dimecres, 3 d’agost de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

Avui us porto un altre treball antic. Francament de tant arreglat és nou de trinca. Es tracta de l’Estudiant de Salamanca de José Espronceda, en català, com sempre. Pels que no us heu enfrontat mai a la seva lectura us diré que potser en alguns moments la trobareu antiquada però el cert és que els versos cavalquen amb frenesí envers l’objectiu de l’autor: presentar-nos una típica història romàntica del segle XIX, però ambientada al segle XVI o XVII a Salamanca. Us ofereixo els 179 primers versos. Tota la Primera Part. Aquí se’ns presenten els personatges principals amb la descripció magistral de llurs caràcters: abraonat i busca-brega un, Don Feliu de Montemar; apassionada i enganyada Dona Elvira.
Aconsello copsar tota l’artificiositat, com aquell que no vol, de la mètrica utilitzada. Hi ha un munt de formes en una barrija-barreja molt interessant. Pels poetes, més agosarats, un bon exercici per refer-los en noves versions i noves temàtiques perquè són metres molt adequats per la descripció ràpida de les situacions.
La resta de parts, les tres que manquen, estan en marxa, s’han de picar a l’ordinador perquè els originals encara són de quan aquestes màquines dormien en el propòsit dels seus creadors.
Com sempre, espero que us agradin. Ja em direu què.

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA.  JOSÉ ESPRONCEDA
Els seus furs, les seves puixances;
pragmàtiques de la seva voluntat.
(Don Quixot de la Manxa)
PART PRIMERA


Era més de mitjanit
quan els vells relats corprenen,
mentre en somnis i en silenci,
llòbrega es cobreix la terra,
els vivents als morts se semblen  5
i es veu rondar d'animetes.
Era l'hora en que potser
les veus fan gelar les venes
i en que ressonen arreu
com petjades de puntetes         10
i paorosos fantasmes
per les tenebres espesses
vaguen, i udolen els gossos
esporuguits quan els veuen;
i en que potser la campana        15
d'alguna església en vela
fent misteriosos sons
crida a pregar i per l'esquena
alguns dissabtes convoca
bruixes a una festa negra.       20
El cel era tot ombrívol,
hom no veia estrella dreta,
xiulant lúgubre el vent fred
i enllà, per l'aire, com negres
espantalls, es dibuixaven           25
dels cloquers les siluetes,
i de l'ogival castell
espigadíssims merlets,
refugi on canta o resa
un guaita poruc de mena.           30
Era ben bé mitja nit
una tomba en placidesa,
dels seus adormits vivents
dins l'antiga urbs que frega
el Tormes, aquest riu fèrtil           35
que és tant lloat pels poetes,
la preclara Salamanca,
insigne en armes i lletres,
pàtria dels més grans prohoms,
gran magatzem de ciències.           40
Sobtada fragor d'espases
dringà i un ai de dolor,
com un ai trist moribund
sonà enfonsant-se en el cor
fins gelar el moll de l'os, dant          45
a qui ho sentí tremolor.
Un ai d’algú que a aquest món
acomiada amb enyor.

Cessà tot
soroll,                                            50
passà un home
de cop,
tot tapat
amb gros
barret ran                                      55
l'ull bo,
ben quitxat.
Lliscant s'esmuny
mentre travessa
a frec del mur                                60
la vella església
i dins les ombres
girà en rodó.

Un carrer ben estret i alt,
el carrer de nom Taüt,                     65
com si de negre crespó,
llòbrec etern caperull,
la vestís eternament
i de nits sols una llum:
la llàntia que enllumena                    70
una imatge de Jesús.
Travessa l'home tapat
l'espasa encara en el puny
que llençà un viu espurneig
sentit de la creu l'influx.                    75


Semblant a la lluna rere el núvol ombrívol
environant-lo de tints d'argent al voltant
per després quan un cop de vent l'alci esquívol
quedar dissolt per l'aire en vapor gravitant.

Així una vaga ombra de suau llum i polsim       80
talment mística i airívola visió
ara brilla o l'amaga espessíssim boirim
com l'esperança la més vana il·lusió.

El carrer fosc, ben negre, quan en la vesprada
aquell llum tan tènue ja prompte a expirar,         85
que ara s'il·lumina per la imatge sagrada
ja adés s'amaga en quan l'ombra pot augmentar.

Un espantall vaporós potser va aparèixer
per ventura, s'apropà amb el pas flonjo i tou
potser dins les ombres volgué desaparèixer        90
com l'ànima en pena d'aquell home que fou.

Al cor valent com l'acer que res mai temé
li infondria el més pur recel fins el desmai
al més gran renegaire i feroç bandoler
duria un res als llavis cobrint-lo d'esglai.              95

Mes no a l'emboçat de l'espasa amb sang tacada
gotejant, l'espantall, què havia d'inspirar!
Si amb l'arma a la mà fortament engrapada
encara envers ell poc a poc s'hi va avançà.


Un segon Joan Tenòrio                        100
cor feréstec i insolent
irreverent i valent,
busca brega i batusser.
            Sempre l'insult a flor d'ulls
            i als seus llavis la ironia,              105
            res no tem i a tot refia
            de l'espasa el seu poder.

Cavaller amb cor gastat, mofa
de la dona que festeja
que avui amb menyspreu bandeja           110
la que ahir se li rendí.
            Ni el pervenir tem mai
            ni recorda del passat
            la dona que ha abandonat
            ni quants cèntims exhaurí.           115

Ni veié l'espectre en somnis
d'aquell que matà en duel
ni va torbar-li l'anhel
cap supòsit de rosec.
            Tot temps en bregues i amors,      120
            en orgies trafegut,
            mesclant els mots descregut:
            d'un acudit a un renec.

A Salamanca famós
pel seu tarannà brillant,                           125
a l'audaç estudiant
tots apunten entre mil.
            Furs rep de la gosadia
            i dispensa de riquesa,
            de la pròdiga noblesa                 130
            una formosor viril.

Que d'arrogant pels seus vicis,
de cavaller el seu posat,
bravesa i agilitat
ningú no arriba a igualar.                         135
            Que fins en els crims mateixos,
            d'impietat i altivesa,
            hi estampa la grandesa
            en Feliu de Montemar.


Bella i molt més pura que el blau del cel           140
amb uns ulls dolços, llanguits i formosos,
on potser l’amor brillà entre el seu vel,
pel pudor que els recobreix candorosos;
tímid estel que lluu un Sol fidel,
raigs lluminosos brillants i dubtosos,                  145
àngel d’amor tot pur que amor inspira,
fou la innocent i malaurada Elvira.

Elvira, amor del batxiller d’un dia,
tendra i feliç que al seu amant demana
quan el plaer del cor per fi obria                       150
com al raig del Sol una rosa ufana;
d’aquell fingit amant que li mentia,
la mel fal·laç que dels seus llavis mana
beu assedegada i no sap que estrany
i ocult bull, entre la mel, vil engany.                    155

Que no dorm al redós de mare, als braços,
tan confiat un candorós infant
com ella en els pèrfids llagoters llaços
que teixeix l’astut i seductor amant:
dolces manyagues, efusius enllaços,                    160
plaers, ai, que duren sols un instant.
Si haurien de ser eterns, s’imagina
Elvira en la seva ànsia divina.

Verge afalagada amb més d’un detall,
anacarat somni en la puresa;                              165
tot ho jutja bo i sant, al capdavall,
de tot en fa virtut, de tot bellesa,
del cel blau al tatxonat abrigall,
del Sol lluent a la immortal riquesa,
a l’aire, al camp, a les fragants flors,                   170
hi suposa esplendor, vida i colors.

Donà a Don Feliu, la infeliç donzella,
la benaurança que d’ell té perduda;
aquells ulls d’ell es feren als ulls d’ella
astres de glòria i un broll de vida.                       175
Quan els llavis amb els seus llavis sella,
quan la veu d’ell escolta embadalida,
s’embriaga del déu que l’enamora,
i tendra el mira, extàtica l’adora.



PART SEGONA

EPS.-



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada