dissabte, 18 de juliol del 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL VIII. Waltharius IV

WALTHARIUS V.


Continuem tractant el nostre recent volum publicat amb el títol de Poesia Narrativa Medieval, d'aquest any 2015.


Per raons evidents d’espai ometrem el Pròleg i ens centrarem en la primera Part que hem traduït al nostre Poesia Narrativa Medieval
Els primers versos del Waltharius, després del Pròleg, comencen així:

PRIMERA PART
En vers el moviment dels Huns.

(vv. 1-169)
La tercera part del món, germans, es diu Europa;
allí hi rauen nacions de diverses llengües i gents
que diferencien els tipus de vida per dispars religions.
Entre totes elles hi trobem la gent de la Pannònia,
coneguda entre nosaltres pel nom dels Huns.
Aquest valerós poble era fort pel coratge en les armes;
no tan sols dominava els seus veïns a l'interior,
sinó que havia recorregut litorals i l'oceà,
acordant-se a aquells que els supliquessin i aixafant tota resistència;
hi dominaren, podríem dir, més de mil anys.
En aquell temps el rei dels Huns era Àtila
que estava impacient de renovellar els triomfs antics.
Alçant el camp va fer saber que visitaria els Francs,
al tron superb dels quals el rei Gibich
es vantava de la naixença del seu hereu.
Aquest fill, anomenat Gúnthar, tornarà més tard al meu relat.
La Fama, en el seu vol, tustà les orelles del rei espantat,
li va dir que un munt d'enemics armats havia travessat el Danubi,
més nombrós que els estels o els grans de sorra de la ribera.
Com ell no comptava amb armada potent al seu poble
reuní un consell per a demanar què podien fer.
I el parer de tots fou implorar un tractat,
xocar la mà que allargaria potser l'enemic
i donar-li hostatges i pagar qualsevol tribut que imposés.
Tot això fóra millor que no sacrificar inútilment llur vida i el país,
amb les seves dones i els seus fills.
Vivia entre ells aleshores, Hagen, un noble jove i distingit,
la raça del qual provenia dels herois de Troia
i, com Gúnthar encara era d'edat massa tendra
per a viure sense la cura de la seva mare,
prendria Hagen el seu lloc com hostatge amb tot de riqueses;
sense demora els ambaixadors van dur el jove i el tresor,
amb els tractats de pau i documents per a signar.
Per altra banda a Burgundia el ceptre
premia fermament el rei Heriricus.
Tenia una filla anomenada Hiltgunda,
esclatant de noblesa i bellesa a parts iguals,
hereva del tron vivia a la cort del seu pare
i en fruiria de tot si el destí així ho dictés.
Un cop els Huns signaren la pau amb els Francs
suspengueren les hostilitats i cap allí s'adreçaren;
Àtila hi va adreçar de seguida l'avidesa
i la resta dels seus no trigà en seguir-lo.
L'armada avançà compacta però en una columna;
la terra fremia patollada pels seus cavalls; 
el retruny dels seus escuts tronava pels aires,
un ferreny bosc de llances lluïa pels pradells,
com resplendeix damunt les ones ben d'hora al matí
el sol tornat dels extrems del món.
 

Els Huns, entre d'altres coses, varen aportar el coneixement dels estreps a la cavalleria.
Prompte van creuar els profunds Roine i la Saona,
i es varen escampar per tal de saquejar.
Per sort quan Heriricus era a Chalon
el vigia va alçar la mirada i, en veure'ls cridà:
“Quina mena de polseguera pot fer un núvol així?
Només pot ser un enemic que ve. Tanqueu les portes!
Com sabia què havien fet els Francs
el rei reuní tots els senyors i els digué:
“Si una nació tan forta a la qual no ens assemblem
s'ha blegat als Huns de Panònia, us veieu capaços
d'enfrontar-vos-hi per a defensar la pàtria?
El millor és negociar-hi i donar-los un tribut.
La meva única filla la daré per bé del país.
Aneu-hi i deixeu assegurada la pau”
Els llegats s'hi acostaren sense armament;
exposen a l'enemic el comandament del seu rei
i li preguen abandonar el pillatge; Àtila, el seu cap,
els acull amb dolcesa, seguint un costum els diu:
“M'estimo més negociar que donar batalles.
Els Huns prefereixen regnar en pau i quan prenen les armes
ho fan a desgrat, per tal de castigar els rebels.
El vostre rei només ha de venir aquí i obtindrà la pau”
I així ho féu: sortí de la vila duent grans tresors
i hi fermà el pacte i hi deixà la filla com hostatge.
El seu millor joiell enfilà el camí de l'exili.
Àtila, com a flagell de déu. Aquí el veurem més posat que no com esdevindria en plena Edat Mitjana.
 
Aquesta pau fou concloent i el tribut imposat.
Àtila continuaria amb les armes vers Occident.
Allà on Alfere regnava damunt dels Aquitans,
el qual tenia orgullosament un fill mascle
que es deia Walther de jovenesa esclatant,
allà els dos reis Herrich i Alfere
s’havien promès per jurament
unir sengles infants quan fossin jovençans.
En saber el sotmetiment dels Francs i els Burgundis,
el cor d'aquell monarca s'amarà de paüra,
“No hi valen dubtes” -es digué- “no podem guerrejar, oi?
Doncs l'exemple el donen els Burgundis i els Francs.
No se'ns blasmarà posant-nos al seu nivell.
Enviaré ambaixadors i els atorgaré poders d'aliança;
com hostatge ofereixo el meu fill estimat
i també pagaré el tribut que demanen els Huns.”
Per què demorar-se? Els actes completen els mots.
Així que els Huns carregats amb sengles botins
s'enduen com hostatges Haganone, Hiltgunda formosa
i també Walther, amb el cor satisfet.
Àtila fou rebut a la capital de Panònia,
i constatà els esguards que hi despertaren els infants
i ordenà netejar-los com esqueia.
La nena la confià al refinament de la reina;
pel que fa els vailets els volia sota el seu esguard
tostemps i en tingué cura d'afaiçonar-los,
com escau, en els exercicis de la guerra.
Tots ells varen créixer ensems en saviesa i edat:
ells van passar en força als valents i en enginy els més subtils
fins que superaren de molt a tots els Huns.
Àtila els féu principals dins la seva armada
i no endebades, en totes les conteses on intervingueren
hi varen sobreeixir amb triomfs esclatants;
ambdós els tenia una afecte fora de mida.
La jove captiva també, déu, ajudant suprem,
l'ompli de gràcies davant els ulls de la reina,
i la'n féu virtut inestimable en totes coses.
Va ser admesa entre les guardianes del tresor,
i, amb poc temps aconseguí un poder quasi reial
perquè amb tota voluntat hi feia i hi desfeia.
Mentrestant Gibich moria i el seu successor al regne,
Gúnthar, va trencar l'acord de seguir pagant als Huns.
Quan aquest refús arribà a oïdes d'Hagen,
des del seu exili, va prendre mesures per fugir,
la nit de les noves va córrer vers el seu senyor. 


Campament Hun.
 
Mentre Walther guiava els Huns en tots els combats
i per tot arreu on anava l'èxit l'acompanyava.
Quan sabé la fugida d'Hagen la reina Ospirina
donà aquest consell al seu senyor i espòs:
“Tingueu vostra reialesa a l'aguait, us ho prego,
ara no deixeu escolar també la forta columna imperial;
ras i curt no propicieu que Walther pugui marxar
car nostra puixança hi reposa en gran part
i molt em temo que imiti Hagen i fugi.
Sospeseu el meu consell;
i quan arribi digueu-li:
“Has suportat al nostre servei molts i grans treballs,
la meva benvolença t’ha preferit
i t’ha atorgat el nostre favor damunt del dels nostres amics
i com els fets es proven millor que no pas les paraules,
volem que triïs dona entre les més nobles de Pannònia
i no facis cabal de la teva pobresa
jo et daré tants grans dominis i un casal tan potent
que ningú envermellirà en donar-te la seva filla.”
Féu això i el podreu retenir”
Aquest discurs va plaure el rei i ho establí al consell.
En arribar Walther el rei s'hi va sincerar
i el comminà a prendre muller; però el jove
preveient allò que s'esperava d'ell
oposà aquesta resposta a aquell consell:
“La vostra bondat dicta els vostres favors a un servidor
perquè no hauria permès merèixer si em sabéssiu negligent
considerant la meva vàlua.
Però us suplico que escolteu els mots d'un fidel esclau:
si accepto muller, segons el consell del meu senyor,
la cura vers la meva esposa m'encadenarà segur
i em distraurà en el bon servei al meu rei.
Un retard fent una llar, un camp, cultivant,
m'allunyaran dels ulls del meu senyor
i em minvaran l'habitual zel en defensa del reialme delsHuns.
Car un cop s'ha tastat la voluptuositat ja no plau
suportar gaire més les tasques feixugues.
Res no em plau més que ser fidel i servir
el meu sobirà; heus ací perquè us prego
de no deixar-me viure la dolçor del jou conjugal.
La tarda o la nit que m'ordeneu una missió
sigui quina sigui hi aniré sens cap temor,
cap excusa podrà fer enrere la meva voluntat
ni romandre amb la dona o els fills fer-me fugir.
Per la vostra vida, oh pare meu excel·lent,
pel vostre poble invencible i la gent de Pannònia
us prego renuncieu a imposar-me cap dona”
Vençut davant d'aquests precs el rei no insistí més,
comptant que Walther no en fugiria mai.
(...)
Oferiment del vi al guerrer. Aquest motiu l'havíem vist en Beowulf i quedà com un tòpic cavalleresc. També apareix en el Príncep Valent d'Harold Foster.
(215-346)
Els oficials del país acudiren a rebre’l,
joiosos li varen fermar el cavall
fins que va descavalcar de la sella.
Li demanaren si la guerra li havia estat favorable,
però ell, els engegà amb quatre mots i prou i entrà a palau;
(com estava baldat) anà a la sala de descans del rei
Allà hi trobà Hiltgunda que estava tota sola,
després d'abraçar-la i besar-la dolçament li digué:
“Dóna'm alguna cosa per beure que estic assedegat”
Ella li omplí curulla de vi una copa preciosa
i l'oferí a l'heroi que la rebé tot senyant-se.
Després, amb la mà, premé ben fort la mà de la noia,
ella restà dempeus davant d'ell mirant-lo en silenci
Walther, un cop hagué begut, li tornà la copa buida.
(Ambdós se sabien llavors promesos un de l'altre)
Després comença aquesta conversa amb l'estimada:
“Fa temps que patim el mateix exili,
no ignorem que els nostres parents,
ens varen triar per l'esdevenidor;
continuarem sense parlar-ne entre nosaltres, gaire més?
La noia, creient que el seu xicot parlava amb ironia,
va guanyar temps i després va respondre:
“Per què parles de coses que no tens al cor
i em vols persuadir d’allò que el teu pensament no sent?
Com si et molestés gaire triar una esposa o altra! “
Però l’assenyat Walther aviat replicà:
“Estic molt lluny de pensar això que dius!
No deixis pas foraviar el teu pensament.
Sàpigues que mai t’he dit res de nebulós ni fals.
Ara estem tots dos sols, només nosaltres dos.
Si sabés que vols sentir i acordar allò que et proposés,
allò que fa tan temps medito i no m'atreveixo a dir
t’esbatanaria el meu cor amb tots els seus misteris”
Llavors la noia, agenollada davant seu, suplicà:
“Oh, senyor meu, cosa que sigui tu mana-m'ho!
i et seguiré en tot allò que et proposis”
Ell digué llavors: “Estic fart d’aquest exili nostre
recordo sovint la pàtria tan llunyana;
també penso en fugir-hi ben de pressa i en secret
i ho hauria pogut fer fa molt i molt temps
però no podia deixar-te aquí tota sola, Hiltgunda!
En sentir aquests mots la noia cridà del fons del seu cor:
“Vós sou el meu senyor, el vostre desig és el meu més ardent.
Només que el meu senyor m’ho mani i en la bona o mala fortuna
estic disposada a patir-ho tot per amor a ell.”
Walther, finalment, li digué a cau d’orella:
“Donat que la puixança reial t’ha confiat la guarda dels tresors,
fixa això ben fort a la memòria: primer de tot reclamo
el casc del rei i la seva gramalla de triple cosit;
(afegeix-hi la seva cuirassa, marcada pels seus faedors)
tot seguit posa junts dos cofrets de grandesa mitjana
i omple’ls de braçalets Pannonians
de manera que en puguis aixecar un d'ells fins el pit.
Per altra banda fes-me quatre parells de sabatots
i fes-te’n igual per a tu i posa'ls sota aquell bagatge preciós,
segurament faran el contingut dels cofrets ben curull.
Encarrega, secretament, a un ferrer fermalls corbats,
car segurament viurem d’allò que pesquem o cacem
i pel camí caldrà que faci de pescador i caçador.
Esmerça en aquests preparatius una setmana.
Ara ja saps què ens cal pel viatge.
I ara et faré cinc cèntims de com serà la nostra fuita.
Quan el sol surti per setena vegada del seu tomb circular,
convidaré el rei i la reina, els grans, els caps i els servents
a un sumptuós banquet preparat al detall;
on esmerçaré tot l’enginy en engatar-los,
de manera que cap d’ells sigui conscient dels seus actes.
Tu, contràriament, caldrà que beguis poc vi,
només prou per a fer-te notar com present.
Quan els altres s’alcin torna als teus quefers,
però quan la força del vi els hagi vençut del tot
ens escapolirem i enfilarem de dret cap a Occident.”
Àpat d'Àtila.
 
La verge complí fil per randa l’encomanat i, per fi,
arribà el dia fixat per a la celebració del convit
que Walther disposà en persona amb gran sumptuositat.
La taula central fou parada amb tot el luxe.
El rei hi entrà, tot estava entapissat de domassos
i el nostre heroi el saludà amb l’habitual deferència,
el conduí cap al trono que era guarnit de lli i porpra.
El monarca s’assegué i va fer asseure dos cabdills seus
a dreta i esquerra; el camarlenc col·locà la resta.
Cent guerrers s’acomodaren als coixins
i els convidats engolien i ho feien baixar bevent molt
i una suor boirosa els vingué al front.
Quan llevaren els primers plats en vingueren d’altres,
(saboroses sentors omplien tot els atuells daurats)
bàquics líquids en copes d’or tenyien l'interior;
el seu esclat, la seva dolçor convidaven a beure
i Walther no parava de donar-los menjar i beure.
Ben acabat el repàs les taules s'enretiraren.
L'heroi, adreçant-se al seu sobirà, amb aire satisfet,
digué: “Imploro la vostra gràcia
que crideu la joia, per vós primer, tant com per a la resta”
Al mateix temps li oferí un anap artísticament treballat
on hi havia esculpides les gestes dels ancestres.
El rei l'acceptà i el buidà d'un sol glop,
ordenant a tothom que l'imités.
Els copers s'afanyaren en repartir entre els convidats
copes plenes i reomplir les buides
i els hostatjats obeïren al rei i al seu hoste.
Al poc la embriaguesa enfervorí i dominà la cort,
i les llengües molles s'embarbollaren
i hauríeu vist ferrenys herois flaquejant de cames.
S’allargassà la bàquica festa tota la nit
i Walther retingué aquells que se'n volien excusar
fins que vençuts pel vi i la son
tots varen jeure apilonats sota els pòrtics.
Si ell hagués volgut llavors engolir el palau en flames
ningú se n'hauria ni adonat. ni l’hauria aturat,
Aleshores va cridar a la seva estimada
perquè portés tot allò que havia estat preparant.
Per la seva banda ell tragué el seu victoriós corser de l'estable;
aquell a qui per la seva valentia anomenava Lleó,
ple de vigoria patollava el sòl i rossegava el fre escumejant,
un cop l'hagué arreat com de costum,
li lligà als flancs els dos escrinys amb la seva luxosa càrrega,
afegí alguns queviures pel llarg viatge
i li donà la brida a la virginal companya.
Ell mateix es guarní amb la cuirassa que el feia un gegant
i es posà el casc amb un plomall voleiant,
al voltant de les cames ferrenys cuixerons daurats
i al maluc esquerre se cenyí una espasa de dos tallants;
i un ganivet a l’altre, a l’estil Pannonià
que només tallava per una sola banda
i s’allunyà d’una terra que se li havia fet odiosa.
Finalment amb la llança a mà dreta i l'escut a l'esquerra.
La noia menava el cavall carregat amb el tresor
i ensems duia la perxa d'avellaner
tan útil al pescador amb l'esquer dins les ones
davant l'àvid peix si s'empassa l'ham recargolat.
Sempre amatent l'heroi carregat d'armes
era a punt tothora per a llançar-se al combat.

Hams: Waltharius, Àtila, Walther, Panonia, Huns
Seguirem amb un nou llibre del nostre volum Poesia Narrativa Medieval.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada