LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.
Setè Lliurament.
Ja de vespre trobà
fent via
una dama que li venia,
molt bella i de bon
avinent,
molt elegant de
vestiment.
La dama, en ser a prop,
el saluda
de gust, polida i
resoluda,
i ell respon: “Que
joia i salut
Déu us doni amb
gratitud!”
I ella rebla: “Senyor,
a la vora
tinc casa meva que us
honora,
si vós en voleu
disposar.
Mes sols hi podreu
albergar
dormint amb la meva
persona,
que en faig requisit
com patrona.
Molts són qui
per aquest present
han fet cinc cents
trucs i un intent”
Ell prengué un
posat circumspecte
i va respondre amb tot
l'afecte:
“Dama, vostra
hospitalitat
m'omple de goig i
vanitat,
però talls de
llit i allitar-se
el temps no me
n'esfilagarsa”.
“Doncs no us puc en
res més servir”-
fa la noia- “ni ulls
ni dir”
Ell prova d'entendre el
seu deure
s'avé per si res
en pot treure.
I el cor, d'aquest gest,
se'n ressent
tot ell, i no el cor,
solament,
que en jeure haurà
d'haver destresa
i treball per saber amb
dolcesa.
La dama que li fa els
honors,
potser li dóna
tants amors
que després no vol
que se'n vagi,
segons l'acord, potser un
presagi
que ha promès
plaer i voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada