
munts de bous, vaques i moltons,
esparvers, voltors i falcons”
Jura Isengrin per Sant Silvestre
que li plauria estar a la destra
de Renard. “No hi compteu”- diu ell-
“No podeu entrar a aquest nivell.
Mireu: el paradís celeste
és diví no per a la resta
i més quan s’ha estat beneitó,
cruel, traïdor i enganyador
i m’heu acusat per la dona
que és, per Déu, un xic beneitona,
i no us diré pas turpitud
sinó he fet inexactitud
de fotre-us ni de fotre a aquella,
ja en dieu bastards dels fills d’ella!
Pel cel que jo no ho he pensat!
Creieu-me puix dic veritat!
Us ho puc ben assegurar
sens perillar el meu benestar”
Digué Isengrin: “Paraules veres
i us perdono per ser franqueres,
però vull que m’hi féu entrar”
Renard respon: “No hi ha mitjà
possible. Aquí no es vol disputa
seguim la balança impol·luta”
I dit això, amb el dit, oh gents,
li assenyalà els dos seients.
Renard, ben clar, es fa entendre
que aquell estri podia atendre
amb les selles talment parades
i la politja, no en debades,
el pes precís del Bé i el Mal
com fa el pare celestial
Renard diu que amb precisió
l’estri s’ha enginyat millor
ja que sols precisa un esguard
per sospesar l’ànima a part
i saber-ne els seus greus defectes
o bé escatir-ne els més selectes.
“Aquest objecte és tan sensible
que en pesar el Bé i ser compatible,
el pes el fa baixar aquí baix
i els mals pugen per fer l’encaix.
Però primer cal confessar-se,
si no ningú hi pot atansar-se
ni davallar. Vós sou confés?”
Isengrin, respon mots lleugers:
“He netejat prou l’esperit”
“De tots els pecats que heu sentit?”
“Sí –respon ell- al mossèn Cabra
de gran barba a l’altar de marbre,
molt contrit pietosament;
tinc l’ànima neta i lluent.
Res que hagi succeït al segle
se’m pot titllar, segons la regla”.
“Si vós voleu davallar aquí
la confessió és el camí.
Deixeu vostres pecats enrere
amb penitència sincera,
perdonant vostres enemics.”
“Company, no tingueu tants fatics;
us ho diré d’una vegada.
Sapigueu que avui, fent marrada,
essent a mig camí d’aquí,
colpit d’afany per digerir
veig a milà Hubert que tranuita
i m’hi confesso a corre-cuita,
ell, que en prou feines m’ha escoltat
la penitència ha ofertat
però satisfet me la dóna
i tots els pecats em perdona,
cosa que m’omple ara de joia.”
“Compare, havent fet la miroia,
sia veritat el que heu dit
i dels pecats sigueu contrit.
Ara el rei protector celeste
recorre de vós cada aresta
i n’esteu del tot ben lligat”.
“Compare, digueu-me aviat
com ho he de fer per entrar aquí
que friso per poder venir.
Per la gran fe a santa Apetència
que li tinc, doneu-me clemència,
feu-me entrar al paradís celeste!”
Renard tanca els ulls i contesta:
“Sols resta pregar a Déu amb fe
que es digni a activar el poder
perquè verament us perdoni
essent jo devot testimoni
i així, certament, entrareu.”
Isengrin, amb delit, de peu,
vers orient el seu cul gira,
llavors la testa a occident mira
i carrasqueja secament
i llança un udol ben potent.
Renard, faedor de prodigis,
ja és dins d’un seient dels litigis,
xop i sense fer cap soroll,
esperant sortir d’aquell toll.
(Renard aprèn de les errades!)
que acabi Isengrin les tonades.
Per fi Isengrin diu: “Ja he pregat!”
“I jo...” –diu Renard-“...dejunat!
El moment és ben a la vora!”
Llavors per la nit era l’hora,
que els estels hi fan pampallugues
també al pou, les aigües curulles.
Renard frisava per sortir
I diu amb patxoca sense fi:
“Isengrin, veus les meravelles
lluint, davant meu, com estrelles?
Jesús t’atorgarà el perdó
i n’hauràs la remissió”
La passió no sap d’alçària
ni clissa el foc ni lluminària,
ans fa crèdul al més badoc
esclarint la fosca d’enlloc.
Isengrin, ben prest, ja s’esforça
a entrar al seient i s’ha de tòrcer,
arronsar peus, plegar les cames,
que és el més gros dels dos infames:
de seguida cau cap avall.
I el que es van dir, vegeu retall,
en el trajecte d’encreuar-se,
Isengrin diu al seu comparsa:
“Compare, perquè te’n vas, tu?”
Renard riu, responent, tot u:
“No en féu cabal eixa és la pega,
quan n’hi entra un, l’altre es replega,
així, quan un va l’altre ve,
i així convé per major bé,
com veure el paradís jo ara
i tu dins l’infern que emmascara
perquè del diable he fugit
i tu hi aniràs decidit,
et deu plaure’n la companyia!
Per contra, jo vull llum del dia,
per Déu nostre espiritual,
que hi sentia un alè infernal.”
Tan bon punt Renard tocà el terra
li tornà l’esperit de guerra.
I Isengrin tants dolors que rep
es veu igual que un pres d’Alep;
menys cruel fou la ciutadella
que el mal que sent en eixa sella.

v 12433 (Alep fou un episodi duríssim de la croada on foren tancats molts presoners cristians que patiren cruels penúries durant tot el captiveri.



HAMS: Le Roman de Renart, El Relat d'en  Renard, català, Branche IV, Renart et Isengrin dans le puits, Poesia Narrativa Medieval, Aproximació de la Poesia Narrativa, Faules, Faules d'animals.