dimecres, 10 d’agost de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

PART SEGONA

Il·lustració de Manuel Humbert i Esteve (1890-1975)
-Proporcionada per Carles Rius i Cruz-

Avui fa una nit serena                          180
de llumeners coronada,
llis el sostre blau celeste
com una transparent gasa.

Nostàlgica està la lluna
quan la carena traspassa                     185
del suau turó el front blanc
tímida en prou feines alça.

i l’horitzó il·lumina,
pura verge solitària,
i amb una llum blanca i dolça                190
el cel i la terra banya.

Va lliscant pel rierol,
relluent cinta de plata
l’espurneig que fa lluint
per entre franges maragdes.                  195

I guspires d’argent brillen
entre les espesses branques;
al si de tota poncella
potser s’hi dormen les aures.

Potser atentes xiuxiuegen                       200
i, en obrir juntes llurs ales,
gronxen blanc de tarongina
movent la flairosa acàcia,

sacsejant les flors i branques
i en llurs perfums s’embalsamen;             205
la nit aquesta és tan pura
com aquella en que les ales

tots els àngels desplegaren
sobre la primera flama
que en el món l’amor va encendre           210
de l’Edèn com a morada.

Una dona!  Tal vegada
sílfide que solitària
entre els rajos de la lluna
blanca i en silenci vaga.                          215

Duu vestit blanc i li oneja
lliure el cabell i el dors marca
les flors fulla rere fulla,
que engrapades duu, desgrana.

De passa incerta i trigosa                        220
de neguitoses mirades,
com màgic somieig sembli
que afalagui d’enyor l’ànima.

Ara, guaiteu-la, al cel mira,
sospira, s’atura i ara                              225
per ambdós ulls unes llàgrimes
brollen potser i les abrasa

la galta; sembla una onada
del mar, que en fera borrasca
el vent de les passions                           230
li ha desfermat dins l’ànima.

Tant com ella s’asseu, tant
s’aixeca tota esverada;
pel jardí passa frisosa
tant com a escoltar es para.                  235

És la remor de la brisa
o el ronc mormol que fa l’aigua
no és la seva veu ni un so
de melangia de l’arpa,

són il·lusions que foren,                        240
records, ai las!, que t’enganyen;
ombres del bé que passà...
ja t’oblidà aquell que ames.

Hi ha semblants nit i lluna,
les mateixes que et miraren                   245
tan indiferents amb sort
que ara et veuen en desgràcia.

Ah! Plora, sí! Pobre Elvira,
trista amant abandonada!
Les fulles d’aquestes flors,                    250
que com qui no vol desgranes,

¿que saps d’on, pobre infeliç,
l’oratge les arrabassa?
D’on foren els teus amors,
il·lusions i esperança!                            255

Desfullades i marcides,
pobres flors de la teva ànima!

Ai blanc núvol de l’aurora,
tenyit d’òpal granada,
la naixent llum et colora                         260
com refulgent precursora
d’una innocent tendra albada.

Ai, las! Si se’t dissipà
la puresa virginal,
tot l’encís d’aire agafà                           265
com aventura ideal
l’amor que et prometé en va.

Fulles de l’arbre caigudes
mers joguets del vent que són;
les il·lusions perdudes,                            270
són les fulles abatudes
de l’arbre del cor pregon.

El cor sense passió!
Entristit ermot cobert
amb la lava del dolor,                             275
un obscur, immens desert
on ja no hi neix ni  una flor!

Com un bosc distant i ombrívol
el Sol caient a la mar,
a la platja un duar                                    280
i lluny un vaixell errívol,
vent de popa en baixamar.

Òptica ullera presenta
fantàstic el percebut
i a l'ull encisat ostenta                               285
grates visions que augmenta
la imaginant aptitud.

Tu ets, dona, un farell,
llum transparent de bellesa.
Si prens errat parer d'ell                           290
l'home falt de sensatesa
romp el teu cristall tan bell.

Mes sortosa tu, Elvira,
en la teva desventura
que encar gaudis et procura                       295
quan l'escalf del pit sospira,
ple de bogeria pura:

Que és més raó d'un turment
i més val, doncs, delirar
sense seny, que el sentiment                       300
assenyada analitzar
fix en ell el pensament.

Guaiteu-la somniant de bogeria,
present el bé que per sempre marxà.
Dolces paraules d'amor hom diria                305
que escolta, pensant en el que s'estimà.

Guaiteu-la que la pietat implora
com si allà ben present el fes viure:
guaiteu-la que sola es contempla i plora
mireu-la allà tot delirant somriure.               310

I el seu front en revoltant remolí
ha enterbolit el seu boig pensament,
com núvol va, que en negre terbolí
encobreix el cel i amuntega el vent.

I guaiteu-la amorosa, escollir flors                 315
que a la falda barreja o posa en banda
i en cèrcol nuvial pels seus amors,
s'entreté en anar fent una garlanda.

De sobte, al bell mig del seu desvari
un trist record l'ànima li importuna                 320
i amb dolç envit al riu aquell herbari
hi llença totes les flors d'una en una,

les segueix, l'esguard fix en el corrent,
baixant una rere l'altra riu enllà,
ben confosos els seus ulls i la ment,               325
i hom la sent que vol ofegar un plor insà:

i d'amor canta, i en la tendra queixa
entona melancòlica cançó,
cançó que l'ànima esqueixada deixa,
lament que grava al cor amb més dolor:         330

"¿Què valen la teva calma i tendresa,
tranquil·la nit, solitària lluna,
si no calmeu d'aquest fat la cruesa,
ni em dineu l'esper de la fortuna?

¿De què val la gràcia i la bellesa,               335
d'un estimar com mai ningú ho feu,
si el desig que a l'ànima em fa encesa
l'ignora aquell que en dic  amor ben meu?"

Llàgrimes estronquen el seu lament
li fan inclinar sobre el pit el rostre,                    340
i d’ella, a l’entorn, li retorna el vent
els darrers mots, sanglotant, quan ve el llostre.

---------------------------------------------------
 ---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
Morí d’amor la dissortada Elvira,
candida rosa que el dolor agostà,
suau aroma que el viatger inspira                    345
i en les ales una aura aixoplugà.

Got de benedicció, rics colors
hi reflectí la clara llum del dia:
la terra n’entelà les resplendors
i a més l’home el trencà amb la mà impia.        350

Un engany li acaronà el magí,
ésser celest per estimar sorgida,
era l’amor la font de viure així
aplegades il·lusió i la vida.

Estima del Senyor, flor venturosa,                    355
plena d’amor morí, de joventut:
desvetllà alegre una albada formosa
i a la tarda ja dormia al taüt.

Però es va deixondir de la malura,
al terme darrer de la seva vida,                         360
i en obrir-se als seus peus la sepultura
li va retornar la raó esvaïda.

Raó freda! Veritat amargant!
El bé ja passat i el dolor present!...
Ella rai, que del fardell tan pesant                       365
sentí el pes en morir solament!

I ja sabent la seva fi propera
tornà el plor damunt la galta a reviure
i a l’ingrat aquell, sense més espera,
trèmula i moribunda li va escriure.                      370

            “Em moro, ai! Perdona’m si l’accent
            se’t fa inescaient, molest a l’oïda:
            És que és, don Feliu, el darrer lament
            d’aquella que tant t’ha estimat en vida
            i els dits freds de la mort el meu cor sent...        375
            Adéu!: res d’amor ni ser compadida
            vull. Mira: perdó si en deixar el món,
            l’afany, al morent, fa alçar un plany pregon!

            Ai, per sempre adéu! Per tu el meu ser
            freturós, un temps lliscar vaig sentir,                380
            i els mots de la teva boca un plaer
i èxtasi celest van ser per a mi.
I ara em plac d’il·lusió benvoler,
que per sempre, dissortada em fugí...
Ja tot ha passat amb tu s’ha esmunyit!              385

Aquell temps d’amor, com l’he beneït!
Jo us beneeixo, sí, felices hores,
presents sempre a la memòria meva,
com imatges d’amor encisadores,
que em retorneu l’agonia sens treva.                   390
Mes, ai, voleu! Fugiu, enganyadores
ombres per sempre, el meu jorn darrer es lleva.
Sí, ja és aquí: Oh, déu meu, perdoneu
si em plau recordar el desvari arreu!

I ara, tu, don Feliu, si et molestes                          395
quan recordo les meves desventures,
pensa quants cops als ulls m’han estat llestes
unes llàgrimes silents d’amargures,
i avui que l’urna m’engoleix les restes,
dóna’m a la tristor afalagadures:                          400
si vols, aquests gargots, compassiu mira,
i oblida, tot seguit, qui fou Elvira.


Que mai t’enutgi la meva memòria
amb amargants records els teus plaers;
goigs et doni el viure, triomfs la glòria,
la joia el món, amor d’altres promès.                    405
I si potser la meva trista història
d’ara endavant , al record se t’ha imprès,
plora’m, sí, mes alena independent
el teu pit del rosec del remordiment.                       410

Adéu, per sempre, adéu: un breu instant
sento de vida i al meu pit el foc
encara em crema d’amor; veig errant
per l’esvaïment..., calma, poc a poc,
oh mort, neguitosa!... Sola expirant!                       415
Estima’m! No, perdó que és prec amb joc!
Adéu, adéu! Quan el teu cor perdí,
tot es va acabar en el món per a mi!”

Així va escriure el comiat ferida
moments abans de morir-se i, al pit                                         420
s’estrenyé de la mare dolorida
que mentre li inundà de plors el llit.

I llavors exhalà el darrer alè
i a la mare els braços fort s’estrenyeren,
d’un convulsiu moviment gens serè                                         425
i els seus pobres llavis un sol nom feren.

Li fugí l’ànima a la llar sortosa,
on els àngels hi sojornen... Amb flors
li guarneix la terra els volts de la llosa
i el zèfir es queixa pels seus amors.                                         430

Pel cim, un desmai el brancam li inclina,
gran ombra li fa en lànguid defallir
i enllà, el capvespre, quan el Sol declina,
aterra en pau el darrer raig allí...
EPS.-


dimecres, 3 d’agost de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

Avui us porto un altre treball antic. Francament de tant arreglat és nou de trinca. Es tracta de l’Estudiant de Salamanca de José Espronceda, en català, com sempre. Pels que no us heu enfrontat mai a la seva lectura us diré que potser en alguns moments la trobareu antiquada però el cert és que els versos cavalquen amb frenesí envers l’objectiu de l’autor: presentar-nos una típica història romàntica del segle XIX, però ambientada al segle XVI o XVII a Salamanca. Us ofereixo els 179 primers versos. Tota la Primera Part. Aquí se’ns presenten els personatges principals amb la descripció magistral de llurs caràcters: abraonat i busca-brega un, Don Feliu de Montemar; apassionada i enganyada Dona Elvira.
Aconsello copsar tota l’artificiositat, com aquell que no vol, de la mètrica utilitzada. Hi ha un munt de formes en una barrija-barreja molt interessant. Pels poetes, més agosarats, un bon exercici per refer-los en noves versions i noves temàtiques perquè són metres molt adequats per la descripció ràpida de les situacions.
La resta de parts, les tres que manquen, estan en marxa, s’han de picar a l’ordinador perquè els originals encara són de quan aquestes màquines dormien en el propòsit dels seus creadors.
Com sempre, espero que us agradin. Ja em direu què.

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA.  JOSÉ ESPRONCEDA
Els seus furs, les seves puixances;
pragmàtiques de la seva voluntat.
(Don Quixot de la Manxa)
PART PRIMERA


Era més de mitjanit
quan els vells relats corprenen,
mentre en somnis i en silenci,
llòbrega es cobreix la terra,
els vivents als morts se semblen  5
i es veu rondar d'animetes.
Era l'hora en que potser
les veus fan gelar les venes
i en que ressonen arreu
com petjades de puntetes         10
i paorosos fantasmes
per les tenebres espesses
vaguen, i udolen els gossos
esporuguits quan els veuen;
i en que potser la campana        15
d'alguna església en vela
fent misteriosos sons
crida a pregar i per l'esquena
alguns dissabtes convoca
bruixes a una festa negra.       20
El cel era tot ombrívol,
hom no veia estrella dreta,
xiulant lúgubre el vent fred
i enllà, per l'aire, com negres
espantalls, es dibuixaven           25
dels cloquers les siluetes,
i de l'ogival castell
espigadíssims merlets,
refugi on canta o resa
un guaita poruc de mena.           30
Era ben bé mitja nit
una tomba en placidesa,
dels seus adormits vivents
dins l'antiga urbs que frega
el Tormes, aquest riu fèrtil           35
que és tant lloat pels poetes,
la preclara Salamanca,
insigne en armes i lletres,
pàtria dels més grans prohoms,
gran magatzem de ciències.           40
Sobtada fragor d'espases
dringà i un ai de dolor,
com un ai trist moribund
sonà enfonsant-se en el cor
fins gelar el moll de l'os, dant          45
a qui ho sentí tremolor.
Un ai d’algú que a aquest món
acomiada amb enyor.

Cessà tot
soroll,                                            50
passà un home
de cop,
tot tapat
amb gros
barret ran                                      55
l'ull bo,
ben quitxat.
Lliscant s'esmuny
mentre travessa
a frec del mur                                60
la vella església
i dins les ombres
girà en rodó.

Un carrer ben estret i alt,
el carrer de nom Taüt,                     65
com si de negre crespó,
llòbrec etern caperull,
la vestís eternament
i de nits sols una llum:
la llàntia que enllumena                    70
una imatge de Jesús.
Travessa l'home tapat
l'espasa encara en el puny
que llençà un viu espurneig
sentit de la creu l'influx.                    75


Semblant a la lluna rere el núvol ombrívol
environant-lo de tints d'argent al voltant
per després quan un cop de vent l'alci esquívol
quedar dissolt per l'aire en vapor gravitant.

Així una vaga ombra de suau llum i polsim       80
talment mística i airívola visió
ara brilla o l'amaga espessíssim boirim
com l'esperança la més vana il·lusió.

El carrer fosc, ben negre, quan en la vesprada
aquell llum tan tènue ja prompte a expirar,         85
que ara s'il·lumina per la imatge sagrada
ja adés s'amaga en quan l'ombra pot augmentar.

Un espantall vaporós potser va aparèixer
per ventura, s'apropà amb el pas flonjo i tou
potser dins les ombres volgué desaparèixer        90
com l'ànima en pena d'aquell home que fou.

Al cor valent com l'acer que res mai temé
li infondria el més pur recel fins el desmai
al més gran renegaire i feroç bandoler
duria un res als llavis cobrint-lo d'esglai.              95

Mes no a l'emboçat de l'espasa amb sang tacada
gotejant, l'espantall, què havia d'inspirar!
Si amb l'arma a la mà fortament engrapada
encara envers ell poc a poc s'hi va avançà.


Un segon Joan Tenòrio                        100
cor feréstec i insolent
irreverent i valent,
busca brega i batusser.
            Sempre l'insult a flor d'ulls
            i als seus llavis la ironia,              105
            res no tem i a tot refia
            de l'espasa el seu poder.

Cavaller amb cor gastat, mofa
de la dona que festeja
que avui amb menyspreu bandeja           110
la que ahir se li rendí.
            Ni el pervenir tem mai
            ni recorda del passat
            la dona que ha abandonat
            ni quants cèntims exhaurí.           115

Ni veié l'espectre en somnis
d'aquell que matà en duel
ni va torbar-li l'anhel
cap supòsit de rosec.
            Tot temps en bregues i amors,      120
            en orgies trafegut,
            mesclant els mots descregut:
            d'un acudit a un renec.

A Salamanca famós
pel seu tarannà brillant,                           125
a l'audaç estudiant
tots apunten entre mil.
            Furs rep de la gosadia
            i dispensa de riquesa,
            de la pròdiga noblesa                 130
            una formosor viril.

Que d'arrogant pels seus vicis,
de cavaller el seu posat,
bravesa i agilitat
ningú no arriba a igualar.                         135
            Que fins en els crims mateixos,
            d'impietat i altivesa,
            hi estampa la grandesa
            en Feliu de Montemar.


Bella i molt més pura que el blau del cel           140
amb uns ulls dolços, llanguits i formosos,
on potser l’amor brillà entre el seu vel,
pel pudor que els recobreix candorosos;
tímid estel que lluu un Sol fidel,
raigs lluminosos brillants i dubtosos,                  145
àngel d’amor tot pur que amor inspira,
fou la innocent i malaurada Elvira.

Elvira, amor del batxiller d’un dia,
tendra i feliç que al seu amant demana
quan el plaer del cor per fi obria                       150
com al raig del Sol una rosa ufana;
d’aquell fingit amant que li mentia,
la mel fal·laç que dels seus llavis mana
beu assedegada i no sap que estrany
i ocult bull, entre la mel, vil engany.                    155

Que no dorm al redós de mare, als braços,
tan confiat un candorós infant
com ella en els pèrfids llagoters llaços
que teixeix l’astut i seductor amant:
dolces manyagues, efusius enllaços,                    160
plaers, ai, que duren sols un instant.
Si haurien de ser eterns, s’imagina
Elvira en la seva ànsia divina.

Verge afalagada amb més d’un detall,
anacarat somni en la puresa;                              165
tot ho jutja bo i sant, al capdavall,
de tot en fa virtut, de tot bellesa,
del cel blau al tatxonat abrigall,
del Sol lluent a la immortal riquesa,
a l’aire, al camp, a les fragants flors,                   170
hi suposa esplendor, vida i colors.

Donà a Don Feliu, la infeliç donzella,
la benaurança que d’ell té perduda;
aquells ulls d’ell es feren als ulls d’ella
astres de glòria i un broll de vida.                       175
Quan els llavis amb els seus llavis sella,
quan la veu d’ell escolta embadalida,
s’embriaga del déu que l’enamora,
i tendra el mira, extàtica l’adora.



PART SEGONA

EPS.-