dimarts, 26 de juliol de 2011

El Preludi .- William Wordsworth

W. Wordsworth, El Preludi, llibre I

Tal com us vaig prometre us ofereixo un altre tast William Wordsworth. Es tracta d'un fragment inicial de la seva gran obra El Preludi. De moment aquí teniu els 145 primers versos. Veureu quina exquisidesa! Espero de tot cor que us agradi.



Oh, com m'ha beneït aquesta brisa,
freda visitant que em gela les galtes;
sembla estendre la joia que m'acorda
dels camps verds, dels núvols, del cel tan blau!
Quina en porta de cap? Tant és! No haurà
cap gratitud com la meva. He fuit
de l'angoixant ciutat on descontent
sojornava tant temps, ara, sóc lliure,
lliure com un ocell per niar on vulgui.
Quin lloc m'aixoplugarà? Quina vall
serà el meu recer? ¿Enmig de quin bosc
faré una llar? I, quin dolç rierol
amb el fresseig bressolarà el meu son?
Davant meu la terra es bada. I amb cor
joiós, llibert, que no s'atemoreix
miro a l'entorn; ¿puc triar per guia
res millor que un lluent núvol errívol?
No em sabria perdre. De nou respiro!
Tràngols del pensar i bolics de la ment
ràpids m'assalten, per fer sacsejar
aquest fardell del meu jo inusitat:
el feixuc llast de més d'un dia a coll;
dies aliens no fets per a mi.
Llargs mesos de pau (si el mot escau
amb les promeses d'una vida humana),
llargs mesos de fàcil plaer tranquil
jo tinc en perspectiva; i, ara, on vaig?
Carretera o camí? Camp a través?
Turó amunt o avall? O surant pel riu
daré a un branquilló el poder de guiar-me?


Llibertat estimada! Què en series
sinó fos d’un do que et fa ordenar el goig?
Per mi, que en bufar una brisa del cel,
fora el cos, me’n bufava una altra dins,
simultaniejada i prou gentil,
però amb vigor creixent, quasi tornant-se
tempesta, de retronant energia,
vexant la pròpia obra feta. Fruit
del seu poder, sumat a l’harmonia,
per tal de fendir aquest glaç tossut
duu, aplegades, hivernals penyores,
d’afanys vius i dies i hores al vol,-
dies d’oci melós, sols per abstreure’s
de l’abstrús, no exempts del culte precís
en matines i vespres d’humils versos!


Fins aquí, oh amic, no avesat a fer
d’una joia actual tema d’un cant,
vaig vessar aquell dia tons marcats d’ànima
que no s’oblidaran i aquí estan
registrats: i als camps desclosos vaig fer
profecia: poètics rims fets d’esma,
espontanis, guarnint de sacerdot
el meu esperit refet, escollit,
delitós per fer sagrats ministeris.
La meva veu m’esperonà i la ment
rebé el so de l’eco intern, imperfecte;
tant un com l’altra vaig rebre’ls ben clars
xiuxiuejant certeses per venir.


Joliu, resolt a no posar entrebancs
i a omplir l’alè d’aquesta passió,
vaig arribar per fi, abraonat,
a un lloc tot verd amb ombra on vaig asseure'm
sota un arbre, desnuant pensaments
preferits modelant l’íntima joia.
Era la tardor i el dia clar i plàcid,
la calor: la precisa, la d'un sol
dues hores vinclat vers ponent, dia
de núvols d'argent i d'esclats a l'herba
i en l'abrigada i protectora arbreda
perfecta placidesa. Moltes tries
sospesades, obviades i, prenent
una vall coneguda, vaig fer via
amb pas ferm, de dret al llindar, la porta
de la casa del qual vaig creure veure.
Cap record la memòria n'havia
servat tan bell i, en tant que me'n plaïa,
amb creixent complaença, un gran poder
damunt la Fantasia em va fer veure
l'inici d'una tasca memorable
i potser acabar-la. Molt temps pensant
sense perdre el fil del meu somieig,
llevat de quan d'un majestuós roure,
ara i adés, queia un aglà desprès
del brancam, fregant les fulles, batent
el sòl nu com una bufor sobtada.
No vaig eixir del recer fins que el sol
arranava l'horitzó; i em tombava,
aleshores, vers el núvol taronja
de fum urbà, rústec per la distància.

 
Fidel com un Orni o un Fugitiu,
mes resolt com un Pelegrí, vaig prendre,
amb l'embalum casual momentani,
camí vers la vall que tenia ullada.
Era un vespre esplèndid i la meva ànima
es tornà a tibar i encara assistiren
eòliques visites, però l'arpa,
prompte decebuda  i, l'host d'harmonies
a banda, dispersada en sons erràtics,
guanyà silenci total. “Sigui, doncs,
per què pensar en res més que el bé present?
Així, com un pagès tornant a casa
pel viarany, sota un sol anyenc, tendre
d'influx, cap cosa en mi no m'incitava
a endogalar el Sabbath d'aquell moment
tan lliure. Què em calien aquells mots?
Un apaivagant viatge en tres dies
em va menar fins el meu santuari.
No em cal dir què en vaig obtenir, la vida
trivial , el doll de les bones coses,
les rares o, si més no, en cada dia
les que trobo arreu del meu voltant:
La complaença i del matí fins al vespre
una intermitent i serena joia.
Però de sobte se'm desvetllà una ànsia
que em volcà impacient vers una fi
concreta: meditar o llegir i fer bases
fermes noves o espigolar en les velles
triant-ne ben resolt. Amb la qual cosa
en vingueren grans i millors: reviure,
donant forma a fantasies dorments
que suraven discordants feia temps
i a aquests ens temperamentals bastir
dels molts sentiments closos al meu pit.
Tal esperança es truncà; llum benvinguda
que apunta a l'est i a voltes lluu ja fosa,
s'esmuny fingint un cel no reeixit,
matant-me una albada estable. La pensa
potser evoqui la promesa d'ahir,
i s'engresqui captiva en doble tema:
un anhel va; allà on fita l'esguard troba
impediments renovats dia a dia.

I ara no em faria res contenir
esperances tan altes per fets xics,
de més humil quefer. Però, amic meu,
el poeta, que és gentil criatura,
té, com l'Amant, els seus moments torbats
que frisa i no està ni sa ni malalt,
que cap trasbals l'acora tret del propi
barrinar sens fre: la seva ment vola,
sobretot quan, com la mare colom,
covant feliç, se sap per fins més alts:
com l'au honesta que és presa amb fiblons
que la trasbalsen empenyent-la al bosc,
també jo immers en la passió aquesta
no li'n retrec sinó que duri tant.

EPS.-




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada