dimecres, 14 de setembre de 2016

L'ORIENTADA 3 Francesc Pelai Briz Fernàndez

L'ORIENTADA

Francesc Pelai Briz Fernàndez


Mes, per què serviria de la vida
reconsumir-ne els anys, si els misteris
amb nostre giny ben clars no es revelessin?
Roger! ...Sí, si! Roger...aquell cap d’ala
que avui has pecejat... Girçó, El coneixes?
Un vell com jo ha fet tremolar un atleta!

I la rialla sona altra vegada
a l’espai reduït on nia el màgic.
- “No podies pas pensar-t’ho! Vingueres
de tots els meus cabals vas fer-ne tria,
quedant-te el millor... Ja fa vuit anys ara.
La revenja ha trigat, desesperava

i ja la tinc, la tinc...i serà grossa
i cruel i mortal. Ves, ves! Amaga,
amaga l’eina que obrirà les venes.
T’he ben llegit el pensament. Encara
que cent llegües sota la terra dura
la colgués, està escrit, moriràs d’ella”

I la testa, movent d’un cantó a l’altre,
escolta amb molt d’afany si minva fora
la tasca de la mort. La calma reina.
La nit amb foscor tot ho amortalla
i a les beines, les armes homeieres
molles de sang, del seu fatig reposen.

Tot ha finit, Marbrec la cambra deixa,
per un corredor, rumiant, fa via.
Al capdavall d’aquest, troba una porta,
que empeny i obre. Una claror esmorteïda
la cambra emplena. Penja del baix sostre
una llàntia tota escantonada.

L’aire és pesat. A una banda una estora
de joncs fins d’Orient el trespol tapa.
Al capdamunt hi dorm un formós jove
damunt del seu mantell plegat amb cura
hi descansa la testa. No més bella
lluu l’albada en tot el món del que ell sembla.

Damunt d’aquella estora atapeïda
li mig cobreixen els rulls la fina galta,
acolorida un xic, tot embullant-se,
com al camp s’emboliquen les espigues,
quan vinclades pel pes del gra es barregen,
mesclant-s’hi les arestes llargarudes.

Jau de costat, la cabellera és rossa
com la flor de la gódua, el pit tapa,
prement-lo suaument, gipó de seda:
teixit a Damasc, tot verd com la fulla
dels forts pins. Unes calces ajustades
estrenyen dues musculoses cames.

Jau de costat i dorm. La pau serena
que dorm al seu front traspua alegria;
somnia, sí; i un somni l’encativa,
que el fa riure, falaguer. Quan el màgic
s’acosta, se’l guaita: - “Ben cert! – murmura-
joventut és amor, és goig, és vida!

Heu-lo aquí, dues hores no encara
que. fugint de la mort, el recollia
i ara ja dorm. Tranquil·lament reposa
somniant amb l’amor! ... Sí, és tan bella
com el lliri del prat i com la rosa
que en cap més brot les aures balandregen.

És més jove que tu, més encisera
i això que tens d’un àngel la figura.
Bessons sou en bellesa, com bessona
en bondat vostres franques ànimes nien.
Mes ai, el cel més pur també té els núvols
que el seu blavós espai enterboleixen.

Deixa glatir el cor, ja et vindrà l’hora
de regar el seu camí d’amargues llàgrimes.
Més no... esbargeix el somni, que jo el viure
te l’he dat per fer arribar a termini
la meva venjança i odi...Fuig, fora! Fora
de l’amor afalacs i les ventures!

Em venjaràs! Per tu buides les venes
han de quedar de sang. Mes el fat lliga
i ha d’acomplir-se: com del mort l’espasa
ha d’obrir al seu cos la fatal via.
D’aquest somni plaent enfila el somni
que et mostri el lloc on ell tindrà el ferro”

I havent dit això una finestra obre
que dóna al riu, el llegendari Hebrus.
Fosca és la nit, quieta i estrellada.
Després vers el donzell amb pressa torna
i prement-li els polsos, amb la dreta,
el front alegre apesarat li deixa.

La fatiga prossegueix la calmosa
respiració amb que dormia el jove,
i el braç, quiet fins aleshores, ara
de tant en tant somou. Fins que mig obre
els ulls, que closos eren i, sospira.
Heus aquí el somni que el neguiteja:

Era de nit i un home camí feia
envers un bosc; en una mà una teia
encesa duia. Amb fatigós delit
endins d’un bosc anava. Tal com corre
empesa pel fort vent la fina sorra
d’un pla desert, així es veia córrer,
capficat, anhelós, ple de neguit.

A l’altra mà una espasa sangonosa
duia pel mig del tall ben agafada.
On va? Qui és? Quin esperit el duu?
Arriba al bosc, veu una alzina vella
que té el tronc foradat d’una centella;
hi puja i al forat que ha fet en ella
el llamp, de pressa hi colga el seu braç nu.

Mig riu. Pren l’espasa i a dins la fica,
Hi cap. No es veu! ... Ja està salvat...! Oh, rica
i amb sort la troballa aquest cop s’aplica.
Baixa de l’arbre i... quan del bosc anava
un corb negrenc, que dalt de l’arbre era,
sent; mort d’esglai, que amb veu potent cridava:
Del tronc te’n trauré l’espasa demà.”

Ell recula fremint, la treu de pressa
d’aquell vell tronc i tot el bosc travessa
i davallant per un xaragall al riu,
a dins l’aigua la hi llença a corre-cuita.
L’arma un instant amb l’aigua mansa lluita:
se’n va a fons... Ja està llest...però una truita,
amb el soroll, si que abandona el niu,

i traient el seu cap damunt la clara
aigua freda, així parla: “El que has fet ara
tot desfet ara mateix jo em disposo! “
I a la riba la treu. Ell amb feresa
i mort d’esglai la pren i amb rapidesa,
portant a l’altra mà la teia encesa,
trast, tras, corrent cap a un alt cim se’n va.

Hi troba un cau, hi entra, hi fa un sot, cava,
(l’espasa n’era l’eina amb què cavava)
Ja està llest... Ja la tira a dins del clot,
la colga, aplana el sòl, guaita, es mig gira,
entorn del cau tot recelós ell mira.
Ningú m’ha vist” –sembla que diu, quan tira
l’últim grapat damunt mateix del clot.

Però un talp que darrere seu tenia,
allò que havia fet ho reponia
i quan es disposava a eixir del cau
li diu així: “Jo trauré aquesta terra
i quan el sol vindrài a aclarir la Terra
l’espasa es trobarà al cim de la serra”.
Del clot l’espasa tot de pressa trau.

Més amunt veu un volcà, allí s’atansa,
allí el duu l’esglai i l’esperança:
Allí segur no hi sentiré eixes veus”
I puja, puja i puja, al cim arriba,
res d’aquest món, que la hi tiri, no el priva.
Mira el cel, està núvol; la geniva
de la boca del monstre té a dos peus.

De les mans l’espasa en cau aplomada,
la gola del volcà se l’ha empassada,
ja tot està acabat, ningú diu re.
Baixa del cim i en ser a la praderia
sent una remor d’infern d’on venia,
és el volcà que amb la veu ronca i fera
li crida: “Al pla jo la vomitaré”

I al volcà no és pas aigua, arbre ni torre
allò que dins sols ell pot desenterrar-ho;
presa que pren, no en torna, és com la mort.
I així plora amb ràbia, aquell i ni s’atura
ni torna enrere i, tot fugint murmura:
Abans que el meu braç un obstacle aturi
i el braç de déu me la clavi al cor”

I en arribar aquí el jove es desperta.
I fins despert del volcà veu la gola
tota asprosa, fonda, esquerdada i negra.
Veu els xaragalls que deixa la lava,
com fets per rella roent gegantina,
hi veu clapes de cendra atapeïda

que els clots omplen i amb el seu buf pels aires
de tant en tant en torbs de pols s’aixequen.
La xardor de l’infern que n’ix l’ofega,
li tapa els esperits el baf que en brolla,
i és tant viu el somni que encar li sembla
sentir cruixir sota els seus peus la lava.

I en el suau ensopiment que sempre
segueix un malson carregós, li sembla
veure encara als seus peus la planta
clapada de poblets que blanquinegen
i, al lluny, del mar les rondinaires ones
que enribeten la costa amb blanca escuma.

Com esmenta l’orat la seva vida,
amb trossos de seny clar, quan absort brega,
entre records i desitjos de rompre
l’ampla resclosa que el seu juí tanca
dins d’un cercle boirós, on ell sense esma
hi cerca llum i hi troba sols la fosca.

I al final, la realitat commovent-lo
el torna en si. Al màgic que se’l goita,
clava els ulls i...: “Ah, sou vós?” – diu amb veu feble.
Quin somni més feixuc!” – mentre el repensa
novament i, afegeix: “Més em valdria
dormir, si el meu despertar és tan negre!“

I dit això s’aixeca. “Escolta, jove-
li diu llavors Marbrec- “de la mort riu-te’n.
Compta la vida per sana i estalvia
si segueixes els meus consells. La terra
que frises podràs tornar a trepitjar-la,
però abans, atén bé, has d’obeir-me.”

I acostant-se al donzell, així li parla,
fluix, baixet, com si temés que li sentissin
els mots que diu les parets que l’envolten,
com l’enamorat a la seva aimia
quan diu paraules de l’amor més dolces,
d’il·lusions més tendres que el somouen.

Segueix a L'Orientada 4