L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

Avui us porto un altre treball antic. Francament de tant arreglat és nou de trinca. Es tracta de l’Estudiant de Salamanca de José Espronceda, en català, com sempre. Pels que no us heu enfrontat mai a la seva lectura us diré que potser en alguns moments la trobareu antiquada però el cert és que els versos cavalquen amb frenesí envers l’objectiu de l’autor: presentar-nos una típica història romàntica del segle XIX, però ambientada al segle XVI o XVII a Salamanca. Us ofereixo els 179 primers versos. Tota la Primera Part. Aquí se’ns presenten els personatges principals amb la descripció magistral de llurs caràcters: abraonat i busca-brega un, Don Feliu de Montemar; apassionada i enganyada Dona Elvira.

Aconsello copsar tota l’artificiositat, com aquell que no vol, de la mètrica utilitzada. Hi ha un munt de formes en una barrija-barreja molt interessant. Pels poetes, més agosarats, un bon exercici per refer-los en noves versions i noves temàtiques perquè són metres molt adequats per la descripció ràpida de les situacions.

La resta de parts, les tres que manquen, estan en marxa, s’han de picar a l’ordinador perquè els originals encara són de quan aquestes màquines dormien en el propòsit dels seus creadors.

Com sempre, espero que us agradin. Ja em direu què.

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA.  JOSÉ ESPRONCEDA

Els seus furs, les seves puixances;

pragmàtiques de la seva voluntat.

(Don Quixot de la Manxa)

PART PRIMERA

Era més de mitjanit

quan els vells relats corprenen,

mentre en somnis i en silenci,

llòbrega es cobreix la terra,

els vivents als morts se semblen  5

i es veu rondar d'animetes.

Era l'hora en que potser

les veus fan gelar les venes

i en que ressonen arreu

com petjades de puntetes         10

i paorosos fantasmes

per les tenebres espesses

vaguen, i udolen els gossos

esporuguits quan els veuen;

i en que potser la campana        15

d'alguna església en vela

fent misteriosos sons

crida a pregar i per l'esquena

alguns dissabtes convoca

bruixes a una festa negra.       20

El cel era tot ombrívol,

hom no veia estrella dreta,

xiulant lúgubre el vent fred

i enllà, per l'aire, com negres

espantalls, es dibuixaven           25

dels cloquers les siluetes,

i de l'ogival castell

espigadíssims merlets,

refugi on canta o resa

un guaita poruc de mena.           30

Era ben bé mitja nit

una tomba en placidesa,

dels seus adormits vivents

dins l'antiga urbs que frega

el Tormes, aquest riu fèrtil           35

que és tant lloat pels poetes,

la preclara Salamanca,

insigne en armes i lletres,

pàtria dels més grans prohoms,

gran magatzem de ciències.           40

Sobtada fragor d'espases

dringà i un ai de dolor,

com un ai trist moribund

sonà enfonsant-se en el cor

fins gelar el moll de l'os, dant          45

a qui ho sentí tremolor.

Un ai d’algú que a aquest món

acomiada amb enyor.

Cessà tot

soroll,                                            50

passà un home

de cop,

tot tapat

amb gros

barret ran                                      55

l'ull bo,

ben quitxat.

Lliscant s'esmuny

mentre travessa

a frec del mur                                60

la vella església

i dins les ombres

girà en rodó.

Un carrer ben estret i alt,

el carrer de nom Taüt,                     65

com si de negre crespó,

llòbrec etern caperull,

la vestís eternament

i de nits sols una llum:

la llàntia que enllumena                    70

una imatge de Jesús.

Travessa l'home tapat

l'espasa encara en el puny

que llençà un viu espurneig

sentit de la creu l'influx.                    75

Semblant a la lluna rere el núvol ombrívol

environant-lo de tints d'argent al voltant

per després quan un cop de vent l'alci esquívol

quedar dissolt per l'aire en vapor gravitant.

Així una vaga ombra de suau llum i polsim       80

talment mística i airívola visió

ara brilla o l'amaga espessíssim boirim

com l'esperança la més vana il·lusió.

El carrer fosc, ben negre, quan en la vesprada

aquell llum tan tènue ja prompte a expirar,         85

que ara s'il·lumina per la imatge sagrada

ja adés s'amaga en quan l'ombra pot augmentar.

Un espantall vaporós potser va aparèixer

per ventura, s'apropà amb el pas flonjo i tou

potser dins les ombres volgué desaparèixer        90

com l'ànima en pena d'aquell home que fou.

Al cor valent com l'acer que res mai temé

li infondria el més pur recel fins el desmai

al més gran renegaire i feroç bandoler

duria un res als llavis cobrint-lo d'esglai.              95

Mes no a l'emboçat de l'espasa amb sang tacada

gotejant, l'espantall, què havia d'inspirar!

Si amb l'arma a la mà fortament engrapada

encara envers ell poc a poc s'hi va avançà.

Un segon Joan Tenòrio                        100

cor feréstec i insolent

irreverent i valent,

busca brega i batusser.

            Sempre l'insult a flor d'ulls

            i als seus llavis la ironia,              105

            res no tem i a tot refia

            de l'espasa el seu poder.

Cavaller amb cor gastat, mofa

de la dona que festeja

que avui amb menyspreu bandeja           110

la que ahir se li rendí.

            Ni el pervenir tem mai

            ni recorda del passat

            la dona que ha abandonat

            ni quants cèntims exhaurí.           115

Ni veié l'espectre en somnis

d'aquell que matà en duel

ni va torbar-li l'anhel

cap supòsit de rosec.

            Tot temps en bregues i amors,      120

            en orgies trafegut,

            mesclant els mots descregut:

            d'un acudit a un renec.

A Salamanca famós

pel seu tarannà brillant,                           125

a l'audaç estudiant

tots apunten entre mil.

            Furs rep de la gosadia

            i dispensa de riquesa,

            de la pròdiga noblesa                 130

            una formosor viril.

Que d'arrogant pels seus vicis,

de cavaller el seu posat,

bravesa i agilitat

ningú no arriba a igualar.                         135

            Que fins en els crims mateixos,

            d'impietat i altivesa,

            hi estampa la grandesa

            en Feliu de Montemar.

Bella i molt més pura que el blau del cel           140

amb uns ulls dolços, llanguits i formosos,

on potser l’amor brillà entre el seu vel,

pel pudor que els recobreix candorosos;

tímid estel que lluu un Sol fidel,

raigs lluminosos brillants i dubtosos,                  145

àngel d’amor tot pur que amor inspira,

fou la innocent i malaurada Elvira.

Elvira, amor del batxiller d’un dia,

tendra i feliç que al seu amant demana

quan el plaer del cor per fi obria                       150

com al raig del Sol una rosa ufana;

d’aquell fingit amant que li mentia,

la mel fal·laç que dels seus llavis mana

beu assedegada i no sap que estrany

i ocult bull, entre la mel, vil engany.                    155

Que no dorm al redós de mare, als braços,

tan confiat un candorós infant

com ella en els pèrfids llagoters llaços

que teixeix l’astut i seductor amant:

dolces manyagues, efusius enllaços,                    160

plaers, ai, que duren sols un instant.

Si haurien de ser eterns, s’imagina

Elvira en la seva ànsia divina.

Verge afalagada amb més d’un detall,

anacarat somni en la puresa;                              165

tot ho jutja bo i sant, al capdavall,

de tot en fa virtut, de tot bellesa,

del cel blau al tatxonat abrigall,

del Sol lluent a la immortal riquesa,

a l’aire, al camp, a les fragants flors,                   170

hi suposa esplendor, vida i colors.

Donà a Don Feliu, la infeliç donzella,

la benaurança que d’ell té perduda;

aquells ulls d’ell es feren als ulls d’ella

astres de glòria i un broll de vida.                       175

Quan els llavis amb els seus llavis sella,

quan la veu d’ell escolta embadalida,

s’embriaga del déu que l’enamora,

i tendra el mira, extàtica l’adora.

PART SEGONA

EPS.-