PART TERCERA
Quadre dramàtic
Quadre dramàtic
Francesc.- Paro els ulls,
Els ulls sí, els ulls: que descrec
del qui els féu per aital ús.
(Agustin Moreto 1618-1669,
San Franco de Sena, o El ciego de mejor vista
y lego del Carmen v.1812-1814)
San Franco de Sena, o El ciego de mejor vista
y lego del Carmen v.1812-1814)
PERSONATGES
Don Feliu de Montemar
Don Dídac de Pastrana
Sis jugadors.
Don Feliu de Montemar
Don Dídac de Pastrana
Sis jugadors.
Al voltant d’una gran taula
cap a sis homes s’estan,
fixant llur esguard als naips
de la timba on van jugant.
I en llurs rostres es dibuixen
el despit en cru i l’afany.
Desesperats si perdessin
massa gasius en guanyar.
Hi rau un pregon silenci
sense trencar-lo jamai
cap enrenou que no sigui
l’or o una veu per jurar.
Pàl·lid el llum enllumena
amb trèmula claredat,
negres de fum les parets
d’aquella estança infernal.
I l’incomprensible bram
retrunyint de l’huracà
que sacseja els fràgils vidres
amb les ales en passar.
ESCENA I
JUGADOR primer.- I el cavall, que no ha vingut?
JUGADOR SEGON.- Quina us ha sortit?
JUGADOR primer.- La sota.
JUGADOR SEGON.- Per què quasi s’esvalota.
JUGADOR primer.- Un bon cabal duc perdut,
Vatua Crist!
JUGADOR SEGON.- No jureu
que no esteu pas a la fi!
JUGADOR primer.- La sort és tota per a mi!
JUGADOR SEGON.- Pel cap baix, com quan perdeu?
JUGADOR primer.- Mil escuts i aquells calés
que don Feliu em va fer.
JUGADOR SEGON.- I ell, on para?
JUGADOR primer.- Poc o sé!
No trigarà
JUGADOR Tercer.- Envido.
JUGADOR primer.- Més!
ESCENA II
Galant cossatge i gentil,
la mà esquerra recolzada
en l’espasa pom daurada,
tot ell d’aspecte viril:
Dreta l’ala del barret,
per albirar-li el front
que airós continent difon,
un cavaller entra cap dret.
JUGADOR primer.- (Al que entra)
Don Feliu, home, en bona hora
arribeu!
DON FELIU.- Quan heu perdut?
i la bossa pecadora.
JUGADOR SEGON.- A en Feliu de Montemar
li convé perdre. L’amor
li negarà el seu favor
el jorn que guanyi sens par.
DON FELIU.- (Amb despit) Ara em calen sols diners
que estic ben tip ja d’amors.
(Altivament fent crida)
Vull dos mil ducats, sonors
pel penjoll. No val pas més.
JUGADOR Tercer.- Alta poseu la tarifa.
DON FELIU.- La poso com es mereix.
Si un dubte se us ofereix
podeu cridar (fent crida): Es ven i es rifa!
JUGADOR QUART.- (Apart) Qui deu patir tals menyspreus?
DON FELIU.- Entre cinc hi són trobats
Toquen a cinc-cents ducats.
Podeu pujar-hi de peus!
A l’as d’oros. Vinga, va!
(Va llençant cartes que els jugadors prenen amb silenci)
Un, dos... (Al perdedor) Vós, ja no compteu!
JUGADOR primer.- Pel motiu, sento que ho feu.
JUGADOR primer.- Ja us ha guanyat!
DON FELIU.- Sort teniu.
I ara, a tots els daus llençats
m’hi jugo dos mil ducats.
JUGADOR Tercer.- D’un cop?
JUGADOR primer.- Perdreu, don Feliu!
DON FELIU.- L’ànima m’és una balma
i no em ve d’aquí l’ardit.
JUGADOR Tercer.- Tireu ja!
DON FELIU.- Al primer envit!
JUGADOR Tercer.- Vinga, va!
DON FELIU.- Ep, tingueu calma.
que m’hi jugo més encara,
a cent sous quedo parat
i us emporteu el retrat
emmarcat de pedra cara.
JUGADOR Tercer.- Cent sous?
DON FELIU.- Què potser dubteu?
JUGADOR primer.- (Agafant el retrat)
JUGADOR QUART.- I no és car!
DON FELIU.- Hi aneu?
JUGADOR Tercer.- No sóc covard,
més en faré!
DON FELIU.- Si guanyeu! (Es Palpa)
JUGADOR primer.- Si la imatge respirés...
DON FELIU.- Fora aquí i, a vaitot, vés,
ella, el retrat i a mi!
JUGADOR Tercer.- Que vinguin els daus!
DON FELIU.- Tireu!
JUGADOR SEGON.- Per Don Feliu, cent ducats!
JUGADOR CINQUÈ.- Cinquanta més. Espereu,
no tireu!
JUGADOR SEGON.- Van els cinquanta.
JUGADOR primer.- Pelat i tot, i jo he pregat
JUGADOR CINQUÈ.- Joc tancat!
DON FELIU.- Tireu amb seixanta,
gust a cavall.
(Tots s’aboquen amb avidesa al voltant de la taula.
El jugador tercer llença els daus)
JUGADOR QUART.- Què ha sortit?
JUGADOR SEGON.- Mil dimonis que a tothom
se endugui!
DON FELIU.- (Amb calma, al jugador primer)
Com hi ha món,
vostres precs poc han servit,
encomaneu-me millor,
Don Joan, al fosc dimoni,
que déu potser m’abandoni
a Fes, d’esclau servidor.
JUGADOR TERCER.- Don Feliu sols heu perdut
el marc, no el retrat de dins,
que la dama als vostres fins
de perdre-la’n no ha sigut.
DON FELIU.- Què em daríeu per la dama?
JUGADOR TERCER.- Jo? La vida.
DON FELIU.- No la vull pas.
Ves, si me’n feu un capmàs,
us l’emporteu.
JUGADOR TERCER.- Bona fama
us donarà entre formoses
quan descobreixin altives,
que un cop les teniu captives,
us en desfeu com de noses.
DON FELIU.- Vós no n’heu de fotre res.
La voleu? Us la vendré!
JUGADOR TERCER.- Jo de pintures no en sé.
DON FELIU.- (Enfurismat)
Doncs, per no ser massa entès
mots altius que descarrega
sobre una dona... i si no...!
JUGADOR TERCER.- Parlava de quadres, jo.
TOTS.- Hi hagi pau, i prou brega!
DON FELIU.- (Assossegant-se)
Dono paraula aquí van
mil escuts.
JUGADOR TERCER.- Els veig i en paus.
DON FELIU.- Sort en aquest cop de daus
que el dimoni va cremant!
ESCENA III
Pàl·lid semblant, morrut i enfurismat,
mirada ferotge, tot i afligida,
s’hi intueix un desig determinat
de matar o, si escau, perdre-hi la vida!
Entrà un encofurnat amb malaptesa,
al cim les celles juntes el barret,
enmig del rostre hom veu al cor feresa,
marxa amb pas ferm, l’ànim altiu, cap dret.
Encoberta fatídica figura.
Set de sang l'esperit li assecà,
l'ànima escup verí per l'amargura
i la venjança irrita el cor en va.
Va a frec de Don Feliu i desatent
de la resta ni el cap inclina;
i dempeus davant d’ell i amb l’ull atent,
rostre feroç de llarg se l'examina.
Poc a poc Don Feliu alçà la vista
i els seus ulls de foc clavà al nouvingut,
i amb tot el sarcasme passà revista
de l'home dret mofant-ne l'actitud.
DON FELIU.- Bon home, ¿de quin domàs
s’ha escapat aquest que es tapa,
perquè entre barret i capa
ni volent se us clissa el nas?
DON DÍDAC.- Don Feliu, s’escau a vós
l'actitud inoportuna.
DON FELIU.- (Sense fer-li cas, al tercer jugador)
Heu perdut.
JUGADOR TERCER.- Sí. La fortuna
em fuig, però en sóc frisós.
(Llencen novament)
DON FELIU.- Torno a guanyar.
(A l’encofurnat)
Heu dit?
No ho he entès. I no sabria
si eren flors o follia
allò que m'heu escopit...
DON DÍDAC.- Vull que parlem tots dos sols.
DON FELIU.- Podeu, si us plau, començar,
que per vós no haig de deixar
aquests honrats agombols.
I si déu aquí us ha dut
per a convertir-me l'ànima
doncs no sigueu pusil·lànime
aquí teniu multitud,
mentre jo molt humilment,
n'espero l'influx equànime.
DON DÍDAC.- (Descobrint-se iradament)
Don Feliu, ¿No coneixeu
Don Dídac de can Pastrana?
DON FELIU.- A ell no, mes sí una germana
que imagino que haveu.
DON DÍDAC.- I no sabeu que morí?
DON FELIU.- La tingui déu en sa glòria.
DON DÍDAC.- Penso que en sabeu la història
i qui en fou l'assassí.
DON FELIU.- (Amb sarcasme)
Potser el sol al cap sens cura!
DON DÍDAC.- Mentiu!
DON FELIU.- Don Dídac calmeu
vostre ànim, que alçant la veu,
si moriu per desventura,
no m’ho retreguin demà
i és en va vostre despit,
que mort tot el que és parit
per ja no ressuscitar.
DON DÍDAC.- Us miro i estic confús
no se si xopar l’espasa
en vostra sang que m'abrasa,
o fotre-us al coll un nus
amb les mans i molta força
enlloc de desafiar-vos
i el cor gelat arrencar-vos
o vostra llengua retòrcer.
Que una ànima ve a ser vida,
amb lleu satisfacció
i mil us daria jo
perquè mil fessin fallida.
Suc al meu llavi daran
obertes les vostres venes,
que tota la sang a penes
la set em satisfaran,
roí.
(Desembeina l’espasa i tots els jugadors s’interposen)
TOTS.- No, sortiu d’aquí
per moure brega!
DON FELIU.- (Calmós, aixecant-se)
Ben presa
Don Dídac, l'espasa en contesa
cal dur si bregueu amb mi,
perquè estic segur i en calma
i em sorprèn estar tan fred
que menys afronts posen dret
i atien l'os de la balma.
DON DÍDAC.- (Amb furors reconcentrat i l'espasa nua)
Sortiu, doncs, sense mania
que estic resolt a matar-vos
i ni la Verge lliurar-vos
per ma fe aconseguirà!
Tan certa la intenció
la meva ànima tolera
que fins la ira s'espera
tenir resolució.
Veniu amb mi!
DON FELIU.- Ja vinc. Ara,
si us mato, Don Dídac, vull
que cap altre vingui sull
a passar comptes. Confrare,
ja vinc de seguida. Abans
comptaré els calés: un, dos...
(A Don Dídac)
Els meus guanys... I per vós
no me n'ompliré les mans,
tant que m'esperava l'or
que anava a guanyar...i, complint,
què?...Deu...vint...no sé quin
conte d'amor... un tresor
evadit!...Vinc de seguida!
És cosa de nenes de pati
capficar-vos perquè us mati.
Cosa dic com l'he sentida!
DON DÍDAC.- Sou romaguera i covard
i parleu com una bleda.
DON FELIU.- Don Dídac, posar sang freda
en renyir mai fa prou tard!
I si tot tingués menys punta
podria eximir la lliça,
sols demanéssiu una missa
bastaria a la difunta.
DON DÍDAC.- Brètol!
DON FELIU.- Don Dídac, tampoc
el meu delicte és gran cosa,
germana havíeu formosa,
m'estimà en veure'm i el foc
nascut morí. Blederies!
I admiro vostre estupor
però no es moren d'amor
les dones dels nostres dies.
DON DÍDAC.- Llest?
DON FELIU.- Els tinc ben comptats.
Som-hi!
DON DÍDAC.- Us burleu de mi?
(Amb veu solemne)
Penseu que aneu a morir.
DON FELIU.- (Surt al seu encalç embutxacant-se els diners amb indiferència)
Ves, són mil tres-cents ducats!
ESCENA IV
Els jugadors
JUGADOR PRIMER.- Aquest d'en Dídac Pastrana
és un home resolut.
Des de Flandes ha vingut
sols a venjar sa germana.
JUGADOR SEGON.- Crec que ha fet un disbarat!
Em corprèn la seva mort.
JUGADOR TERCER,- O... qui sap? Potser la sort...?
JUGADOR QUART.- Riuré quan l'hagi matat.
PART QUARTA
Eps.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada