dimecres, 10 d’agost de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

PART SEGONA

Il·lustració de Manuel Humbert i Esteve (1890-1975)
-Proporcionada per Carles Rius i Cruz-

Avui fa una nit serena                          180
de llumeners coronada,
llis el sostre blau celeste
com una transparent gasa.

Nostàlgica està la lluna
quan la carena traspassa                     185
del suau turó el front blanc
tímida en prou feines alça.

i l’horitzó il·lumina,
pura verge solitària,
i amb una llum blanca i dolça                190
el cel i la terra banya.

Va lliscant pel rierol,
relluent cinta de plata
l’espurneig que fa lluint
per entre franges maragdes.                  195

I guspires d’argent brillen
entre les espesses branques;
al si de tota poncella
potser s’hi dormen les aures.

Potser atentes xiuxiuegen                       200
i, en obrir juntes llurs ales,
gronxen blanc de tarongina
movent la flairosa acàcia,

sacsejant les flors i branques
i en llurs perfums s’embalsamen;             205
la nit aquesta és tan pura
com aquella en que les ales

tots els àngels desplegaren
sobre la primera flama
que en el món l’amor va encendre           210
de l’Edèn com a morada.

Una dona!  Tal vegada
sílfide que solitària
entre els rajos de la lluna
blanca i en silenci vaga.                          215

Duu vestit blanc i li oneja
lliure el cabell i el dors marca
les flors fulla rere fulla,
que engrapades duu, desgrana.

De passa incerta i trigosa                        220
de neguitoses mirades,
com màgic somieig sembli
que afalagui d’enyor l’ànima.

Ara, guaiteu-la, al cel mira,
sospira, s’atura i ara                              225
per ambdós ulls unes llàgrimes
brollen potser i les abrasa

la galta; sembla una onada
del mar, que en fera borrasca
el vent de les passions                           230
li ha desfermat dins l’ànima.

Tant com ella s’asseu, tant
s’aixeca tota esverada;
pel jardí passa frisosa
tant com a escoltar es para.                  235

És la remor de la brisa
o el ronc mormol que fa l’aigua
no és la seva veu ni un so
de melangia de l’arpa,

són il·lusions que foren,                        240
records, ai las!, que t’enganyen;
ombres del bé que passà...
ja t’oblidà aquell que ames.

Hi ha semblants nit i lluna,
les mateixes que et miraren                   245
tan indiferents amb sort
que ara et veuen en desgràcia.

Ah! Plora, sí! Pobre Elvira,
trista amant abandonada!
Les fulles d’aquestes flors,                    250
que com qui no vol desgranes,

¿que saps d’on, pobre infeliç,
l’oratge les arrabassa?
D’on foren els teus amors,
il·lusions i esperança!                            255

Desfullades i marcides,
pobres flors de la teva ànima!

Ai blanc núvol de l’aurora,
tenyit d’òpal granada,
la naixent llum et colora                         260
com refulgent precursora
d’una innocent tendra albada.

Ai, las! Si se’t dissipà
la puresa virginal,
tot l’encís d’aire agafà                           265
com aventura ideal
l’amor que et prometé en va.

Fulles de l’arbre caigudes
mers joguets del vent que són;
les il·lusions perdudes,                            270
són les fulles abatudes
de l’arbre del cor pregon.

El cor sense passió!
Entristit ermot cobert
amb la lava del dolor,                             275
un obscur, immens desert
on ja no hi neix ni  una flor!

Com un bosc distant i ombrívol
el Sol caient a la mar,
a la platja un duar                                    280
i lluny un vaixell errívol,
vent de popa en baixamar.

Òptica ullera presenta
fantàstic el percebut
i a l'ull encisat ostenta                               285
grates visions que augmenta
la imaginant aptitud.

Tu ets, dona, un farell,
llum transparent de bellesa.
Si prens errat parer d'ell                           290
l'home falt de sensatesa
romp el teu cristall tan bell.

Mes sortosa tu, Elvira,
en la teva desventura
que encar gaudis et procura                       295
quan l'escalf del pit sospira,
ple de bogeria pura:

Que és més raó d'un turment
i més val, doncs, delirar
sense seny, que el sentiment                       300
assenyada analitzar
fix en ell el pensament.

Guaiteu-la somniant de bogeria,
present el bé que per sempre marxà.
Dolces paraules d'amor hom diria                305
que escolta, pensant en el que s'estimà.

Guaiteu-la que la pietat implora
com si allà ben present el fes viure:
guaiteu-la que sola es contempla i plora
mireu-la allà tot delirant somriure.               310

I el seu front en revoltant remolí
ha enterbolit el seu boig pensament,
com núvol va, que en negre terbolí
encobreix el cel i amuntega el vent.

I guaiteu-la amorosa, escollir flors                 315
que a la falda barreja o posa en banda
i en cèrcol nuvial pels seus amors,
s'entreté en anar fent una garlanda.

De sobte, al bell mig del seu desvari
un trist record l'ànima li importuna                 320
i amb dolç envit al riu aquell herbari
hi llença totes les flors d'una en una,

les segueix, l'esguard fix en el corrent,
baixant una rere l'altra riu enllà,
ben confosos els seus ulls i la ment,               325
i hom la sent que vol ofegar un plor insà:

i d'amor canta, i en la tendra queixa
entona melancòlica cançó,
cançó que l'ànima esqueixada deixa,
lament que grava al cor amb més dolor:         330

"¿Què valen la teva calma i tendresa,
tranquil·la nit, solitària lluna,
si no calmeu d'aquest fat la cruesa,
ni em dineu l'esper de la fortuna?

¿De què val la gràcia i la bellesa,               335
d'un estimar com mai ningú ho feu,
si el desig que a l'ànima em fa encesa
l'ignora aquell que en dic  amor ben meu?"

Llàgrimes estronquen el seu lament
li fan inclinar sobre el pit el rostre,                    340
i d’ella, a l’entorn, li retorna el vent
els darrers mots, sanglotant, quan ve el llostre.

---------------------------------------------------
 ---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
---------------------------------------------------
Morí d’amor la dissortada Elvira,
candida rosa que el dolor agostà,
suau aroma que el viatger inspira                    345
i en les ales una aura aixoplugà.

Got de benedicció, rics colors
hi reflectí la clara llum del dia:
la terra n’entelà les resplendors
i a més l’home el trencà amb la mà impia.        350

Un engany li acaronà el magí,
ésser celest per estimar sorgida,
era l’amor la font de viure així
aplegades il·lusió i la vida.

Estima del Senyor, flor venturosa,                    355
plena d’amor morí, de joventut:
desvetllà alegre una albada formosa
i a la tarda ja dormia al taüt.

Però es va deixondir de la malura,
al terme darrer de la seva vida,                         360
i en obrir-se als seus peus la sepultura
li va retornar la raó esvaïda.

Raó freda! Veritat amargant!
El bé ja passat i el dolor present!...
Ella rai, que del fardell tan pesant                       365
sentí el pes en morir solament!

I ja sabent la seva fi propera
tornà el plor damunt la galta a reviure
i a l’ingrat aquell, sense més espera,
trèmula i moribunda li va escriure.                      370

            “Em moro, ai! Perdona’m si l’accent
            se’t fa inescaient, molest a l’oïda:
            És que és, don Feliu, el darrer lament
            d’aquella que tant t’ha estimat en vida
            i els dits freds de la mort el meu cor sent...        375
            Adéu!: res d’amor ni ser compadida
            vull. Mira: perdó si en deixar el món,
            l’afany, al morent, fa alçar un plany pregon!

            Ai, per sempre adéu! Per tu el meu ser
            freturós, un temps lliscar vaig sentir,                380
            i els mots de la teva boca un plaer
i èxtasi celest van ser per a mi.
I ara em plac d’il·lusió benvoler,
que per sempre, dissortada em fugí...
Ja tot ha passat amb tu s’ha esmunyit!              385

Aquell temps d’amor, com l’he beneït!
Jo us beneeixo, sí, felices hores,
presents sempre a la memòria meva,
com imatges d’amor encisadores,
que em retorneu l’agonia sens treva.                   390
Mes, ai, voleu! Fugiu, enganyadores
ombres per sempre, el meu jorn darrer es lleva.
Sí, ja és aquí: Oh, déu meu, perdoneu
si em plau recordar el desvari arreu!

I ara, tu, don Feliu, si et molestes                          395
quan recordo les meves desventures,
pensa quants cops als ulls m’han estat llestes
unes llàgrimes silents d’amargures,
i avui que l’urna m’engoleix les restes,
dóna’m a la tristor afalagadures:                          400
si vols, aquests gargots, compassiu mira,
i oblida, tot seguit, qui fou Elvira.


Que mai t’enutgi la meva memòria
amb amargants records els teus plaers;
goigs et doni el viure, triomfs la glòria,
la joia el món, amor d’altres promès.                    405
I si potser la meva trista història
d’ara endavant , al record se t’ha imprès,
plora’m, sí, mes alena independent
el teu pit del rosec del remordiment.                       410

Adéu, per sempre, adéu: un breu instant
sento de vida i al meu pit el foc
encara em crema d’amor; veig errant
per l’esvaïment..., calma, poc a poc,
oh mort, neguitosa!... Sola expirant!                       415
Estima’m! No, perdó que és prec amb joc!
Adéu, adéu! Quan el teu cor perdí,
tot es va acabar en el món per a mi!”

Així va escriure el comiat ferida
moments abans de morir-se i, al pit                                         420
s’estrenyé de la mare dolorida
que mentre li inundà de plors el llit.

I llavors exhalà el darrer alè
i a la mare els braços fort s’estrenyeren,
d’un convulsiu moviment gens serè                                         425
i els seus pobres llavis un sol nom feren.

Li fugí l’ànima a la llar sortosa,
on els àngels hi sojornen... Amb flors
li guarneix la terra els volts de la llosa
i el zèfir es queixa pels seus amors.                                         430

Pel cim, un desmai el brancam li inclina,
gran ombra li fa en lànguid defallir
i enllà, el capvespre, quan el Sol declina,
aterra en pau el darrer raig allí...
EPS.-


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada